divendres, 22 de març de 2013

Let's Stay Together (Al Green)


MNO 3
Per al tercer post sobre la meva Música Negra Oblidada (MNO) n'he triat un del grans de la època daurada del soul. AL GREEN, un cantant i compositor a l'alçada dels seus comtemporanis  Otis Redding, Sam Cooke o Marvin Gaye, és un artista d'Arkansas (USA), dotat d'una veu prodigiosa per al gospel i el soul, amb la fusió dels quals va obtenir un gran èxit durant els anys 70. El seu elegant registre vocal, amb un falset prodigiós i uns laments sexis, fins i tot salvatges, es veu complementat amb unes produccions impecables (Willy Mitchell) i uns arranjaments de cordes, sovint exuberants, que fan les delícies dels seus seguidors.
Els discos més interessants son Let's Stay Together (1972), I'm Still In Love With You (1972) i Call Me (1973), a partir del qual la seva vida va patir un canvi molt important. Una exparella sentimental rebutjada, abans de suïcidar-se d'un tret, li va tirar a sobre, mentre es banyava, una olla de sèmola calenta que li va provocar greus cremades al tòrax i els braços, el que va ser interpretat per l'artista com un senyal diví per entrar en el seu ministeri i es va ordenar capellà del Full Gospel Tabernacle, tasca que va compaginar amb l'activitat musical habitual. Uns anys desprès, una caiguda a l'escenari que el va tenir 15 dies hospitalitzat  va ser nou interpretada com un missatge per a que concentrés en l'esglèsia totes les seves energies, tot i que va seguir gravant discos de temàtica gospel, ara amb el nom de Reverend Al Green.
La CdD, com no podia ser una altra, és la que dona nom a l'àlbum homònim Let's Stay Together, una de les millors cançons de tots els temps i que algun seguidor del blog coneixerà per la versió que en va fer Tina Turner en el seu disc de tornada Private Dancer (1984) tot i que ha estat igualment gravada per artistes com Al Jarreau, Roberta Flack, Isaac Hayes o Shirley Bassey, i fins i tot, com a anècdota, el president Barack Obama en va cantar una estrofa en un acte benèfic al Teatre Apollo de New York, ara fa un any (vegeu aquí).  
Per si algú més s'hi vol apuntar, la cosa fa així:

          I, I'm so in love with you
          Whatever you want to do...

- AL GREEN. Let's Stay Together. Let's Stay Together (1972)


divendres, 15 de març de 2013

Walk Like an Egyptian (The Bangles)


Abans d'elles en va haver d'altres de "grups de noies", però es limitaven a l'aspecte vocal. THE BANGLES va ser el primer grup "funcional", exclusivament amb noies a càrrec de tots els instruments, o, si més no, el primer que va assolir un èxit massiu.

La banda va ser creada a Los Angeles (Califòrnia, USA), a començament dels anys 80, per les germanes Vicki (guitarra) i Debbi Peterson (bateria), a les que es van unir Susanna Hoffs (guitarra) i Annette Zilinskas primer i  Michael Steele desprès, al baix.

Durant els vuit anys d'existència mai no va haver cantant principal, tasca que van assumir totes elles en una u altra cançó, o rellevant-se en un mateix tema. Tanmateix, van gravar tan composicions pròpies com alienes, amb algunes de les quals van aconseguir els seus hits més coneguts. El seu estil és el jangle-pop amb clares influències de grups californians dels 60 com The Byrds, Buffalo Springfield, Jefferson Airplane o Love, amb una especial habilitat per les melodies més comercials, en base a les seves harmonies vocals i riffs de guitarres, el que les va portar a integrar-se en el moviment denominat Paisley Urderground, al que vam esmentar en el post de The Dream Syndicate.

Amb el temps la Hoffs va anar assumint un protagonisme mediàtic que la va enfrontar amb la Vicki Peterson, compositora principal, el que va comportar la dissolució del grup, i la continuació amb projectes alternatius pocs interessants, a excepció de la Hoffs que, entre els seus discos, diverses col·laboracions amb músics com Matthew Sweet i en bandes sonores com  a la sèrie Austin Powers (amb el director de les quals, Jay Roach, ha estat casada i en té dos fills) i la seva fotogènia, que la convertir en imatge de marca de les extraordinàries guitarres Rickenbacker, va tirant fins avui en dia. De la seva incursió en el cinema, sota la direcció de la seva mare, Tamar Simon Hoff, amb The Allnighter (1987), val més no parlar-ne...ni a ella li van quedar ganes de tornar-hi.

Els discos més coneguts dels quatre que van gravar The Bangles son el segon, Different Light (1986), que s'inicia amb el tema Maniac Monday composat per un tal Christopher, que no és sinó el pseudònim de Prince, i conté, entre altres precioses cançons, la CdD d'avui, escrita per Liam Sternberg i el tercer, Everything (1988), que inclou el tema potser més popular de la seva carrera, Eternal Flame, composat i cantant per la Hoff, una balada excessivament ensucrada per al meu gust.

Per això he escollit un altre tema, més famós encara pel videoclip que l'il·lustra, que ha esdevingut un dels més lloats de la història, en el que intercalen imatges de persones anònimes amb altres de famoses (Gaddafi, Lady Di), caminant, tal com indica el títol, com en les representacions dels relleus dels temples de l'antic Egipte, amb la filmació d'una actuació en directe en la que es pot copsar tota la seva energia.
Però m'agradaria que arribéssiu fins el final, quant entra en acció i en primer pla la nostra particular heroïna d'avui, i us fixeu en la seva mirada, en el seu moviment d'ulls...i desprès ja em direu si he exagerat en les virtuts de la moreneta.

