divendres, 27 de març del 2015

The Spark That Bled (The Flaming Lips)

El segon post dels quatre previstos sobre l’space-rock, iniciat amb Mercury Rev, està dedicat a THE FLAMING LIPS, grup de Oklahoma City (USA) amb més de 30 anys d'existència, liderat pel compositor, guitarrista i cantant Wayne Coyne i altres membres que han anat deixant el grup, com el seu germà Marc o Jonathan Donahue, també membre dels Mercury Rev, grup amb el que tanmateix, com es va comentar en el seu dia (vegeu aquí), han compartit productor en la figura de Dave Fridman.
La característica principal de la banda és el seu caràcter experimental, fins i tot surrealista, el màxim exponent del qual és el disc Zaireeka (1997), format per quatre àlbums diferents, preparats per a ser escoltats simultàniament amb quatre reproductors. Però la autèntica renovació va venir en el següent disc, The Soft Bulletin (1999), el novè de la seva discografia, amb el que, fusionant melodies aparentment simples amb ritmes hipnòtics, utilitzant instruments com sintetitzadors, bateries i cordes electrònics perfectament arranjats i amb profusió d'efectes de so i amb unes lletres estranyes i filosòfiques, van obtenir la aclamació de la crítica, així com del públic indie-alternatiu en general.
El següent, Yoshimi Battles The Pink Robots (2002) va mantenir molt bones crítiques i va resultar el seu més gran èxit comercial però a partir d'aquí es van embarcar en llargues gires i múltiples projectes, col·laboracions, bandes sonores, gravacions de documentals i van tornar a publicar desconcertants obres experimentals, difícils d'assimilar, algunes de les quals han estat les reinterpretacions de discos mítics com Pink Floyd's The Dark Side Of The Moon (2009) i, amb participació de la controvertida Miley Cyrus, del Sgt. Pepper's de The Beatles, titulat per ells com With A Little Help From My Friends (2014).
The Soft Bulletin es pot considerar un àlbum gairebé conceptual al voltant dels grans temes existencials, com la vida, el bé i el mal o la mort, en el que les emocions combinen amb la experimentació fins a límits commovedors i en el que les cançons son autèntics collages d'instruments (piano, arpes, vents...), cors operístics i efectes de so, això si, sense deixar de ser un disc de pop. I què dir de la producció de Fridman? Per a simplificar-ho us diré que sembla que, com si d'una reencarnació de Phil Spector es tractés, evita el silenci a tota costa, en el més pur estil "Wall of sound" (vegeu aquí).
El tema que obre el disc, Race For The Prize (Cursa pel premi), és inèdit -pel que jo sé- a la història del rock, doncs ens parla de la pugna entre dos científics per un descobriment que "salvaria" a la humanitat, seguit d'un altre, Waiti'n For A Superman (Esperant a Superman) que tracta de com guanyar l'atenció de la ràdio i en els següents Coyne ens aboca el seu cor i la seva ànima sense que aquesta pretesa transcendència espiritual li resti gens ni mica de bellesa.
Com a CdD he escollit el tercer track del disc, The Spark That Bled, una cançó inicialment tranquil·la, que oscil·la lentament sobre un riff de guitarra fins que, cap a la mitat, gira en redó per convertir-se en un tema innegablement optimista , tant com per a esdevenir en un dels highlights dels seus concerts en directe. 
I es que, quant el cantant declara "Em vaig aixecar i vaig dir si", l'audiència respon com si d'un crit de guerra de classes es tractés, fixeu-vos-hi:

          I stood up and I said, "Yeah!¨
          I spoke up and I said, "Hey!¨
          I stood up amd I said, "Hey, yeah!


- THE FLAMING LIPS. The Spark That Bled. The Soft Bulletin (1999).

divendres, 20 de març del 2015

What's In It For?/Memories Of You (Avi Buffalo)

