divendres, 30 de setembre de 2016

The Chapter In Your Life Entitled San Francisco (The Lucksmiths)

THE LUCKSMITHS va ser, inicialment, un trio d'indie-pop de Melbourne (Austràlia), format pel guitarrista i compositor principal Marty Donald, el baixista Mark Monnone i el bateria i cantant Tali White que, entre el 1993 i el 2008 van publicar vuit àlbums molt ben acollits per la crítica però sense sobrepassar més que un reduït grup de fans, motiu pel que, a més a més de l'allunyament geogràfic dels seus membres, algun dels quals va anar a viure a Tasmània i a Londres, va comportar la seva dissolució.
El seu estil es caracteritza per un extraordinari sentit melòdic i unes lletres, interpretades amb un càlid accent australià, enginyoses i intel·ligents, plenes de jocs de paraules, al voltant de l'amor, les relacions de parella i altres temes quotidians, per el que han estat reiteradament comparats amb vells coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian, The Magnetic Fields, The Smiths, The Divine Comedy o no, com els seus paisans The Go-Betweens
Per a la majoria dels seus seguidors el disc més consistent és el setè de la seva discografia, Warmer Corners (2005), per a la composició i gravació del qual van contar amb un segon guitarrista, Louis Richter, amb el que el seu so es va revitalitzar i, per primera vegada, amb una secció de corda i vents magníficament arranjats pel productor Craig Pilkington en la que va ser la seva tercera col·laboració amb el grup.
Un àlbum nostàlgic però alhora fresc, en el que el romanticisme més malenconiós es combina en perfecte equilibri amb els somriures més maliciosos, de tal manera que vé de gust empassar-se'l sencer i fa difícil escollir un tema per a CdD entre els magnífics com Great Lenghts, Sunlight In A Jar, l'últim i més ambiciós Fiction o el que finalment he triat, "El capítol de la teva vida titulat San Francisco".
Als seguidors del blog que considereu l'indie-pop com un estil de vida estic segur que us fascinarà.

- THE LUCKSMITHS. The Chapter In Your Life Entitled San Francisco. Warmer Corners (2005).


divendres, 23 de setembre de 2016

Adore (Savages)

L’àlbum de debut de les londinenques SAVAGES, l’aclamat Silence Yourself (2013), va suposar una alerada d’aire fresc per al post-punk, alguna cosa semblant al que una dècada abans ho havia estat la eclosió de The Strokes i, posteriorment, dels Arctic Monkees per a l’indie, però molts vàrem ser el que dubtàrem de que el seu projecte tingués continuïtat, tement que no es consumissin abans de l’habitualment difícil “segon disc”.
Es tracta d’un quartet de dones, liderat per la corrosiva cantant i lletrista Jehnny Beth, que captiven els seus seguidors, als que demanen que apaguin els mòbils durant els concerts, amb un directe contundent i frenètic, una mica “salvatge”, tot i què auster, amb influències òbvies com Siouxsie & The Banshees (incloent la fascinant estètica amb vestimenta completament negra), Patti Smith, Public Image Ltd. (PIL) o Joy Division, al líder dels quals, el malaurat Ian Curtis, ens recorda amb els seus moviments a l’escenari.
El seu so es basa en els sorollosos i fragmentats riffs de guitarra de Gemma Thompson, una autèntica exploradora en extreure les possibilitats del seu instrument amb els acoblaments, ecos i distorsions i la poderosa base rítmica formada per Ayse Hassan al baix i Fay Milton a la bateria. Un experiment que, en certs moments, les apropa als Swans dels seu admirat Michael Gira i a les seves amigues Bo Ningen, una banda de psych-rock japonesa amb les que han gravat un disc conjuntament.
Però, si en el seu primer LP, del que en destacaria temes con Husbands i Hit Me (cançó  en la que on alguns hi veien violència domèstica –per això de “Pèga’m- quan en realitat es tractava de sexe “brut” consensuat, a l’estil sadomasoquiste), van impressionar, en el segon s’han superat. I per trobar el camí van recórrer a una estratègia similar a la dels “nostres” MiNE! a la Casa Orlandai per el seu La fi del món (2012): van implicar a l’audiència en el procés creatiu, al sol·licitar-li explícitament, en un seguit de nou concerts en diferents espais de New York, la opinió sobre diversos girs compositius, a la recerca de la senda correcta.
I el resultat ha estat Adore Life (2016), un disc produït pel nuvi de Beth, Johnny Hostile, en el que, des de la mateixa portada amb aquest puny en alt que reivindica la seva força, amb deu cançons en només 39 minuts, deixen enrere les influències inicials per buscar el seu propi camí, potenciant les seves virtuts, amb una actitud, coherència, talent i carisma que superarà a les, sembla que definitivament dissoltes, Sleater-Kinney, el millor power-trio femení dels darrers anys.
Un disc amb cançons que giren al voltant de l’amor des de la perspectiva femenina però no tan en el sentit vulgar sinó com a element que proporciona sentiments desconcertants com el plaer i el dolor, la submissió i el control, com una mena de malaltia. Un LP que comença amb The Answer, un tema majúscul que té continuïtat en els següents, Evil i Sad Person, per arribar al clímax amb el quart, Adore, la CdD.
Una balada rodona, amb canvis melòdics que la convertiran en una torch song (allò dels encenedors, i darrerament els mòbils, als concerts), amb una tensió pacient i confiada, tan fosca com atractiva,  que en algun moment em recorda a vells coneguts del blog com PJ Harvey o Nick Cave, a la que ja no sembla que ens cantin  a uns pocs centímetres de la cara fins que no esclata en els moments finals, com podeu comprovar tot seguit, amb un superb crescendo en el que accepta, resignadament, que l'ésser humà ha d’adorar la vida per naturalesa.


-          SAVAGES. Adore. Adore Life (2016).


divendres, 16 de setembre de 2016

Ghosts (Japan)

JAPAN és un grup musical britànic difícil de classificar ja que al llarg de la seva existència, entre 1974 i 1982, van experimentar un notable canvi d'estil. Així, amb els dos primers LP's, orientats cap al punk i el glam-rock, no van tenir gaire èxit arreu del mon, excepte al Japó, el que només m'explico per l'afinitat amb el nom, però a partir del tercer, Quiet Life (1979), més aproximat al synthpop imperant a la època, la cosa va canviar, iniciant una ascensió que, passant per Gentlemen Take Polaroids (1980), va tocar sostre en el definitiu Tin Drum (1981), el més aclamat de la seva discografia i reconegut, tot i què amb retard, com un dels àlbums més innovadors de la dècada dels 80, aquella en la que va fer furor un dels estils que més odio de la història de la música popular, el New Romantic, del que en van ser figura destacada els Duran Duran.
Però, com tantes vegades ha passat i s'ha comentat en aquest blog, l'èxit va comportar el desastre i la soterrada lluita d'egos entre David Sylvian (compositor principal i cantant) i Mick Karn  (baix) va esclatar fins a arrossegar a la resta, Steve Jansen (bateria) i Richard Barbieri (teclats) -Rob Dean (guitarra) ja havia plegat abans, al veure la poca transcendència que es donava al seu instrument- que, poc desprès de publicar un interessant disc en directe que també us recomano, Oil On Canvas (1983), van iniciar sengles carreres en solitari, amb resultats dispars. Barbieri segueix en actiu com a membre del grup de rock progressiu Porcupine Tree, Jansen ha participat en múltiples projectes, entre ells els Nine Horses, juntament amb Sylvian, que és a qui li ha anat millor, en aquest grup, en solitari i amb col·laboracions amb estrelles com el pianista  japonès Ryuichi Sakamoto, que es remunten a la època de la seminal Yellow Magic Orchestra i el guitarrista britànic Robert Fripp, el dels mítics King Crimson. De Dean no en he sabut mai més res mentre que de Karn he de dir que  va iniciar una carrera en solitari orientada a la música avant-garde, truncada per la seva mort de càncer el 2011, període en el que va rebre el suport dels seus ex-companys, Sylvian inclòs, el que té mèrit si tenim en conte que un intent de reunió dels quatre membres, a excepció de Dean, amb nou nom i disc homònim, Rain Tree Crow (1991), va tornar a acabar malament, al reaparèixer les friccions entre el cantant i els altres tres.
Tin Drum, un LP amb el mateix títol de la novel·la alemanya de Günter Grass, del 1959, portada al cinema per Volken Schlöndorff el 1978 i coneguda pel nom en espanyol amb que es va estrenar la pel·lícula, El tambor de hojalata, amb aquesta portada amb una imatge de Sylvian menjant sota un quadre de Mao Zedong, es caracteritza per la combinació d'un so nou, barreja d'instruments electrònics i tradicionals, i una estilitzada imatge visual per el que, en contra de la seva voluntat, ja que es consideraven una banda d’art-rock, se'ls va associar a l'esmentada escena New Romantics. És un disc en el que crida l'atenció la peculiar veu de Sylvian, qui per moments sembla voler imitar, sense aconseguir-ho, ni de lluny, a Bryan Ferry, de Roxy Music i, musicalment, la secció rítmica de Karn (amb el seu baix sense "trastes") i Jansen i els arranjaments, que combinen un ampli desplegament tecnològic amb una varietat d'influències asiàtiques, no precisament japoneses sinó arabitzants i xineses, amb un resultat ple de dramatisme, no exempt de grandiloqüència, que es manté fresc encara avui en dia.
Els temes més interessants, per a mi, son l'inicial The Art Of Parties, Talkin Drum, Visions Of China i la CdD, Ghosts, una balada pessimista amb una ombrívola i minimalista instrumentació de la que en destacaria les textures electròniques de Barbieri  i la percussió tonal, xilòfon inclòs, de Jansen.
A veure si us agrada, que cada vegada em costa més trobar coses interessants d'aquells maleïts 80´s.

- JAPAN. Ghosts. Tin Drum (1981).


divendres, 9 de setembre de 2016

Poison Cup (M. Ward)

Matt Ward és un cantautor i guitarrista criat a Califòrnia, on va iniciar la seva carrera musical amb el grup Rodríguez (rés a veure amb la banda madrilenya liderada pels argentins Ariel Rot, ex-Tequila i Andrés Calamaro), amb el disc Swing Like A Metronome (2000), produït per Jason Lytle (de Grandaddy), abans de traslladar-se a Portland (Oregon, USA) per iniciar, amb el nom artístic de M. WARD amb el se’l coneix, una carrera en solitari en la qual, des del 1999 al 2016 ha publicat nou LP, a més a més cinc amb el duo She & Him, que forma amb l'actriu i cantant Zooey Deschanel i un altre amb el "supergrup" Monsters Of Folk, al costat del seu amic i col·laborador habitual Jim James (de My Morning Jacket) i Conor Orbest i Mike Mogis (de Bright Eyes), així com un seguit de participacions en discos de Cat Power, Neko Case (de The New Pornographers), Bet Orton, Jenny Lewis ( de Rilo Kiley), Arizona Amp & Alternator (un dels molts projectes Howe Gelb, de Giant Sand) i els esmentats Bright Eyes i My Morning Jacket, entre altres més. Com veieu pel nombre de links el nostre protagonista d'avui està molt ben relacionat en el circuït de la música alternativa, en la seva vessant "americana", de la que tants exemples podeu trobar en aquest blog.
Promocionat en els seus inicis per Howe Gelb, no va ser fins al  tercer àlbum, Transfiguration Of Vincent (2003), que va cridar l'atenció dels mitjans, reconeixement que es va accentuar amb els següents Transistor Radio (2005) i, sobretot, amb Post-War (2006), el primer en el que incorpora una banda d'acompanyament completa que inclou, com no?  els esmentats Gelb, James i Case. Un disc inspirat en la música de finals dels anys 40, de la "post-guerra", en el que, potser pecant d'ingenuïtat, segons reconeix el mateix autor, pretenia canviar, ni que sigui una mica, la mentalitat dels Estats Units d'Amèrica.
Si seguiu la seva discografia posterior la nòmina de col·laboradors és espatarrant, l’esmentat Jason Lytle, Lucinda Williams, Peter Buck (de REM), Rachel Blumberg (de The Decemberists), K.D. Lang...és que llegeixes els crèdits i al·lucines, mitja història de "la Cançó del Divendres" resumida en un post!!! 
Els temes de Post-War segueixen el to habitual d’aquest artista, el de les balades càlides i sentimentals, construïdes sobre les bases de la música popular americana en totes les seves varietats estilístiques, des dels herois primitius com Hank Williams fins a l'actualitat, passant per Louis Armstrong, The Walker Brothers, Tom Waits, els desapareguts Elliott Smith i Jason Molina (de Songs:Ohia i Magnolia Electric Co.), The Mountain Goats, Will Oldham (abans a la nissaga Palace i conegut també com Bonnie “Prince” Billy) o, ejem!, Daniel Johnston, de qui fa un magnífic cover del tema To Go Home, amb un espectacular acompanyament vocal de la senyora Case.
Son dotze composicions més aviat curtes, a quina més preciosa, de les que, per destacar-ne alguna, assenyalaria l'esmentada To Go Home de Johnston, la homònima Post-War, Requiem, Chinese Translation o la CdD, aquesta Poison Cup que obre l'àlbum, una agredolça cançó d'amor que ens hipnotitza amb la seva guitarra i, sobretot, amb els seus ecos de timbals, interpretats per l'esmentat Mogis, i de les seves cordes, amb Skip Von Kuske al cello i Amanda Lawrence a la viola i el violí, convenientment substituïts per un mellotron en els concerts, com el del Primavera Sound Festival del 2011 a Barcelona, que podeu veure a continuació de la gravació original.
Una cançó en la que ens diu que, si l’amor és una copa de verí, amb un glop o una cullerada no en hi ha prou, que cal veure-se-la tota (A sip or a spoonful won’t do, no, I want it all...if love is a poison cup then drink it up).

- M. WARD. Poison Cup. Post-War (2006).


divendres, 2 de setembre de 2016

In My Life (The Beatles)

El post que commemora l'aniversari d'aquest blog, en aquest cas el sisè, està dedicat, com és habitual, a la banda que ho va canviar tot per a la nostra generació (i penso que per a moltes més de posteriors), al permetre'ns compartir, a través fonamentalment de la música però també de la estètica, en els cabells, en el vestir i en els comportaments en general, una cultura comuna diferenciada de la dels nostres pares.
I la CdD d'avui, una de les composicions més boniques de THE BEATLES (ho heu endevinat!) forma part d'un disc transcendental, el seu sisè LP, Rubber Soul (1965), un àlbum gravat sense presses als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road Studios, com us vaig explicar aquí) en el que els Fab Four van fer un pas qualitatiu impressionant.
Abandonant el pop adolescent que havia donat lloc a la "beatlemania", van iniciar la explotació tècnica dels estudis, que sublimarien en els següents Revolver (1966), Sgt. Pepper's (1967) o Abbey Road (1969), amb una prodigiosa capacitat d'evolució musical, amb la incorporació d'un quartet de corda i ocasionals músics de sessió, guitarres acústiques amb arranjaments folk-rock a l'estil The Byrds, baixos distorsionats, pianos accelerats que sonaven com un clavicordi o instruments no convencionals com el sitar, unes harmonies vocals amb una conjunció impecable i, possiblement per influència del seu admirat Bob Dylan (i de la marihuana!), una notable progressió lírica, palesa en unes lletres més reflexives i madures, i sovint cíniques, sobre les relacions de parella.
Rubber Soul, amb la famosa portada amb una fotografia de Robert Freeman amb les cares intencionada i lleurament distorsionades, unes lletres del títol pre-psicodèliques del dissenyador Charles Front i, per primera vegada, sense el nom del grup, és el primer àlbum sense cap cançó aliena, ni tampoc cap tema que puguem considerar "de relleno", en el que George Harrison aporta dues composicions i Ringo Starr una, com a co-autor, però en el que brillen, com és habitual John Lennon i Paul McCartney, amb un seguit d'obres mestres, com Drive My Car, Norwegian Wood, Nowhere Man, Michelle (la de la famosa frase en francès "Sont les mots qui vont très bien ensemble"), Girl, I'm Looking Through You o la CdD, una de les millors del disc i de la seva discografia, In My Life. Un disc aclamat per la crítica i el públic d'un grup en un moment creatiu tan excepcional que es va permetre el luxe de publicar simultàniament un single amb dos temes no inclosos a l'LP, ni més ni menys que We Can Worl It Out i Day Tripper, evidentment número 1 a les llistes britàniques.
In My Life, acreditada a Lennon-McCartney, era inicialment la resposta del primer a un periodista que el va reptar a escriure temes personals i tractava sobre els seus records d'infantesa, basats en una imaginària ruta en autobús per Liverpool, passant per llocs emblemàtics que restarien posteriorment immortalitzats en temes com Penny Lane o Strawberry Fields. Però, considerat avorrit, pel mateix autor, aquest llarg poema, l'original del qual (vegeu imatge) s'exhibeix a la Biblioteca Britànica, va quedar reduït a una breu reflexió sobre la maduració i l'acceptació del pas del temps, una visió nostàlgia impròpia d'un jove de 25 anys. 
En la part musical cal destacar l'aportació de Macca, en una proporció en la que els co-autors no es posen d'acord, en la melodia i harmonies i, és clar, el mític pont, interpretat pel productor George Martin, al que Lennon va demanar alguna cosa "barroca", qui, inspirant-se en Bach, va gravar el piano a la meitat de revolucions, amb la qual cosa, al reproduir-lo a velocitat normal, sona com un clavicordi, tot i què és de justícia reconèixer l'aportació de Ringo a les percussions, sensacionals, tot i què ben poca gent s'hi fixa.

          There are places I remember
          All my life, through some have changed...

Buff...!!!


 - THE BEATLES. In My Life. Rubber Soul (1965).