divendres, 29 d’abril de 2016

The Weight (The Band)

L'americà d'Arkansas Levon Helm (bateria) i els quatre canadencs de Toronto, Richard Manuel (piano), Rick Danko (baix), Robbie Robertson (guitarra) i Garth Hudson (orgue i diversos instruments) es van donar a conèixer a començament dels anys 60 com a banda d'acompanyament del cantant de rockabilly Ronnie Hawkins, al costat del qual van adquirir un aprenentatge que els va impulsar a iniciar carrera pròpia, substituint el seu nom de The Hawks per altres com el de Levon Helm Sextet (amb el saxofonista Jerry Penfound), desprès per Levon And The Hawks i The Canadian Squires, en busca d'una popularitat que se'ls mostrava esquiva fora del seu Ontario natal.
Potser per això no van desaprofitar la oportunitat d'acompanyar a Bob Dylan a la polèmica gira mundial de 1965 i 1966 en la que el de Duluth va abandonar el folk i "electrificar-se", en una decisió que ha estat transcendental a la història del rock. I va ser en aquell temps que, com molts aficionats sabreu, Dylan va patir un greu accident de motocicleta que el va obligar a guardar repòs, una part del qual el van passar plegats en una casa als afores de  Woodstock (New York), anomenada, pel seu color, “Big Pink”, en la que van composar i gravar, en un estudi rudimentari que Hudson havia instal·lat al soterrani, multitud de temes que anys desprès, i desprès d'haver-se filtrat com a "pirates", van ser publicades amb el nom de The Basement Tapes (1975).
I va ser que els nostres protagonistes, amb el nom definitiu de THE BAND, que és com tothom anomenava els acompanyants del mestre, van tenir la oportunitat de entrar a un estudi professional de gravació per editar un dels debuts més importants de la història, amb un títol que honorava l'esmentat casalot, Music From Big Pink (1968), un disc que reflexa un ambient rural i tranquil, molt ben elaborat però de regust tradicional, absolutament antagònic a l'estil que, des de la West-Coast, a l'altre extrem dels USA, amb una gran càrrega contracultural, imperava en aquells moments, el rock psicodèlic.
En aquest àlbum i el següent, l'homònim The Band (1969), trobem una àmplia varietat d'estils propers al rock, com el country, el folk, el rhythm'n'blues i el soul , en el que Robertson abandona l'estil sorollós de tocar la guitarra, optant per un de més suau i amb escassos riff, per donar més protagonisme als altres instruments, sobretot a l'orgue de Hudson, el membre amb millor formació musical del grup, i a les veus, de les que tots, sense líder definit, n'eren protagonistes, sigui com a solistes o com a acompanyants. Uns discos que van influir en bandes del gènere country-rock contemporànies com The Byrds o The Flying Burrito Brothers, o posteriors com The Eagles, i que van provocar l'admiració d'estrelles com Eric Clapton o George Harrison, per sobre dels resultats comercials, sempre moderats.
Durant un temps van compaginar la seva activitat amb col·laboracions amb Dylan, amb qui van gravar el disc Planet Waves (1974) i van tocar ocasionalment en un moment en el que el superaven artísticament, com podeu comprovar a l'imprescindible doble LP Before The Flood (1994), acreditat a Bob Dylan And The Band.
I a partir d'aquí la eterna història, greus problemes de drogues van deteriora la salut de Manuel, que s'acabaria suïcidant el 1986, i de Danko, el que va provocar el domini de la direcció musical per part de Robertson, convertit en compositor principal i cap visible del grup i el conseqüent enfrontament amb els altres, amb uns quants discos sense pena ni glòria que van acabar amb la seva dissolució. Això sí, ho van fer "a lo grande", amb un concert de comiat a San Francisco, el dia 25 de novembre, el Thanksgiving day (dia de "Acció de gràcies"), amb el que van contar amb multitud de convidats com Ronnie Hawkins, Alain Toussaint com a arranjador, Paul Butterfield, Dr. John, Joni Mitchell, Eric Clapton, Ringo Starr, Neil Diamond, Van Morrison, Neil Young, Ronnie Wood i, és clar, Bob Dylan, que va ser gravat i publicat en triple LP i com a pel·lícula (complementat amb entrevistes als protagonistes), magistralment realitzada per Martin Scorsese amb el nom de The Last Waltz (1978), la millor que jo hagi vist mai sobre un concert, i que els seguidors de la CdD coneixereu pel post número tres d'aquest blog, a finals del ja llunyà 2010 (vegeu aquí).
El 1983, els quatre membres del grup, encara amb Manuel però sense Robertson, es van tornar a reunir per actuar i fins i tot publicar nous àlbums, tanmateix intranscendents, fins que la mort de Danko el 1999 va acabar definitivament amb el projecte The Band, però no l'activitat musical dels supervivents, sigui en solitari o amb col·laboració amb multitud d'artistes, així com a productors i compositors de bandes sonores sobre el que m'estendré.
A l'intemporal Music From Big Pink, amb aquesta portada amb un dibuix del mateix Dylan, i d'estil similar a la del seu Self-Portrait (1970), hi trobem onze tracks, deu dels quals, a excepció de la versió de Long Black Veil, estan composats per diversos membres del grup, en solitari o per  Bob Dylan, que ho fa col·laborant en dues peces i en una en solitari, la coneguda I Shall Be Released.  Com a CdD he triat la més popular, no només de l'àlbum sinó de la seva carrera, The Weight, composada per Robertson i cantada, alternant-se, per Helm i Danko, que podeu escoltar en la versió original del disc i en la de The Last Waltz, acompanyats aquí per The Staples Singers, amb la majestuosa veu de la actualment diva Mavis Staples.

- THE BAND. The Weight. Music From Big Pink (1968).



divendres, 22 d’abril de 2016

Stonemilker (Björk)

Amb només onze anys, la nena Björk Guomundsdóttir, virtuosa estudiant de piano i posseïdora d'una privilegiada veu, va gravar el seu primer disc, Björk (1977), però no va ser fins que es va convertir en una dels cantants de la banda d’avant pop The Sugarcubes que va assolir fama fora de la seva Islàndia natal. Però el grup va durar poc més de quatre anys i, traslladada a Londres, va iniciar definitivament una carrera en solitari, ara amb el seu nom de pila, BJÖRK, amb el que es considera el primer disc, Debut (1993), d'un estil profundament personal que inclou el jazz, la música electrònica i experimental, extensiu als vídeos promocionals, sovint provocadors, i una estètica extravagant, amb el que va eclipsar els seus antics companys. 
A mi, personalment, em va impactar molt, i vaig seguir la seva discografia en els següents àlbums, Post (1995), Homogenic (1997) i Vespertine (2001), a partir del qual em vaig sentir aclaparat per tanta innovació i en vaig perdre la pista.
I probablement el mateix els hi va passar a molts altres seguidors, per el que, vista la poca repercussió de Medúlla (2004), Volta (2007) i Biophilia (2011), el "follet de Reykjavick" ha reculat per primera vegada a la seva trajectòria i ha publicat aquest Vulnicura (2015), amb el que sembla retornar al camí abandonat el 2001.
I, si a Vespertine celebrava el començament de la seva relació sentimental amb l'artista Matthew Barney, a Vulnicura en narra el final. És el que coneixem com a àlbum de ruptura, en el que expressa el dolor emocional i físic vinculat al desamor, el deteriorament progressiu de la relació, fins al trencament, així com el procés de guariment (el mateix nom de Vulnicura ve a significar "curació de les ferides"). Un disc amb el que ha recuperat l'afecte dels seus fans, en el que brillen els arranjaments de cordes, obra de la pròpia artista, i els ritmes electrònics, amb la col·laboració com a co-autor i productor del veneçolà Alejandro Ghersi (conegut com a Arca) i del mesclador Bobby Krlic (de The Haxan Cloak).
L'èxit del disc ha estat tan espectacular que la autora s'ha animat a publicar-ne la versió acústica, Vulnicura Strings (2015), interpretada amb instruments de corda que inclouen una viola dissenyada per Leonardo Da Vinci i deslliurada dels elements electrònics i una versió en directe, Vulnicura Live (2015), en edició limitada, igualment interessants.
Com a CdD he triat la inicial, Stonemilker, una portentosa cançó composada abans de la separació de la seva parella en la que li recrimina la manca de compromís per superar els problemes, un tema calmat amb una veu enorme i uns arranjaments que us deixaran esglaiats.
No voldria acabar aquest post sense comentar una altra faceta de l'artista, com és la seva participació a la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or del 53é Festival de Cinema de Cannes, Dancer In The Dark (Lars Von Trier, 2000), com a actriu, amb una interpretació magistral -que li va valdre el premi a la millor actriu del festival i una nominació al Globus d'Or- de la protagonista,  la immigrant txeca Selma Jezcova, i com a compositora de la banda sonora, posteriorment editada en disc amb el nom de Selmasongs (2000), un tema del qual, I've Seen It All, interpretat a duo amb Thom Yorke, de Radiohead (vegeu aquí), va ser nomenat també a l'Òscar a la millor cançó.

- BJÖRK. Stonemilker. Vulnicura (2015).

Nota: Aquest post està dedicat a la memòria de Prince, el "geni de Minneàpolis", que va morir inesperadament ahir (EPD).


divendres, 15 d’abril de 2016

Yo me quedo en Sevilla (Pata Negra)

Quan els germans Raimundo i Rafael Amador, gitanos nascuts i criats al marginal Polígono de las 3000 Viviendas de la capital d’Andalusia, van fundar  PATA NEGRA, ja havien participat en la gravació de dos discos que, tot i no tenir massa repercussió en el seu moment, han esdevingut capitals a la història de la música popular espanyola. Hem refereixo al debut homònim de Veneno (1977), grup que van formar amb el seu amic paio Kiko Veneno, i a La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla, en el que van col·laborar com a guitarristes, ambdós obres, com la majoria dels àlbums més representatius del "Nuevo Flamenco", produïts per Ricardo Pachón i editats per la discogràfica Nuevos Medios, del difunt Mario Pacheco.
El seu estil parteix de la fusió del flamenc i el rock -com havien fet altres grups anteriors a ells o contemporanis com Gong, Smash, Triana (el meu favorit) Imán, Guadalquivir Alameda, Mezquita o Medina Azahara (em sembla que els únics supervivents)- amb la particularitat d'afegir-hi el blues, al que ells mateixos van anomenar "bluesleria".
El seu millor treball és Blues de la frontera (1988), el seu quart disc, gravat en un moment en el que la relació entre els dos germans anava a la deriva i que va acabar amb l'abandonament del grup de Raimundo per començar una carrera en solitari, així com amb múltiples col·laboracions amb artistes de la talla de Björk o B.B. King, de la qual cal destacar discos com Gerundina (1995), com el nom de la seva guitarra que evoca la mítica Lucille de l'esmentat B.B. King, que tanmateix va participar en la gravació del disc, o En la esquina de Las Vegas (1997).
A Blues de la frontera van confluir una sèrie de factors positius que ja no es van tornar a repetir, començant pel planter de músics (membres de Smash, Alameda, Ketama i altres) que Pacheco i Pachón van posar a la seva disposició, o el lletrista Carlos Lencero, amb els inoblidables textos de Camarón, Calle Betis o la CdD d'avui, Yo me quedo en Sevilla.
El mateix títol del disc fa referència a la frontera entre el més cool d'Amèrica i el més "barriobajero" espanyol, la confluència de dos mons en els que, amb més o menys glamur, el rockstar i l’indigent busquen el mateix...sovint una dosi d'heroïna amb que xutar-se! Però, atenció, aquí no hi ha només blues sinó també altres estils poc habituals en el seu context, com el jazz, en temes com Pasa la vida o How High The Moon i, fins i tot, el reggae, a Lunático, el millor exemple de mestissatge com a forma d'expressió musical. 
A la rumba Yo me quedo en Sevilla reivindiquen els seus orígens gitanos (“Dicen que vengo de lejos...desde la India a Triana...”) i l’amor per la seva ciutat, en aquesta mítica tornada -a la que suma la veu Charo Manzano- que forma part de la memòria col·lectiva de la meva generació, que fa:

        Si tu te vas, si tu te vas, yo me quedo en Sevilla hasta el final...

