divendres, 7 de març de 2014

Stop (Jane's Addiction)

Perry Farrell és un personatge extravagant però carismàtic  i molt admirat a la escena del rock alternatiu americà. Nascut a New York en el si d'una família de joiers jueus, orfe de mare, que es va suïcidar quant ell tenia tres anys, va viure un temps a Miami abans de traslladar-se a Los Angles (Califòrnia), on ha desenvolupat la seva activitat artística.
El seu mèrit principal ha estat la creació de JANE'S ADDICTION, banda amb un estil molt particular, en el que destaca la veu aguda de Farrell  amb abrasius registres sonors que barregen l’art-rock, la psicodèlia, el folk, el punk, el funk i el jazz i que, al llarg del temps, ha contat amb músics importants com el baterista Stephen Perkins, el guitarrista Dave Navarro (que acabaria als Red Hot Chili Peppers) o els baixistes Eric Avery i Flea (també dels RHCP). Malauradament, el caràcter extremadament controlador, fins a la tirania, del líder, empitjorat per les seves addiccions (tot i que el nom del grup fa referència a una companya de pis amb la que sembla que va tenir algun affaire), ha impedit la cohesió d'un grup que, com el riu Guadiana, ha anat desapareixent i ressorgint des del 1985 fins a la actualitat.
En els moments en que la banda no ha estat en actiu el nostre personatge d'avui ha participat amb altres projectes com els Porno For Pyros (amb l'esmentat Perkins), amb els que van publicar dos discos molt interessants, l'homònim Porno For Pyros (1993) i Goog God's Urge (1996); el grup d'espectacle teatral The Satellite Party, amb la participació de la seva esposa, Etty Lau Farrell i Nuno Bettencourt, ex-guitarrista  del duo Extrem; alguns discos en solitari, com Song Yet To Be Sung (2001); bandes sonores per a pel·lícules, com Twilight/Crepúsculo (Catherine Hardwicke, 2008), a més a més de fer de disc-jockey amb el nom de DJ Peretz. També ha estat el responsable del festival de rock itinerant Lollapalooza Tour, creat inicialment per a la gira del (primer) acomiadament de Jane's Addiction (1997) però que es va mantenir amb altres grups alternatius durant set o vuit anys i del qual hi ha una franquícia infantil (Kidzapalooza) i, fins i tot, jueva (Purimpalooza). Tanmateix és coneguda la seva implicació en diversos grups ecologistes i ONG.
Però si avui en parlem a la CdD és, indubtablement, per la seva etapa més reeixida, la inicial que va del 1985 al 1991, en la que van publicar tres àlbums prou interessants, el seminal i gravat en directe Jane's Addiction (1987); Nothing's Shocking (1988), el que els va consagrar, i el més aclamat, Ritual de lo habitual (1990), tot i haver estat gravat en un moment en el que la banda es queia a trossos, amb els membres intensament addictes a les drogues i barallats entre si fins al punt que poques vegades van arribar a coincidir a l'estudi. Menys interessants son els fruits de successives reunificacions, Strays (2003) i The Great Escape Artist (2011).
Ritual de lo habitual és un disc de 9 tracks, clarament dividit en dues parts, les primeres cinc cançons son temes curts d'estil rock dur, de les que en destacaria dues, la inicial, Stop, i Been Caught Stealing, mentre les quatre últimes, en canvi, son llargs desenvolupaments de rock progressiu, amb instruments de corda i arranjaments d'inspiració oriental que tracten sobre el suïcidi de sa mare (Then She Did...) i d'una amiga anomenada Xiola Bleu, morta als 19 anys per sobredosi d'heroïna, el que relata a Three Days, el cap de setmana  de sexe i drogues que van passar plegats amb ella i Casey Niccoli, aleshores la novia de Farrell. 
La il·lustració de la caràtula del disc, un collage del mateix Farrell que representa visualment el ménage-à-trois dels esmentats Three Days, amb dues dones i un home despullats, va resultar polèmica fins a l'extrem que algunes botigues es van negar a la venda (al no tenir llicència per a articles de nus), motiu per que es va publicar també amb una portada alternativa "neta", completament blanca, en la que apareix el nom de la banda i la primera esmena de la constitució americana que fa referència a la llibertat d'expressió, que diu:

   "El Congrés no farà cap llei respecte a l'establiment de religió, o prohibint l'exercici lliure de la mateixa o que coarti la llibertat d'expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament, i per demanar al govern la reparació de greuges".

Com a curiositat el collage inclou un paper on es pot llegir la paraula "positiu" que va donar lloc a moltes interpretacions, com la de si es tractés del resultat de la prova de la Sida de Farrell, quant en realitat era la prova d'embaràs de sa mare quant estava embarassada d'ell. No cal dir que la versió de la tapa-collage ha tingut molt més èxit de vendes que la de la tapa-esmena.
Stop, la CdD, és un tema directe i brutal, amb un ritme sincopat i trepidant que t'enganxa des del primer riff d'un Navarro en el seu millor moment, amb un pont increïble i amb la inconfusible veu de Farrell que, amb un ús encertat de doblatges de veu, ecos i altres efectes i, sobretot, amb una magnífica capacitat d'interpretació, emmascara les seves limitacions tècniques.
No us deixeu enganyar per la cèlebre introducció:

   "Señores y señoras, nosotros tenemos más influencia con sus hijos que tú tienes, pero los queremos. Creado y arreglado de Los Angeles: Juanas Addiction!!!"

que després van forts:
  
      Here we go...No!, No one!, No way!, Gonna stop, Now; go!...

- JANE'S ADDICTION. Stop. Ritual de lo habitual (1990).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada