Quan els germans Raimundo i Rafael Amador, gitanos nascuts i criats al marginal Polígono de las
3000 Viviendas de la capital d’Andalusia, van fundar PATA NEGRA, ja havien participat en la gravació de dos discos que,
tot i no tenir massa repercussió en el seu moment, han esdevingut capitals a la
història de la música popular espanyola. Hem refereixo al debut homònim de Veneno (1977), grup que van formar amb
el seu amic paio Kiko Veneno, i a La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla, en el que van
col·laborar com a guitarristes, ambdós obres, com la majoria dels àlbums més
representatius del "Nuevo Flamenco", produïts per Ricardo Pachón i editats per la
discogràfica Nuevos Medios, del difunt Mario
Pacheco.
El seu estil parteix de la fusió
del flamenc i el rock -com havien fet
altres grups anteriors a ells o contemporanis com Gong, Smash, Triana (el meu favorit) Imán, Guadalquivir Alameda, Mezquita o Medina Azahara (em sembla que els únics supervivents)- amb la
particularitat d'afegir-hi el blues,
al que ells mateixos van anomenar "bluesleria".
El seu millor treball és Blues de la frontera (1988), el seu
quart disc, gravat en un moment en el que la relació entre els dos germans
anava a la deriva i que va acabar amb l'abandonament del grup de Raimundo per
començar una carrera en solitari, així com amb múltiples col·laboracions amb
artistes de la talla de Björk o B.B. King, de la qual cal destacar
discos com Gerundina (1995), com el
nom de la seva guitarra que evoca la mítica Lucille
de l'esmentat B.B. King, que tanmateix va participar en la gravació del disc, o
En la esquina de Las Vegas (1997).
A Blues de la frontera van confluir una sèrie de factors positius que
ja no es van tornar a repetir, començant pel planter de músics (membres de
Smash, Alameda, Ketama i altres) que
Pacheco i Pachón van posar a la seva disposició, o el lletrista Carlos Lencero, amb els inoblidables
textos de Camarón, Calle Betis o la
CdD d'avui, Yo me quedo en Sevilla.
El mateix títol del disc fa
referència a la frontera entre el més cool
d'Amèrica i el més "barriobajero" espanyol, la confluència de dos
mons en els que, amb més o menys glamur, el rockstar
i l’indigent busquen el mateix...sovint una dosi d'heroïna amb que xutar-se!
Però, atenció, aquí no hi ha només blues
sinó també altres estils poc habituals en el seu context, com el jazz, en temes com Pasa la vida o How High The
Moon i, fins i tot, el reggae, a Lunático, el millor exemple de mestissatge
com a forma d'expressió musical.
A la rumba Yo me quedo en Sevilla reivindiquen els seus orígens gitanos (“Dicen
que vengo de lejos...desde la India a Triana...”) i l’amor per la seva ciutat,
en aquesta mítica tornada -a la que suma la veu Charo Manzano- que forma part de la memòria col·lectiva de la meva
generació, que fa:
Si
tu te vas, si tu te vas, yo me quedo en Sevilla hasta el final...
-
PATA NEGRA. Yo me quedo en Sevilla. Blues de la frontera (1988).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada