divendres, 2 de setembre de 2016

In My Life (The Beatles)

El post que commemora l'aniversari d'aquest blog, en aquest cas el sisè, està dedicat, com és habitual, a la banda que ho va canviar tot per a la nostra generació (i penso que per a moltes més de posteriors), al permetre'ns compartir, a través fonamentalment de la música però també de la estètica, en els cabells, en el vestir i en els comportaments en general, una cultura comuna diferenciada de la dels nostres pares.
I la CdD d'avui, una de les composicions més boniques de THE BEATLES (ho heu endevinat!) forma part d'un disc transcendental, el seu sisè LP, Rubber Soul (1965), un àlbum gravat sense presses als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road Studios, com us vaig explicar aquí) en el que els Fab Four van fer un pas qualitatiu impressionant.
Abandonant el pop adolescent que havia donat lloc a la "beatlemania", van iniciar la explotació tècnica dels estudis, que sublimarien en els següents Revolver (1966), Sgt. Pepper's (1967) o Abbey Road (1969), amb una prodigiosa capacitat d'evolució musical, amb la incorporació d'un quartet de corda i ocasionals músics de sessió, guitarres acústiques amb arranjaments folk-rock a l'estil The Byrds, baixos distorsionats, pianos accelerats que sonaven com un clavicordi o instruments no convencionals com el sitar, unes harmonies vocals amb una conjunció impecable i, possiblement per influència del seu admirat Bob Dylan (i de la marihuana!), una notable progressió lírica, palesa en unes lletres més reflexives i madures, i sovint cíniques, sobre les relacions de parella.
Rubber Soul, amb la famosa portada amb una fotografia de Robert Freeman amb les cares intencionada i lleurament distorsionades, unes lletres del títol pre-psicodèliques del dissenyador Charles Front i, per primera vegada, sense el nom del grup, és el primer àlbum sense cap cançó aliena, ni tampoc cap tema que puguem considerar "de relleno", en el que George Harrison aporta dues composicions i Ringo Starr una, com a co-autor, però en el que brillen, com és habitual John Lennon i Paul McCartney, amb un seguit d'obres mestres, com Drive My Car, Norwegian Wood, Nowhere Man, Michelle (la de la famosa frase en francès "Sont les mots qui vont très bien ensemble"), Girl, I'm Looking Through You o la CdD, una de les millors del disc i de la seva discografia, In My Life. Un disc aclamat per la crítica i el públic d'un grup en un moment creatiu tan excepcional que es va permetre el luxe de publicar simultàniament un single amb dos temes no inclosos a l'LP, ni més ni menys que We Can Worl It Out i Day Tripper, evidentment número 1 a les llistes britàniques.
In My Life, acreditada a Lennon-McCartney, era inicialment la resposta del primer a un periodista que el va reptar a escriure temes personals i tractava sobre els seus records d'infantesa, basats en una imaginària ruta en autobús per Liverpool, passant per llocs emblemàtics que restarien posteriorment immortalitzats en temes com Penny Lane o Strawberry Fields. Però, considerat avorrit, pel mateix autor, aquest llarg poema, l'original del qual (vegeu imatge) s'exhibeix a la Biblioteca Britànica, va quedar reduït a una breu reflexió sobre la maduració i l'acceptació del pas del temps, una visió nostàlgia impròpia d'un jove de 25 anys. 
En la part musical cal destacar l'aportació de Macca, en una proporció en la que els co-autors no es posen d'acord, en la melodia i harmonies i, és clar, el mític pont, interpretat pel productor George Martin, al que Lennon va demanar alguna cosa "barroca", qui, inspirant-se en Bach, va gravar el piano a la meitat de revolucions, amb la qual cosa, al reproduir-lo a velocitat normal, sona com un clavicordi, tot i què és de justícia reconèixer l'aportació de Ringo a les percussions, sensacionals, tot i què ben poca gent s'hi fixa.

          There are places I remember
          All my life, through some have changed...

Buff...!!!


 - THE BEATLES. In My Life. Rubber Soul (1965).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada