divendres, 1 de març de 2013

Made of Stone (The Stone Roses)


THE STONE ROSES van suposar per a mi, com desprès explicaré, una de les decepcions més grans de la història de la música pop.
Aquest quartet de Manchester (Regne Unit), format pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire i la secció rítmica integrada per uns tals Mani al baix i Reni a la bateria, amb el seu primer disc, l'homònim The Stone Roses (1989), va obtenir un èxit de crítica i de públic que el va reverenciar fins  arribar a considerar-lo un dels millors discos de la Gran Bretanya de tots els temps.
Jo no sé si en hi ha per a tant, però la veritat és que van ser els pioners, juntament amb altres mancunians com The Happy Mondays i Inspiral Carpets, del que es va anomenar moviment "Madchester", així, amb D (mad significa boig), al temps que esdevenien font d'inspiració per un altre fenomen posterior que ha estat repetit protagonista de la CdD, el brit-pop.
El seu estil es caracteritzava per unes melodies pop-rock molt atractives, combinades amb l'estil dance-beat que feia furor als clubs de la època, amb Haçienda al capdavant, en les que destaca la guitarra mestra de Squire, autor tantmateix de la caràtula del disc.
I desprès va venir el desastre: una fama mal païda i un excessos amb tota mena de substàncies van deteriorar les seves relacions personals i els va portar a protagonitzar un seguit de concerts patètics com el del F.I.B.'96 (Benicàssim), però el pitjor va ser el plet amb la seva discogràfica, que els va fer estar més de cinc anys per a publicar el següent disc, titular molt encertadament Second Coming (1994). I el resultat de tot això va ser un disc fluixet, tot i que menys que com el van deixar unes crítiques despietades, potser no tant cap al disc si no contra l'arrogància de Brown i els seus que, val a dir-ho, s'ho havien guanyat a pols.
Al cap de poc, com no podia ser d'una altra manera, davant de la indiferència dels seus antics fans, el grup ho va deixar, i més valia haver-ho deixat així que no pas haver tornat l'any passat, desprès de setze anys, per seguir amb una gira farcida de concert mediocres com el que van oferir a la sala Razzmatazz de BCN o, com a caps de cartell per a més inri, al mateix F.I.B.
Us deixo amb la versió original d'una de les millors cançons del que hauria d'haver estat el seu únic disc i amb la mateixa en directe, per a que, vosaltres mateixos, seguidors de la CdD, jutgeu l'actitud escènica dels nostres protagonistes. 
I, si voleu, afegiu-vos a la tornada:

               Sometimes I fantasie
               When the streets are cold and lonely
               And the cars they burn below me
               Don't these times fill your eyes...

- THE STONE ROSES. Made of Stone. The Stone Roses (1989).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada