For The First Time, Again (Tyler Ballgame)

 

Nascut com a Tyler Perry al minúscul estat de Rhode Island i havent abandonat els estudis de composició a la Berklee School of Music de Boston, Massachusetts, a causa d'una greu depressió i problemes d'imatge corporal pels que va requerir psicoteràpia, el nostre protagonista d'avui, als 29 anys, es va traslladar a Los Angeles, Califòrnia, per iniciar una nova vida.

I va ser allí, actuant en un d'aquells espais que s'anomenen de "micròfon obert", amb el nom artístic de TYLER BALLGAME -emulant irònicament el famós jugador de beisbol  dels Boston Red Sox Ted Williams, conegut com "Teddy Ballgame"- i que, indefectiblement, acabava interpretant el Crying del llegendari Roy Orbison,  que va cridar l'atenció d'un "conegut" nostre, Jonathan Rado, el multiinstrumentista de Foxygen, qui, juntament amb Ryan Pollie, va produir el seu àlbum de debut, For The First Time, Again (2026).

Un disc  musicalment entre l’indie-rock i l’alt-country, en l'enregistrament del qual, prioritzant mitjans analògics, amb la participació d’Amy Aileen a la bateria i Wayne Whitaker al baix, i amb el resultat d'un so que ens evoca les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, i amb una veu carismàtica que ha estat comparada amb l'esmentat Big O i a altres "coneguts" nostres com Randy Newman, Jeff Buckley, Richard Hawley o John Grant, amb dotze tracks en les que el de Nova Anglaterra, a base de melodies i harmonies tan precioses com emocionals les lletres, explora la importància de l'autoacceptació per assolir el renaixement personal.

Un LP -que els afortunats  assistents podran escoltar en directe demà al Vida 2026 Festival Internacional de Vilanova i La Geltrú (Garraf)- del que, a l'hora de triar-ne una per a CdD d'avui, he de confessar que m'ha costat decidir-me perquè n'està farcit de hits potencials com l'homònima que l'enceta i moltes més, com I Believe In Love, A Matter Of Taste, Got A New Car, You're Not My Baby Tonight...així que m'he acabat quedant amb la primera.

A For The First Time, Again descriu un amor perdut ("No puc esperar a tornar-te a conèixer per primera vegada" diu a la tornada) amb una balada iniciada amb una guitarra acústica i una bateria precedint una veu que, subtilment, va apujant el seu registre, per tornar-se a esvair de la mateixa manera. Un tema, al escoltar els dos primers versos del qual, la M., la meva dona em va dir: "Aquest començament em recorda molt a..." i ho deixo aquí, estic segur que els seguidors del blog ja sabreu a qui es referia. 

I els que no, doncs ho descobrireu el divendres que ve.

- TYLER BALLGAME. For The First Time, Again. For The First Time, Again (2026).

Midnight Train To Georgia (Gladys Knight & The Pips)

 

MN(I)O-19:

Amb el nom de pila de la cantant, seguit del mal nom d'un cosí, GLADYS KNIGHT & THE PIPS va ser un grup vocal de soul de Atlanta, Georgia, en el que la portentosa solista s'acompanyava de familiars com el seu germà Merald "Bubba" Knight i els seus cosins William Guest i Edward Patten que li aportaven, a més a més de les veus de fons, una impecable i distintiva coreografia.

Després de treballar per a diverses discogràfiques com Fury o Maxx Music, no va ser fins que els va contractar la famosa Motown que van obtenir un reconeixement massiu amb un dels molts temes que enregistraren del compositor i productor Norman Whitfield, I Heard It Through The Grapevine (1967), malauradament eclipsat a l'any següent per la versió que en faria Marvin Gaye en el disc In The Groove (1968), predecessor del mític (vegeu aquí) What's Going On (1971), i posteriorment, recordem-ho, els Creedence Clearwater Revival al Cosmos Factory (1970).

