divendres, 28 de desembre de 2012

In-A-Gadda-Da-Vida (Iron Butterfly)


La cançó que he triat com a CdD d'avui em va causar un gran impacte, i no només a mi. Penso que el mateix li va passar a una gran part dels adolescents interessats en la música i la cultura pop-rock a finals dels anys 60.
I es que no s'havia vist mai una peça que durés 17 minuts, de fet ocupa tota la cara B del segon disc de la banda de San Diego (Califòrnia, USA) IRON BUTTERFLY per la que sempre seran recordats, malgrat que la resta del disc i de la seva escassa obra, mescla de soul-metal-psicodèlia-pop-rock, es prou interessant.
Desprès en van venir altres, com els Rare Earth amb la versió del tema de Smokey Robinson Get Ready i tota la munió de grups de rock simfònic com Yes, King Crimson...fins i tot van haver temes que ocupaven les dues cares del LP, com Tubular Bells, de Mike Oldfield o Thick As A Brick, de Jethro Tull, però cap d'ells em va impressionar tant com els primers.
Es una cançó caòtica en la que els quatre instruments clàssics del rock, guitarra, baix, bateria i òrgan, creen una atmosfera demolidora, un clímax d'eufòria tàntrica (i àcida!) que et deixa obnubilat. Sobre una línia d'orgue d'influència oriental que ens recorda al de The Doors, la guitarra i el baix utilitzen l'arxiconegut riff que fa de fil conductor de tot el tema, amb una breu part cantada a l'inici i al final ("In-A-Gadda-Da-Vida, honey, don't you know that I love you?..."), amb els corresponents "solos" instrumentals típics de la època, dels que destaca el de bateria, probablement el més famós de la història del rock i que tant va i influir en grups posteriors com Deep Purple o Led Zeppelin.
Per als que es preguntin a què ve aquest nom tan extravagant, la resposta es ben simple. Tot va ser producte d'un malentès fruit dels excessos lisèrgics típics d'aquella generació de músics aventurers que van marcar el camí de la psicodèlia al hard-rock. Es diu que un dia va arribar a l'estudi el bateria Ron Bushy  i el cantant i teclista Doug Ingle, ben col·locat per una barreja d'alcohol i LSD , li va dir el títol del tema que acabava de composar, In The Garden Of Eden, però la seva vocalització incoherent va ser transcrita fonèticament per Bushy i així va acabar sent coneguda com In-A-Gadda-Da-Vida.
A continuació podeu escoltar el tema sencer i, per als poc valents o els que pensin que això d'avui pot ser una "innocentada", afegeixo la versió reduïda del single, evidentment molt menys interessant.

- IRON BUTTERFLY. In-A-Gadda-Da-Vida. In-A-Gadda-Da-Vida (1968).

divendres, 21 de desembre de 2012

Harm You (Mister Heavenly)


El curiós nom de MISTER HEAVENLY correspon a un trio d'experimentats músics nord-americans, el cantant i guitarrista Nick Thorburn i el també cantant i pianista Ryan Kattner, també conegut com a Honus Honus, i el bateria Joe Plummer, amb un sol disc al mercat, Out of Love (2011), per a la gira de presentació del qual van incorporar com a baixista al conegut actor Michael Cera, cosa de la que aviat es van penedir, al veure que les fans n'estaven més d'ell que dels membres originals de la banda. ;-)
El seu estil és una barreja de doo wop, el pop vocal basat en el rhythm and blues que va fer furor els anys 50 i 60, amb grups com The Platters i l’indie-pop de les bandes on s'han format els components, com The Unicorns, Man Man, Modest Mouse o The Shins entre d'altres. En aquesta primera col·laboració sembla que ho han fet prou bé, assumint cada membre el seu paper, amb un resultat que te un dels punts forts en la conversa vocal que s'estableix entre els dos cantants, de perfil diferents però complementaris, de tal manera que  la rauxa de l'un queda estabilitzada per la calma de l'altre, amb un resultat fascinant.
En aquest àlbum, gravat a "l'antiga", pràcticament tot en directe i en només una dotzena de dies, presenten 12 temes condensats en 36 minuts, amb cançons pop, a mig camí entre l'artesania classicista i la perversió posmoderna,  estranyament addictives. Es clar que no es tracta d'un abocador de les deixalles sobrants dels seus projectes principals sinó d'un experiment curiós i sovint brillant, fruit de la excel·lent combinació de harmonies vocals de fa cinc dècades amb la instrumentació pròpia de l’indie-rock i la producció adaptada als temps actuals.
Aquest sorprenent disc està ple d'excel·lents cançons com Bronx Sniper, I am a hologram, Charlyne o la homònima Mister Heavenly, però he escollit per a CdD Harm You, per la meravellosa tornada, a la que no podreu evitar afegir-vos, que fa:

                   So, you think I could ever hurt you now?
                  No, you think I could ever hurt you, how?
                  Now, I'm gonna hold you close
                  Now, I'm gonna love you the most

- MISTER HEAVENLY. Harm You. Out of Love (2011).


divendres, 14 de desembre de 2012

Back On The Chain Gang (The Pretenders)


En els darrers vint-i-tants anys THE PRETENDERS és el vehicle musical de la cantant, guitarrista i compositora Chrissie Hynde, natural de Akron (Ohio, USA) i resident a Anglaterra des de la seva joventut, on va anar a parar seguint les petjades dels seus ídols The Beatles, The Rolling Stones o The Kinks, entre altres.
Però en els seus inicis van ser una banda de quatre membres, amb Jimmy Honeyman-Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria), que van formar part d'una corrent musical inspirada en el punk i anomenada new wave, que pretenia tornar als orígens del rock, en contraposició al rock simfònic imperant a finals dels anys 70.
Desprès d'assolir un gran èxit amb el disc homònim de debut, The Pretenders (1980) i el següent, The Pretenders II (1981), en el termini de menys d'un any van morir, víctimes de les drogues, Hoeneyman-Scott i Farndon (que havia estat amant de la Hynde, en aquells moments embarassada de la seva parella Ray Davis, de The Kinks), el que no va desanimar els dos restants per seguir endavant i publicar (ara ja casada amb Jim Kerr, de Simple Minds) el, per a mi, millor disc de la seva carrera, Learning To Crawl (1984).
Des d'aleshores la formació ha anat canviant contínuament de membres, i per tant de so, mantenint la cohesió estilística en base a la personalíssima veu de la "lideressa", així com de una icònica imatge amb el seu característic serrell, l'ombra d'ulls, la inseparable Fender Telecaster i una indumentària dura, quasi masculina, que aconsegueix atreure per igual a seguidors d'ambdós sexes. Durant aquests anys han anat publicant àlbums més que acceptables com Get Close (1986), Last of the Independents (1994) o Loose Screw (2002), amb excepcionals punxades com Packed! (1990).
La CdD d'avui, inspirada en el nom d'un tema de Sam Cooke, es un cant a la lluita per sobreposar-se als moments dolents i un sentit homenatge als dos membres de la banda recent desapareguts en el moment de la seva composició.
I, per als curiosos, us diré que la nostra heroïna, reconeguda ecologista, vegetariana i defensora dels drets dels animals, el 1997 es va casar amb l'escultor colombià Lucho Brieva, 14 anys més jove que ella, relació que no us puc confirmar si continua o no, però que ben segur que va inspirar el més que acceptable disc Viva el amor (1999).
Per cert, ara em ve a la memòria la anècdota que va succeir  a la actuació a la Sala Bikini de fa uns anys, quant, amb tota naturalitat i simpatia, ens va explicar com havia aprofitat la tarda abans del concert a BCN, mentre, abaixant-se una mica els pantalons, ens mostrava la tireta del tanga que s'acabava de comprar.

- THE PRETENDERS. Back On The Chain Gang. Learning To Crawl (1984).


divendres, 7 de desembre de 2012

Shield Your Eyes (Dry The River)


Amb un nom sense cap significat especial, el quintet londinenc  DRY THE RIVER acaba de publicar un interessant disc de debut titulat Shallow Bed (2012).
Es tracta d'uns joves de procedència geogràfica (el cantant va néixer a Noruega) i musical (alguns venen del hardcore, com es pot apreciar pels tatuatges que llueixen) diverses, que han confluït en un estil neo-folk-rock que està triomfant als dos costats de l'Atlàntic, motiu pel que se'ls ha comparat amb els americans Fleet Foxes o Band of Horses i els britànics Mumford & Sons.
Aquesta aparent barreja impossible ha donat com a resultat un folk-rock de càmera força original, basat en un so versàtil i uns arranjaments semiacústics molt acurats.  Sigui acompanyada d'una fràgil guitarra com de tota una banda multiinstrumental fent pinya a l'estil ArcadeFire, la melancòlica veu de Peter Liddle tan pot evocar en algun moment a Sufjan Stevens, a Antony Hegarty (Antony And The Johnsons) o al malaurat Nick Drake com, en paraules d'algun fan, a un madrigal del segle XVI. La referència a la imatgeria religiosa potser no es tan forçada si tenim en conte que Liddle (ex-estudiant de Medicina) havia cantat, de jovenet, al cor d'escolanets catòlics de la seva parròquia. I tot això sense desmerèixer el treball de producció de Peter Katis, responsable de la calidesa que desprèn el resultat final.
Auguro un futur prometedor a aquest grup, l'àlbum de presentació dels quals conté unes quantes peces interessants com Animal Skins,  No Rest, New Ceremony, The Chambers And The Valves o la que he triat com CdD d'avui, Shield Your Eyes. A veure que us sembla.

- DRY THE RIVER. Shield Your Eyes. Shallow Bed (2012).