divendres, 25 de maig de 2018

Gore Veil (The Deadly Snakes)


THE DEADLY SNAKES va nàixer de la unió de cinc amics de Toronto, Canadà, per actuar a la festa de l'aniversari d'un amic, i va acabar com un grup estable que, en els seus gairebé deu anys d'existència, va publicar quatre discs, fins a la seva dissolució, amistosa tot i què com a conseqüència de la tensió creativa, per la diferència en el criteri musical entre els dos cantants, Andre Ethier i Max McCabe-Lokos, conegut amb el nom artístic de Age of Danger.
Formació en la que tots els membres aportaven les seves composicions i, tant a l'estudi de gravació com en els seus fantàstics concerts, intercanviaven els instruments, el seu estil partia del garage-rock amb multitud d'elements del pop, el blues i el soul, amb una gama d'instruments que, als convencionals guitarra-baix-bateria, hi afegia vents, cordes, mandolina, pianos de joguina i sintetitzadors, amb uns resultats que m'evoquen tant a mites psicodèlics dels 60 con The Zombies o Love com a uns primerencs Rolling Stones.
Unes influències combinades amb magistral imaginació, sobretot en el seu darrer treball, Porcella (2005), un cant del cigne fruit de la escassa repercussió d'un àlbum que jo, particularment, considero superb i que avui, des d'aquest humil blog, vull reivindicar. Un àlbum de 13 tracks, produït pel multiinstrumentista) Age of Dancer, en el que trobarem, a més a més dels abans esmentats, ressons de coneguts de la CdD tan dispars com Neil Diamond, Elvis Costello, Nick Cave o Tom Waits.
Si no us ho creieu podeu escoltar tot el disc, el que us recomano encaridament, i, per anar fent boca, seqüenciat en el número quatre, el seu hit per excel·lència, una composició de Age of Danger, que toca el mellotró, la mandolina i canta i de Matthew "Matt-Dog" Carlson, el baixista, anomenada Gore Veil, una altra cançó pop perfecta amb tres guitarres acústiques que us atraparà des de la primera escolta (i no us cansarà amb el pas del temps) i us animarà a fer-vos amb l'LP, ja ho veureu:

- THE DEADLY SNAKES. Gore Veil. Porcella (2005).

divendres, 18 de maig de 2018

Fever Dream Girl (Kyle Craft)


La CdD d'avui ha estat editada només fa uns mesos, tot i què, pel seu estil, podria haver-se gravat en el quinquenni daurat del rock, el que va des del 1969 al 1974 i que va marcar els meus gustos musicals, i culturals en general, per a la resta de la meva vida.
I és que la obra de KYLE CRAFT, un jove de Shreveport, Louisiana (USA) actualment resident a Portland, Oregon, fan reconegut de David Bowie, mostra clares influències, a més a més del glam, del blues, el southern-rock i el folk-country-rock alternatius (el seguidors del blog ja sabeu que ara en diem "americana"), amb noms mítics com Bob Dylan, The Band, T. Rex, The Rolling Stones o, fins i tot, Van Morrison o Elton John.
Després d'impressionar als executius de Sub Pop Records, que li mesclarien i editarien la "maqueta" de Dolls Of Highland (2016) i de permetre's el "divertimento" de gravar Girl Crazy (2016), un àlbum de versions de compositores femenines com Cher, Patsy Cline, Patti Smith, St. Vincent o Hurray For The Riff Raff, per al darrer disc ha disposat dels mitjans d'un estudi professional i la producció de Chris Funk, de TheDecemberists, i el resultat ha estat aquest Full Circle Nightmare (2018), que l'ha consagrat.
Un LP gravat en directe, el que li dona la sensació d'estar escoltant-lo en un bar ple de gent com el de la portada, al que contribueix la vibrant energia que desprenen les guitarres, bateria i piano i, sobretot, la veu de Craft, que en alguns moments voreja la exasperació.
Un disc de deu tracks amb temàtiques recurrents al voltant del desamor i de les dones, a les que arriba a qualificar de "apocalipsi ambulant", per la seva capacitat per arruïnar els homes amb el seu poder de seducció, amb temes espectaculars com l'homònima Full Circle Nightmare, The Rager, Fake Magic Angel o la CdD, el desenfadat i encomanadís rock & roll que l'obre anomenat Fever Dream Girl.

- KYLE CRAFT. Fever Dream Girl. Full Circle Nightmare (2018).

divendres, 11 de maig de 2018

Cindy (Touré Kunda)


Els germans Ismaïla i Sixu Tidiane Touré, fills de dues de les cinc esposes del seu pare, van nàixer amb només 22 dies de diferència a la localitat de Ziguinchor, a la regió amb aspiració independentista de Casamance, al sud de Senegal.
Oriünds de Mali, des d'on havia emigrat el seu avi, sabater de professió, amb la intenció de capturar cocodrils als manglars per fabricar les seves peces, quan van dedicar-se professionalment a la música no van triar el nom d'aquest rèptil com a símbol familiar sinó l'elefant, per el que s'anomenen, en llengua soninkéTOURÉ KUNDA.
I, per a això, empesos pel seu germà gran, Amadou, van emigrar a París on, es van convertir en els pioners que van obrir pas a futures estrelles de l'Àfrica Occidental com Youssou N'Dour Mory Kanté a la nova França multicultural. El seu estil barreja els ritmes africans ancestrals que escoltaven als griots locals amb música llatina, brasilera, reggae i pop, que interpreten amb instruments tradicionals com la kora, el balafó i la percussió, alternats amb occidentals, incloent sintetitzadors i cantats en sis idiomes diferents, exemple de la diversitat ètnica del seu lloc d'origen.
Desprès de triomfar amb discos com E'Mma Africa (1980) i Touré Kunda (1981) van patir el sotrac de veure morir l'Amadou en ple concert, per un atac de cor, circumstància que van superar amb la incorporació d'un germà petit, Ousmane, i la publicació de Amadou Tilo (1983), dedicat a la memòria del seu germà i mentor, àlbum al que van seguir Casamance au clair de lune (1984), el directe Live París-Ziguinchor (1984), el més venut de la seva carrera i una dotzena més. Superat l'abandonament d'Ousmane i, posteriorment, de varis músics de la banda d'acompanyament, que van formar el grup Kaoma, amb el que van aconseguir un èxit internacional amb el hit La lambada  (1989), el duo original va gaudir de moments de gran popularitat com el de la seva col·laboració amb Talking Heads i, sobretot, Carlos Santana (Supernatural, 2000) i l'actuació a la rebuda de Nelson Mandela en el seu primer viatge a França l'any 1992, una prova més del seu reconegut activisme polític, principalment a favor dels drets dels infants i dels sense sostre. També va ser destacada la seva implicació en la recaptació de fons per adquirir una nova nau per la ruta Dakar-Zinguinchor desprès de l'esfonsament, l'any 2002, del Joola, amb més de 1800 víctimes, iniciativa en la que van participar artistes com Baaba Maal o Ismaël Lô.
Com a CdD he triat un tema del seu desè LP, Mouslaï (1996), un dels menys "africans" de la seva discografia, en base a una menor utilització de la percussió, a favor  d'instruments occidentals com guitarres, baixos, bateries, trompets i sintetitzadors, al llarg de catorze emocionants tracks que semblen aturar el temps en el, possiblement, àlbum més comercial de la seva carrera. Una obra deliciosa, el nom de la qual fa referència a "la paraula dels elefants", a la que trobem la fascinat barreja de ritmes abans esmentats, que ells anomenen "djambaadong", que ha estat des de sempre el seu senyal d'identitat.
Un tema cantat en llengua mandinga, anomenat Cindy, a la que es refereixen al llibret del CD com "una nena amb dificultat per comprendre el mon i, sobretot, l'actitud dels adults que l'envolten, però que és qui portarà els fills el dia de demà".

Cindy i wili
Moussolou ali wili
Ke lou ali wili
Eh koubal kounna
Farafinonou ali wili koubal kounna...

- TOURÉ KUNDA. Cindy. Mouslaï (1996).

divendres, 4 de maig de 2018

Dear Mr. Fantasy (Traffic)


Steve Winwood-2:
El segon del quatre capítols previstos sobre Steve Winwood tracta del grup que, amb 19 anys, va formar amb tres amics músics més de la seva Birmingham natal, havent abandonat el quartet que, tot i portar el nom d'altre, havia liderat des dels 15, The Spencer Davis Group.
Em refereixo a TRAFFIC, una banda singular des de la seva concepció instrumental, amb Jim Capaldi a la bateria, Chris Wood als vents, amb predomini de la flauta i Dave Mason a la guitarra, ja ho veieu, sense baix, tasca que, com Ray Manzarek a The Doors, assumia Winwood amb el seu orgue Hammond. Una formació que, partint del rock psicodèlic imperant l'any 1967, el del "summer of love", va incorporar elements del blues, el soul, el folk, la música tradicional i el jazz i, amb la fantàstica veu "negra" del jove "Stevie" va triomfar amb singles com Paper Sun, Hole In My Shoe o Here We Go Round The Mulberry Bush, que, coses de la època, no van incloure en el seu primer LP, Mr. Fantasy (1967). Un disc molt ben acollit que no va impedir el primer conat d'abandonament de Mason, per discrepàncies amb els altres tres, que no obstant va gravar el segon, l'homònim Traffic (1968), en el que va contribuir amb la meitat de les composicions, entre elles la mítica Feelin' Allright, popularitzada anys després per Joe Cocker.
La discogràfica, Island Records, del seu mentor Chris Blackwell, tement el pitjor, va publicar un tercer àlbum, Last Exit (1969), amb temes prèviament descartats i altres en directe, la bona recepció del qual no va evitar la dissolució del grup, però aquesta vegada va ser el líder qui els va deixar, per iniciar una nova aventura amb dos membres de Cream, Eric Clapton (guitarra) i Ginger Baker (bateria) i un de The Family, Ric Grech (baix). Estem parlant de Blind Faith, un efímer  "supergrup" que no va superar la previsible lluita d'egos i va plegar després d'editar un sol disc, objecte del proper tercer capítol d'aquesta nissaga, moment a partir del qual Winwood va intentar iniciar una etapa en solitari amb un nou treball que, gràcies a la implicació de Capaldi i Wood, es va acabar acreditant a Traffic, titulat John Barleycorn Must Die (1970), per a molts el millor de la seva discografia.
Però ni això va impedir un seguit de canvis de membres a la banda que, conservant el nom i sempre amb el nostre protagonista al davant, va publicar mitja dotzena d'àlbums més,  fins el 1977, moment en el que l'ex-nen prodigi continuaria definitivament com a solista una carrera que tractarem el en quart i darrer post, amb una sorprenent reagrupació amb Capaldi (Wood, amb problemes amb les drogues i depressió, havia mort el 1983, amb 39 anys) per gravar el definitiu Far From Home (1994). Una carrera en solitari paral·lela a les de Jim Capaldi (mort el 2005 a causa d'un càncer) i Dave Mason, igualment d'interessants i a les que, possiblement dedicarem una CdD en un futur no gaire llunyà.
El seminal Mr. Fantasy, produït per l'americà Jimmy Miller, és un disc emblemàtic de la època per la seva creativitat, que evidència el talent individual dels membres, amb composicions de rock intemporal com la inicial Heaven Is In Your Mind o Coloured Rain, de rock psicodèlic a l'estela del Sgt. Pepper's, de The Beatles, com Berkshire Poppies o House Of Everyone, altres en les que incorporen la flauta de Wood, com Dealer, o el sitar de Mason, com Utterly Simple, i balades clàssiques com No Face, No Name, No Number o la CdD, Dear Mr. Fantasy.
Es tracta d'una composició musical de Winwood i Wood, amb un ritme oscil·lant, un riff característic i l'estil vocal marca de la casa, amb una lletra, escrita per Capaldi, que relata la vida del pobre Senyor Fantasia, un home fastiguejat de la vida que ha de continuar representant el seu show per no defraudar l'audiència i que comença venint a dir: "Benvolgut senyor Fantasia, toqueu una melodia per fer-nos feliços, alguna cosa que ens tregui la tristor, canteu una cançó, toqueu la guitarra, ens podeu fer riure encara que esclateu en llàgrimes, si us plau no estigueu trist si heu estat una persona de bé..."

Dear Mister Fantasy play us a tune
something to make us all happy
do anything take us out of thid gloom
sing a song, play guitar
make it snappy
you are the one who can make us all laugh
but doing that you break out in tears
please don't be sad if it was a straight mind you had
we wouldn't have known you all these years.

 - TRAFFIC. Dear Mr. Fantasy. Mr. Fantasy (1967).