Una companyia que, com van fer altres artistes amb la controvertida deslocalització de Detroit a Los Angeles (com explicava aquí), i en la es percebien menystinguts a favor d'altres com The Supremes (sembla que amb una Diana Ross, aleshores parella del cap, Berry Gordy, temorosa de veure's eclipsada), The Temptations o el mateix Gaye, abandonarien per fitxar per Buddah Records, amb la que, de la mà del compositor Jim Weatherly, obtindrien el hit més conegut de la seva discografia, Midnight Train To Georgia. Un canvi que els va suposar dificultats contractuals que els van obligar a enregistrar en projectes paral·lels durant un temps, fins obtenir la resolució i un nou contracte amb Columbia, fins el 1987, any en el que la Gladys va iniciar definitivament una carrera en solitari que ha perdurat fins als primers anys del s. XX, orientada al R&B per a adults, el gospel i el jazz, en la que ha col·laborat amb múltiples cantants com Dionne Warwick, Stevie Wonder, Elton John, Patti LaBelle, Ray Charles, Chaka Khan, Frank Sinatra o, ejem!, Diana Ross, l'antiga rival, a més de participar en BSO de pel·lícules com  Claudine (John Barry, 1974), composada per Curtis Mayfield o Pipe Dreams (Steve Verona, 1976), en la que, a més a més, interpreta el paper protagonista femení.

Com a CdD era inevitable escollir l'esmentada Midnight Train To Georgia, la primera de les nou del seu onzè àlbum, Imagination (1973), cinc d'elles de Weatherly, en les que, a excepció de la preciosa I Can See Clearly Now, de Johnny Nash, interpretada pel seu germà "Bubba" (aquí), podem gaudir de la emotiva veu de la Gladys i dels brillants arranjaments orquestrals de Larry Wilcox, amb Tony Camillo com a productor principal, en un seguit de balades de sothern soul que ens evoquen un mite com Al Green, com I've Got To Use My Imagination, Best Thing That Ever Happened To Me o del seu autèntic emblema.

Una composició, interpretada en forma de crida-resposta i amb una destacada improvisació final, en la que una dona, l'amant de la qual ha fracassat en la seva intenció de triomfar a Hollywood ("L.A. va resultar massa per a l'home, va decidir tornar al mon que va deixar enrere, un lloc i un temps més senzills..."), es presta a acompanyar-lo de tornada ("Jo estaré amb ell, prefereixo viure al seu món que sense ell al meu..."), marxant en aquell "tren de mitjanit cap a Georgia".

- GLADYS KNIGHT & THE PIPS. Midnight Train To Georgia. Imagination (1973).

Love In A Trashcan (The Raveonettes)

 

THE RAVEONETTES és un duet d’indie-rock creat el 2001 a Copenhaguen, Dinamarca, i establert a Nova York, pel compositor, guitarrista i cantant Sune Rose Wagner i la baixista-guitarrista i cantant Sharin Foo, l'estil del qual està influenciat pels "girl groups" nord-americanes dels anys 60 i pels músics "pioners del rock & roll" -constatat per ells mateixos al reconèixer en l'origen del seu nom a The Ronettes i  a una cançó, Rave On!, de Buddy Holly- així com, en menor grau, pel noise de dècades posteriors, amb referències que van des de The Velvet Underground a Sonic Youth o The Jesus And Mary Chain.

Un grup que, des del seu debut amb l'EP Whip It On (2002) i l'LP Chain Gang Of Love (2003), ens tenia acostumats a la publicació d'un disc cada un parell d'anys -a més a més de l'homònim en solitari de Wagner, cantat en danès, el 2008- fins al 2017 en que van entrar en pausa, semblava que definitivament, per reaparèixer set anys després amb The Raveonettes Sing... (2024), un àlbum totalment de versions d'artistes per ells admirats com els esmentats The Velvet Underground i Buddy Holly, d'altres "grups de noies" com The Shirelles i The Shangri-las,The Everly Brothers o Gram Parsons i el recent, i desè de la seva carrera, Pe'ahi II (2025), un llançament anodí que no aporta res al setè, Pe'ahi (2014), ni a la resta del seu catàleg.

Una discografia de la que m'agrada especialment el segon LP, Pretty In Black (2005), en l'enregistrament del qual van comptar amb figures com Martin Rev, de Suicide, a les caixes de ritmes, Mo Tucker, de The Velvet Underground, a la bateria i...atenció! Ronnie Spector, de The Ronettes, de la veu de la qual, embolcallada amb el més genuí "wall of sound" ideat pel seu ex, Phil, en podem gaudir en el tema Ode To L.A. Un dels més destacats del tretze que conté -tots d'autoria pròpia excepte un, en el que versionen el My Boyfriend's Back, popularitzat l'any 1963 per The Angels (vegeu aquí), un altre dels seus "girl groups" favorits-  juntament amb altres que ens remeten al country-pop de The Everly Brothers, com The Heavens i Here Comes Mary; al surf-pop seixanter com Seductress Of Bums i Uncertain Times o més roquers com Sleepwalking i la CdD, Love In A Trashcan.

