divendres, 19 de desembre de 2014

Princesa (Joaquín Sabina)

Els propers dies 22 i 23 de desembre té previst actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona, esperem que recuperat dels seus recents problemes de salut, en JOAQUÍN SABINA, però jo no hi aniré. Les dates, en vespres de Nadal, i una edat en la que un ja té compromisos familiars semblen bones excuses però, tot i ser certes, la veritat és que no m'hi veig en un concert tan allunyat de la estètica indie-rock alternatiu que s'ha cultivat l'autor d'aquest blog.
Però no us penseu, eh?, que aquest artista en els seus orígens estava més a prop de l'underground que del mainstream en el que s'ha instal·lat des de fa uns quants anys. Sense pretendre aprofundir en la seva biografia, considero imprescindible recordar que la ideologia esquerrana radical va portar a aquest fill d'inspector de Policia Nacional de Úbeda (Jaén) a l'exili londinenc, des d'on va tornar, no a Granada, on estudiava, sinó a Madrid, ciutat en la que es va donar a conèixer com a cantautor al Café La Mandrágora, en companyia de Javier Krahe i Alberto Pérez, on va cridar la atenció de Fernando García Tola, que els va portar al programa de TVE “Esta noche”, presentat per Carmen Maura.
Però, desprès de tres LP que van passar sense pena ni glòria, va venir la gran decisió i, tal com havia fet en el seu moment Bob Dylan, es va "electrificar" i, acompanyat per un grup fonamental en la seva evolució, Viceversa, va iniciar una escalada cap a l`èxit de la que no ha baixat excepte en un període, l'any 2001, en el que un accident vascular cerebral (sembla que a conseqüència dels seus excessos), tot i no suposar-li seqüeles físiques, el va sumir en una, afortunadament transitòria, depressió.
Malgrat no ser seguidor de la seva obra (17 discos d'estudi, tres en directe i diverses recopilacions, a més a més d'uns quants llibres de poemes) hi ha alguns temes i discos que pràcticament tothom coneixem, no? I, demanant disculpes als seus fans, que probablement podran millorar la llista, m'atreveixo a apuntar, a més a més de la CdD d'avui, que deixo per al final, "temazos" com Calle Melancolía o Pongamos que hablo de Madrid (Malas compañías, 1980), ¿Quién me ha robado el mes de abril? (El hombre del traje gris, 1988), Medias negras (Mentiras piadosas, 1990), Y nos dieron las diez o La del pirata cojo (Física y química, 1992), Por el bulevar de los sueños rotos o Ruido (Esta boca es mía, 1994), Contigo o Sin embargo (Yo, mi, me, contigo, 1996), 19 días y 500 noches, Una canción para Magdalena, Donde habita el olvido o Cerrado por derribo (19 días y 500 noches, 1999), Camas vacías (Dímelo en la calle, 2002) etc...
Als seguidors habituals del blog, probablement poc coneixedors de la obra d'aquest músic, a més a més de magnífic escriptor, interessats en iniciar-vos en la mateixa, us recomano el doble CD  Nos sobran los motivos (2000), en el que podreu gaudir d'un primer disc acústic i un altre d’elèctric, gravat en directe en diversos concerts i us recomano també, com a curiositat, un àlbum per a mi tan o més sensacional, el disc de María Jiménez Donde más duele (Canta por Sabina) (2002), en el que la icònica artista de Triana (Sevilla), famosa pel contingut lliberal de les seves lletres i actuacions en directe, acompanyada per artistes de la talla de Estopa, Lichis (de La Cabra Mecánica) i el mateix Sabina, amb producció de Gonzalo García-Pelayo, interpreta una dotzena de temes, molts d'ells abans esmentats, amb el seu estil particular, sobretot per "bulerías", i que va suposar un rellançament de la seva carrera desprès de diversos fets traumàtics familiars.
Val a dir que moltes d'aquestes cançons han estat composades amb la col·laboració d'altres artistes amics, com Antonio Sánchez (el fill de la Lola Flores),el cubà  Pablo Milanés, l'argentí Alejo Stivel, de Tequila, Álvaro Urquijo, de Los Secretos (i el seu germà Enrique Urquijo, amb el que va compartir polèmicament l'autoria d'una cançó titulada Ojos de gata per un i Y nos dieron las diez per l'altre) i, per sobre de tots, Antonio García de Diego i Pancho Varona, inseparable des de la època de Viceversa. Es prou coneguda també la seva amistat i relació professional amb artistes com Ana Belén, Luís Eduardo Aute o amb un altre "pájaro", Joan Manuel Serrat.
La CdD d'avui és una cançó especial per a mi, i suposo que també per als seus seguidors des de l'inici, és un tema amagat cap al final d'un dels seus primers discos, Juez y parte (1985), que no figura entre els preferits de l'autor, que considera que és una crítica excessivament ferotge cap a una noia que va llançar la seva vida a la merda, però que, per a mi, seguint el símil dylanesc de l'inici, podria representar el seu particular Like a Rolling Stone. Una altra curiositat de la cançó és que, com va passar amb la de l'Enrique Urquijo, comparteix autoria amb Juan Antonio Muriel qui, igualment amb una lleugera variació en la lletra, la va gravar tres anys abans en el seu disc Seguir viviendo (1982).
La cançó, per si no us ho havieu imaginat ja, és Princesa, una frase de la qual, “¿Con qué ley condenarte/si somos juez y parte/todos de tus andanzas?”, dona nom a l'LP  i el primer vers de la qual (i més per a un metge com jo) és demolidor:

          Entre la cirrosis y la sobredosis andas siempre muñeca...

Com en la majoria dels seus temes posteriors, el cràpula Sabina ja  mostra un talent mordaç per desmuntar el mite de la parella, en aquest cas concret descrivint explícitament amb un luxe de detalls que fins i tot a ell li semblaven excessius la decadència d'un antic amor, la "princesa de la boca de fresa" convertida en una yonqui que té "en lugar de sonrisa una especie de mueca", a la que li solta la mítica sentència:

          Ahora es demasiado tarde, princesa
          Búscate otro perro que te ladre, princesa...

La caràtula del disc la considero tanmateix impagable, amb aquesta actitud tan seva de "más chulo que un ocho", amb pantalons de cuir, una cigarreta a la mà i, a prop, una guitarra i una màquina d'escriure, les dues eines fonamentals d'un cantautor.

A continuació us deixo amb dos vídeos, un de la primera època i l'altre de més recent, en el que podreu apreciar els esmentats canvis a l'estil Bob Dylan, incloent la manera de cantar en directe en el que l'artista ha de córrer per atrapar els cors que ja se li han escapat a meitat de les estrofes, llicència que només es poden permetre els mestres com ells.

- JOAQUÍN SABINA. Princesa. Juez y parte (1985).



divendres, 12 de desembre de 2014

On A Path (Owen Pallett)

Demà a la nit anirem a la Sala Apolo, de Barcelona, al concert d’OWEN PALLETT
Es tracta d'un compositor, violinista i cantant de Ontario (Canadà), que ha col·laborat com a productor, arranjador i músic amb molts i grans grups de pop-rock, com Pet Shop Boys, The Hidden Cameras, Beirut o The Last Shadow Puppets i altres coneguts del blog com Grizzly Bear, The Mountain Goats i, sobretot, Arcade Fire, amb els que a més a més de participar com a arranjador i músic en discos tan excepcionals com Funeral (2004) i Neon Bible (2007), ha sortit de gira en alguna ocasió.
Però si protagonitza el post d'avui a la CdD és pel seu treball individual, inicialment amb el nom de Final Fantasy, amb el que va gravar dos discos -el segon dels quals, He Poos Clouds (2006), extraordinari-, nom al que va haver de renunciar per un problema amb els drets d'autor amb la famosa sèrie de videojocs japonesos, adoptant aleshores com a nom artístic el seu propi.
Canvi que, per cert, ha resultat saludable a efectes artístics, ja que els dos discos que ha editat, Heartland (2010) i el recent In Conflict (2014), han superat els anteriors.
El seu estil és una insòlita combinació de música de cambra, que domina per la seva acadèmica formació musical, i pop electrònic, per al que utilitza el violí, viola, piano, clavecí, guitarra, baix, sintetitzadors i un pedal-loop característic del que s'acompanya en els seus concerts. Una altra característica del seu estil és la temàtica conceptual en un context de ficció per a cada àlbum (per exemple el joc de rol Dungeons & Dragons), que ha abandonat en el seu últim i millor disc fins ara, l'esmentat In Conflict.
És aquest un disc, en el que contat amb la col·laboració d'un altre vell conegut del blog,  Brian Eno, en el sintetitzador i la veu, una obra continguda i una mica lúgubre, amb unes lletres que, per primera vegada i influenciat pel seu amic John Darnielle (de The Mountain Goats), tracten temes personals, sovint de manera al·legòrica i inscrutable al voltant de la mort, la (homo)sexualitat i altres conflictes mentals als que al·ludeix el títol, i amb arranjaments en general una mica més simples, excepte en alguns temes, com la CdD d'avui, que ens recorda més els discos anteriors.
El tema és On A Path, el track número 3 del disc un fràgil i delicat monument sonor en el que els arranjaments no es limiten a un us ornamental sinó que son elements clau de la partitura. Per gaudir-ne en la seva plenitud us recomano una escolta atenta, l'esforç valdrà la pena i ja veureu com quedareu captivats de la bellesa resultant de la peculiar conjunció entre el classicisme dels instruments i les possibilitats tecnològiques.

I tot això sense renunciar a la melodia, com demostra la preciosa tornada:

     You stand in a city you don't know anymmore
     Spending every year bent over from the weight of the year befor
     You stand in a city you don't know anymore
     We tried to rule the world but we couldn't get beyond the front door

Friso per escoltar i veure demà a aquest portent, amb el seu violí acoblat al pedal-loop...ens veiem a l'Apolo, Owen!

- OWEN PALLETT. On A Path. In Conflict (2014).


divendres, 5 de desembre de 2014

Stand By Me (John Lennon/Ben E. King)

MN(I)O 7/COVERS 1.
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora  el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor,  en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.
I va ser que l'artista ho va acceptar, i no només això sinó que, veient que el nombre de cançons del catàleg de Levy que l'havien inspirat en la seva joventut, que havia interpretat en els inicis amb The Beatles i per la qual cosa tant estimava, era considerable, va decidir gravar un àlbum sencer.
Però aquí van començar els problemes, derivats d'una molt mala elecció de productor, un Phil Spector en hores baixes, mentalment desequilibrat, preludi del que passaria un temps desprès (vegeu aquí), caòtic procés que va acabar un bon dia en el que aquest va desaparèixer dels estudis A&M amb les cintes de gravació, que Lennon no recuperaria fins un any més tard, al ser "rescatades" per Al Coury, president de Capitol Records, previ pagament de 90.000 $.
Finalment va gravar el disc, Rock'n'Roll (1975), per al que va aprofitar només les maquetes extraviades de 4 temes, regravant de nou els altres, amb producció de ell mateix...i la "supervisió" de la seva esposa Yoko Ono, en aquell temps embarassada del seu fill Sean, de la que havia estat separat durant 18 meses (període al que ells mateixos es referirien com al "Lost Weekewnd", el "cap de setmana perdut") però que havia acabat feliçment, amb la reconciliació i el conseqüent embaràs.
A Rock'n'Roll Lennon sona fresc i alegre com poques vegades, sembla content de gravar el seu àlbum "retro" (en una època en la que havien fet el mateix altres artistes com David Bowie i Brian Ferry), fins i tot va desenterrar una antiga fotografia per a la caràtula, obra del seu amic de la època d'Hamburg Jürgen Vollmer, al que May Pang (la xinoamericana amb la que havia passat el Lost Weekend) s'havia trobat casualment. Jo diria que estava orgullós de retre homenatge als fons musical de la seva infància i se li nota, i amb la col·laboració de músics de la talla de Michael Hazelwood, Klaus Voorman, Leon Russell, Jim Keltner, José Felicinano i altres, va gravar aquest àlbum, infravalorat en el seu moment però que, com tantes obres mestres (i el bon vi...i les dones interessants), guanya amb el pas del temps. Aquí hi trobem temes, composats o popularitzats per monstres com Gene Vincent, Ben E. King, Chuck Berry, Fats Domino, Buddy Holly, Little Richard  o Sam Cooke, exemples dels quals son Be-Bop-A-Lula, Sweet Little Sixteen, Slippin' And Slidin, Peggy Sue, Bony Moronie (traduïda "sui gèneris" a l'espanyol per Enrique Guzmán, dels mexicans Teen Tops i popularitzada aquí per Miguel Ríos, amb el títol de "Popotitos") i la CdD d'avui, de la que en fa una versió apassionada i entusiasta. 
Es tracta de Stand By Me, un tema composat -en col·laboració amb els productors Jerry Leiber i Mike Stoller- i interpretat per BEN E. KING, en base a una adaptació d'un tema gospel de The Staples Singers, al que King va afegir una línia de baix que defineix la singularitat de la obra, mig soul, mig pop, a la que etiqueto com a post número 7 de la meva MN(I)O.
És una composició de l'any 1961, de l'autor de molts altres hits, inicialment formant part del quartet The Drifters i desprès en solitari, com There Goes My Baby, This Magic Moment, Save The Last Dance For Me, Spanish Harlem (recordeu la versió d'Aretha Franklin?), Amor, Don't Pay That Song (You Lied) o I (Who Have Nothing), què ha estat versionat per multitud d'artistes de tots els gèneres, com Otis Redding, Marvin Gaye, Led Zeppelin, U2, Willy DeVille, Green Day o, en clau llatina, Dalida (Tu croiras), Adriano Celentano (Pregherò) o, ejem!, Bruno Lomas (Rogaré).
Aquesta particularitat m'ha fet pensar en iniciar una nova secció del blog, a sumar a l'esmentada MN(I)O i PdR'n'R, que, en base a com és coneix en anglès, anomenarem COVERS, que consistirà en publicar, periòdicament, una versió destacada, seguida de l’original de la mateixa cançó i que espero que sigui de l'interès dels seguidors de la CdD.
I ara, vinga, que us esteu morint de ganes de corejar la tornada...doncs som-hi, que no és tan difícil:

                    So darling, darling
                    Stand by me, oh stand by me
                   Oh stand, stand by me
                   Stand by me

- JOHN LENNON/BEN E. KING. Stand By Me. Rock'n'Roll (1975)/Stand By Me (1961).