divendres, 26 de juny de 2015

New Life (Red)

La CdD d’avui està protagonitzada per un personatge de ben segur desconegut per a la majoria de seguidors del blog. Es tracta d’Olivier Lambin, conegut artísticament, i degut al color dels seus cabells, com a RED.
Natural de Lille (França), tot i què canta en anglès, ja havia publicat uns quants LP, com Felk (2000); Songs Froma A Room (2001), un disc en el que reinterpreta fil per randa l’àlbum original del 1969 de Leonard Cohen; 33 (2002), en referència a la edat a la que el va gravar i Nothing To Celebrate (2005), quant el vaig descobrir amb Social Hide And Seek (2007), moment en el que li vaig perdre la pista fins a la seva recent reaparició, amb el nom de Bodybeat, trio d’electro-funk format per ell a la veu, guitarra i sintetitzador i (no sé si es casualitat o els ha buscat expressament) dos pèl-rojos més, Jéremy Butruille al baix i Nicolas Bertin a la bateria.
Si en els quatre primers treballs de RED la formació va ser en format de trio, per a Social Hide And Seek, gravat entre Brest i Lille en condicions de directe,  Lambin va incorporar teclats i va contar amb la col·laboració de grans professionals amics seus, com el guitarrista Noël Atchoté i Neman Herman Düne, del que va resultar un disc de blues-rock urbà molt interessant.
En l’aspecte musical hi trobarem influències de The Velvet Underground, de The Stooges i de les bandes de Nick Cave, The Birthday Party i The Bad Seeds; la manera de cantar (amb aquesta veu maltractada pel tabac i l’alcohol) ens pot evocar Tom WaitsJohn Lee Hooker i en les lletres, crues, fins i tot grolleres, però que semblen traspuar autenticitat, el mateix autor reconeix la inspiració en la Biblia, en William S. Burroughs i en els seus ídols, Bob Dylan i, és clar, Leonard Cohen.
Com a CdD he escollit el track 10, New Life, un tema intens, enèrgic, una mica inquietant i tot, i amb un sublim riff de guitarra. Escolteu-lo.

- RED. New Life. Social Hide And Seek (2007).


divendres, 19 de juny de 2015

Accused Of Stealing (The Delgados)

El tercer dels quatre capítols previstos sobre l’space-rock està dedicat a un disc, com els dos anteriors, de Mercury Rev i de The Flaming Lips, produït per Dave Friedman, però ben allunyat geogràficament d'ells, tots dos americans. Es tracta de THE DELGADOS, un quartet de Glasgow (Escòcia), format per tres amics, Alun Woodward (guitarra i veu), Steward Henderson (baix) i Paul Savage (bateria), als que s'afegiria posteriorment Emma Pollock (guitarra i veu), parella de Savage.
El seu pintoresc nom prové del segovià Pedro "Perico" Delgado, l'inefable campió de ciclisme, esport del que Woodward n'és un gran afeccionat i que ha condicionat tanmateix el nom dels dos primers LP del grup, Domestiques (1996) i Peloton (1998), discos de marcada simplicitat lo-fi, autoproduïts i editats per la seva pròpia discogràfica, Chemikal Underground, a partir dels quals van anant evolucionant cap a un estil amb unes melodies i un tractament de les veus més treballat i, sobretot, uns arranjaments orquestrals amb profusió de vents i cordes, i que van suposar els seus millors treballs, The Great Eastern (2000) i Hate (2002), tots dos amb Mr. Friedman al comandament. El posterior Universal Audio (2004), amb canvi de productor, va comportar una tornada als arrels i, acceptada la disparitat entre la gran acceptació per part de la crítica, amb John Peel i la publicació NME al capdavant, i el fracàs comercial, quantificat per l'escàs volum de vendes, la dissolució de la banda.
The Great Eastern, abandonada la terminologia ciclista, pren el nom d'una antiga fàbrica tèxtil de Glasgow, habilitada com a centre d'acollida per a homeless, alcohòlics i drogoaddictes, i penso que és una bona metàfora del que representa l'àlbum, un refugi on protegir-nos del fred espiritual i esplaiar les nostres ànimes, com queda palès a les elaborades lletres de Woodward i Pollock (que s'alternen interpretant la veu principal i el cor), plenes d'angoixa i desesperació, tot i què amb una porta oberta a l'esperança.
És un disc èpic i fastuós, del que destacaria temes com American Trilogy, No Danger o la CdD, Accused Of Stealing, iniciada amb una progressió de guitarra, a la que se suma la veu de la Pollock, un loop de bateria i el piano, desembocant en un vals lleuger i melancòlic, una cançó agradable i relaxant amb sobtades transicions i moments genials, com el petit interludi amb el vibràfon i l'acordió, que estic segur que us agradarà.

- THE DELGADOS. Accused Of Stealing. The Great Eastern (2000).




divendres, 12 de juny de 2015

Queen (Perfume Genius)

Desprès de viure una temporada a New York City, on va sortir una mica perjudicat pel consum de drogues i l'abús d'alcohol, Mike Hadreas, nascut a Seattle (Washington) va tornar a viure a casa de sa mare a Everett (Washington) per dedicar-se professionalment a la música i, amb 32 anys, amb el nom artístic de PERFUME GENIUS, ja porta publicats tres LP.
En els dos primers, Learning (2010) i Put Your Back N 2 It (2012) es va mostrar com un autor minimalista que basava la seva proposta amb una veu característicament tremolosa i els arranjaments de guitarra i piano per el que havia estat comparat amb artistes com l’Antony Hegarty (Antony & The Johnsons) menys operístic o el primer i més íntim Sufjan Stevens, i amb lletres d'una franquesa poc habitual al voltant de la lluita contra les addiccions, les malalties (ell mateix pateix la malaltia de Crohn) i, sobretot, del món de la homosexualitat, el que va quedar palès en el videoclip del tema Hood que va gravar amb actituds ben explícites amb l'actor de porno gay Arpad Miklos.  En el tercer, Too Bright (2014), en canvi, sense deixar d'exhibir la seva sensibilitat per al pop dramàtic i emocional, marca més diferenciadament el seu camí experimentant amb atmosferes més denses i robustos passatges electrònics per a la qual cosa va contar amb la participació de John Parish, l'habitual col·laborador de la seva admirada P.J. Harvey, a la bateria, de Adrian Utley (de Portishead) com a productor, a més a més de tocar el baix i els sintetitzadors i, és clar, del seu xicot i enginyer habitual Alan Wyffels.
Too Bright, títol que fa més referència a la indumentària que l'autor llueix a la portada que no al contingut del disc, Hadreas es mostra depressiu, fins i tot  turmentat en alguns moments, i conté alguns tracks que ben bé encaixarien en els discos precedents, com l'inicial I Decline o l'homònim Too Bright, amb altres en que predominen els sintetitzadors, com My Body o Grid i, els meus preferits, les precioses balades Fool, No Good o la CdD d'avui, Queen
És un himne psicodèlic, com si diguéssim glam-rock futurista, marcat pel ritme pesant de la bateria i els sintetitzadors, amb un omnipresent brugit de fons, brut i amenaçant, que emmarquen la veu cap a un cant coral final que dota a la composició d'una èpica inesperada, amb una lletra bastant clara si esteu familiaritzats amb aquest argot: "No saps que la teva reina (Don't you know your queen) ...fuetada...esquerdada...plena de malalties...no em coneixes?" i que arriba a  inquietar descaradament a la línia que, just abans d'una explosió de tambors, diu: "Cap família està segura quant em remeno a prop" (No family is safe when I sashay). Senzillament...fascinant!

- PERFUME GENIUS. Queen. Too Bright (2014).


divendres, 5 de juny de 2015

Wurlitzer Jukebox (Young Marble Giants)

Us sorprendria, seguidors del blog, que un grup que fa 35 anys va gravar un disc amb el que van obtenir prou ressò com per emprendre una gira internacional, a la que se'n van adonar que  actuar en públic no era el seu i ho van deixar i encara ara el disc s'escolta i és considerat per molts com una obra de culte? I que la banda actua de tant en tant, com per exemple en el Festival Primavera Sound del 2008, per seguir presentant el mateix disc?
Doncs això és una realitat. Es tracta dels YOUNG MARBLE GIANTS,  trio de Cardiff (País de Gal·les) -el nom dels quals s'inspira en els koúros, antigues estàtues de marbre gregues que representen a la joventut-, format per Stuart Moxham (compositor principal, guitarra i teclats), el seu germà Phil (baix i caixa de ritmes) i la cantant Alison Statton, la veu de la qual, juntament amb la minimalista instrumentació dels primers, és el segell que els caracteritza.
El seu estil es pot reconèixer amb uns pocs segons d'escolta, no tant pel ritme de la guitarra Rickenbacker com per les línies d'òrgan elèctric (un Galanti amb menys prestacions que qualsevol Casio de joguina), pel baix prominent i per la veu freda i poc modulada de la solista, el que va donar lloc a un estil ben diferent de l'imperant a la època, podent ser considerats pioners del que posteriorment es coneixeria com a post-punk o new wave.
Desprès de la separació van començar sengles carreres, Stuart va gravar diversos discos, amb el grup The Gist, en solitari o en col·laboració, com en el duo amb Louis Phillippe; Alison va formar el grup Weekend amb en Phil, qui tanmateix va tocar el baix amb The Communards i amb Everthing But The Girl, però van mantenir la relació i es van reunir ocasionalment per actuar en alguns programes de ràdio (BBC Radio Wales, Peel Sessions...) i festivals, com el de Hay-on-Wye, All Tomorrow's Parties o l'esmenta Primavera Sound de Barcelona. 
El disc en qüestió és Colossal Youth (1980), gravat en cinc dies i constituït inicialment per quinze cançons curtes que en total no superen els 38 minuts, a les que en successives reedicions se li han anat afegint més, fins a un total de 41, això si, totes resultants de les mateixes sessions de gravació. La feina que va fer aquest trio en cinc dies va ser incommensurable, això si que és aprofitar el pressupost que Rough Trade Records va invertir en el lloguer dels Foel Studios, de Cardiff. L'àlbum està considerat una obra mestra a la que, en terminologia culinària actual, podríem qualificar de "deconstruccionista" i la seva influència ha estat reconeguda per artistes com Yo La Tengo, Beat Happening, els esmentats Everithing But The Girl, Peter Buck, de R.E.M.. o, els mateixos Kurt Cobain, de Nirvana, i la seva dona Courtney Love, qui, amb el seu grup Hole, va fer una magnífica versió del tema Credit In The Straight World en el disc Live Through This (1994). 
Si hi parem atenció, al llarg del disc hi trobarem ressò de música de cabaret, cinematogràfica a l'estil Morricone, de samba, tango, rhythm and blues, funk, boogie, folk, pop i hard-rock i, fins i tot, cant gregorià (i no exagero!). Si he de destacar algun tema dels 15 del disc original ho faria per la inicial Searching For Mr. Right, N.I.T.A., Brand-New-Life i la CdD, Wurlitzer Jukebox, una cançó amb una línia de baix que, amb una precisió mecànica, ens dibuixa l'esquelet del funk. Una música aparentment freda però commovedora que ha superat el pas del temps sense envellir ni una mica.

- YOUNG MARBLE GIANTS. Wurlitzer Jukebox. Colossal Youth (1980).