-          PATA NEGRA. Yo me quedo en Sevilla. Blues de la frontera (1988).



divendres, 8 d’abril de 2016

Marquee Moon (Television)

La setmana passada vaig acompanyar uns amics de fora de Catalunya a visitar la Basílica de Santa María del Mar, de Barcelona, a la que ells, suposo que per influència de la coneguda novel·la de Ildefonso Falcones, es referien com a "La Catedral del Mar" i, baixant pel Carrer de l'Argentería (Platería a la meva joventut) ens vam aturar a la botiga de la coneguda marca Desigual
No vaig poder evitar la nostàlgia al recordar la pionera sala musical Zeleste (la primera, no la que es va instal·lar posteriorment al Poble Nou i que actualment es coneix com a Razzmatazz) i el dia, cap 1973 o 74, que hi vaig anar amb el meu amic R.S. a parlar amb el promotor Víctor Jou per contractar una noieta mallorquina anomenada Mª el Mar Bonet per actuar al seu poble, a la Ribera de l'Ebre.
I una cosa porta a l'altra, això em va evocar una mítica sala de New York (USA) reconvertida també fa 10 anys en una botiga de roba. Estic parlant de la  CBGB, un local del Lower East Side de Manhattan dedicat a la música country i blues en la que, amb una enganyifa sobre el seu veritable estil, van debutar els nostres protagonistes d'avui, TELEVISION, amb un resultat tan fenomenal que van obrir el pas a altres artistes locals, la majoria vells coneguts d'aquest blog, com Patti Smith, Blondie, Talking Heads o The Ramones, competint en popularitat amb un altre local de la escena underground, el Max's Kansas City, en el que actuarien The Velvet Underground, Iggy Pop, The New York Dolls o DavidBowie entre altres. 
Als Television se'ls ha classificat sovint, per lloc i el temps om van viure, com a grup de punk, el que no s'ajusta en absolut a la realitat. El que van ser és una autèntica banda de rock, caracteritzada pel sinèrgic joc de guitarres de Tom Verlaine, a més a més cantant d'aguda i característica veu (de "pollastre escanyat" en deien alguns), compositor principal i escriptor ocasional (es va canviar el cognom de Miller en honor del poeta simbolista francès Paul Verlaine i va publicar un llibre de poesia titulat The Night conjuntament amb la seva novia aleshores, la esmentada Patti Smith) i el segon guitarra, Richard Lloyd, amb una més que notable secció rítmica formada pel bateria Billy Ficca i el baixista Fred Smith.
El seu primer LP, Marquee Moon (1977) és un altre dels grans discs de debut de la història de la música popular i ha estat unànimement elogiat per la crítica i per molts del seus col·legues que en reconeixen la influència, però sense gaire èxit comercial, a l'igual que el segon, Adventure (1978), motiu pel qual la banda ho va deixar, donant pas a diverses carreres en solitari, com és el cas de Verlaine, o formant part d'altres projectes com The Heartbreakers, Blondie o The Voidoids, fins al 1992.en que es van reunir i editar material nou,  l'autotitulat Television, amb el mateix baix impacte comercial.
Marquee Moon, amb aquesta fotografia de portada de Robert Mapplethorpe -el mateix del Horses (1975) de Patti Smith-, és un àlbum en cert sentit revolucionari, en base al seu so de guitarres difícil de catalogar, en el que hi ha més d’art-rock, de psicodèlia a lo Grateful Dead i de jazz que no de punk i consta de vuit tracks, dels que en destacaria els quatre primers, See No Evil, Venus, Friction i, per sobre de tots, el quart, el tema homònim amb una  llarga i molt ben trenada secció instrumental i amb un riff que ha passat a la posteritat i que tot seguit podeu escoltar, si disposeu de 10 minuts, que és el temps que ve a durar la CdD d'avui.

- TELEVISION. Marquee Moon. Marquee Moon (1978).


divendres, 1 d’abril de 2016

Time Of The Season (The Zombies)

THE ZOMBIES és una banda anglesa de rock psicodèlic, liderada pel teclista-mellotronista i compositor Rod Argent a qui acompanyaven en la formació inicial el baixista i co-autor Chris White, el guitarrista Paul Atkinson, el bateria Hugh Grundy i el cantant Colin Blunstone.
El seu estil es caracteritzava per complexos arranjaments musicals i precioses harmonies vocals i va ser tan reconegut per la crítica com menyspreast pel públic britànic, que en aquells moments, embadalit pel Sgt. Pepper's...de The Beatles i pel Pet Sounds de The Beach Boys, va passar olímpicament d'ells. La decepció que van patir per la trista acollida del seu LP de debut, Begin Here (1965) els va portar a la separació quan estaven a punt de publicar el segon i, per tant, pòstum Odessey And Oracle (1968), escrit així, amb falta d'ortografia inclosa a la paraula Odessey (per Odyssey), sembla que intencionadament, per evocar el mot "oda" (Ode en anglès), una obra mestra de psicodèlia i pop barroc, fruit del talent compositiu de Argent i White, alhora productors del disc.
Mentre l'àlbum s'anava posicionant al llarg del temps com un dels més influents de la història de la música popular els Zombies van emprendre diverses carreres en solitari, la única interessant de les quals és la del teclista i ara cantant, amb el seu projecte homònim, Argent, amb mitja dotzena de discos, durant els anys 70's, de l'estil predominant a la època, conegut com a prog-rock (rock progressiu), amb la participació com a compositor i productor, però allunyat dels escenaris, de White.
Desprès de més de 30 anys, Argent i Blunstone, el cantant, van tornar a gravar com a The Zombies, l'LP As Far As I Can See (2004), obra que va tenir continuïtat amb el recent Still Got That Hunger (2015), que van presentar a casa nostra, concretament a la Sala Bikini, el passat 20 de novembre, on es va confirmar una vegada més el proverbi de que "segundas partes..." (el que podeu comprovar al segon vídeo que, francament, us podeu estalviar de veure).
Odessey And Oracle, gravat en part als Abbey Road Studios, de Londres, és un disc agosarat, amb el grup, que ja havia decidit dissoldre's i, per tant, completament alliberat de qualsevol pressió comercial, fent el que li venia de gust. I el resultat va ser espectacular, per les textures jazzístiques aportades per Argent, la perfecta conjunció rítmica i melòdica i les boniques harmonies vocals, no desmereixia gens de les dos icòniques obres abans esmentades, al costat de les quals ha de figurar com a un dels millors discos no ja de la seva època sinó de la història de la música pop.  
Un disc que s'inicia magistralment amb Care Of Cell 44 i segueix amb A Rose For Emili, Maybe After He's Gone i així fins a una dotzena de perles per acabar amb la CdD, el seu tema més conegut, una genialitat amb un baix amb base funk que ens evoca el Stand By Me, de Ben E. King, CdD en el seu dia (vegeu aquí); un solo d'orgue psicodèlic i una tornada que segur que coneixeu, no en va ha estat emprada en multitud de pel·lícules, programes de TV  i anuncis comercials:

          Tell it to me slow
          Tell you what I really want to know
          It's the time of the season for loving
     
Un altre disc "de culte" que ha influït en generacions posteriors de tots el temps i llocs, com és el cas, a casa nostra, dels enyorats MiNE! dels que, si heu assistit a algun dels seus concert, haureu pogut gaudir de la sublim versió que feien d'aquest Time Of The Season.

- THE ZOMBIES. Time Of The Season. Odessey And Oracle (1968).