divendres, 28 de març de 2014

Life On Mars? (David Bowie)

Amb 66 anys, i després de deu sense fer-ho, DAVID BOWIE ha gravat un disc nou, ha tornat i ho ha fet per la porta gran amb una obra, la vint-i-quatrena, que alguns posicionen a l'alçada de les millors de la seva discografia, sigui de la primerenca etapa glam-rock o de la "berlinesa" o, si més no, com solem dir el seus seguidors, el millor des del Scary Monsters (1980).
The Next Day (2013), enregistrat en secret amb la col·laboració del seu antic baixista i productor Toni Visconti, és un àlbum audaç i creatiu, increïblement innovador després de tan llarg període d'inactivitat, ple de bones cançons que de ben segur esdevindrien clàssiques dels seus concerts...si en tingués la intenció, cosa que no sembla el cas, de tornar-ne a fer per presentar-les en directe.
Estava escoltant el disc, indecís per triar la CdD entre The Next Day, Dirty Boys, The Stars, Where Are Now?, Boss Of Me o How Does The Grass quant...knock, knock!!!...han trucat a dintre del meu cap. Allí hi havia Live On Mars?, Starman, Ashes To Ashes, Heroes...dient: “escolta CdD, i nosaltres què? Nosaltres hi érem abans”...també hi havia Space Oddity, CdD en el seu dia (vegeu aquí), solidaritzant-se amb les seves companyes. Total, que m’ho he repensat i he acabat triant una cançó del Hunky Dory (1971), el quart de la seva discografia i injustament eclipsat pel cinquè i més reeixit de tots, Ziggy Stardust (1972), un disc en el que va contar amb la participació de músics excepcionals, embrió de famós grup fictici d'acompanyament, The Spiders From Mars, com el guitarrista Mick Ronson i el teclista Rick Wakeman, posteriorment famós amb la banda Yes i pels seus treballs en solitari en el camp del rock simfònic.
És un disc senzillament perfecte, el primer de les seves obres mestres, farcit de melodies sublims i arranjaments impossibles, gairebé barrocs, que s'obre amb un dels temes més populars de l'autor, Changes, continua amb Oh You Pretty Things i altres que fan homenatge a Bob Dylan, Andy Warhol i Lou Reed i te el seu punt culminat en una de les millors cançons de la història, Life On Mars?
És tracta d'un viatge surrealista amb una lletra tan indesxifrable com la de I'm The Walrus de John Lennon (sembla tractar d'algú deprimit per la realitat en la que viu i amargament decebut per no tenir accés a una vida millor que hi pugui haver en alguna altra part, com a Mart) i un so, en el que resulta fonamental el piano de Wakeman,  en el que la delicadesa i la èpica van de la mà. Un himne gloriosament estrany, la primera obra mestra d'un músic imprescindible de la història del rock. No m'estranya gens que els MiNE! en fessin una magnífica adaptació, amb el títol La radio de Mart, al seu EP Selva de Mar (2009).
Per no dir res de la caràtula en la que, aquest reconegut bisexual posa a l’estil Greta Garbo, una de les lesbianes més cèlebres del segle XX...per escandalitzar que no quedi!
Però la tornada, si us plau, quina tornada!:
         
           Sailors fighting in the dance hall
          Oh man! Look at those cavemen go...

          ...Is there life on Mars?

 - DAVID BOWIE. Life On Mars?. Hunky Dory (1971).




divendres, 21 de març de 2014

Dead From The Waist Down (Catatonia)

M'encanta la manera de cantar de Cerys Matthews. Tal com arrossega les paraules, en algun moment semblant, fins i tot i que em perdoni, que anés beguda, però amb una dicció tan clara com per servir d'exercici de listening als alumnes d'anglès. 
El seu millor moment artístic va ser a finals dels anys 90, quant va formar part del grup d’indie-rock CATATONIA, que va formar amb el guitarrista Mark Roberts al seu Cardiff (País de Gal·les, Regne Unit) natal, amb els que es van guanyar un cert reconeixement internacional. Els millors àlbums de la banda son el segon, International Velvet (1998), del que cal destacar el seu hit més reeixit, Mulder And Scully (inspirat en els agents de la famosa telesèrie Expedient X) i Equally Cursed And Blessed (1999), el meu preferit. El poc ressò del quart, Paper Scissors Stone (2001), i un problema d'ansietat van precipitar la ruptura del grup, moment en que Cerys se'n va anar als USA, es va casar i viure un temps a Nashville (Tennessee), impensable per a una gal·lesa de soca rel com ella, fins que el previsible divorci la va tornar a casa, on ha seguit gravant fins a l'actualitat, tasca que ha compatibilitzat amb la de locutora de ràdio a la BBC, realitzadora de documentals per a la TV, columnista ocasional a diaris com The Guardian i The Times  i d'escriptora de contes infantils amb el que ha obtingut algun premi. Estem davant d'una dona polifacètica i políglota, que domina l'anglès i el gal·lès, com és natural, així com el francès, l'espanyol i, segons tinc entès, el català, aprés durant la seva joventut, en que va passar un temps fent de mainadera a casa nostra.
La CdD, Dead From The Waist Down, obra de Mark Roberts, autor de la música i de la lletra, en la que explica crípticament el mal ambient entre la gent d'allà i la comitiva de la banda durant una gira a Los Angeles, és el tema que obre el tercer disc i destaca per la profunda i captivadora veu, reconeixible a l'instant, així com pels espectaculars arranjaments de cordes, tot sota l'estricte control del productor Tommy D.
Ja ho veieu, el sol està brillant a Califòrnia, la gent hauria d'estar jaguda a la gespa, però, com diu el títol de la cançó, és "morta de cintura cap avall":
 
             The sun is shining
             We should be making hay
             But we're dead from the waist down
            Like in California...

- CATATONIA. Dead From The Waist Down. Equally Cursed And Blessed (1999).




divendres, 14 de març de 2014

Blueberry Hill (Fats Domino)

Fa uns dies, un amic seguidor de la CdD, comentant el post d’Elvis Presley, em preguntava quina època de la història de la musica popular abastava el blog. Al contestar-li que, veritablement, no hi havia pensat, però considerava lògic que fos a partir de la data del meu naixement i fins a l'actualitat, em va indicar que tenia una mica abandonada la primera època, a la que es va referir com la dels "pioners del rock and roll". Recollint el guant, la seva observació s'ha traduït en aquesta nova secció -com ho és la de la MN(I)O-, a la que, en endavant, em referiré amb les segles PdR'n'R i a la avui penjo el que podem considerar com el post número 2. I ho farem amb un personatge al que el mateix Elvis Presley es va referir com a l'autèntic, i no pas ell, "Rei del Rock".
Nascut Antoine Dominique Domino a finals de febrer de 1928, la mateixa setmana que els meus pares, en el si d'una família nombrosa de músics a New Orleans (Louisiana, USA) la seva corpulència li ha valgut el malnom, FATS DOMINO, amb el que ha passat a la història de la música popular.
Cantant, pianista i compositor, tot i què sense formació acadèmica, es va fer famós amb el tema The Fat Man, composat a mitges amb el seu col·laborador habitual, Dave Bartholomew, i considerat una de les primeres gravacions de rock'n'roll (ni més ni menys que 6 anys abans del Rock Around The Clock de Bill Halley), al que van succeir una gran quantitat de singles, més de 30, com  Ain't That A Shame, I'm In Love Again,  Blue Monday, I'm Walkin', Whole Lotta Loving, Be My Guest, Walking To New Orleans o la CdD d'avui, Blueberry Hill, el seu tema més conegut, amb els que durant la dècada de meitat dels 50 als 60, és va convertir en el principal venedor de discos, a excepció del mateix Elvis Presley, i amb els que va aconseguir 21 discos d'or, la majoria dels quals li van robar quant, l'any 2005, va haver d'evacuar temporalment la seva residència de New Orleans per l'huracà Kathrina.
Fats Domino, amb el seu estil boogie-woogie de tocar el piano, seguint els passos del Professor Longhair, i la seva de forma de cantar, arrossegant les paraules amb accent crioll, és una figura clau en la transició del rhythm & blues al rock & roll, el que fa d'una forma tan subtil que desdibuixa la línia que suposadament les separa.
L'arribada de The Beatles (dels que anys després va versionar magníficament Lady Madonna) i altres grups, coneguda als USA com "la invasió britànica"; la negativa a canviar els elements essencials de l'estil que l'havia fet famós i un fallit canvi de companyia discogràfica el van arraconar de la primera línia, dedicant-se a actuacions en directe al Flamingo Hotel & Casino de Las Vegas (on, per cert, va tenir veritables problemes amb el joc) o interpretant algunes pel·lícules com Shake, Rattle And Rock! (Edward L. Cahn, 1956) o The Girl Can't Help It (Frank Tashlin, 1956), fins ven entrats els anys 80, moment en el que aquest home, tan simpàtic i afable com el seu talent...i el seu pes!, va decidir viure de renda pels drets d'autor i gaudir de la vida tranquil·la, i de la bona cuina, de la seva terra.
Blueberry Hill era una cançó composada als anys 40 i prèviament gravada per artistes com Glenn Miller o Louis Armstrong, a la que Fats va donar el seu caire funky personal i amb la que va assolir el seu èxit més majoritari i amb la que, sense conèixer l'orígen, més se l'associa.
Presteu atenció, sobretot els més joves seguidors de la CdD, a aquesta icona, PdR’n’R (2):
         
                I found my thrill on Blueberry Hill
               On Blueberry Hill where I found you...

- FATS DOMINO. Blueberry Hill. This Is Fats (1956).


divendres, 7 de març de 2014

Stop (Jane's Addiction)

Perry Farrell és un personatge extravagant però carismàtic  i molt admirat a la escena del rock alternatiu americà. Nascut a New York en el si d'una família de joiers jueus, orfe de mare, que es va suïcidar quant ell tenia tres anys, va viure un temps a Miami abans de traslladar-se a Los Angles (Califòrnia), on ha desenvolupat la seva activitat artística.
El seu mèrit principal ha estat la creació de JANE'S ADDICTION, banda amb un estil molt particular, en el que destaca la veu aguda de Farrell  amb abrasius registres sonors que barregen l’art-rock, la psicodèlia, el folk, el punk, el funk i el jazz i que, al llarg del temps, ha contat amb músics importants com el baterista Stephen Perkins, el guitarrista Dave Navarro (que acabaria als Red Hot Chili Peppers) o els baixistes Eric Avery i Flea (també dels RHCP). Malauradament, el caràcter extremadament controlador, fins a la tirania, del líder, empitjorat per les seves addiccions (tot i que el nom del grup fa referència a una companya de pis amb la que sembla que va tenir algun affaire), ha impedit la cohesió d'un grup que, com el riu Guadiana, ha anat desapareixent i ressorgint des del 1985 fins a la actualitat.
En els moments en que la banda no ha estat en actiu el nostre personatge d'avui ha participat amb altres projectes com els Porno For Pyros (amb l'esmentat Perkins), amb els que van publicar dos discos molt interessants, l'homònim Porno For Pyros (1993) i Goog God's Urge (1996); el grup d'espectacle teatral The Satellite Party, amb la participació de la seva esposa, Etty Lau Farrell i Nuno Bettencourt, ex-guitarrista  del duo Extrem; alguns discos en solitari, com Song Yet To Be Sung (2001); bandes sonores per a pel·lícules, com Twilight/Crepúsculo (Catherine Hardwicke, 2008), a més a més de fer de disc-jockey amb el nom de DJ Peretz. També ha estat el responsable del festival de rock itinerant Lollapalooza Tour, creat inicialment per a la gira del (primer) acomiadament de Jane's Addiction (1997) però que es va mantenir amb altres grups alternatius durant set o vuit anys i del qual hi ha una franquícia infantil (Kidzapalooza) i, fins i tot, jueva (Purimpalooza). Tanmateix és coneguda la seva implicació en diversos grups ecologistes i ONG.
Però si avui en parlem a la CdD és, indubtablement, per la seva etapa més reeixida, la inicial que va del 1985 al 1991, en la que van publicar tres àlbums prou interessants, el seminal i gravat en directe Jane's Addiction (1987); Nothing's Shocking (1988), el que els va consagrar, i el més aclamat, Ritual de lo habitual (1990), tot i haver estat gravat en un moment en el que la banda es queia a trossos, amb els membres intensament addictes a les drogues i barallats entre si fins al punt que poques vegades van arribar a coincidir a l'estudi. Menys interessants son els fruits de successives reunificacions, Strays (2003) i The Great Escape Artist (2011).
Ritual de lo habitual és un disc de 9 tracks, clarament dividit en dues parts, les primeres cinc cançons son temes curts d'estil rock dur, de les que en destacaria dues, la inicial, Stop, i Been Caught Stealing, mentre les quatre últimes, en canvi, son llargs desenvolupaments de rock progressiu, amb instruments de corda i arranjaments d'inspiració oriental que tracten sobre el suïcidi de sa mare (Then She Did...) i d'una amiga anomenada Xiola Bleu, morta als 19 anys per sobredosi d'heroïna, el que relata a Three Days, el cap de setmana  de sexe i drogues que van passar plegats amb ella i Casey Niccoli, aleshores la novia de Farrell. 
La il·lustració de la caràtula del disc, un collage del mateix Farrell que representa visualment el ménage-à-trois dels esmentats Three Days, amb dues dones i un home despullats, va resultar polèmica fins a l'extrem que algunes botigues es van negar a la venda (al no tenir llicència per a articles de nus), motiu per que es va publicar també amb una portada alternativa "neta", completament blanca, en la que apareix el nom de la banda i la primera esmena de la constitució americana que fa referència a la llibertat d'expressió, que diu:

   "El Congrés no farà cap llei respecte a l'establiment de religió, o prohibint l'exercici lliure de la mateixa o que coarti la llibertat d'expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament, i per demanar al govern la reparació de greuges".

Com a curiositat el collage inclou un paper on es pot llegir la paraula "positiu" que va donar lloc a moltes interpretacions, com la de si es tractés del resultat de la prova de la Sida de Farrell, quant en realitat era la prova d'embaràs de sa mare quant estava embarassada d'ell. No cal dir que la versió de la tapa-collage ha tingut molt més èxit de vendes que la de la tapa-esmena.
Stop, la CdD, és un tema directe i brutal, amb un ritme sincopat i trepidant que t'enganxa des del primer riff d'un Navarro en el seu millor moment, amb un pont increïble i amb la inconfusible veu de Farrell que, amb un ús encertat de doblatges de veu, ecos i altres efectes i, sobretot, amb una magnífica capacitat d'interpretació, emmascara les seves limitacions tècniques.
No us deixeu enganyar per la cèlebre introducció:

   "Señores y señoras, nosotros tenemos más influencia con sus hijos que tú tienes, pero los queremos. Creado y arreglado de Los Angeles: Juanas Addiction!!!"

que després van forts:
  
      Here we go...No!, No one!, No way!, Gonna stop, Now; go!...

- JANE'S ADDICTION. Stop. Ritual de lo habitual (1990).