I ara a veure qui es pot ressistir  a allò de:

                    ...Ay oh whey oh, ay oh whey oh
                    Walk like an Egyptian
                    Walk like an Egyptian

 - THE BANGLES. Walk Like an Egiptian. Different Light (1986).


divendres, 8 de març de 2013

For What It's Worth (Buffalo Springfield)


Amb el nom gens glamourós, si tenim en conte que era el d'una piconadora aparcada al davant de la cas d'algun dels membres, de BUFFALO SPRINGFIELD (B.S.), coneixem una banda californiana de vida efímera i tempestuosa però de gran influència en la història de la música popular.
Liderat per tres talentosos cantants, guitarristes i compositors que mai van a arribar a constituir un equip, ja que cada un aportava les seves pròpies composicions, en poc més de dos anys van publicar tres discos fonamentals en la transició de la música tradicional americana, el folk i el country, cap al rock, en la seva vessant més psicodèlica.
Stephen Stills, autèntica ànima del grup, es l'autor dels temes més experimentals, Neil Young  el de les lletres més recargolades i paisatges musicals més contundents, i Richie Furay, el compositor més convencional al mateix temps que el millor cantant dels tres.
El seu estil està definit per una mescla inaudita en el seu moment (a excepció dels seus contemporanis The Byrds) de guitarres acústiques i elèctriques i unes harmonies vocals a l'alçada de les dels Beatles i els Beach Boys, en les que qualsevol d'ells podia ser la veu principal, independentment de qui fos l'autor del tema.
Malauradament, i no va ser cap sorpresa perquè es veia venir des del començament, la competència per obtenir més espai i temps entre personalitats tan fortes com les de Stills i Young va acabar amb la banda, que no amb la seva amistat, ja que posteriorment van formar part d'un dels "supergrups" més famós del rock, ja ho sabeu, els C, S, N & Y. Per la seva part, Furay, amb un membre ocasional i productor dels B.S, Jim Messina, va formar els Poco i, posteriorment, The Eagles.
El disc més important dels B.S.va ser el segon, Buffalo Springfield Again (1967), amb temes tan impressionants com Bluebird i Rock and Roll Woman (Stills), A Child's Claim To Fame (Furay) o Mr. Soul, Expecting To Fly i Broken Arrow (les tres de Young), però la cançó més emblemàtica, i que he triat com a CdD, es una composició de Stills i cantada per Furay en el primer disc, l'homònim Buffalo Springfiled (1967), que tracta sobre la violència amb que la policia va dissoldre una pacífica manifestació hippi al Sunset Strip de Los Angeles i que ha estat utilitzada sovint com a cançó antibel·licista, titulada equívocament For What It's Worth ("Pel que val la pena", expressió a la que no es fa cap referència en el tema) i que és molt més coneguda per la seva carismàtica tornada:

                      ...stop, children, what's that sound
                      Everybody look what's going down

- BUFFALO SPRINGFIELD. For What It's Worth. Buffalo Springfield (1967)

divendres, 1 de març de 2013

Made of Stone (The Stone Roses)


THE STONE ROSES van suposar per a mi, com desprès explicaré, una de les decepcions més grans de la història de la música pop.
Aquest quartet de Manchester (Regne Unit), format pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire i la secció rítmica integrada per uns tals Mani al baix i Reni a la bateria, amb el seu primer disc, l'homònim The Stone Roses (1989), va obtenir un èxit de crítica i de públic que el va reverenciar fins  arribar a considerar-lo un dels millors discos de la Gran Bretanya de tots els temps.
Jo no sé si en hi ha per a tant, però la veritat és que van ser els pioners, juntament amb altres mancunians com The Happy Mondays i Inspiral Carpets, del que es va anomenar moviment "Madchester", així, amb D (mad significa boig), al temps que esdevenien font d'inspiració per un altre fenomen posterior que ha estat repetit protagonista de la CdD, el brit-pop.
El seu estil es caracteritzava per unes melodies pop-rock molt atractives, combinades amb l'estil dance-beat que feia furor als clubs de la època, amb Haçienda al capdavant, en les que destaca la guitarra mestra de Squire, autor tantmateix de la caràtula del disc.
I desprès va venir el desastre: una fama mal païda i un excessos amb tota mena de substàncies van deteriorar les seves relacions personals i els va portar a protagonitzar un seguit de concerts patètics com el del F.I.B.'96 (Benicàssim), però el pitjor va ser el plet amb la seva discogràfica, que els va fer estar més de cinc anys per a publicar el següent disc, titular molt encertadament Second Coming (1994). I el resultat de tot això va ser un disc fluixet, tot i que menys que com el van deixar unes crítiques despietades, potser no tant cap al disc si no contra l'arrogància de Brown i els seus que, val a dir-ho, s'ho havien guanyat a pols.
Al cap de poc, com no podia ser d'una altra manera, davant de la indiferència dels seus antics fans, el grup ho va deixar, i més valia haver-ho deixat així que no pas haver tornat l'any passat, desprès de setze anys, per seguir amb una gira farcida de concert mediocres com el que van oferir a la sala Razzmatazz de BCN o, com a caps de cartell per a més inri, al mateix F.I.B.
Us deixo amb la versió original d'una de les millors cançons del que hauria d'haver estat el seu únic disc i amb la mateixa en directe, per a que, vosaltres mateixos, seguidors de la CdD, jutgeu l'actitud escènica dels nostres protagonistes. 
I, si voleu, afegiu-vos a la tornada:

               Sometimes I fantasie
               When the streets are cold and lonely
               And the cars they burn below me
               Don't these times fill your eyes...

- THE STONE ROSES. Made of Stone. The Stone Roses (1989).