divendres, 28 de març de 2014

Life On Mars? (David Bowie)

Amb 66 anys, i després de deu sense fer-ho, DAVID BOWIE ha gravat un disc nou, ha tornat i ho ha fet per la porta gran amb una obra, la vint-i-quatrena, que alguns posicionen a l'alçada de les millors de la seva discografia, sigui de la primerenca etapa glam-rock o de la "berlinesa" o, si més no, com solem dir el seus seguidors, el millor des del Scary Monsters (1980).
The Next Day (2013), enregistrat en secret amb la col·laboració del seu antic baixista i productor Toni Visconti, és un àlbum audaç i creatiu, increïblement innovador després de tan llarg període d'inactivitat, ple de bones cançons que de ben segur esdevindrien clàssiques dels seus concerts...si en tingués la intenció, cosa que no sembla el cas, de tornar-ne a fer per presentar-les en directe.
Estava escoltant el disc, indecís per triar la CdD entre The Next Day, Dirty Boys, The Stars, Where Are Now?, Boss Of Me o How Does The Grass quant...knock, knock!!!...han trucat a dintre del meu cap. Allí hi havia Live On Mars?, Starman, Ashes To Ashes, Heroes...dient: “escolta CdD, i nosaltres què? Nosaltres hi érem abans”...també hi havia Space Oddity, CdD en el seu dia (vegeu aquí), solidaritzant-se amb les seves companyes. Total, que m’ho he repensat i he acabat triant una cançó del Hunky Dory (1971), el quart de la seva discografia i injustament eclipsat pel cinquè i més reeixit de tots, Ziggy Stardust (1972), un disc en el que va contar amb la participació de músics excepcionals, embrió de famós grup fictici d'acompanyament, The Spiders From Mars, com el guitarrista Mick Ronson i el teclista Rick Wakeman, posteriorment famós amb la banda Yes i pels seus treballs en solitari en el camp del rock simfònic.
És un disc senzillament perfecte, el primer de les seves obres mestres, farcit de melodies sublims i arranjaments impossibles, gairebé barrocs, que s'obre amb un dels temes més populars de l'autor, Changes, continua amb Oh You Pretty Things i altres que fan homenatge a Bob Dylan, Andy Warhol i Lou Reed i te el seu punt culminat en una de les millors cançons de la història, Life On Mars?
És tracta d'un viatge surrealista amb una lletra tan indesxifrable com la de I'm The Walrus de John Lennon (sembla tractar d'algú deprimit per la realitat en la que viu i amargament decebut per no tenir accés a una vida millor que hi pugui haver en alguna altra part, com a Mart) i un so, en el que resulta fonamental el piano de Wakeman,  en el que la delicadesa i la èpica van de la mà. Un himne gloriosament estrany, la primera obra mestra d'un músic imprescindible de la història del rock. No m'estranya gens que els MiNE! en fessin una magnífica adaptació, amb el títol La radio de Mart, al seu EP Selva de Mar (2009).
Per no dir res de la caràtula en la que, aquest reconegut bisexual posa a l’estil Greta Garbo, una de les lesbianes més cèlebres del segle XX...per escandalitzar que no quedi!
Però la tornada, si us plau, quina tornada!:
         
           Sailors fighting in the dance hall
          Oh man! Look at those cavemen go...

          ...Is there life on Mars?

 - DAVID BOWIE. Life On Mars?. Hunky Dory (1971).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada