divendres, 15 d’abril de 2016

Yo me quedo en Sevilla (Pata Negra)

Quan els germans Raimundo i Rafael Amador, gitanos nascuts i criats al marginal Polígono de las 3000 Viviendas de la capital d’Andalusia, van fundar  PATA NEGRA, ja havien participat en la gravació de dos discos que, tot i no tenir massa repercussió en el seu moment, han esdevingut capitals a la història de la música popular espanyola. Hem refereixo al debut homònim de Veneno (1977), grup que van formar amb el seu amic paio Kiko Veneno, i a La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla, en el que van col·laborar com a guitarristes, ambdós obres, com la majoria dels àlbums més representatius del "Nuevo Flamenco", produïts per Ricardo Pachón i editats per la discogràfica Nuevos Medios, del difunt Mario Pacheco.
El seu estil parteix de la fusió del flamenc i el rock -com havien fet altres grups anteriors a ells o contemporanis com Gong, Smash, Triana (el meu favorit) Imán, Guadalquivir Alameda, Mezquita o Medina Azahara (em sembla que els únics supervivents)- amb la particularitat d'afegir-hi el blues, al que ells mateixos van anomenar "bluesleria".
El seu millor treball és Blues de la frontera (1988), el seu quart disc, gravat en un moment en el que la relació entre els dos germans anava a la deriva i que va acabar amb l'abandonament del grup de Raimundo per començar una carrera en solitari, així com amb múltiples col·laboracions amb artistes de la talla de Björk o B.B. King, de la qual cal destacar discos com Gerundina (1995), com el nom de la seva guitarra que evoca la mítica Lucille de l'esmentat B.B. King, que tanmateix va participar en la gravació del disc, o En la esquina de Las Vegas (1997).
A Blues de la frontera van confluir una sèrie de factors positius que ja no es van tornar a repetir, començant pel planter de músics (membres de Smash, Alameda, Ketama i altres) que Pacheco i Pachón van posar a la seva disposició, o el lletrista Carlos Lencero, amb els inoblidables textos de Camarón, Calle Betis o la CdD d'avui, Yo me quedo en Sevilla.
El mateix títol del disc fa referència a la frontera entre el més cool d'Amèrica i el més "barriobajero" espanyol, la confluència de dos mons en els que, amb més o menys glamur, el rockstar i l’indigent busquen el mateix...sovint una dosi d'heroïna amb que xutar-se! Però, atenció, aquí no hi ha només blues sinó també altres estils poc habituals en el seu context, com el jazz, en temes com Pasa la vida o How High The Moon i, fins i tot, el reggae, a Lunático, el millor exemple de mestissatge com a forma d'expressió musical. 
A la rumba Yo me quedo en Sevilla reivindiquen els seus orígens gitanos (“Dicen que vengo de lejos...desde la India a Triana...”) i l’amor per la seva ciutat, en aquesta mítica tornada -a la que suma la veu Charo Manzano- que forma part de la memòria col·lectiva de la meva generació, que fa:

        Si tu te vas, si tu te vas, yo me quedo en Sevilla hasta el final...

-          PATA NEGRA. Yo me quedo en Sevilla. Blues de la frontera (1988).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada