divendres, 14 de febrer de 2014

London Calling (The Clash)

Mai no he estat seguidor entusiasta del punk-rock i en el meu subconscient no estava prevista cap CdD d’aquest estil, però el comentari que vaig fer la setmana passada respecte a la caràtula d'un disc d’Elvis Presley, que reprodueixo de nou més avall, m'ha fet reconsiderar-ho i vet aquí que li dedicarem aquest post.
El punk, terme anglès de significat despectiu, és alhora un gènere musical i un fenomen sociològic. Musicalment es caracteritza per una actitud amateur i independent de la industria discogràfica, amb composicions breus i basades en melodies simples, de compassos i tempo ràpids, interpretades amb pocs instruments (usualment guitarra, baix i bateria) i el mínim d'arranjaments i va ser la reacció als excessos dels grans grups de rock dels anys 70 en els que prevalia la habilitat tècnica, el virtuosisme, per sobre de la passió i la proximitat amb el públic. Com a moviment sociocultural va ser una via per expressar la frustració, la ràbia i l'inconformisme d'una part de la joventut, descontenta amb la inestabilitat social del moment. Però, com sol passar, l'actitud provocativa i irreverent que va escandalitzar a una bona part de la població amb l'èxit comercial es va anant diluint fins a perdre tota la autenticitat i esdevenint poc més que una moda.
Els inicis del punk s'atribueixen a bandes americanes de garage-rock com The Ramones, The Stooges o New York Dolls però va ser al Regne Unit on va esclatar amb tota la seva intensitat, sobretot per la aparició del grup més popular d'aquest fenomen, The Sex Pistols, al qui, us ben asseguro, no dedicarem mai una CdD.
Però THE CLASH van ser una altra cosa. Allunyats del nihilisme del primers, sociològicament es van caracteritzar per una actitud idealista, amb una clara intencionalitat política en les seves lletres, que els va arribar a enfrontar seriosament amb la seva discogràfica per la exigència de vendre LP's dobles i, fins i tot triples, com Sandinista! -el títol deixa a les clares la seva ideologia-, al preu de simple. Musicalment van fer un pas endavant, a l'incorporar al seu repertori un seguit d'estils com el reggae, l'ska, el rockabilly, el soul, el dub i el jazz, fins a convertir-se en una de les bandes més influents del mon, com prova el fet de que van arribar a ser considerats "the only band that matters" (la única banda que importa). 
La formació clàssica i més coneguda va contar amb Mick Jones i Joe Strummer (mort el 2002, víctima d'una cardiopatia amb només 50 anys), compositors excepcionals, així com guitarristes i cantants, cada un amb el seu particular registre i estil, Paul Simonon al baix i Topper Headon a la bateria. Durant la seva dècada d'existència van publicar mitja dotzena d’àlbums, dels que destacaria el primer, The Clash (1979), el de l'emblemàtic single White Riot; el quart, l'esmentat Sandinista! (1980), el cinquè i més comercial de tots, Combat Rock (1982), amb temes com Rock The Casbah o el més conegut de la seva discografia -potser gràcies a un anunci de texans per a la TV (vegeu aquí)-, Should I Stay Or Should I Go (He de romandre o me'n he d'anar), cantat autobiogràficament per Jones, en aquell moment amb un peu i mig a fora del grup; però, per sobre de tots, el tercer, London Calling (1979), la seva obra definitiva, un d'aquests discos que defineixen la seva època i considerat unànimement com un dels més importants de la història de la música pop.
És un doble LP que, en un moment en el que el punk ja havia tocat sostre, va marcar un canvi d'estil de la banda, a l'incorporar la mescla d'estils anteriorment esmentats sense abandonar la temàtica habitual sobre l'atur, els conflictes racials o l'ús de drogues, en el que Jones va assumir majoritàriament la composició i els arranjaments musicals i Strummer les lletres. El títol fa referència a una frase utilitzada per la BBC durant les retransmissions durant la II Guerra Mundial ("This is London Calling...", o sigui, "Aquí Londres emetent...") i la mítica la portada, obra del dissenyador Ray Lowry, mostra a Simonon, qui inicialment s'hi oposava, colpejant el seu baix contra el terra al final d'un concert, amb una tipologia de lletres que homenatgen, com podeu comprovar a les imatges que il·lustren aquest post, el debut del “Rei del Rock”. Com he comentat, el doble LP es va vendre a preu de simple, el que corrobora l'adhesiu de la caràtula del meu, on diu "2 CREETELO!! PAGA UNO LLEVATE DOS", la fotografia del qual m’he permès utilitzar per il·lustrar aquest post.
La CdD és el tema homònim que obre el disc, del qual en cal destacar també altres com  Brand New Cadillac, Hateful, Rudie Can't Fail, The Right Profile, amb una notable secció de vents, Spanish Bombs, que tracta sobre la Guerra Civil espanyola, The Guns Of Brixton, la primera composada per Simonon o el track ocult Train In Vain. La cançó London Calling, coescrita per Strummer i Jones i cantada pel primer, és un ritme marcial marcat per la bateria de Headon sobre una línia de baix de Simonon a l'estil rock steady-funk i una lletra que utilitza l'anunci de perill d'inundació de Londres per una pujada del Tàmesi per un temporal del Mar del Nord -el que precisament està succeint aquests dies- com a metàfora de que tot s'ensorra (“Cause London is drowning and I live by the river/Londres s'està ofegant i jo visc a la vora del riu”, diu). El que fa riure és que el Comitè Olímpic de les Olimpíades de London 2012 elegís, paradoxalment, aquesta cançó, de contundent denúncia social, absolutament antagònica al clima de l'esdeveniment, com a sintonia dels jocs. Deixo al vostre criteri pensar si van ser uns ignorants...o uns mestres de la publicitat!


- THE CLASH. London Calling. London Calling (1979).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada