divendres, 28 d’octubre de 2016

You're The Firts, The Last, My Everything (Barry White)

MN(I)O 9:
Encara ara, en el moment de publicar aquest post, tinc dubtes sobre si la CdD d'avui es mereix la etiqueta de "Música Negra (Injustament) Oblidada-MN(I)O", ja que la seva transcendència en la música popular queda lluny de les seves predecessores, per el que accepto d'entrada les recances que pugui suscitar entre els seguidors del blog.
Parlem de BARRY WHITE, un texà criat en un ghetto de Los Angeles (Califòrnia, USA), que va tenir la "sort" d'anar a la presó uns dies per un petit furt, el que el va fer reflexionar per abandonar les pernicioses bandes juvenils i dedicar-se al que veritablement li agradava, la música, món en el que aviat va obtenir reconeixement, tot i què com a compositor i productor. Així, va crear el trio vocal femení Love Unlimited, amb una de les quals, Glodean James, es va casar, i una fantàstica orquestra de 40 músics, The Love Unlimited Orchestra, amb la que acabaria gravant ell  també.
Posseïdor d'una preciosa veu de baríton, van ser els seus col·laboradors els que el van empènyer a interpretar les seves composicions, a les que l'arranjador Gene Page, amb formació de conservatori, va dotar un so clàssic i modern alhora. L'instrumental Love's Theme, editat en single i posteriorment a l'àlbum Rhapsody In White (1974), el va portar a la fama mundial però va ser el seu tercer LP, Can't Get Enough (1974), el més impressionant d'una discografia que comprèn més de 25 obres, fins a la seva mort, el 2003, amb només 58 anys, per complicacions derivades de la hipertensió arterial.
En aquest disc White i Page demostren les seves habilitats per a temes instrumentals amb dos breus interludis musicals que enceten i tanquen l'obra, Mellow Mood parts 1 i 2, però son Can't Get Enough Of Your Love, Babe i You're The Firts, The Last, My Everything, la CdD, els dos hits que l'han fet universal.
Els exuberants arranjaments orquestrals i la veu tan sensual l'han posicionat com a "cantant de dormitori", grup en el que en destaquen Isaac Hayes i Marvin Gaye pel fet d'afegir dimensions espirituals i socials en els seus treballs i que, per limitar-se exclusivament a temes amorosos, infravaloren (i d'aquí el meu dubte de qualificar-lo de MN(I)O) al nostre protagonista, qui, no obstant, els guanya per golejada a l'hora de contar els nens que han estat concebuts amb la seva música.

- BARY WHITE. You’re The First, The Last, My Everything. Can't Get Enough (1974).


divendres, 21 d’octubre de 2016

Bros (Wolf Alice)

Amb aquest nom, inspirat en un relat curt de la escriptora Angela Carter, que barreja de manera una mica retorçada contes clàssics com  La caputxeta vermella i Alicia al país de les meravelles, WOLF ALICE és un grup musical de Londres que va començar l'any 2010 com un duo de folk-pop format per la cantant, lletrista i guitarrista Ellie Rowsell i el també guitarrista Joff Oddie,  per reconvertir-se, amb la incorporació d'una secció rítmica, en una banda d’indie-rock que ens recorda en alguns moments a The Smashing Pumkins, a Elastica o a The Pixies,  així com als seus admirats Nirvana.
Desprès de cridar l'atenció de les xarxes socials amb un grapats de singles, un parell d'EP i una pila de concerts, l'any passat van publicar el seu primer LP, My Love Is Cool (2015), que recull una bona part d'aquests temes ja editats, per el que l'èxit estava assegurat. 
L'àlbum és un autèntic compendi de rock alternatiu dels 90, des del dream-pop que emana de la magnètica i versàtil veu de la Rowsell fins al folk-rock, el grunge i el noise, en la seva versió més shoegaze. Brillantment produït per Mike Crossey, a mi, particularment, m'agraden tots el temes del disc, Your Loves Whore, Moaning Lisa Smile, You're A Germ, Lisbon,Giant Peach, Fluffy...i, és clar, la CdD, Bros, la que va ser el seu segon single al maig del 2013, seqüenciada com a segona track de l'LP, amb una fantàstica línia melòdica i un pont que en recorda (potser excessivament) el Dreams de...ejem! The Cranberries.

- WOLF ALICE. Bros. My Love Is Cool (2015).

divendres, 14 d’octubre de 2016

Smells Like Teen Spirit (Nirvana)

A finals dels anys 80, dos companys d'institut de Aberdeen (Washington, USA), Kurt Cobain (compositor principal, guitarra i veu) i Krist Novoselic (baix), van formar el grup NIRVANA, per al que van contar amb uns quants bateries diferents i van debutar per a la discogràfica independent Sub Pop, de Seattle, amb l'àlbum Bleach (1989), amb el que van obtenir un cert ressò en un moment en que triomfaven grups com Jane's Addiction o The Pixies, dintre del moviment de la música independent, o indie, per abreviar-ho.
Però res feia pensar en el que vindria a continuació, l'èxit del següent LP, Nevermind (1991), amb la definitiva incorporació del bateria Dave Grohl,  fonamentat en el del tema Smells Like Teen Spirit, va supera totes les expectatives i els va convertir en portaveus, no solament d'un estil musical conegut com a "grunge", del que van formar part altres grups com Pearl Jam, Alice In Chains o Soundgarden, sinó d'una generació,  coneguda com a "Generació X", de la que Cobain va esdevenir icona, situació que li va provocar una gran incomoditat, fins i tot frustració, creient que el seu missatge i visió artística havien estat malinterpretats.
Per això per al següent treball, In Utero (1993) van triar l'afamat productor i vell conegut d'aquest blog, Steve Albini, per obtenir un so més fosc i menys "artificial", amb molt millor resultat de la crítica que no, com era d'esperar, comercial. 
Però si una cosa va caracteritzar a la banda va ser la sobreexposició als mitjans de comunicació de la vida personal de Cobain, destacant xafarderies del seu matrimoni amb Courtney Love, la cantant del grup de punk-rock Hole, la reconeguda addicció dels dos a la heroïna i les diverses temptatives de suïcidi, fruit de la seva inestabilitat psicològica, que acabarien amb la meva mort per un tret al cap el 5 d'abril de 1994, a la "mítica" edat per a la història del rock de 27 anys.
El disc pòstum MTV Unplugged In New York (1994), en el que, lliures de les capes de soroll que les soterraven, va quedar palesa la profunditat de les composicions, no va fer més que incrementar la seva popularitat, que els dos supervivents van aprofitar per engegar sengles carreres alternatives, Grohl com a cantant i, ara, guitarrista de The Foo Fighters, a més a més de col·laboracions amb artistes tan dispars com Queens Of The Stone Age, Nine Inch Nails, Garbage o Cat Power i Novoselic en diversos projectes musicals però, sobretot, com a significat activista polític i social.
A Nevermind l'estiu compositiu i la forma de tocar la guitarra de Cobain, amb constants canvis dinàmics on s'alterna el soroll i la calma i defugint els "solos", al més pur estil dels seus admirats Pixies, sobrepassa els límits del grunge per fer arribar al gran públic el que fins aleshores era un fenomen alternatiu. Un àlbum aclamat per la crítica i el públic, amb un impacte tan aclaparador per a una generació com catastròfic per al seu creador.
I tot, en gran part, gràcies a Smells Like Teen Spirit, la CdD d'avui, composada pels tres membres de la banda en la part musical i amb lletra de Cobain al voltant de la rebel·lia adolescent (tot i què fa referència a una marca de desodorant), un del himnes dels 90 i concretament de la Generació X, èxit al que va contribuir el tanmateix famós vídeo musical que podeu veure tot seguit.

- NIRVANA. Smells Like Teen Spirit. Nevermind (1991).


divendres, 7 d’octubre de 2016

You Keep Me Hangin' On (Vanilla Fudge/The Supremes)

COVERS 5:
Amb aquest nom de gelat, VANILLA FUDGE és un grup de rock format a meitat dels anys 60 a Long Island (New York, USA), que, desprès de diversos canvis de nom i de membres, va quedar estabilitzat amb Mark Stein (cantant solista i teclats), Tim Bogert (baix), Vince Martell (guitarra) i Carmin Appice (bateria), formació que va gravar el disc de debut i més important de la seva trajectòria, l'homònim Vanilla Fudge (1967).
El seu estil inicial es caracteritzava per la reinterpretació de versions d'altres artistes amb complexos arranjaments psicodèlics ralentitzats en proporcions èpiques que van influir en grups de heavy metal i rock progressiu posteriors. Però aquest (relatiu) èxit els va incitar a fer canvis en els 4 LP's posteriors,  que no van ser gaire ben acceptats per la crítica, motiu per el que, tot i no parar de fer concerts per Nord-Amèrica i Europa acompanyant a estrelles del moment con The Steve Miller Band, Cream, Jimi Hendrix o uns primerencs Led Zeppelin, es van dissoldre el 1970, per iniciar per part de Bogert i Appice, carreres alternatives amb el grup de hard-rock Cactus i, posteriorment, unint-se a Jeff Beck, l'efímer "supergrup" Beck, Bogert & Appice. Des el 1982 fins a l'actualitat han fet diversos reagrupaments i, fins i tot, publicant tres àlbums intranscendents, el darrer el 2007, que no han fet més que revaloritzar la seva obra seminal.
Vanilla Fudge, el disc, comprèn dos covers de The Beatles (Ticket To Ride i Eleanor Rigby), un de Curtis Mayfield (People Get Ready), un de The Zombies (She's Not There), un de Sonny Bono (Bang Bang), tres breus composicions instrumentals pròpies i la CdD, You Keep Me Hangin' On, una altra versió d'un tema dels llegendaris Lamont Dozier i Brian i Eddie Holland per a The Supremes, publicat un any abans per la discogràfica Tamla Motown. Un tema en el que destaquen l'orgue Hammond de Stein i, sobretot, la bateria del virtuós Appice, i que podeu escoltar a continuació, precedint la gravació original de Diana Ross, Florence Ballard i Mary Wilson, acompanyades de The Funk Brothers.

- VANILLA FUDGE. You Keep Me Hangin' On. Vanilla Fudge (1967) / THE SUPREMES. The Supremes Sing Holland-Dozier-Holland (1966).