Green River (Creedence Clearwater Revival)

Com he comentat en altres ocasions en aquest blog (vegeu aquí i aquí), de jove vaig estudiar intern al Col·legi La Salle, de Tarragona, conegut per tothom com "els Hermanos". I va ser allí on em vaig començar a interessar per aquesta afició a la música que, com podeu comprovar, encara perdura. 

I era tradició que els alumnes interns podíem sortir a passejar per la ciutat els dijous a la tarda, activitat que passava inevitablement per pujar tota la Rambla fins arribar al "balcó del Mediterrani", espectacular indret que recomano a qui no el conegui i que ha de incloure el "tocar ferro", l'equivalent al popular "tocar fusta", aquí a la treballada barana del mirador.

I hi havia en aquella època, a finals dels anys 60, pujant a la dreta i bastant amunt, un bar amb una estètica i un ambient força allunyats de les "pijes" cafeteries de l'altra banda del passeig, un bar més popular, amb una llarga barra a la dreta i, a l'esquerra, una "sinfonola"...una sinfoquè? us preguntareu els més joves seguidors de la CdD. Doncs sí, homes, sí, una màquina d'aquelles que hi posaves una moneda i escollies una cançó per escoltar, si us dic un "Jukebox" ho entendreu millor? Si tampoc sabeu de què us parlo us envejo, més que res pel joves que sou!

I va ser allí, en aquest bar que em sembla recordar, tot i que no ho puc assegurar, que es deia "La Rambla", on vaig escoltar per primera vegada, preludi de moltíssimes més, Green River, la CdD d'avui. És un tema de la CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL, abreviada com a CCR en lo successiu i coneguda habitualment per nosaltres simplement com els "Creedence", banda formada per tres companys de l'institut de El Cerrito, a San Francisco (Califòrnia, USA), el compositor, cantant i guitarrista John Fogerty, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford, als que es va unir posteriorment el germà gran de John, Tom Fogerty, com a guitarra rítmica.

El seu anacrònic estil, molt allunyat de la experimentació d'altres grups de la zona de la badia, com Grateful Dead, JeffersonAirplane o The Doors, era una combinació de rock and roll amb altres gèneres genuïnament americans com el country, el gospel i el blues, el que posteriorment (que no a la seva època) es va conèixer com a rock inspirat en les rels tradicionals o, genèricament, "roots rock". 

En quatre anys, del 1968 al 1972, van publicar set LP i van obtenir una gran popularitat, malgrat que una part de la crítica els va etiquetar d'immobilistes i simples, motiu pel qual no han estat prou valorats, tot i què els seus seguidors apreciem el seu rastre en fenomens posteriors com ha estat el grunge.

El seu estil representa el paradigma del rock, melodies curtes, simples i enganxoses però contundents, amb una secció rítmica potent sobre la que despunten els riffs de la guitarra i la increïble veu de John, amb una temàtica allunyada de la intel·lectualitat (poetes francesos inclosos) i de la experimentació psicotròpica d'altres. Els seus discos contenen majoritàriament temes propis amb notable èxit comercial, als que incorporaven versions d'altres artistes, com pot ser la tradicional Suzie Q, el seu primer hit, del disc homònim de debut, Creedence Clearwater Revival ((1968); Good Golly Miss Molly, de Little Richard, del disc Bayou Country (1969), que conté també els temes Proud Mary (magnificament versionat tanmateix per Ike & TinaTurner) i Born On The Bayou; The Night Time Is The Right Time, de Ray Charles, dels disc Green River (1969), que desprès comentarem; el clàssic Cotton Fields, del Willy And The Poor Boys (1969), que també conté les precioses Down On The Corner i Fortunate Son o I Heard It Through The Grapevine, de Marvin Gaye, del magistral Cosmo's Factory (1970), el de Travelin' Band, Who'll Stop The Rain, Looking Out My Back Door  o Up Around The Bend. Per a completistes de la seva discografia, els dos darrers LP que manquen son Pendulum (1970) i el prescindible Mardi Gras (1972).

Per als seguidors dels CCR val aquell tòpic de "fué bonito mientras duró", però el final estava cantat, John va prendre literalment el control del grup, però no en el sentit estrictament artístic sinó també, i malauradament, comercial, acaparant la majoria dels ingressos en concepte de compositor únic, productor etc, amb l'afegit de deixar els assumptes financers en mans equivocades, el que, malgrat el continu èxit comercial, els va deixar pràcticament a la ruïna. John Fogerty va iniciar una irregular carrera en solitari, de la que només podem destacar el disc Centerfield (1985) i els altres per la seva banda, sense pena ni glòria, com a Creedence Clearwater Revisited, el que probablement els hauria portat a una reunificació si la prematura mort de Tom, el 1990, per una tuberculosi secundària a una sida no ho hagués impedit. Als morbosos us informo que la causa d'aquesta va ser una transfusió de sang en una intervenció quirúrgica, que aquests nois eren el que es diu ben "sanotes", ni tan sols fumaven ni bevien!

Green River, la CdD d'avui, és el primer track dels vuit que conté en poc més de 30 minuts i dels que destacaria també Bad Moon Rising i Lodi, el disc homònim, el tercer de la carrera dels CCR. Comença amb un gloriós riff de guitarra i una bateria "a saco", amb un puntejat de pur rock sureny i "pantanós" i una veu que gela la sang i tracta d'un lloc idíl·lic de la infantesa dels Fogerty, un paradís per anar a pescar dit Putah Creek, però al que la família anomenava, al·ludint a un típic refresc de llimonada i gasosa, Green River.

Un lloc màgic, místic i meravellós, on sempre serà ben rebut qui hi vulgui tornar és el que, en dos minuts i mig, ens descriuen John Fogerty i els "Creedence" en aquesta cançó que no puc deixar de corejar i ballar, cada vegada que la escolto...des d'aquell dia de la "sinfonola".

- CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL. Green River. Green River (1969).