Una cançó de la que, acompanyats pel baixista Anders Christensen, el bateria Jakob Hoyer i un tercer guitarrista, Manoj Ramdas, en podeu gaudir en el següent vídeo, dirigit per Peder Pedersen, d'aires ben "sixties", per cert.

- THE RAVEONETTES. Love In A Trashcan. Pretty In Black (2005).

Is It Real? (Twisted Teens)

 

TWISTED TEENS son una banda de New Orleans, Louisiana, l'estil de la qual és difícil de catalogar, ja que a l'actitud, l'aspecte rude o la veu aspra i nerviosa del cantant i guitarrista Caspian Hollywell, propera al punk i garage-rock, s'hi suma la pedal steel guitar d'un sempre impecablement vestit "Razor" Ramon Santos que li confereix un definitori aire country old school.

Després del seu debut amb l'homònim Twisted Teens (2024), enregistrat pel duo (tot i que per a les actuacions s'acompanyen d'un nombre variable de músics) al més pur estil lo-fi i editat en format vinil, fa només unes setmanes he sabut de la seva existència en la seva continuació, Blame The Clown (2026), un LP amb 12 tracks amb arranjaments més elaborats del que caldria esperar i que conviden a anar-los descobrint en successives escoltes, dels que en destacaria alguns com Wild Connection, Little Seed, Who Could It Be? o la que l'enceta i CdD d'avui, Is It Real?, un tema desenfadat que us animarà a escoltar la resta del concert (aquí).

- TWISTED TEENS. Is It Real? Blame The Clown (2026).

Costa Rita (Euros Childs)

 

Com avançàvem la setmana passada, la dissolució dels Gorky's Zygotic Mynci es veia a venir amb el debut en solitari del seu líder, EUROS CHILDS, amb Chops (2006), el primer de la vintena d'àlbums que el prolífic cantautor gal·lès ha enregistrat acompanyant-se d'una banda, gairebé sempre amb la participació de sa germana Megan al violí; en solitari; en format duet (Jonny, Cousins...) o en col·laboracions diverses (Imarfer Corff, Short & Curlies...), amb la que s'ha mantingut en actiu fins i tot després d'haver-se integrat com a teclista dels escocesos Teenage Fanclub (amb un membre dels quals, Norman Blake, havia format els esmentats Jonny), amb qui ha intervingut en els darrers dos LP, Endless Arcade (2021) i Nothing Last Forever (2023), a la presentació del qual vaig tenir ocasió d'assistir, el dia 18 d'octubre de 2023, a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Una discografia inabastable fins i tot per a un melòman empedreït com jo, de la que em quedo amb aquells àlbums en els que s'ha mantingut fidel al distintiu estil dels Gorky's, caracteritzat per melodies tan precioses com poc convencionals i unes lletres introspectives al voltant de l'amor, la nostàlgia i petites coses de la vida quotidiana, com son els primers, l'esmentat Chops (2006), Boreda (2007), The Miracle Inn (2007) o Son Of Euro Child (2009), el primer en el que abandona Wichita Recordings per iniciar, amb el seu propi segell, National Elf, la publicació simultània en format CD i amb descàrrega de prepagament (amb el mode "paga el que puguis") i altres com Summer Special (2012), Situation Comedy (2013) o el quinzè, Gingerbread House Explosion (2019), un dels meus favorits.

I avui, assumint un cop més el paper de divulgador de "fricades", recomano als seguidors del blog que no el coneixeu que us inicieu amb el seminal Chops, un disc en el que col·laboren dos ex col·legues, sa germana Megan (violí) i John Lawrence (guitarra) i el productor habitual, Gorwel Owen, amb 14 tracks, algunes d'elles simples interludis que no superen el minut de durada, en les que s'alternen els idiomes anglès i gal·lès, de les que en destacaria algunes com Donkey Island, Circus Time, Hi Mewn Socasau, la inusualment extensa First Time I saw You (8:05) i, és clar, la CdD, Costa Rita.

Una melodia preciosa amb una lletra, en aquest cas en anglès, que fa posar vermell de tan ingènua, en la que relata com el protagonista, un venedor de gelats a la platja de Coney Island, s'enamora de una bonica venedora de cacauets que li promet quedar-se una estona a la caiguda de la tarda, quan tothom se'n va però, finalment, mentre ell es refresca a l'aigua, agafa el darrer tren i el deixa plantat.

-EUROS CHILDS. Costa Rita. Chops (2006).

Spanish Dance Troupe (Gorky's Zygotic Mynci)

 

Amb un nom amb un joc de paraules gal·leses (ximple, zigot, mico) sense gaire sentit per a mi, GORKY'S ZYGOTIC MYNCI va ser un grup creat a Carmarthen per tres amics de classe mitjana-alta, Euros Childs, compositor principal, veu i teclats; John Lawrence, veu i guitarra i Richard James, baix; als que s'afegirien Megan Childs, la germana del primer, al violí i Euros Rowlands a la bateria, en un moment, a començament dels anys 90, en que a Gal·les es va promocionar un moviment, conegut com a Cool Cymru, amb bandes com Stereophonics, Super Furry Animals o "conegudes" del blog com Manic Street Preachers o Catatonia, com a contraposició a l'emergent britpop.

Una formació original i distintiva en base a la utilització d'instruments tan poc convencionals -com la celesta (una mena d'harmònium), el sitar o l'arpa de boca, que solien intercanviar-se tant a l'estudi de gravació com a l'escenari - com ho eren els compassos, estructures o patrons melòdics, així com la interpretació en la que alternaven el gal·lès i l'anglès.

Entre el 1992 i el 2003, amb alguns canvis en la formació, van enregistrar vuit àlbums, en els primers dels quals, Patio (1992), Tatay (1995) i Bwyd Time (1995) predominava un so proper als psych-rock amb influències de la escena de Canterbury dels anys 60 i 70, per evolucionar cap al folk i pop-rock en els següents, Barafundle (1997), Gorky 5 (1998), Spanish Dance Troupe (1999), How I Long To Feel That Summer In My Heart (2001) i Sleep/Holiday (2003).

Una discografia de la que he triat, per a la CdD d'avui, el sisè dels esmentats, i darrer amb la participació de Lawrence, un àlbum amb 15 idíl·liques tracks, algunes d'elles només en forma de breus interludis musicals, en el que temes que rememoren el rock psicodèlic dels seus inicis com Poodle Rockin o Desolation Blues conviuen amb altres d'aires folk tradicional com She Lives On A Mountain o Murder Ballad o obertament country com Faraway Eyes, però dels que en sobresurt el meu preferit del seu catàleg, el seqüenciat en desè lloc i homònim Spanish Dance Troupe.

Una cançó que comença dient-li al professor que no ha fet els deures perquè un dijous plujós se'n va anar, concretament de Bilbao a Madrid, amb un "grup de dansa espanyola" en el que predominava el vi, el ball i la música, i la seva ment no ha tornat a estar la mateixa des de que va conèixer una ballarina anomenada María, amb la que té previst casar-se i ser feliç, segons canta al darrer vers:

                        And then we'll be married
                        then we'll be happy
                        and then we'll be married
                        then we'll be happy
                        ooooooooohhhhhhhhhh.

Un breu tastet, farcit de tòpics, mariachi inclòs -com podeu comprovar al primer vídeo (el segon és per a que els hi veieu les cares)- d'una banda que es dissoldria tres anys després de  publicar el seu darrer disc, coincidint amb l'inici d'una carrera en solitari d'Euros Childs de la que en parlarem el divendres que ve.

- Gorky's Zygotic Mynci. Spanish Dance Troupe. Spanish Dance Troupe (1999) 

Down On Me/Wallace/I Care For You/Eric's Eyes (Good Flying Birds)

Emulant el nom d'una cançó, A Good Flying Bird, del Alien Lanes (1995) dels seus admirats Guided By Voices, els GOOD FLYING BIRDS podríem dir que son el projecte personal del cantautor i guitarrista d'Indianapolis, Indiana, Kellen Baker, qui, després de publicar, durant un període de tres o quatre anys, un grapat de temes en un canal de Youtube anomenat Talulah God -sembla que en honor de Talulah Gosh, un efímer grup de twee pop d'Oxford, Anglaterra- acompanyat de la vocalista Susie Slaughter i el bateria Ari Bales, va reclutar el guitarrista Luke Cornette i el baixista Richard Edge per donar forma a la banda amb la que presenten, poc després de fer-ho en format cassette, el recent editat en vinil, CD i streaming LP de debut, titulat com l'origen d'on prové, Talulah's Tape (2025).

Un disc al més pur estil power pop de guitarres, altrament conegut com a jangle, que els seguidors del blog sabeu com personalment m'agrada, enregistrat en mode casolà o DIY (Do It Yourself) que ve a dir "fes-t'ho tu mateix", bricolatge, vaja, amb equips analògics de quatre pistes com els que s'utilitzaven quan jo em vaig començar a interessar per això del rock & roll a mitjan dels anys 60 del segle passat, amb un resultat tan lo-fi com era d'esperar.

Son setze tracks, en realitat poc més que simples demos que, entre totes, no superen els 45 minuts, en les que trobem elements que van del jangle al dream i al noise pop, caracteritzades per la vibrant interacció de les guitarres i uns arranjaments tan complexos com discrets que mai no arriben a  enterbolir unes melodies enganxoses a les que la interacció vocal masculina/femenina de Baker i Slauchter confereix un encant irresistible.

A continuació us proposo gaudir d'un set de quatre d'elles, en total seran dotze minuts i, en acabar, de ben segur que no em considerareu tan friqui com potser us hagueu imaginat llegint el post.

- GOOD FLYING BIRDS. Down On Me/Wallace/I Care For You/Eric's Eyes. Talulah's Tape (2025).

 

Mess Around (Redd Kross)

 

Amb un nom l'ortografia del qual van haver de canviar per una amenaça de demanda de la organització Creu Roja Internacional, els REDD KROSS son una banda creada a Hawthorne, comtat de Los Angeles, Califòrnia, pels germans McDonald, Jeff (compositor principal, primera veu i guitarra rítmica), el gran, i Steven, amb només 12 anys (baix i veu), entusiastes del hardcore i punk rock i a la subcultura trash i pulp, com queda reflectit al seu disc de debut, Born Innocent (1982), en temes com Linda Blair, el nom de l'artista protagonista de la pel·lícula El exorcista (William Friedkin, 1973) o Charlie, en referència al psicòpata Charles Manson.

Un estil que, amb diversos canvis de membres, van anar variant en àlbums posteriors com Neurótica (1987), més escorat cap al metal, o decididament power-pop en els següents, Third Eye (1990), Phaseshifter (1993) o, tot i que infravalorat, el meu preferit, Show World (1997), poc temps després de la publicació del qual moriria de sobredosi el guitarrista Eddie Kurdziel i el grup entraria en una fase d'impàs per endegar diversos projectes en els que no entrarem.

Però, afortunadament i per a sorpresa dels seguidors d'aquest "grup de culte", reapareixerien als tres lustres per regalar-nos dos discos acceptables, l'acústic Researching The Blues (2012) i Beyond The Door (2019), de nou proper al garage-rock, i una altra obra major, l'homònim Redd Kross (2024) -un doble àlbum amb 18 tracks que, tant pel seu format, pel títol homònim del grup i, fins i tot, per la caràtula, en aquest cas amb el vermell substituint el blanc, emula el mític The White Album (1968) dels seus admirats Beatles (vegeu aquí)- produït per Josh Klinghoffer, exguitarrista dels Red Hot Chili Peppers i de Pearl Jam, en el que els germans McDonald, amb Steven guanyant protagonisme en els crèdits, s'acompanyen de Jason Shapiro a la guitarra i Dale Crover a la bateria, formació amb la que se'ls podrà escoltar el pròxim dimecres, 20 de maig, a la sala Upload del Poble Espanyol de Barcelona.

Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Show World, un àlbum en l'enregistrament del qual, com en el precedent, van participar l'esmentat Kurdziel a la guitarra, Brian Reitzell a la bateria i Gere Fennelly als teclats, però al que el coproductor Chris Shaw va proporcionar un so més nítid i acolorit, que enceta una versió del Pretty Please Me dels seus paisans The Quick, a la que segueixen tretze composicions pròpies, que van d'himnes rock amb sintetitzadors com Stoned a precioses balades com Girl God o Secret Life, però en el que predominen temes del més genuí power-pop com Get Out Of Myself i amb notables influències dels fab four com You Lied Again, Follow The Leader o la finalment escollida, Mess Around.

Així que, si us han agradat i en teniu ocasió, el dimecres cap a l’Upload.

- REDD KROSS. Mess Around. Show World (1997). 

MacArthur Park (Jimmy Webb/Richard Harris)

 

A propòsit de Jimmy Webb-3:

En el tercer post d'aquesta sèrie recordarem un altre dels grans èxits del compositor JIMMY WEBB però amb la diferència de que aquest no va ser interpretat per populars músics americans com The 5t Dimension, Johnny Rivers o GlenCampbell sinó per l'irlandès RICHARD HARRIS, l'actor de teatre i cinema tan conegut als anys 60 i 70 del s. XX, amb papers més o menys importants en pel·lícules com Los cañones de Navarone, Mutiny on the Bounty (estrenada aquí com Rebelión a bordo), Mayor Dundee, La Bíblia, Cromwell, El hombre en una tierra salvaje o Robin y Marian i, posteriorment, Sin perdón i, ja entrat el s. XXI, Gladiator o (les úniques que confesso no haver vist) dues de la nissaga Harry Potter, en el paper del mag Albus Dumbledore, en el que va haver de ser rellevat per la seva mort l'any 2002, a causa d'un limfoma, paradoxalment sense relació amb la seva coneguda afecció a la beguda, però que ha restat en la memòria col·lectiva per la seva esgarrifosa interpretació d'un aristòcrata anglès capturat pels indis a Un hombre llamado Caballo (Elliot Silverstein, 1970).

Un artista polifacètic que, a més a més d'actor de cinema i teatre (la seva veritable passió), va fer de guionista, director de cinema, productor, escriptor ocasional i, pel que fa al cas, cantant, la lloada interpretació del qual al film musical Camelot (Joshua Logan, 1967) el va animar a provar sort en una carrera discogràfica que es va iniciar amb l'LP A Tramp Shining (1968), amb 14 temes composats i arranjats per Webb, qui també el va produir i editar en el seu segell, Canopy, acabat d'estrenar.

Un àlbum -més aclamat per la crítica que el següent, i darrer, d'aquest tàndem, The Yard Went On Forever (1968)- en el que es barregen pop, rock i soul amb arranjaments orquestrals propers a la música clàssica (el mateix compositor interpreta el clavicèmbal), amb un conjunt de cançons romàntiques però agredolces que Harris interpreta amb veu tan fràgil com commovedora, de les que en sobresurt la que enceta la cara B del vinil, i CdD d'avui, MacArthur Park.

Un tema inusualment llarg, de més de set minuts -que Donna Summer, de la mà de Giorgio Moroder, escurçaria en la seva reeixida versió una dècada després (vegeu aquí)-, estructurada com una suite amb quatre moviments, en el que, mentre passegen pel parc del títol, recorda de forma malenconiosa les seves esperances en una relació d'uns anys abans amb la seva xicota, Suzy Horton, que, per suposat, acabaria malament, tal com us vaig avançar (i aquí) en el primer article "A propòsit de Jimmy Webb".

- JIMMY WEBB/RICHARD HARRIS. MacArthur Park. A Tramp Shining (1968).

Un bitllet per tu (Dan Peralbo i El Comboi)

 

Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2 anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al material abans del seu llançament al mercat.

Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències foranes com The Libertines o The Strokes, així com de locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el líder dels gironins Umpah-pah.

Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado, els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...) que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”

- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig! (2026).

One More Cup Of Coffee (Bob Dylan/The White Stripes)

 

Dylan Covers-16:

Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres, Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds, d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock, de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o el mateix Bruce Springsteen.

Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band, que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques Levy.

Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane" Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues úniques del lot composada sense la participació de Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).

Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera, inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre parèntesi del títol.

Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant (2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White, porten la CdD d'avui a una altra dimensió.

- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below). Desire (1976)/The White Stripes (1999).

Anywhere (The Ratboys)

Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window (2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar a més.

Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann, amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country, que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair (2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet, deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior, per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve Albini.

Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake, s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts, com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop (jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la CdD, Anywhere.

Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol lloc on vagis...porta'm amb tu...".

I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back

I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you

 - THE RATBOYS. Anywhere. Singin' To An Empty Chair (2026).

 

Yéké Yéké/Diananko (Mory Kanté)

Africana 31:

Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista  i vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell "conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.

Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan, aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora, i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat "griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el controvertit terme de world music.

Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de l'incipient fenomen "afro-pop".

Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb conseqüències personals i artístiques. 

De les primeres en destacaria la tornada al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil, prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels, amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més interessants, com Nongo Village (1993) o el  meu preferit, Sabou (2004).

Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama, Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou, l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.

- MORY KANTÉ. Yéké Yéké. Akwaba Beach (1987)/Diananko. Sabou (2004).