divendres, 9 de gener del 2015

No One Knows (Queens Of The Stone Age)

Aquesta setmana he començat a llegir la novel·la “La última noche en Tremore Beach”, de Mikel Santiago (Ediciones B, 2014). Tracta d'un prestigiós músic dublinès, compositor de bandes sonores, que passa per un mal moment personal, s'acaba de divorciar i s'ha refugiat en un remot indret de la costa d'Irlanda, on intenta recuperar la inspiració i refer la seva vida, on li comencen a succeir fets inexplicables (que no venen al cas), coincidint amb la visita dels seus dos fills, que viuen amb la mare a Holanda, per passar les vacances amb ell.
Al llarg de la novel·la l'autor va deixant caure algunes píndoles musicals, com per exemple dels paisans del protagonista, The Frames, als que ha esmentat, fins ara, en un parell d'ocasions i, en un moment donat en que està tocant al piano In my life, de The Beatles, a la que es refereix com a una de les millors cançons de la història, la filla agafa la guitarra i li proposa interpretar a duo No One Knows, de QUEENS OF THE STONE AGE (en endavant QOTSA).
Això ha estat un canvi de joc radical. a l'estil Xavi, he pensat, tot i que potser no tant com podria fer pensar una formació tan allunyada en espai, temps i estil dels fab four. Anem a veure-ho, perquè es tracta de la CdD d'avui. 
QOTSA és una banda californiana, en concret de Palm Desert, liderada pel compositor, guitarrista i ocasional cantant  Josh Homme desprès de la dissolució de Kyuss, grup pioner de l'estil stoner rock o rock desèrtic (rock "colocador" n'hi diuen altres), i d'un breu pas pels Screaming Trees, únic membre estable fins a l'actualitat, i el baixista Nick Oliveri, també ex-Kyuss, amb una extensa llista de col·laboradors al llarg de 17 anys de trajectòria, en els que han publicat set discos, el darrer el 2013.
El seu estil és una barreja de psicodèlia, garage-rock i metal alternatiu, amb marcats riffs de guitarra, contundents línies de baix i bateria, però sense cap inconvenient en ensucrar lleugerament les seves composicions amb melodies properes al pop, motiu pel que potser no estan tan allunyats dels de Liverpool com he comentat a la introducció del post.
El disc més lloat dels QOTSA és el tercer, Songs For The Deaf (2002), tan pel seu nivell creatiu com per contar amb la formació més espectacular de la seva existència, amb Mark Lanegan -inicialment cantant dels Screaming Trees i amb una interessant carrera en solitari o amb sonades col·laboracions, com els tres àlbums que ha gravat amb Isobel Campbell, antiga component d'uns vells coneguts del blog, Belle & Sebastian- i, sobretot, Dave Grohl, el bateria dels mítics Nirvana i posteriorment  guitarrista i frontman de Foo Fighters.
Es tracta d'un disc conceptual, inspirat en un viatge en solitari de Homme pels deserts de Southern California, amb la única companyia de la radio, escoltant emissores en espanyol, idioma que diu admirar, així com (no sé si amb prou informació) el mateix país, pel tòpic de l'estil de vida mediterrani, allò de "treballar per viure i no viure per treballar". De l'àlbum en podríem destacar uns quants tracks, com Go With The Flow, First It Giveth i, sobretots, el número dos, No One Knows, la CdD d'avui, el seu tema més conegut (i no només per la nena de Tremore Beach). És una cançó enganxosa, amb un ritme tan simple com genial, en el que destaca la melodiosa veu de Homme, que substitueix aquí a Lanegan, així com el pont musical, amb un breu solo de guitarra seguit d'un solitari baix, poc abans d'un final impagable en el que un locutor, el suposat DJ Héctor Bonifacio Echevarria Cervantes de la Cruz Arroyo Rojas, presenta en espanyol la següent cançó.
Per als marxosos que us volgueu afegir als qui Chriss Goss, músic, productor i amic, va comentar que sonaven com a "reinones de la edat de pedra" i d'aquí el seu nom artístic, sabeu que la tornada fa:

               And I realize you're mine
               Indeed a fool of mine
               And I realize you're mine
               Indeed a fool of mine
              Ahhh

- QUEENS OF THE STONE AGE. No One Knows. Songs For The Deaf (2002).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada