divendres, 29 de desembre de 2017

Refugee (Tom Petty & The Heartbreakers)

El darrer post del 2017, any d'infaust record per a molts catalans, el dedicarem a un músic, recentment traspassat, que va gaudir d'una popularitat tan gran als seus Estats Units com escassa al continent europeu, en el que es va prodigar ben poc.
Em refereixo a Tom Petty, nascut a Florida però establert tota la seva carrera a Los Angeles, Califòrnia, urbs a la que es va traslladar ben jove, amb companyia d'altres amics músics com el guitarrista Mike Campbell i el teclista Benmont Tench, amb els que es donaria a conèixer com a TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS.
En un moment en el que imperava el punk i la new wave, la banda es va mantenir fidel a les arrels americanes, amb clares influències musicals de The Byrds, amb el líder dels quals, Roger McGuinn, compartia el gust per les guitarres Rickenbacker, i literàries de Bob Dylan, amb temàtiques recurrents sobre el tema de la superació personal, amb la particularitat de fer-ho molt sovint des de la perspectiva femenina, un col·lectiu que sempre li va demostrar admiració.
Una altra característica dels Heartbreakers ha estat la nul·la utilització d'elements electrònics, tret que comparteixen amb altres grups del moviment anomenat per alguns Heartland Rock com Bob Seger o Bruce Springsteen, sense que, per això, es puguin considerar com a "passats de moda".
L'èxit els va arribar, tot i què es va fer pregar uns mesos, amb el seu primer LP, l'homònim Tom Petty & The Heartbreakers (1976), del que en cal destacar temes com com Breakdown i American Girl  i van assolir el cim de la seva carrera amb el tercer, Damn The Torpedoes (1979), una meravella d'àlbum, superbament produït per Jimmy Iovine, amb nou tracks sobre perdedors tractant de sobreviure en un món hostil, dels que en destacaria Don't Do Me Like That, Even The Losers o les dues amb Campbell de co-autor, Here Comes My Girl i la CdD, Refugee.
Una obra mestra que no va superar en la dotzena d'àlbums posteriors, incloent els dos notables darrers, Mojo (2010) i Hypnotic Eye (2014), ni en el parell que, tot i acompanyar-se d'uns quants "heartbreakers", va publicar al seu nom, Full Moon Fever (1989), co-produït per Petty, Campbell i Jeff Lynne (de la Electric Light Orchestra, l'arxifamosa ELO), i Wildflowers (1994),  amb un altre guru de la producció, Rick Rubin.
I va ser, per cert, Lynne, qui el va reunir amb Dylan, George Harrison, Roy Orbison i ell mateix per gravar el que inicialment havia de ser un "divertimento" per a un disc de l'ex Beatle i va acabar com una super banda amb un parell d'LP a nom de Travelling Wilburys, el segon dels quals sense Orbison, mort sobtadament entre l'un i l'altre.
Tom Petty no va actuar mai a casa nostra, el que ens va privar de gaudir d'un dels millors directes de la història del rock, el d'un grup compromès amb els seus seguidors i amb múltiples causes humanitàries com Greenpeace, National Veterans Foundation, USA Harvest o AmFAR (per la recerca contra la sida) que aquest anys celebrava els 40 anys d'existència amb una gira que incloïa quatre concerts seguits al Hollywood Bowl de Los Angeles  poc després dels quals, i a falta de només dos més a New York, el passat dia 1 d'octubre (el del referèndum de Catalunya) moriria, a causa d'un atac de cor, a punt de complir els 67 anys. Una vida plenament dedicada a la música, en la que va trobar temps per alguna incursió interpretativa, en algun capítol dels Simpson i, el més significat, a la pel·lícula The Postman (1997), dirigida i interpretada per Kevin Costner, traduïda aquí com El mensajero del futuro, en el que interpretava el paper del "Bridge City Mayor", l'alcalde de la Ciutat del Pont (vegeu imatge).
Refugee, la CdD, és un tema marca de la casa, amb senzills però memorables riffs de guitarres a lo Neil Young  i melodies arrasadores, amb la característica veu aguda i  nasal del frontman, amb una actitud rockera, mescla de personalitat, honestedat i talent, com poques hem vist des de que va començar tot això fa més o menys, seixanta anys.
Us convido a escoltar el tema i afegir-vos al cors, quant Petty canta:

          You see, you don't have to live like a refugee   
          (Ja ho veus, no cal que visquis com una refugiada)

contestant-li.

          Don't have to live like a refugee  

-TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS. Refugee. Damn The Torpedoes (1979).      


divendres, 22 de desembre de 2017

Comanche Moon (The Black Angels)

La banda texana THE BLACK ANGELS es va inspirar, per triar el seu nom, en una cançó de Lou Reed i John Cale anomenada The Black Angel's Death Song, publicada al mític The Velvet Underground & Nico (1969), el disc de la portada amb el plàtan, dissenyada per Andy Warhol.
És un grup no gaire conegut a casa nostra tot i ser uns dels dinamitzadors principals de la escena de la seva Austin natal, que presumeix de ser un oasi en l'ultraconservador estat de Texas (USA), participant assíduament, com a organitzadors i artistes, al festival per a fanàtics del rock psicodèlic i garage-rock dels 60 Austin Psych Fest, darrerament rebatejat com a Levitation Austin.
Sense abandonar el so fosc, pesat i ple de reverberació dels seus inicis, amb el temps s'han anat polint i, amb el seu cinquè àlbum, Death Song (2017), amb un parell de canvis a la alineació i la incorporació del productor Phil Elk, que ha treballat amb artistes com Fleet Foxes, Father John Misty o coneguts de la CdD com Band Of Horses, han publicat el millor disc de la seva carrera o, si més no,  a l'alçada de Passover (2006), el seu sorprenent debut. 
Una obra a la que podem apreciar influències, entre altres, dels esmentats V.U, de The Yarbirds, de The Doors i de The 13th Floor Elevators, amb l'ex-líders dels quals, Roky Erickson van arribar a actuar com a banda de suport l'any 2008, i en la que sembla que han posat "toda la carne en el asador", des del mateix nom del LP, que rebla el cèrcol a l'incloure una cançó del títol de la qual, sumat al de la banda, en resulta el tema referencial de Reed i Cale.
Un disc de pop-rock psicodèlic en el que podem gaudir d'un mar de guitarres distorsionades (shoegazing a dojo) que s'alternen amb sintetitzadors d'època amb una producció molt treballada que li confereix contemporaneitat...un altre àlbum a afegir a la collita neopsicodèlica que tan sovint protagonitza aquest blog.
M'ha costat triar tema per a la CdD d'avui, a la que aspiraven la inicial Currency, I'd Kill For Her, Half Belleving, Hunt Me Down...i la escollida, Comanche Moon, una delectació sònica a mode de muntanya russa, amb un al·lucinant final, que ve a ser, en el seu estil, una mena de cançó protesta contra el genocidi perpetrat contra els nadius americans.

- THE BLACK ANGELS. Comanche Moon. Death Song (2017).


divendres, 15 de desembre de 2017

Many Rivers To Cross (Jimmy Cliff)

