divendres, 30 d’octubre de 2015

Hewlett's Daughter (Grandaddy)

El darrer del quatre post previstos sobre l’space-rock, precedit per Mercury Rev, The Flaming Lips i The Delgados, està dedicar a la banda californiana GRANDADDY, formació que ve a ser el projecte personal del compositor, cantant, multiinstrumentista i productor Jason Lytle, a qui una lesió en els lligaments encreuats del genoll (la mateixa que ha patit recentment Rafinha Alcántara, del Barça) va apartar de les competicions de skate, de les que n'era professional, per empènyer-lo cap a la seva segona passió, la música.
Entre 1992 i 2006, any en que el grup es va dissoldre, per tornar ocasionalment el 2012, tot i què sense gravar cap disc més, van publicar quatre àlbums, el segon dels quals, The Sophtware Slump (2000), és una autèntica i atemporal obra mestra.
El seu estil parteix del pop acústic, amb algun toc country, amb subtils arranjaments electrònics que, gràcies a una meticulosa producció, aconsegueixen aportar alguns moments puntuals grandiosos, però sempre al servei de la melodia, protagonista principal de les seves composicions. Si us assembla bé el podem definir com a "pop-rock neopsicodèlic espacial" però si voleu proposar algun altre objectiu la finestra de comentaris del blog és a la vostra disposició.
Amb la fi del grup, Lytle va continuar fent música, col·laborant amb artistes com M. Ward o Band Of Horses, amb bandes alternatives com Almirall Radley o en solitari, en que va publicar discos interessants com Yours Truly, The Commuter (2009) o Dept. Of Disappearance (2012), però artísticament molt inferiors al que ens ocupa.
The Sophtware Slump és un disc conceptual sobre la recerca d'una vida més natural en una societat dominada per la tecnologia, composat i gravat en un moment, a finals del segle XX, en el que es temia un caos absolut, que afortunadament no es va produir, provocat pel que s'anomenava "efecte 2000".
Protagonitzats per pilots perduts, miners, robots androides que s'emborratxen i deixen de funcionar i programadors informàtics alienats, en el disc hi ha uns quants temes extraordinaris com The Crystal Lake, Broken Household Appliance National Forest, Miner At The Dial-A-View o la CdD, el track número dos, Hewlett's Daughter, preciosa des de la primera estrofa, que fa:

               Hewlett's daughter
               Loved her father
               And I think she loved me too
               For a little while


- GRANDADDY. Hewlett's Daughter. The Sophtware Slump (2000).

divendres, 23 d’octubre de 2015

Finally (The Frames)

La recent publicació de El mal camino (Ediciones B, 2015), la segona novel·la de de Mikel Santiago, m'ha recordat la CdD que em va inspirar la òpera prima d'aquest escriptor i músic ocasional, en la que esmentava en diverses ocasions als nostres protagonistes d'avui (vegeu aquí).
I és que, THE FRAMES, amb el permís de U2, son tota una institució a la seva Irlanda natal. Fundats a Dublín pel cantant i guitarrista Glen Hansard, amb constants canvis en els altres membres de la formació, excepte el fidel teclista i violinista Colm Mac Con Iomaire, han publicat, des de 1991 a 2006, mitja dotzena d'àlbums d'estudi i un parell més en directe, dels que destacaria Dance The Devil (1999), For The Birds (2001) i  Burn The Maps (2004), el penúltim, més ambiciós i, per a mi, millor de tots.
Les composicions de Hansard mantenen una estructura similar, iniciada amb atmosferes lentes que es desenvolupen al temps que augmenten en intensitat, capaces d'aixecar estadis sencers, una cosa semblant al que, per aquestes contrades, aconseguirien uns quants anys desprès els molt més coneguts i populars Coldplay.
Al poc d'editar The Cost (2006), probablement la seva obra pòstuma, Hansard va emprendre una carrera alternativa com a presentador de TV, i musicalment, podem seguir-li els passos amb la banda The Swell Seasons, amb la que, entre el 2006 i el 2009, ha publicat tres LP més, abans de debutar finalment en solitari amb Rhythm And Repose (2012), obra que va presentar a l’Auditori de Barcelona en el marc del Festival del Mil·leni del 2013.
Burn The Maps, gravat en part als Audio Electric Studios de Steve Albini, a Chicago (Illinois, USA) i produït per l’actual i l’anterior guitarristes del grup, Rob Bochnick i David Odlum respectivament, és el seu àlbum més íntim i personal, alternant moments intensos amb altres de silenciosos i amb orquestracions glorioses, amb cada detall al seu lloc, de tal forma que els més obertament dramàtics s'alternen fugaçment amb els més delicats, sense arribar a aclaparar mai a l'oient.
Els meus temes preferits del disc son Dream Awake, Fake  i el track  número dos i CdD d’avui, Finally, paradigma del que us he dit, una composició intensa i dolça alhora, amb un Hansard que tant canta desbocat com, desprès d'un solo de violí que funciona com a pont, a punt de destrossar-se la gola, es torna introspectiu, mantenint l'equilibri en tot moment.

- THE FRAMES. Finally. Burn The Maps (2004).



divendres, 16 d’octubre de 2015

Talking Backwards (Real Estate)

Amb el nom tan poc glamurós de REAL ESTATE, que aquí hauríem de traduir pel de "immobiliària", es coneix un grup d’indie-rock de New Jersey, tot i què resident a Brooklyn (New York, USA) que, des del 2009, porten publicats tres interessants LP's.
En un temps en el que predominen els arranjaments electrònics, el seu estil es caracteritza per un so de guitarra nítida i cristal·lina, obra de Matt Mondanile, melodies a les que s'acobla perfectament la veu del compositor i cantant principal, segon guitarra i "frontman" de la banda, Martin Courtney, qui, per cert, acaba de debutar en solitari amb l'àlbum Many Moons (2015) que encara no he tingut la oportunitat d'escoltar .
En els tres anys transcorreguts entre l'àlbum homònim de debut, Real Estate (2009) i el magnífic Days (2011) tant Mondanile com el baixista Alex Bleeker, fan declarat dels mítics Grateful Dead, han publicat sengles discos en solitari (així com amb el seu altre grup The Ducktails en el cas del primer) però el poc èxit dels mateixos no ha posat en perill la banda mare que, reagrupada, amb nou bateria i incorporant un teclista, ha gravat als estudis de Jeff Tweedy (de Wilco) a Chicago, el tercer, Atlas (2014), en el que, si més no, mantenen el nivell.
Com a CdD he escollit el track número 3, Talking Backwards, una melodia radiant, amb uns intricats arranjaments de guitarra que giren en perfecta sincronia al voltant de la veu, suau i uniforme, amb una producció impecable, del que resulta la cançó pop perfecta o, en paraules de Lluís Gavaldà, de Els Pets, a qui vaig escoltar fa uns mesos al Music Spy Club del Centre Cívic Vapor Vell, de Sants (Barcelona), un dels riff més paradigmàtics de l’indie-rock de guitarres.

- REAL ESTATE. Talking Backwards. Atlas (2014).


divendres, 9 d’octubre de 2015

Freak Scene (Dinosaur Jr.)

El bateria del grup de hardcore Deep Wound, Joseph Donald Mascis, Jr, amb el nom artístic de J. Mascis, va abandonar les baquetes per agafar la guitarra i, juntament amb Lou Barlow, el baixista del grup i un bateria nou, Patrick Emmet Murphy, conegut simplement com a Murph, liderar, a més a més com a compositor i cantant, la banda Dinosaur, nom que van haver de canviar per problemes de copyright al de DINOSAUR JR.
Amb això vam guanyar un dels guitar-hero més importants de la generació del noise-rock i un dels grups -juntament amb Hüsker Dü i altres coneguts de la CdD com The Pixies i Sonic Youth- fonamentals en la evolució de l’indie-rock alternatiu americà dels 80 i precursors del fenomen "mainstream" (comercial) que vindria poc desprès, conegut com a "grunge", amb Nirvana i Pearl Jam al capdavant.
Despès d'un debut que va passar desapercebut amb el nom i LP homònim, Dinosaur (1985) i, ja amb el nom definitiu, dos excel·lents àlbums més, You're Living All Over Me (1987) i l'imprescindible Bug (1988), fart de la tirania del "frontman", Barlow va abandonar la banda per abocar-se en el seu grup paral·lel, Sebadoh, i altres projectes, com Folk Implosion, o en solitari, recuperant l'esperit d'un treball previ amb el pseudònim de Sentridoh, i en diversos encàrrecs en el món del cinema.
Amb un canvi de baixista, ara a mans de Mike Johnson, Dinosaur Jr. van publicar quatre discos més, dels que destacaria Green Mind (1991) i Where You Been (1993), fins el 1997, any en el que el de Amherst (Massachusetts, USA) liquida el grup -el bo de Murph es va "buscar la vida" com a bateria d'uns altres coneguts del blog, The Lemonheads- per continuar carrera en solitari, acompanyat per The Fog, i en múltiples col·laboracions (Witch, Sweet Apple...), així com en petits papers cinematogràfics.
El que pocs seguidors de Dinosaur Jr. pensàvem era que, deu anys desprès, Mascis i Barlow oblidarien les seves diferències i recuperarien el trio original i, desmuntant el tòpic de que "segundas partes nunca fueron buenas", editarien una trilogia, fins ara, igual de bona que la inicial. A Beyond (2007), Farm (2009) i I Bet On Sky (2012), on segueixen oferint el seu so característic de guitarres distorsionades i punyents i melodies fràgils i malenconioses, amb la particular veu llastimosa de Mascis, hereva del seu admirat Neil Young.
L'esmentat Bug és el disc ideal per endinsar-se en la seva discografia i conté uns quants tracks de composició més complexa del que puguin aparentar, dels que en podem destacar uns quants, com No Bones, Let It Ride, Budge o la CdD d'avui, el seu tema més conegut i que obre l'àlbum, Freak Scene, un munt de soroll de guitarra del que sobresurt una melodia adorable i enganxosa, que s'incendia, s'alenteix i es torna a accelerar, per acabar, a falta de tornada, amb el vers que diu:
        
               Sometimes I don't thrill you
               Sometimes I think I'll kill you
               Just don't let me fuck up will you
               Cause when I need a friend it's still you

               What a mess.

Un dels grans himnes del rock universitari americà del 1988, què dic?...un himne generacional a l'alçada de Teen Age Riot, de Sonic Youth, CdD en el seu dia, o de Smells Like Teen Spirit, de Nirvana, que algun dia ho haurà de ser. 
Com el vídeo oficial de 1988 el trobo particularment desagradable us he afegit una gravació recent (2011) en directe als estudis KEXP, de molt bona qualitat tècnica, a la que podreu apreciar que el pas del temps només es nota als cabells dels artistes.

- DINOSAUR JR. Freak Scene. Bug (1988).


divendres, 2 d’octubre de 2015

The Skin Of My Yellow Country Teeth (Clap Your Hands Say Yeah)

Els CLAP YOUR HANDS SAY YEAH, a partir d'ara CYHSY, estan de gira  mundial -aquest estiu han tocat al Sonorama Ribera, a Aranda de Duero (Burgos)- celebrant el desè aniversari del seu primer disc, l'homònim Clap Your Hands Say Yeah (2005), i fan bé, perquè cap altre dels quatre treballs posteriors del grup ni del seu líder, Alec Ounsworth, en solitari o amb altres projectes com Flashy Python, es pot comparar amb el seu reeixit debut.
Es tracta d'una banda formada a Brooklyn (New York, USA) per l'esmentat cantant, lletrista i guitarrista de Philadelphia (Pennsylvania, USA) i el seus companys de la Universitat de Connecticut, els bessons Lee, guitarrista també, i Tyler Sargent, baix,  Robbie Guertin, teclats, i  Sean Greenhalgh, bateria, amb un estil indie-rock fresc i desenfadat que en recorda a vells protagonistes de la CdD com The Modern Lovers o ViolentFemmes i pel deix vocal de Ounsworth, per el que ha estat reiteradament comparat amb David Byrne, als Talking Heads.
La història del seu èxit és el prototip dels artistes indie, ja que va ser un àlbum auto editat i promocionat a les xarxes socials, amb un ressò tan espectacular que va precedir a les crítiques fins i tot exageradament favorables (millor banda revelació de l'any) de la premsa musical especialitzada.
Malauradament els següents discos de CYHSY, Some Loud Thunder (2007) i, quatre llargs anys desprès i amb diversos canvis en la formació original, Hysterical (2011) no van mantenir el nivell del debut, ni tan sols el darrer, Only Run (2014), produït per Dave Fridman, tot un personatge de la CdD, en el que han contat amb la participació de Matt Berninger , el cantant d'uns altres coneguts del blog, The National.
El seminal LP al que ens referim comença amb el tema Clap Your Hands!, una deliciosa fanfàrria circenca, seguida de 11 temes més, dels que cal destacar-ne uns quants, com Let The Cool Goddess Rust Away, Over And Over Again (Lost And Found), Is This Love?, In This Home On Ice o la CdD d'avui, The Skin Of My Yellow Country Teeth, el títol ni l'absurd text de la qual no aconsegueixo comprendre, però davant de tanta frescor i vigor, em sembla que m'és ben bé igual. I espero que a vosaltres també, comproveu-ho amb aquesta actuació al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) del 2007, això és indie-rock en estat pur.

- CLAP YOUR HANDS SAY YEAH. The Skin Of My Yellow Country Teeth. Clap Your Hands Say Yeah (2005).