divendres, 26 de juliol de 2013

Tired of Waiting (The Flock)

La CdD d’avui està inclosa en un dels discos més importants, per no dir el que més, de la meva vida. Va ser un doble vinil, molt ben editat l’any 1970 per la companyia CBS per tal de promocionar nous grups del seu catàleg, que va canviar la meva percepció de la música per sempre més.
Amb el títol de Llena tu cabeza de rock (Fill Your Head with Rock a la versió americana), amb l'afegit The Sound of the seventies (aquest si en anglès), contenia una selecció de artistes i bandes de rock, molt diferents entre si però assimilables a un estil emergent en aquell moment, el pop-rock psicodèlic americà, el que alguns anomenaven música progressiva.
Com podeu observar en els crèdits de la contraportada, molts dels artistes us seran familiars però us puc assegurar que en el moment de la publicació del disc cap d’ells no era conegut per aquests indrets. Alguns d’ells segueixen en actiu i, fins i tot, es deixen veure per aquí, com és el cas de Santana, Leonard Cohen, Johnny Winter o Taj Mahal, altres es van separar per fundar altres grups (The Byrds, Al Kooper, Mike Bloomfield) o els ha passat el seu moment de glòria, com als Chicago (aleshores anomenats Chicago Transit Authority), Blood, Sweet & Tears o Al Stewart, altres, com Janis Joplin o Laura Nyro, ens han deixat per sempre i d’alguns altres no n’he sabut gaire cosa més, però sempre, sempre, estaré agraït a  aquest disc històric per encomanar-me una passió que no ha minvat amb el pas dels anys, com podeu comprovar els seguidors d’aquest blog.
I per a CdD no ho he dubtat gens, la imatge d’un escabellat violinista amb el tors nu de la portada era tan imponent com la cançó mateixa. Es tracta de Jerry Goodman que liderava, tocant a més a més de la guitarra, un instrument ben poc usual en el mon del rock com és el violí elèctric, el grup de jazz-rock THE FLOCK, als que va abandonar al cap de poc per integrar-se a la Mahavishnu Orchestra del guitarrista John McLaughlin.
I la cançó és una versió del tema Tired of Waiting, de The Kinks, inclosa en el primer disc de la banda, l’homònim The Flock (1969), que comença amb un virtuós “solo” de violí, continua amb una interpretació a l’estil del rock progressiu i acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb l’aparició del violí per tancar el tema  d’una manera que va marcar tendència a l’hora d’incorporar aquest instrument a la música rock.

- THE FLOCK. Tired of Waiting. Llena tu cabeza de rock (1970).

divendres, 19 de juliol de 2013

On Blue Mountain (Foxygen)



Des de d'aquest blog recomano humilment als senyors de la NASA o de qualsevol altra agència espacial que tingui previst trametre alguna altra sonda, tipus Pioneer o Voyager, a l'espai profund, que afegeixi, juntament amb la famosa placa dissenyada per Carl Sagan i Frank Drake, una còpia en diversos suports, analògics i digitals, del tercer disc dels FOXYGEN. Serà la manera més senzilla de mostrar als hipotètics sers intel·ligents que interceptin la nau com era la música popular del planeta Terra en els darrers 30 o 40 anys.
I és que a la obra del duo californià format pel cantant Sam France i el pianista Jonathan Rado s'hi pot reconèixer a primera escolta la influència de The Beatles i The RollingStones, però també a Bob Dylan i The Bee Gees, a The Mamas & The Papas i JeffersonAirplane, a The Kinks,  a The Velvet Underground, a David Bowie, a T. Rex i al glam-rock en general. Sembla que els pares d'aquests joves tenen una bona discoteca a casa seva!
Aquest desmesurat esperit revival tampoc no és nou, com podem apreciar en altres grups recents com Dr.Dog o Tame Impala, però hem de reconèixer que aquests noiets la claven i la seva particular reactivació d'un estil vintage de composició suposa una alenada d'aire fresc en el panorama actual. Desprès de publicar Jurrassic Phillipic Exxplosion (2007) i només uns mesos desprès de l'EP Take the Kids Off Broadway (2012),  fa un mesos han gravat, amb la inestimable col·laboració del productor Richard Swift, amb un títol certament pretensiós, We Are the 21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013), un àlbum de 9 psicodèliques cançons, de les que en sobresurten la inicial In the Darkness que, amb un sumptuós arranjament de vents, sembla un track descartat del Magical Mystery Tour (1967) o del Sgt. Pepper's...(1967), i altres com No Destruction, Shuggie o San Francisco.
Però, per a CdD, he escollit On Blue Mountain, un autèntic record Guinness d'idees en una sola cançó, que porta a l'extrem uns inesperats canvis de ritme des de  un inici en el més pur estil John Lennon fins a l'apoteòsic final amb guitarres de la vella escola, així una mica "stonianes", en la que, sobtadament, apareix una tornada amb un èpic crescendo idèntic al clàssic Suspicious Minds d’Elvis Presley!.
I, si no us ho creieu, només us cal compara la tornada de la CdD on diu:
                    We can live on the mountain
                    Like living in the sunset
amb que cantava "The King" en el tema composat per Mark James:
                    We can't go on together
                    With suspicious minds
i ja em direu.
Fa uns dies me'n he assabentat que Jonathan Rado està gravant un disc en solitari. Només espero que això no acabi amb la amistat que el duo manté des de l'adolescència i, es clar, amb el projecte Foxygen.