Aquesta sí que no me la havia imaginat...amb només 24 anys i amb dos discos al mercat, més que ben acceptats per la crítica i el públic, el compositor, guitarrista i cantant Avigdor (Avi) Zahner-Isenberg ha donat per finalitzat l'encantador projecte del que n'és fundador i motor, AVI BUFFALO. Diu que ja en té prou, que la cosa se'n li ha anat de les mans, que ha anat massa lluny respecte al que s'esperava quan va començar als 15 anys, que no suporta les gires i l'enrenou que tant protagonisme suposa per a la seva vida personal i plega. A ell que no el treguin gaire lluny de Long Beach (Califòrnia, USA),  això sí, diu que seguirà en el mon de la música però treballant per a altres artistes en labors de guitarrista, compositor, productor, enginyer  "o el que sigui", però res de centrar-se en el seu propi grup.
A mi, la veritat, m'ha sabut greu, perquè he gaudit molt de l'homònim Avi Buffalo (2010) i de At Best Cuckold (2014). Tots dos son discos musicalment madurs, el segon dels quals, de títol certament victimista ("Si més no, banyut") ha estat gravat als estudis de San Francisco d'un altre vell conegut de la CdD, John Vanderslice, tot i què no ha exercit de productor, amb crescendos instrumentals i ocasionals solos de guitarra, instrument del que Avi n'és un virtuós i unes lletres personals, una mica surrealistes, amb temàtiques convencionals sobre la vida, l'amor i la mort, relatades amb absoluta honestedat i més si tenim en conte la edat del compositor. 
Hi ha passatges guitarrístics que ens recorden a Wilco o a The Shins, amb el líder dels quals, James Mercer, també a BrookenBells, comparteix un característic falset i algunes melodies ens suggereixen altres vells coneguts del blog, con The Beach Boys, Love, Dr. Dog, Mercury Rev o The Flaming Lips (CdD de la propera setmana, per cert), fonamentalment pels arranjaments rics i càlids, que inclouen òrgan, piano, cordes i vents, en els que te un rol decisiu la seva parella, Rebecca Coleman.
Son discos als que, per degustar plenament, cal aproximar-s'hi amb calma, mig-mig a l'estil hippie de Laurel Canyon i a la escena indie-pop-rock actual. I, per no fer distincions, em salto excepcionalment (per tercera vegada a la història del blog) el compromís de penjar una sola cançó i en seran dues, una de cada disc, a veure que us semblen.
"The Avi Buffalo band is over" ha dit Zahner-Isenberg al Facebook, però la seva obra penso que perdurarà molt temps, tasca a la que, tot i que modestament, voldria contribuir la CdD.

- AVI BUFFALO. What's In It For? Avi Buffalo (2010)/Memories Of You. At Best Cuckold (2014).


divendres, 13 de març del 2015

Teenage Riot (Sonic Youth)

L'aparició, al començament dels anys 80, dels novaiorquesos SONIC YOUTH va representar una autèntica revolució en el mon del rock. I és que ells, més que cap altres coetanis, com Big Black o The Swans, van capgirar la escena musical dels Estats Units en aconseguir elevar el soroll (noise) a la categoria d'art. 
El grup el van formar els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, tots dos deixebles del compositor avantguardista Glenn Branca; i la baixista Kim Gordon, parella del primer (el divorci dels quals el 2011, desprès de 27 anys, juntament amb la quantitat de projectes paral·lels de tots els membres, crea dubtes sobre el futur de la banda), als que es va incorporar posteriorment el bateria Steve Shelley per completar la formació amb la que han passat a la història com a creadors d'un estil, el noise-rock, de gran influència en el panorama del rock alternatiu americà, sobretot amb la versió més "amable" que va suposar el noise-pop, amb els tanmateix icònics Dinosaur Jr (i, fruït de la seva escissió, Sebadoh) i The Pixies (i, idènticament, The Breeders) i altres com Yo la tengo, Pavement o els britànics The Jesus & Mary Chain, país on el fenomen va transmutar cap a una variació en la que els músics tocaven literalment mirant-se les sabates, per la qual cosa es coneix com a shoegazing (o shogaze), amb grups com My Bloody Valentine o Ride i des d'allí cap a la resta del mon occidental i l'actualitat, amb exemples com els americans The Pains Of Being Pure At Heart, els britànics The Horrors, els islandesos Sigur Rós, els danesos establerts als USA The Raveonettes o els espanyols Los Planetas.
El seu estil, partint de la no-wave i seguint els passos assenyalats per The Velvet Underground en el disc White Light/White Heat (1968), es desmarca de qualsevol classificació al defugir la estructura musical habitual en base al ritme i l'harmonia per experimentar com mai no s'havia fet amb afinacions no convencionals, la retroalimentació (feed-back), la dissonància i la atonalitat, obtenint com a resultat un paisatge sonor d'una atmosfera i una textura fins aleshores desconegudes.
Des del seu debut el 1982 amb l'homònim Sonic Youth, han publicat 16 discos, però no va ser fins al quart, Evol (1986), que se'ls va començar a tenir en conte, prestigi que es va mantenir en el següent, Sister (1987), per arribar al zenit amb el sisè, el doble LP Daydream Nation (1988), fita de la seva carrera i, per a alguns, millor disc de la dècada dels 80. El pas d'una discogràfica independent a una multinacional no va comportar una baixada del llistó, tot i què els següents àlbums, Goo (1990), Dirty (1992), el seu particular apropament al grunge i Experimental, Jet Set, Trash And No Star (1994), figuren entre el més “comercials”, si així es pot dir, de la seva carrera, rumb que van redreçar a Washing Machine (1995) i en els sis posteriors, fins al probablement definitiu The Eternal (2009).
Daydream Nation, com tota la seva obra, és un disc inicialment difícil, que pot provocar fins i tot rebuig a les primeres escoltes però quan has creuat la barrera arribes a adquirir gust per la dissonància i per les melodies que amaguen.
Malauradament la discogràfica Enigma va fer fallida al poc de publicar el disc, que va ser difícil d'aconseguir al mercat, fins que el 1993 va tornar a ser distribuït en CD, moment en que el vaig poder adquirir jo, precisament en un viatge a la seva New York natal. Amb aquesta icònica caràtula amb una obra titulada Kerze (Espelma) del pintor fotorealista alemany Gerhard Richter, l'original de la qual, regal de l'artista, figura al seu estudi, l'àlbum conté uns quants tracks que perfectament haurien estat himnes de la banda, com Silver Rocket o Eric's Trip, si no fos per un tema que els eclipsa per brillar com cap altre de la seva discografia fins esdevenir un veritable himne generacional. 
Es tracta de Teenage Riot, la cançó que obre magistralment el disc i que s'inicia amb uns enigmàtics murmuris de Kim Gordon que semblen crear un paisatge dessolat i oníric, fins que, cap  al minut i vint segons, sembla un altre tema, quant comença a sonar un riff sorprenent i atemporal i la veu de Thurston Moore (Everybody's talking 'bout the stormy weather...) amb un text irònic, mig broma mig homenatge, al seu admirat J. Mascis, el frontman de Dinosaur Jr., al que proposen com a president d'un nou mon. 
A continuació us convido a gaudir del vídeo oficial, una versió reduïda de la cançó original de quasi set minuts, que és la que va triomfar a les emissores de radio americanes, sobretot les universitàries, de la època, en el que podreu apreciar més imatges d'altres músics com Patti Smith, Mark E. Smith (The Fall), Iggy Pop & The Stooges, Big Flag, Daniel Johnston, Neil Young o The Beach Boys que d'ells mateixos. Aquesta cançó i el disc sencer suposen el triomf definitiu de l’art-rock, especialment a la nació somnàmbula a la que al·ludeix el títol de l'àlbum. Com va dir algú, “és només soroll”...però emociona, no? Jutgeu vosaltres mateixos, esforçats seguidors de la CdD.

- SONIC YOUTH. Teenage Riot. Daydream Nation (1988).

Nota: Als interessats a "fer safareig" i als curiosos en general us recomano la lectura de La chica del grupo (Ed. Contra, 2015), autobiografia de Kim Gordon en la que repassa la vida i discografia de la banda, amb especial atenció a la seva relació amb Thurston Moore.


divendres, 6 de març del 2015

Something For The Weekend (The Divine Comedy)

THE DIVINE COMEDY, nom que rememora la obra literària de Dante Alighieri, és una banda de indie-pop nord-irlandesa l'únic membre estable de la qual és el compositor, cantant i multiinstrumentista Neil Hannon qui, en un moment en el que estava triomfant el brit-pop, de la ma de grups com Oasis, Blur o Pulp, va engegar un projecte musicalment ben allunyat.
El seu estil es basa en una instrumentació molt variada i, amb la inestimable col·laboració de Joby Talbot, uns arranjaments orquestrals barrocs que tant ens poden evocar a Burt Bacharach o The Beach Boys com a Stravinsky o Ravel; un estil vocal en la tradició de crooners com el primer Scott Walker o Jacques Brel i unes lletres que, amb força gestos de complicitat als seus referents literaris i culturals (William Wordsworth, E.M. Forster, la nouvelle vague...), retraten irònicament la vida moderna. La característica imatge de dandy ben plantat de Hannon, impecablement vestit i amb ulleres de sol, va acabar d'incrementar la popularitat i el glamour del de Londonderry, que acaparava portades de revistes musicals i de tendències.
En els seus més de 20 anys d'existència han publicat una desena de discos, el darrer el 2010, dels que en destacaria quatre, Promenade (1994), Casanova (1996) i la seva seqüela, l'EP A Short Album About Love (1997) i Absent Friends (2004). Però és, sens dubte, Casanova, el quart de la seva discografia, el més important de tots. Un àlbum ambiciós que aborda temàticament l'amor, el sexe, la venjança i la mort, una mena d'adaptació de la òpera Don Giovanni (W.A. Mozart, 1787) per a la joventut britànica, com si de la banda sonora de les gestes d'un pinxo refinat i seductor per la Riviera es tractés. 
L'autor mostra un talent "dantesc", excepcional per retratar melancòlicament històries de llibertinatge, de luxúria i de pecat, però sempre amb una ironia i un humor finíssim, tot molt british, això si, ambientades en els carrers estrets i envoltats de canals de Venècia, el lloc ideal en el que el geni de la seducció, Giacomo Casanova, desplega tot el seu art.
El disc conté uns quants temes memorables com Becoming More Like Alfie, Songs Of Love, The Frog Princess, l'instrumental Theme From Casanova o la CdD d'avui. Es tracta de Something For The Weekend, el track que obre magistralment el disc, amb una melodia inspirada i coratjosa, tanmateix però amb una lletra subtil i mordaç sobre les relacions de parelles, concretament sobre un "Don Joan" enganyat per una dona a la que intenta seduir, que li fa mirar uns suposats sorolls a la pila de la llenya, moment en el que l'estaborneixen per robar-li el cotxe i els diners.
Per cert, el títol, per si no ho sabeu, fa referència a una popular expressió amb la que els barbers oferien en codi eufemístic l'últim servei als clients: senyor, necessita alguna cosa més per al cap de setmana?  Es tractava, òbviament, d'un paquet de condons!
Us deixo amb el videoclip oficial i amb una actuació en directe per a que veieu les maneres que gasta Mr Hannon.

- THE DIVINE COMEDY. Something For The Weekend. Casanova (1996).