divendres, 28 de febrer de 2014

Tell Her This (Del Amitri)

DEL AMITRI han tornat! Aquest grup de pop-rock amb llunyanes influències folk, format a Glasgow (Escòcia) pel compositor principal, cantant i baixista Justin Currie i el guitarrista i també compositor Iain Harvie,  va gaudir d'una bona reputació als anys 90, amb discos com Waking Hours (1989), Change Eveything (1992) o Twisted (1995), el més comercial de la seva discografia i amb el que van obtenir reconeixement internacional i que va ser "Disc del mes" del nostre  Fire St. Disc-Club (vegeu aquí). 
La seva popularitat al país natal va ser tan gran que els van encarregar la cançó oficial de la Selecció d'Escòcia per al Campionat Mundial de Futbol de França 1998 (que van guanyar el amfitrions contar el Brasil, per cert) però, a partir del següent disc, Some Other Sucker's Parade (1997), va anar minvant i el 2002 ho van deixar, tot i què Currie ha seguit en actiu, publicant tres interessants discos més en solitari.
I ara, dotze anys després, han tornat amb un debut espectacular al nou estadi (inaugurat el setembre de 2013) Hydro de Glasgow, el resultat del qual desconec en el moment en que estic escrivint aquest post, i tenen programada posteriorment una gira pel Regne Unit sense que em consti si tenen previst deixar-se caure per les nostres contrades.
Per a CdD he escollit un tema de Twisted, disc que combina perfectament les guitarres acústiques amb les elèctriques, conservant la sensibilitat melòdica marca de la casa i del que destacaria peces com Here And Now, Roll To Me (el hit més conegut), la preciosa balada Driving With The Brakes On o, la meva preferida, Tell Her This, en la que el l'autor, després d'una mala nit en la que va beure massa, li demana a la noia (Tell Her This) que no se'n vagi...que no plori...que no ho pot suportar sense ella...i que l'únic que desitja es besar-la...per acabar dient-li que alguna cosa a la seva ment es bloqueja de tant en tant:

                         Tell her something in my mind
                         Freezes up from time to time

Preciosa!!!

- DEL AMITRI. Tell Her This. Twisted (1995).


divendres, 21 de febrer de 2014

This Year (The Mountain Goats)

A la Terra Alta, concretament al Parc Natural dels Ports, en tenim moltes de cabres salvatges (Capra pyrenaica) però com la CdD és un blog musical ja us podeu imaginar que no son aquestes el nostre tema d'avui. THE MOUNTAIN GOATS, nom inspirat en la cançó Big Yellow Coat, de Screamin' Jay Hawkins,  son un grup -si més no en alguna actuació en solitari, acompanyant-se únicament amb la seva guitarra, s'ha presentat dient "Hello, we are The Mountain Goats..."-, format, malgrat el sobrenom plural, per una sola persona, el prolífic compositor, cantant i guitarrista John Darnielle, nascut a Indiana, criat a Califòrnia i actualment resident a Durham (Carolina del Nord, USA), i que practiquen l'estil indie-folk-rock que tan agrada a l'autor del blog.
Durant els anys 90, i mentre treballava d'infermer en un hospital psiquiàtric, va gravar multitud de cassetes casolanes de baixa fidelitat (lo-fi) fins que l'any 2002 va fitxar per la llegendària discogràfica 4AD i, amb l'ajuda de magnífics productors com el meu admirat cantautor John Vanderslice -el del concert a la Plaça del Rei frustrat per la pluja (vegeu aquí)-, va fer un canvi notable en el seu enfocament i va publicar un seguit de molt bons discos com Tallahassee (2002), The Sunset Tree (2005), àlbum amb el que el vaig "descobrir", i mitja dotzena més, fins el darrer Trascendental Youth (2012), el catorzè de la seva discografia,  que va presentar a la sala [2] de l'Apolo, de BCN, el passat dia 22 d'octubre. 
Quan actua en format de grup conta amb acompanyants més o menys habituals, com el baixista Peter Hughes i el baterista Jon Wurster, així com d'altres esporàdics com Annie Clark -coneguda artísticament com St. Vincent i que tan extraordinari concert va protagonitzar fa uns mesos a l'Auditori de BCN formant equip amb David Byrne, l'ex-Talking Heads (vegeu aquí-) o el mateix Vanderslice.
Les seves composicions es caracteritzen per un marcat caràcter autobiogràfic que recopila en àlbums temàtics, com és el cas d'aquest The Sunset Tree, en el que aborda la seva conflictiva infància amb un padrastre abusiu. El curiós del cas és com, amb la seva característica veu nasal, parla de desgràcies personals, violència domèstica, drogues i tràgics desamors amb una jovialitat admirable i sense immutar-se, sembla talment una cabra de muntanya rumiant parsimoniosament a la vora del penya-segat, per la manera que les seves cançons transmeten una actitud davant la vida, la de trobar consol en situacions aparentment desesperades.
La instrumentació es basa en la guitarra acústica, el baix i el piano, amb un mínim de guitarra elèctrica i percussió, tot i què el resultat final no es pot dir que soni suau, com es demostra a la CdD d'avui. This Year, és molt representativa d'aquest estil musicalment optimista però amb lletra plena de conflictes, en aquest tema en concret sobre les conseqüències, a la seva adolescència, d'arribar a casa de matinada i fent olor d'alcohol, després d'haver sortit amb la moto a veure la Cathy, la seva xicota,  i veient a la mirada enfurismada del seu pare les coses dolentes que li esperen, quant diu "la cosa acabarà malament, com un es pot imaginar" i amb una tornada que va fent:
                
                   I am going to make it througt this year
                  if it kills me
                  I am going to make it through this year
                  if it kills me

A continuació podeu gaudir de la versió original del disc i d’un vídeo en directe amb un acompanyament de vents que, per al meu gust, no li feien cap falta a aquesta preciosa cançó.

- THE MOUNTAIN GOATS. This Year. The Sunset Tree (2005).


divendres, 14 de febrer de 2014

London Calling (The Clash)

Mai no he estat seguidor entusiasta del punk-rock i en el meu subconscient no estava prevista cap CdD d’aquest estil, però el comentari que vaig fer la setmana passada respecte a la caràtula d'un disc d’Elvis Presley, que reprodueixo de nou més avall, m'ha fet reconsiderar-ho i vet aquí que li dedicarem aquest post.
El punk, terme anglès de significat despectiu, és alhora un gènere musical i un fenomen sociològic. Musicalment es caracteritza per una actitud amateur i independent de la industria discogràfica, amb composicions breus i basades en melodies simples, de compassos i tempo ràpids, interpretades amb pocs instruments (usualment guitarra, baix i bateria) i el mínim d'arranjaments i va ser la reacció als excessos dels grans grups de rock dels anys 70 en els que prevalia la habilitat tècnica, el virtuosisme, per sobre de la passió i la proximitat amb el públic. Com a moviment sociocultural va ser una via per expressar la frustració, la ràbia i l'inconformisme d'una part de la joventut, descontenta amb la inestabilitat social del moment. Però, com sol passar, l'actitud provocativa i irreverent que va escandalitzar a una bona part de la població amb l'èxit comercial es va anant diluint fins a perdre tota la autenticitat i esdevenint poc més que una moda.
Els inicis del punk s'atribueixen a bandes americanes de garage-rock com The Ramones, The Stooges o New York Dolls però va ser al Regne Unit on va esclatar amb tota la seva intensitat, sobretot per la aparició del grup més popular d'aquest fenomen, The Sex Pistols, al qui, us ben asseguro, no dedicarem mai una CdD.
Però THE CLASH van ser una altra cosa. Allunyats del nihilisme del primers, sociològicament es van caracteritzar per una actitud idealista, amb una clara intencionalitat política en les seves lletres, que els va arribar a enfrontar seriosament amb la seva discogràfica per la exigència de vendre LP's dobles i, fins i tot triples, com Sandinista! -el títol deixa a les clares la seva ideologia-, al preu de simple. Musicalment van fer un pas endavant, a l'incorporar al seu repertori un seguit d'estils com el reggae, l'ska, el rockabilly, el soul, el dub i el jazz, fins a convertir-se en una de les bandes més influents del mon, com prova el fet de que van arribar a ser considerats "the only band that matters" (la única banda que importa). 
La formació clàssica i més coneguda va contar amb Mick Jones i Joe Strummer (mort el 2002, víctima d'una cardiopatia amb només 50 anys), compositors excepcionals, així com guitarristes i cantants, cada un amb el seu particular registre i estil, Paul Simonon al baix i Topper Headon a la bateria. Durant la seva dècada d'existència van publicar mitja dotzena d’àlbums, dels que destacaria el primer, The Clash (1979), el de l'emblemàtic single White Riot; el quart, l'esmentat Sandinista! (1980), el cinquè i més comercial de tots, Combat Rock (1982), amb temes com Rock The Casbah o el més conegut de la seva discografia -potser gràcies a un anunci de texans per a la TV (vegeu aquí)-, Should I Stay Or Should I Go (He de romandre o me'n he d'anar), cantat autobiogràficament per Jones, en aquell moment amb un peu i mig a fora del grup; però, per sobre de tots, el tercer, London Calling (1979), la seva obra definitiva, un d'aquests discos que defineixen la seva època i considerat unànimement com un dels més importants de la història de la música pop.
És un doble LP que, en un moment en el que el punk ja havia tocat sostre, va marcar un canvi d'estil de la banda, a l'incorporar la mescla d'estils anteriorment esmentats sense abandonar la temàtica habitual sobre l'atur, els conflictes racials o l'ús de drogues, en el que Jones va assumir majoritàriament la composició i els arranjaments musicals i Strummer les lletres. El títol fa referència a una frase utilitzada per la BBC durant les retransmissions durant la II Guerra Mundial ("This is London Calling...", o sigui, "Aquí Londres emetent...") i la mítica la portada, obra del dissenyador Ray Lowry, mostra a Simonon, qui inicialment s'hi oposava, colpejant el seu baix contra el terra al final d'un concert, amb una tipologia de lletres que homenatgen, com podeu comprovar a les imatges que il·lustren aquest post, el debut del “Rei del Rock”. Com he comentat, el doble LP es va vendre a preu de simple, el que corrobora l'adhesiu de la caràtula del meu, on diu "2 CREETELO!! PAGA UNO LLEVATE DOS", la fotografia del qual m’he permès utilitzar per il·lustrar aquest post.
La CdD és el tema homònim que obre el disc, del qual en cal destacar també altres com  Brand New Cadillac, Hateful, Rudie Can't Fail, The Right Profile, amb una notable secció de vents, Spanish Bombs, que tracta sobre la Guerra Civil espanyola, The Guns Of Brixton, la primera composada per Simonon o el track ocult Train In Vain. La cançó London Calling, coescrita per Strummer i Jones i cantada pel primer, és un ritme marcial marcat per la bateria de Headon sobre una línia de baix de Simonon a l'estil rock steady-funk i una lletra que utilitza l'anunci de perill d'inundació de Londres per una pujada del Tàmesi per un temporal del Mar del Nord -el que precisament està succeint aquests dies- com a metàfora de que tot s'ensorra (“Cause London is drowning and I live by the river/Londres s'està ofegant i jo visc a la vora del riu”, diu). El que fa riure és que el Comitè Olímpic de les Olimpíades de London 2012 elegís, paradoxalment, aquesta cançó, de contundent denúncia social, absolutament antagònica al clima de l'esdeveniment, com a sintonia dels jocs. Deixo al vostre criteri pensar si van ser uns ignorants...o uns mestres de la publicitat!


- THE CLASH. London Calling. London Calling (1979).

divendres, 7 de febrer de 2014

Suspicious Minds (Elvis Presley)

De petit, al poble, hi havia un amic el pare del qual era el que allí en deien un "adelantat". Empresari de professió, amb uns ingressos superiors a la mitjana de la població, es feia amb personatges de classe social més elevada que la local, el que incloïa autoritats civils i militars, practicava esports elitistes, es canviava sovint de cotxe, quant ben poca gent en gaudia i, el que importa aquí...tenia tocadiscos!!! 
Això sí, a la seva col·lecció, de la que me'n recordo d'alguns LP de The Shadows i de Los Pekenikes, només hi havia un disc que m'interessés i que procurava escoltar sempre que tenia ocasió, i és que, no em negareu, seguidors del blog, que From Elvis In Memphis no s'ho mereixia. És un disc molt especial, i ho comprendreu si seguiu llegint els post d'avui.
ELVIS PRESLEY, nascut a Tupelo (Mississippi, USA) i criat a Memphis (Tennessee, USA) en el si d'una família matriarcal de classe baixa -el que allí s'anomena white trash (escombraria blanca), és a dir, blancs que, per la seva pobresa han d'habitar en barris de negres però que a ell li va servir per entrar en contacte amb una cultura musical emergent vetada a la seva raça-, va aconseguir, protegit per Sam Phillips , el propietari de Sun Records, qui temps després guanyaria una fortuna al traspassar els seus drets a la discogràfica RCA, un seguit d'èxits amb temes com That's All Right, Heartbreak Hotel, Hound Dog, Don't Be Cruel, Love Me Tender, Jailhouse Rock, It's Now Or Never i altres, superant fins i tot l'inconvenient de passar dos anys prestant el servei militar, una bona part a Friedberg (Alemanya), on, per cert, va conèixer a Priscilla Beaulieu, la seva futura esposa.
Amb una barreja de rhythm & blues, estil negre per excel·lència i hillbilly, una varietat de country, va donar lloc al rockabilly, precursor del rock and roll, gènere del que fins el dia d'avui està considerat "The King", tot i que al principi va ser rebutjat, sobretot pels blancs, tant per trair les rels tradicionals amb unes enèrgiques interpretacions, substituint el piano, instrument dominant fins aleshores, per la guitarra, acompanyades d'uns provocatius moviments de malucs, considerats obscens pels més conservadors, mentre altres l'anomenaven, irònicament, Elvis "the Pelvis". Però just es reconèixer que el registre vocal d'aquesta icona cultural del segle XX no es limitava al r'n'r, sinó a tot un ventall de gèneres com el soul, el blues, el country, el pop i les balades amb les que es va enamorar tota una generació. En una època en la que els singles eren més populars destacaria com a LP's més interessants el del debut, Elvis Presley (1956), la caràtula del qual van imitar The Clash en el seu disc London Calling (1979) i Elvis Is Back! (1960), el de la tornada de la "mili".
Malauradament, seguint les recomanacions del seu mànager el coronel Tom Parker, que amb comissions del 30 i fins i tot del 50% sobre els guanys, controlava estrictament la seva carrera, va decidir aturar la seva etapa musical per dedicar-se al cinema, interpretant un seguit de pel·lícules de low cost i pitjor resultat artístic, vorejant el ridícul, el que li va costar crítiques ferotges fins que, set anys després, va tornar, precisament amb aquest From Elvis In Menphis (1969) que comentem avui.
És un àlbum en el que, amb veritable convicció, interpreta temes country, soul i rock amb un resultat impressionant, i en el que destaca un dels seus grans hits, un tema, per una vegada amb contingut social, anomenat In The Getto, del compositor Mac Davis, que hauria estat la CdD d'avui si no fos perquè, en una edició remasteritzada posterior, l'any 2000, es va afegir al disc (bonus tracks), juntament amb altres com Don't Cry Daddy o Kentucky Man, gravades a les mateixes sessions al American Sound Studio de Memphis amb el productor Chips Moman i un formidable equip de músics de sessió, una cançó del compositor Mark James que sempre m'ha tingut el cor robat, Suspicious Minds. I em sembla que no només a mi, com es demostra en el fet de que ha estat gravada per multitud d'artistes fins a la actualitat, recordeu sinó que la seva tornada s'intuïa en un tema de l'any passat, protagonista de la CdD da fa uns mesos (vegeu aquí).
Poc després va començar la seva explotació comercial amb contractes de diversos mesos de cinc anys de durada a Las Vegas i altres sonats esdeveniments, com el primer concert tramés, no sense problemes tècnics, via satèl·lit i enregistrat amb el nom de Aloha From Hawaii (1973), el que li va suposar un estrès que, sumat als problemes emocionals derivats del seu divorci amb Priscilla i diversos fracassos sentimentals posteriors i de salut, amb una obesitat que no dissimulaven els seus extravagants vestits amb una capa amb l'àguila americana que el convertia en una decadent caricatura de mal gust de si mateix , i un insomni galopants que l'artista, sempre decididament contrari a qualsevol tipus de droga recreativa, va intentar controlar amb psicofàrmacs, van acabar prematurament amb la seva vida, víctima de mort sobtada, als 42 anys. Les seves despulles reposen a Graceland, la finca que va adquirir per als seus pares a prop de Memphis i que s'ha convertit en centre de pelegrinatge de fans, fet que va precedir una circumstància similar amb un altre malaurat, Michael Jackson, en aquest cas al "santuari" de Glendale, a Los Angeles (Califòrnia, USA).
Us deixo amb Suspiciosus Minds, un tema sobre com la gelosia pot acabar amb l'amor d'una parella (We can't go on together with suspicious minds...) en el que, després d'una breu introducció de guitarra, baix i bateria sobre un fons d'orgue, apareix la meravellosa veu del "Rey"  i els cors, als que s'aniran afegint les cordes, presents en diversos moments i, més tard, els vents i, després, cap al 1:45 min una frenada, nova arrancada i, cap al 3:30, un cridaner fadeout (fos, "fundido" en castellà) d'uns 10", intencionat per accentuar el dramatisme de la lletra, segons el productor, mentre va repetint el:
    
               We're caught in a trap
               I can't walk out
               Because I love you too much baby

...brutal!

- ELVIS PRESLEY. Suspicious Minds. From Elvis In Memphis (1969/2000).