- FOXYGEN. On Blue Mountain. We Are the  21st Century Ambassadors of Peace & Magic (2013).




divendres, 12 de juliol de 2013

What's Going On (Marvin Gaye)

MNO 4:
MARVIN GAYE, que havia afegit, com el seu admirat Sam Cooke, un altre monstre del soul, la lletra “e” al seu cognom, per diferenciar-se del seu pare, Marvin Gay, predicador cristià ultraconservador que l’havia maltractat a la infància, va assolir, cap al final dels anys 60,  l’estatus d’estrella de la discogràfica Tamla Motown, de Detroit, amb cançons de rhythm & blues sensual. 
Com a solista amb temes com I Heard It Through the Grapevine, del que en van fer una magnífica versió Creedence Clearwater Revival al disc Cosmo’s Factory (1970) i amb ensucrades balades sexys en format duet amb estrelles com Mary Wells, Kim Weston i, sobretot, Tammi Terrell, la mort de la qual per un tumor cerebral el va sumir en una profunda depressió i en el consum de cocaïna.
Va se aleshores quant “Obie” Benson, dels Four Tops, li va presentar un tema que havia rebutjat gravar el grup, i la discogràfica, per la temàtica sociopolítica tan allunyada dels standarts, sempre aliens a la polèmica. Amb el títol provisional de “Què està passant?” es preguntava sobre la brutalitat de la policia de San Francisco al reprimir una manifestació antibel·licista. Amb la col·laboració del compositor Al Cleveland, Gaye hi va posar el teu toc personal, entre altres treure-li l’interrogant per titular-la definitivament com Whtas Going On, el que hauríem de traduir com “El que està passant” i, desprès d’un llarg estira i arronsa amb Berry Gordy, director de la Tamla, i cunyat seu per a més inri, va aconseguir publicar el single i posteriorment l’àlbum sencer, considerat unànimement com el millor de la història del soul i dels millors de la música popular de tots els temps. Una obra amb elements del gospel,  del jazz i de la música clàssica, ple d’arranjaments innovadors, amb predomini del baix i la percussió que li confereixen un caràcter fosc i atmosfèric, amb temàtica sobre el medi ambient, la corrupció política, les drogues i la guerra del Vietnam, de la que acabava de tornar el seu germà Frankie, un disc ambiciós i complex, una obra d’art conceptual que, contra pronòstic, va triomfar comercialment i va canviar per sempre el contingut de la música negra.
 L’artista va prendre el control de tot el procés productiu del disc, permetent-se gravar les converses entre els músics, així com qualsevol improvisació, sovint sota els efectes de la marihuana, que es dugués a terme a l’estudi, com es pot comprovar a l’inici de la CdD d’avui, amb el saxo de Eli Fontaine.
Desprès d’una altre àlbum magistral, Let`s Get In On (1973) es va separa de la dona, el que va reflectir en el següent Here, My Dear (1978) i va empitjorar en les seves addicions, va viure un temps a Hawaii i a Europa, va sofrir diversos revessos professionals i sentimentals, motiu per el que, en plena decadència personal i professional, va anar a parar a casa dels pares i, el dia 1 d’abril de 1984, desprès d’una absurda discussió, el seu pare el va matar d’un tret amb la seva pròpia arma. Insòlit final per a un dels artistes més emblemàtics de la història de la musica popular en general i del soul en particular.

-          MARVIN GAYE. What’s Going On. What’s Going One (1971).


divendres, 5 de juliol de 2013

You Can't Steal My Love (Mando Diao)

Què voleu que us digui? Els MANDO DIAO m'agraden. Aquesta mescla de garage-rock i punk amb reminiscència dels 60 "mola". Aquest quintet suec, que ha publicat mitja dotzena de discos en els darrers 10 anys, es caracteritza per tenir dos cantants, amb registres ben diferents, aspra i propera al soul la veu de Björn Dixgard i més melòdica i nasal, més a l'estil brit-pop la de Gustaf Norén.
Aquests jovenets, si més no en el moment del seu debut, arrosseguen un carro d'influències: pop, rock, soul, rhythm and blues..., el que els fa peculiars i intemporals a l'hora. Una fórmula aparentment senzilla però amb dues característiques que justifiquen el seu èxit, la immediatesa i, sobretot, la diversió. 
El segon disc, Hurricane Bar (2005), el meu favorit, conté unes quantes tornades perfectes, deutores de grups com TheBeatles o The Kinks, i uns riffs de guitarra commovedors que et sonen familiars  des de la primera escolta. És difícil triar una CdD entre aquests 14 temes que més aviat semblen una recopilació de singles, tots tallats amb el mateix patró, senzilles melodies i tornades d'una frescor quasi insultant que fertilitzen en un torrent sònic irreflenable de principi a fi de l'àlbum. Finalment. m'he decidit pel track 5, "No es pot robar el meu amor", una peça rodona, incloent la ruptura de piano al ben mig, escrita i cantada per Gustaf Norén, en la que relata com va conèixer a la seva parella en una biblioteca.
No em podeu negar que escoltar i veure a aquests imberbes, per altra banda assidus visitants dels festivals musicals que es fan per aquí, al sud d'Europa,  no és una bona manera -"con la que está cayendo"- de començar amb optimisme el cap de setmana.

- MANDO DIAO. You Can't Steal My Love. Hurricane Bar (2005).