divendres, 29 d’abril de 2016

The Weight (The Band)

L'americà d'Arkansas Levon Helm (bateria) i els quatre canadencs de Toronto, Richard Manuel (piano), Rick Danko (baix), Robbie Robertson (guitarra) i Garth Hudson (orgue i diversos instruments) es van donar a conèixer a començament dels anys 60 com a banda d'acompanyament del cantant de rockabilly Ronnie Hawkins, al costat del qual van adquirir un aprenentatge que els va impulsar a iniciar carrera pròpia, substituint el seu nom de The Hawks per altres com el de Levon Helm Sextet (amb el saxofonista Jerry Penfound), desprès per Levon And The Hawks i The Canadian Squires, en busca d'una popularitat que se'ls mostrava esquiva fora del seu Ontario natal.
Potser per això no van desaprofitar la oportunitat d'acompanyar a Bob Dylan a la polèmica gira mundial de 1965 i 1966 en la que el de Duluth va abandonar el folk i "electrificar-se", en una decisió que ha estat transcendental a la història del rock. I va ser en aquell temps que, com molts aficionats sabreu, Dylan va patir un greu accident de motocicleta que el va obligar a guardar repòs, una part del qual el van passar plegats en una casa als afores de  Woodstock (New York), anomenada, pel seu color, “Big Pink”, en la que van composar i gravar, en un estudi rudimentari que Hudson havia instal·lat al soterrani, multitud de temes que anys desprès, i desprès d'haver-se filtrat com a "pirates", van ser publicades amb el nom de The Basement Tapes (1975).
I va ser que els nostres protagonistes, amb el nom definitiu de THE BAND, que és com tothom anomenava els acompanyants del mestre, van tenir la oportunitat de entrar a un estudi professional de gravació per editar un dels debuts més importants de la història, amb un títol que honorava l'esmentat casalot, Music From Big Pink (1968), un disc que reflexa un ambient rural i tranquil, molt ben elaborat però de regust tradicional, absolutament antagònic a l'estil que, des de la West-Coast, a l'altre extrem dels USA, amb una gran càrrega contracultural, imperava en aquells moments, el rock psicodèlic.
En aquest àlbum i el següent, l'homònim The Band (1969), trobem una àmplia varietat d'estils propers al rock, com el country, el folk, el rhythm'n'blues i el soul , en el que Robertson abandona l'estil sorollós de tocar la guitarra, optant per un de més suau i amb escassos riff, per donar més protagonisme als altres instruments, sobretot a l'orgue de Hudson, el membre amb millor formació musical del grup, i a les veus, de les que tots, sense líder definit, n'eren protagonistes, sigui com a solistes o com a acompanyants. Uns discos que van influir en bandes del gènere country-rock contemporànies com The Byrds o The Flying Burrito Brothers, o posteriors com The Eagles, i que van provocar l'admiració d'estrelles com Eric Clapton o George Harrison, per sobre dels resultats comercials, sempre moderats.
Durant un temps van compaginar la seva activitat amb col·laboracions amb Dylan, amb qui van gravar el disc Planet Waves (1974) i van tocar ocasionalment en un moment en el que el superaven artísticament, com podeu comprovar a l'imprescindible doble LP Before The Flood (1994), acreditat a Bob Dylan And The Band.
I a partir d'aquí la eterna història, greus problemes de drogues van deteriora la salut de Manuel, que s'acabaria suïcidant el 1986, i de Danko, el que va provocar el domini de la direcció musical per part de Robertson, convertit en compositor principal i cap visible del grup i el conseqüent enfrontament amb els altres, amb uns quants discos sense pena ni glòria que van acabar amb la seva dissolució. Això sí, ho van fer "a lo grande", amb un concert de comiat a San Francisco, el dia 25 de novembre, el Thanksgiving day (dia de "Acció de gràcies"), amb el que van contar amb multitud de convidats com Ronnie Hawkins, Alain Toussaint com a arranjador, Paul Butterfield, Dr. John, Joni Mitchell, Eric Clapton, Ringo Starr, Neil Diamond, Van Morrison, Neil Young, Ronnie Wood i, és clar, Bob Dylan, que va ser gravat i publicat en triple LP i com a pel·lícula (complementat amb entrevistes als protagonistes), magistralment realitzada per Martin Scorsese amb el nom de The Last Waltz (1978), la millor que jo hagi vist mai sobre un concert, i que els seguidors de la CdD coneixereu pel post número tres d'aquest blog, a finals del ja llunyà 2010 (vegeu aquí).
El 1983, els quatre membres del grup, encara amb Manuel però sense Robertson, es van tornar a reunir per actuar i fins i tot publicar nous àlbums, tanmateix intranscendents, fins que la mort de Danko el 1999 va acabar definitivament amb el projecte The Band, però no l'activitat musical dels supervivents, sigui en solitari o amb col·laboració amb multitud d'artistes, així com a productors i compositors de bandes sonores sobre el que m'estendré.
A l'intemporal Music From Big Pink, amb aquesta portada amb un dibuix del mateix Dylan, i d'estil similar a la del seu Self-Portrait (1970), hi trobem onze tracks, deu dels quals, a excepció de la versió de Long Black Veil, estan composats per diversos membres del grup, en solitari o per  Bob Dylan, que ho fa col·laborant en dues peces i en una en solitari, la coneguda I Shall Be Released.  Com a CdD he triat la més popular, no només de l'àlbum sinó de la seva carrera, The Weight, composada per Robertson i cantada, alternant-se, per Helm i Danko, que podeu escoltar en la versió original del disc i en la de The Last Waltz, acompanyats aquí per The Staples Singers, amb la majestuosa veu de la actualment diva Mavis Staples.

- THE BAND. The Weight. Music From Big Pink (1968).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada