divendres, 27 de març de 2015

The Spark That Bled (The Flaming Lips)

El segon post dels quatre previstos sobre l’space-rock, iniciat amb Mercury Rev, està dedicat a THE FLAMING LIPS, grup de Oklahoma City (USA) amb més de 30 anys d'existència, liderat pel compositor, guitarrista i cantant Wayne Coyne i altres membres que han anat deixant el grup, com el seu germà Marc o Jonathan Donahue, també membre dels Mercury Rev, grup amb el que tanmateix, com es va comentar en el seu dia (vegeu aquí), han compartit productor en la figura de Dave Fridman.
La característica principal de la banda és el seu caràcter experimental, fins i tot surrealista, el màxim exponent del qual és el disc Zaireeka (1997), format per quatre àlbums diferents, preparats per a ser escoltats simultàniament amb quatre reproductors. Però la autèntica renovació va venir en el següent disc, The Soft Bulletin (1999), el novè de la seva discografia, amb el que, fusionant melodies aparentment simples amb ritmes hipnòtics, utilitzant instruments com sintetitzadors, bateries i cordes electrònics perfectament arranjats i amb profusió d'efectes de so i amb unes lletres estranyes i filosòfiques, van obtenir la aclamació de la crítica, així com del públic indie-alternatiu en general.
El següent, Yoshimi Battles The Pink Robots (2002) va mantenir molt bones crítiques i va resultar el seu més gran èxit comercial però a partir d'aquí es van embarcar en llargues gires i múltiples projectes, col·laboracions, bandes sonores, gravacions de documentals i van tornar a publicar desconcertants obres experimentals, difícils d'assimilar, algunes de les quals han estat les reinterpretacions de discos mítics com Pink Floyd's The Dark Side Of The Moon (2009) i, amb participació de la controvertida Miley Cyrus, del Sgt. Pepper's de The Beatles, titulat per ells com With A Little Help From My Friends (2014).
The Soft Bulletin es pot considerar un àlbum gairebé conceptual al voltant dels grans temes existencials, com la vida, el bé i el mal o la mort, en el que les emocions combinen amb la experimentació fins a límits commovedors i en el que les cançons son autèntics collages d'instruments (piano, arpes, vents...), cors operístics i efectes de so, això si, sense deixar de ser un disc de pop. I què dir de la producció de Fridman? Per a simplificar-ho us diré que sembla que, com si d'una reencarnació de Phil Spector es tractés, evita el silenci a tota costa, en el més pur estil "Wall of sound" (vegeu aquí).
El tema que obre el disc, Race For The Prize (Cursa pel premi), és inèdit -pel que jo sé- a la història del rock, doncs ens parla de la pugna entre dos científics per un descobriment que "salvaria" a la humanitat, seguit d'un altre, Waiti'n For A Superman (Esperant a Superman) que tracta de com guanyar l'atenció de la ràdio i en els següents Coyne ens aboca el seu cor i la seva ànima sense que aquesta pretesa transcendència espiritual li resti gens ni mica de bellesa.
Com a CdD he escollit el tercer track del disc, The Spark That Bled, una cançó inicialment tranquil·la, que oscil·la lentament sobre un riff de guitarra fins que, cap a la mitat, gira en redó per convertir-se en un tema innegablement optimista , tant com per a esdevenir en un dels highlights dels seus concerts en directe. 
I es que, quant el cantant declara "Em vaig aixecar i vaig dir si", l'audiència respon com si d'un crit de guerra de classes es tractés, fixeu-vos-hi:

          I stood up and I said, "Yeah!¨
          I spoke up and I said, "Hey!¨
          I stood up amd I said, "Hey, yeah!


- THE FLAMING LIPS. The Spark That Bled. The Soft Bulletin (1999).

1 comentari:

  1. Es comunica als seguidors del blog que el proper divendres, 3 d'abril, no es publicarà la CdD.

    ResponElimina