JIMMY CLIFF va començar a cantar a Kingston, Jamaica, als 14 anys i de seguida va obtenir èxit amb un seguit de singles (Hurricane  Hattie, Miss Jamaica, King Of Kings...), produïts pel reputat Leslie Kong, que van cridar l'atenció del productor Chris Blackwell, de Island Records, que se l'enduria a la Gran Bretanya, per iniciar una carrera internacional que va popularitzar l'ska i el reggae fora de l'illa amb discos com Hard Road To Travel (1968), amb tracks com Waterfall o Viet NamJimmy Cliff (1969), amb Many Rivers To Cross, Wonderful World o Beautiful People, títol amb el que, precisament, seria publicat als USA, als que hauríem d'afegir la seva versió del Wild World (1970) de Cat Stevens, no inclosa a cap LP.
Lamentablement, la sobtada mort de Kong, que havia supervisat la carrera del compositor i cantant fins aquell moment, el va sumir en tal desconcert que, després de convertir-se a l'islam i viatjar a l'Àfrica per "buscar les seves arrels", i desplaçat de la primera línia per un refulgent Bob Marley, va orientar el seu estil cap a altres com el pop, el soul i el rhythm amb blues, sense tornar a assolir el reconeixement inicial, tot i haver gravat un parell de dotzenes d'àlbums, i unes altres tantes de recopilacions i directes, fins a l'actualitat, incloent una obra amb arranjaments electrònics, Black Magic (2004) i el més recent Rebirth (2012), acompanyat pel grup de punk-rock americà Rancid i produït pel líder d'aquest, Tim Armstrong, i sense deixar mai d'actuar, sigui en solitari o acompanyant estrelles com Peter Tosh, Kool & The Gang, Steve Winwood..., a més a més d'actuar en uns quants films, dels que en destacaria Club Paradise (Harold Ramis,1986), protagonitzada per Robin Williams.
Però als seguidors del blog que no esteu vessats en la seva trajectòria us recomano apropar-vos-hi mitjançant un dels darrers projectes que havia supervisat Leslie Kong, la banda sonora de la pel·lícula The Harder They Come (Perry Henzell, 1972), un icònic biopic del traficant de drogues Ivanhoe "Ivan" Martin, reconvertit per a l'ocasió per Henzell, amb la col·laboració del guionista Trevor D. Rhone, en un jove jamaicà rural, interpretat pel mateix Cliff, que emigra a la capital per triomfar com a músic per acabar atrapat en el mon de la violència i les drogues en els barris marginals de Kingston.
Una banda sonora del mateix nom, The Harder They Come, publicada l'any següent, que conté temes de Toots & The Maytals, Desmond Dekker, The Melodians (el cèlebre Rivers Of Babylon que anys després popularitzarien Boney M.) i altres, a més a més, és clar, de quatre del nostre protagonista, You Can Get It If You Really Want, l'homònim The Harder They Come, Sitting In Limbo, i la CdD.
Es tracta, com no podia ser d'una altra manera, de Many Rivers To Cross, una composició indefectiblement associada a l'autor, que narra la frustració que li provoca el no veure recompensat tant d'esforç, en la que s'acompanya de cors gospel i, excepcionalment, d'un orgue, per dotar-la d'un caire d'espiritualitat. Una cançó a la primera estrofa de la qual esmenta els "white cliffs of Dover", els penya-segats (que és el que significa el seu malnom) blancs de Dover, al sud d'Anglaterra, en record del nombre tan gran de vegades que va creuar el Canal de la Mànega per actuar al continent europeu, sobretot a França i Alemanya, mentre s'esvaïen les seves esperances.

               Many rivers to cross
               But I can't seem to find my way over
               Wandering I am lost
               As I travel along the white cliffs of Dover...

- JIMMY CLIFF. Many Rivers To Cross. Hard Road To Travel (1968)/The Harder They Come (1973).


divendres, 8 de desembre de 2017

Jealous Guy (John Lennon)

Des de l'inici del blog, ja fa més de set anys, he mantingut la norma de no publicar la CdD durant el mes d'agost i els divendres festius però avui en faré una excepció. I és que el dia 8 de desembre és el fatídic aniversari de l'assassinat de JOHN LENNON, el controvertit mite que va marcar la meva adolescència i, en certa manera, part de la meva vida, i no ho podia passar per alt.
I he triat un tema del seu segon disc com a solista, de la etapa post Beatles, Imagine (1971), més reeixit que l'anterior, John Lennon/Plastic Ono Band (1970), en base a unes cançons temàticament igual de anticonvencionals però musicalment menys avantguardistes, amb uns arranjaments de corda que li conferien, en paraules de l'autor, "un bany de xocolata per a consum públic", amb un grandíssim resultat comercial, com sap tothom, sigui aficionat o no a la música popular.
Un àlbum en el que el de Liverpool va contar amb la col·laboració de Phil Spector com a co-productor i en el que van participar músics com George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman, amic de la època d'Hamburg i dissenyador de la portada del mític Revolver (1966), de The Beatles, al baix, però no "Ringo" Starr, que s'havia compromès en un altre projecte, així com l'artista Andy Warhol, que va realitzar la fotografia de la portada, que no la de la contraportada, obra de la mateixa Yoko Ono.
Un LP de 10 temes, composats per Lennon, a excepció del número set, acreditat a John Lennon/Yoko Ono, tot i què fa només uns mesos la National Music Publishers Association va reconèixer a aquesta com a co-autora del cèlebre track inicial que li dona nom, la qualitat dels quals no podria millorar, en la meva opinió ni que hagués continuat amb vida. Deu temes dels que, a més a més, de la cançó principal que ha esdevingut l'himne pacifista per excel·lència i que, en veu de Noa i Khaled, va protagonitzar aquest blog en el seu moment (vegeu aquí), en podríem destacar uns quants més, com Gimme Some Truth, una cançó de protesta amb un magnífic solo de guitarra de Harrison, How Do You Sleep, en el que, amb la col·laboració d'aquest últim, li fan una bona repassada a Paul Mccartney, o la que he triat com a CdD.
Es una composició amb un origen singular: durant el període de "meditació transcendental" que van passar a la Índia amb el Maharishi Mahesh Yogi, McCartney i Lennon van escriure sengles cançons inspirades en un relat del "fill de la mare natura" però, mentre la del primer, Mother Nature's Son, va acabar inclosa en el doble LP The Beatles (1968), més conegut con The White Album, la de Lennon, Child Of Nature, va ser descartada. Però, lluny de resignar-se, va continuar treballant en ella i, modificant la lletra i rebatejada com a Jealous Guy, va acabar publicada a Imagine.
Una balada de piano amb arranjaments amb reminiscències de A Day In The Life, el fabulós tema que tanca el Sgt. Pepper's... (1967) i CdD del post que encetava la setena temporada del blog (vegeu aquí), en la que John, més que demanar perdó a Yoko pels atacs de gelosia, més de caire vital que sexual, que el consumeixen, sembla advertir-la, quan, desprès de confessar no voler-la ferir ni fer plorar, li acaba dient:

    I'm just a jealous guy, watch out          Només soc un home gelós, para conte
    I'm just a jealous guy                           Només soc un home gelós

- JOHN LENNON. Jealous Guy. Imagine (1971).        


divendres, 1 de desembre de 2017

Silver (Waxahatchee)

Fa sis divendres, en el post d’Allison Crutchfield, comentàvem els seus inicis amb grups com Bad Banana o P.S. Eliot, acompanyada de la seva germana bessona Katie, fins que els seus camins es van bifurcar per continuar amb la banda Swearin' i, finalment, en solitari amb el propi nom la primera i amb WAXAHATCHEE la (ni que només per uns minuts) petita de la família.
Amb aquest nom, que fa referència a un indret fluvial a prop de la seva casa natal a Alabama (ara viuen a Philadelphia), es coneix un projecte musical d’indie-rock que, precedit per una cassette, American Weekend (2012) i dos CD, Cerulean Salt (2013) i Ivy Tripp (2015), molt ben acollits per la crítica, acaba de publicar el que l'ha de consagrar, Out In The Storm (2017).
Amb la col·laboració de sa germana als cors, teclats i percussió (a la guitarra rítmica al vídeo d'avui) i d'una altra Katie, la Harkin, de Sleatter-Kinney (deute pendent de la CdD) a la guitarra solista i a les mans de John Agnello, productor de vells coneguts del blog com Dinosaur Jr. o Sonic Youth, aquest darrer àlbum resulta musicalment més polit que tota la obra prèvia sense perdre gens d'emotivitat ni agressivitat en l'intent. Una emotivitat a la par d'unes lletres que, plenes de tristesa i ressentiment, narren en primera persona i sense autoindulgència, una relació sentimental complexa fins a la toxicitat, a la que la composició i gravació del disc ha servit com a vehicle de superació. Un altre disc de ruptura, a sumar al de la "germaníssima".
Un CD curt, a consumir en poc més de 32 minuts, els deu tracks del qual m'agraden tots i dels que en destacaria l'inicial Never Been Wrong, Sparks Fly, Brass Beam, Hear You i el que, seqüenciat en el número quatre, he triat com a CdD, Silver, una gemma power-pop que ens evoca els anys 90, els dels Guided By Voices del seu admirat Robert Pollard (un altre deute del blog).
Definitivament, aquest ha estat l'any de les bessones Crutchfield. Estaria bé veure-les en un mateix "bolo" a les dues, no, senyors promotors?

- WAXAHATCHEE. Silver. Out In The Storm (2017).