divendres, 23 de setembre de 2016

Adore (Savages)

L’àlbum de debut de les londinenques SAVAGES, l’aclamat Silence Yourself (2013), va suposar una alerada d’aire fresc per al post-punk, alguna cosa semblant al que una dècada abans ho havia estat la eclosió de The Strokes i, posteriorment, dels Arctic Monkees per a l’indie, però molts vàrem ser el que dubtàrem de que el seu projecte tingués continuïtat, tement que no es consumissin abans de l’habitualment difícil “segon disc”.
Es tracta d’un quartet de dones, liderat per la corrosiva cantant i lletrista Jehnny Beth, que captiven els seus seguidors, als que demanen que apaguin els mòbils durant els concerts, amb un directe contundent i frenètic, una mica “salvatge”, tot i què auster, amb influències òbvies com Siouxsie & The Banshees (incloent la fascinant estètica amb vestimenta completament negra), Patti Smith, Public Image Ltd. (PIL) o Joy Division, al líder dels quals, el malaurat Ian Curtis, ens recorda amb els seus moviments a l’escenari.
El seu so es basa en els sorollosos i fragmentats riffs de guitarra de Gemma Thompson, una autèntica exploradora en extreure les possibilitats del seu instrument amb els acoblaments, ecos i distorsions i la poderosa base rítmica formada per Ayse Hassan al baix i Fay Milton a la bateria. Un experiment que, en certs moments, les apropa als Swans dels seu admirat Michael Gira i a les seves amigues Bo Ningen, una banda de psych-rock japonesa amb les que han gravat un disc conjuntament.
Però, si en el seu primer LP, del que en destacaria temes con Husbands i Hit Me (cançó  en la que on alguns hi veien violència domèstica –per això de “Pèga’m- quan en realitat es tractava de sexe “brut” consensuat, a l’estil sadomasoquiste), van impressionar, en el segon s’han superat. I per trobar el camí van recórrer a una estratègia similar a la dels “nostres” MiNE! a la Casa Orlandai per el seu La fi del món (2012): van implicar a l’audiència en el procés creatiu, al sol·licitar-li explícitament, en un seguit de nou concerts en diferents espais de New York, la opinió sobre diversos girs compositius, a la recerca de la senda correcta.
I el resultat ha estat Adore Life (2016), un disc produït pel nuvi de Beth, Johnny Hostile, en el que, des de la mateixa portada amb aquest puny en alt que reivindica la seva força, amb deu cançons en només 39 minuts, deixen enrere les influències inicials per buscar el seu propi camí, potenciant les seves virtuts, amb una actitud, coherència, talent i carisma que superarà a les, sembla que definitivament dissoltes, Sleater-Kinney, el millor power-trio femení dels darrers anys.
Un disc amb cançons que giren al voltant de l’amor des de la perspectiva femenina però no tan en el sentit vulgar sinó com a element que proporciona sentiments desconcertants com el plaer i el dolor, la submissió i el control, com una mena de malaltia. Un LP que comença amb The Answer, un tema majúscul que té continuïtat en els següents, Evil i Sad Person, per arribar al clímax amb el quart, Adore, la CdD.
Una balada rodona, amb canvis melòdics que la convertiran en una torch song (allò dels encenedors, i darrerament els mòbils, als concerts), amb una tensió pacient i confiada, tan fosca com atractiva,  que en algun moment em recorda a vells coneguts del blog com PJ Harvey o Nick Cave, a la que ja no sembla que ens cantin  a uns pocs centímetres de la cara fins que no esclata en els moments finals, com podeu comprovar tot seguit, amb un superb crescendo en el que accepta, resignadament, que l'ésser humà ha d’adorar la vida per naturalesa.


-          SAVAGES. Adore. Adore Life (2016).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada