JAPAN és un grup
musical britànic difícil de classificar ja que al llarg de la seva existència,
entre 1974 i 1982, van experimentar un notable canvi d'estil. Així, amb els dos
primers LP's, orientats cap al punk i
el glam-rock, no van tenir gaire èxit
arreu del mon, excepte al Japó, el que només m'explico per l'afinitat amb el
nom, però a partir del tercer, Quiet Life
(1979), més aproximat al synthpop
imperant a la època, la cosa va canviar, iniciant una ascensió que, passant per
Gentlemen Take Polaroids (1980), va
tocar sostre en el definitiu Tin Drum
(1981), el més aclamat de la seva discografia i reconegut, tot i què amb
retard, com un dels àlbums més innovadors de la dècada dels 80, aquella en la
que va fer furor un dels estils que més odio de la història de la música
popular, el New Romantic, del que en
van ser figura destacada els Duran Duran.
Però, com tantes vegades ha
passat i s'ha comentat en aquest blog,
l'èxit va comportar el desastre i la soterrada lluita d'egos entre David Sylvian (compositor principal i
cantant) i Mick Karn (baix) va
esclatar fins a arrossegar a la resta, Steve
Jansen (bateria) i Richard Barbieri
(teclats) -Rob Dean (guitarra) ja
havia plegat abans, al veure la poca transcendència que es donava al seu
instrument- que, poc desprès de publicar un interessant disc en directe que
també us recomano, Oil On Canvas
(1983), van iniciar sengles carreres en solitari, amb resultats dispars.
Barbieri segueix en actiu com a membre del grup de rock progressiu Porcupine
Tree, Jansen ha participat en múltiples projectes, entre ells els Nine Horses, juntament amb Sylvian, que
és a qui li ha anat millor, en aquest grup, en solitari i amb col·laboracions
amb estrelles com el pianista japonès Ryuichi Sakamoto, que es remunten a la època de la seminal Yellow Magic Orchestra i el guitarrista
britànic Robert Fripp, el dels
mítics King Crimson. De Dean no en
he sabut mai més res mentre que de Karn he de dir que va iniciar una
carrera en solitari orientada a la música avant-garde,
truncada per la seva mort de càncer el 2011, període en el que va rebre el
suport dels seus ex-companys, Sylvian inclòs, el que té mèrit si tenim en conte
que un intent de reunió dels quatre membres, a excepció de Dean, amb nou nom i
disc homònim, Rain Tree Crow (1991),
va tornar a acabar malament, al reaparèixer les friccions entre el cantant i
els altres tres.
Tin Drum, un LP amb el mateix títol de la novel·la alemanya de Günter Grass, del 1959, portada al cinema per Volken Schlöndorff el 1978 i coneguda pel nom en espanyol amb que
es va estrenar la pel·lícula, El tambor
de hojalata, amb aquesta portada amb una imatge de Sylvian menjant sota un
quadre de Mao Zedong, es
caracteritza per la combinació d'un so nou, barreja d'instruments electrònics i
tradicionals, i una estilitzada imatge visual per el que, en contra de la seva
voluntat, ja que es consideraven una banda d’art-rock, se'ls va associar a l'esmentada escena New Romantics. És
un disc en el que crida l'atenció la peculiar veu de Sylvian, qui per moments
sembla voler imitar, sense aconseguir-ho, ni de lluny, a Bryan Ferry, de Roxy Music i, musicalment, la secció rítmica de Karn (amb el seu baix sense
"trastes") i Jansen i els arranjaments, que combinen un ampli
desplegament tecnològic amb una varietat d'influències asiàtiques, no
precisament japoneses sinó arabitzants i xineses, amb un resultat ple de dramatisme,
no exempt de grandiloqüència, que es manté fresc encara avui en dia.
Els temes més interessants,
per a mi, son l'inicial The Art Of
Parties, Talkin Drum, Visions Of China i la CdD, Ghosts, una balada pessimista amb una ombrívola i minimalista
instrumentació de la que en destacaria les textures electròniques de Barbieri
i la percussió tonal, xilòfon inclòs, de Jansen.
A veure si us agrada, que cada vegada
em costa més trobar coses interessants d'aquells maleïts 80´s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada