divendres, 17 de juny de 2016

Heart Of Gold (Neil Young)


El proper dilluns, 20 de juny, actuarà al Poble Espanyol, de Barcelona, un dels escassos supervivents en actiu de la època daurada del rock, un artista comparable a altres mites com BobDylan, Van Morison o The Rolling Stones, selecte club que han abandonat recentment David Bowie i Lou Reed.
Em refereixo a NEIL YOUNG, canadenc de Toronto (Ontario), que es va donar a conèixer a Califòrnia (USA) -on viu des de fa 50 anys tot i què mai no ha sol·licitat la nacionalitat "americana"- amb la banda Buffalo Springfield, coliderada amb Stephen Stills, a la que, desprès de tres LP, va abandonar per iniciar una carrera en solitari, i amb col·laboracions intermitents en el "supergrup" Crosby, Stills, Nash & Young, que abasta 50 anys i més de 40 àlbums.
Acceptant com a impossible el resumir la seva inabastable trajectòria en l'espai que ocupa un post, em centraré en el que considero més interessant, d'aquest perpetu explorador musical que, en els seus inicis, en la seva primera dècada artística (a l'igual que tots els abans esmentats), va obtenir el reconeixement de la crítica i el públic compaginant dos estils musicals, un acústic, amb sensibles temes folk i country-rock, i l'altre, quasi sempre acompanyat pels Crazy Horse, ferotgement elèctric (amb la característica guitarra Gibson Les Paul modificada i a la que anomena Old Black), rock i, fins i tot, hard-rock, però sempre amb lletres personals, sovint de temàtica antibel·licista i de crítica social que interpreta amb una característica veu nasal i com a llastimosa.
D'aquesta època son tres dels seus millors obres, els imprescindibles Everybody Knows This Is Nowhere (1969), After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i alguns àlbums més, marcats per les tràgiques morts per sobredosi del guitarrista dels Crazy Horse i d'un membre de l'equip tècnic, que presagiaven el que seria la dècada dels 80, crítica per a Young a nivell personal (el naixement del seu segon fill, afectat de paràlisi cerebral) i professional, en una constant recerca de nous registres musicals, com el rockabilly, la electrònica o el blues, no gaire ben acceptats pels seus fans.
Afortunadament, als anys 90 va retornar als principis amb resultats interessants, tant en format elèctric, com Ragged Glory (1990), de nou amb els Crazy Horse, o acústic, amb Harvest Moon (1992), una mena de continuació del mític disc de 20 anys abans, i una vintena de discos més, dels que en destacaria Mirror Ball (1995) gravat amb Pearl Jam, declarats admiradors seus, a l'igual que Nirvana, motiu pel que es considera a Young com el "padrí del grunge" i un parell d'àlbums conceptuals, Greendale (2003), sobre l'assassinat d'un policia i les seves conseqüències i, recuperat de la intervenció d'un aneurisma cerebral i publicat mitja dotzena de discos més, el darrer, The Monsanto Years (2015), una diatriba contra la utilització de organismes modificats genèticament (OMG), popularment coneguts com a "transgènics" per part d'aquesta multinacional de productes agrícoles, que suposo que ens presentarà el dilluns, acompanyat de la banda Promise Of The Real, a la que hi figura en Lukas Nelson, fill del seu amic, el gran Willie Nelson
I, per si no en tingués prou amb aquesta prolífica carrera musical, Neil Young ha dirigit, amb el pseudònim de Bernard Shakey, diversos llargmetratges, de temàtica musical o no, i s'ha distingit com un filantrop defensor de diverses causes humanitàries i mediambientals, de les cal destacar la Farm Aid, fundada el 1985 juntament amb l'esmentat Willie Nelson i John Mellencamp, per ajudar als pagesos americans amb dificultats econòmiques i The Bridge School, per a nens amb necessitats especials com el seu petit Ben.
Com a CdD he triat la més popular de la seva discografia. És un tema de Harvest, un àlbum gravat a Nashville (Tennessee) amb l'acompanyament dels Stray Gators, un grup de musics locals dels que en destaca el guitarrista Ben Keith, i amb la participació en les harmonies vocals de Crosby, Stills i Nash, així com de Linda Rondstadt i James Taylor, en el que toca temes majoritàriament melancòlics i de temàtica amorosa, predominant l'estil acústic, ajudat amb la guitarra o el piano, que alterna amb altres de elèctrics i, fins i tot, un parell acompanyat per la Orquestra Simfònica de Londres, dels que en destacaria Out On The Weekend,  Old Man i, és clar, aquest memorable, tot i què menyspreat pel propi autor, per excessivament comercial, i que per això no espero escoltar al Poble Espanyol, Heart Of Gold.

- NEIL YOUNG. Heart Of Gold. Harvest (1972).


divendres, 10 de juny de 2016

Filles de la ignorància / David Brown (Falciots Ninja)

Aquest vespre, a les 20:30 h, actuen a la Casa Elizalde, de Barcelona, els FALCIOTS NINJA, una formació liderada pel barceloní Albert Rams, un jove vell conegut dels seguidors d'aquest blog amb els seus anteriors grups, The Loud Whispers i MiNE!, ara amb aquest nou projecte de nom tan singular que, en paraules seves, representa una versió millorada d'aquest singular ocell, semblant a l'oreneta, les llargues ales del qual no li permeten alçar el vol una vegada toca a terra, per la qual cosa, excepte per a pondre els ous al niu, es passa la vida, incloent quan dorm i copula, volant.

La resta del sextet està format per músics amb àmplia experiència com el mateix Ricky Malo, dels MiNE!, a la bateria, Gerard Cantero al baix, Ricard Sohn al piano, Edgar Gómez al trombó i Andrés Tosti, recentment substituït per Jesús Fayos, a la trompeta, provinents de bandes com Guillamino, Very Pomelo o The Gramophone All Stars.

En el seu primer EP, gravat als Estudis La Palmera i editat per The Yellow Gate Records, per uns músics que amb prou feines es coneixien entre ells, fins a l'extrem que algun es va limitar a passar per l'estudi per gravar la seva part, conté 6 tracks en els que es fusionen un seguit d'estils com el pop i el rock als que ens té acostumats el compositor, cantant i guitarrista, amb altres com el reggae, el calypso, el bluegrass i el soul, amb un resultat que no dubto en qualificar de sublim. Tot i que majoritàriament festives (de les que fan moure el cul!), les composicions tenen un rerefons agredolç i, tal com indica el nom de l'EP, Versus (2014), representen la dualitat, l'esperit de confrontació i de xoc, entre la ràbia amb la que han estat escrites i el desengany i la frustració que la vida comporta a tota la seva generació.

I va resultar que, durant la gira de presentació del disc, la banda es va anar coneixent i les cançons van créixer fins a tal punt que, per al segon EP, van decidir una tècnica de gravació totalment oposada: aïllats a la masia Cal Patet, de Bruguera, a la Vall de Ribes (Ripollès), la seva particular Big Pink (vegeu aquí) per un cap de setmana, van gravar, amb la col·laboració d'un altre MiNE!, en Bernat (Berni) Sánchez, cinc temes en directe, a la manera antiga, el que s'aprecia en la seva espectacular sonoritat. I, musicalment, per si no hi havia prou mestissatge, han incorporat el ragtime (el jazz de New Orleans) i, agafeu-vos, la música balcànica! Com a anècdota, el disc l'han titulat David Brown (2015), com el tema homònim inspirat, segons explica l'autor i posant a prova la nostra incredulitat, en una frustrada experiència de pagès a les terres que havia heretat del seu iaio a La Terra Alta, quant va trobar, en el mas d'una finca i tapat amb una borrassa, un vell tractor d'aquesta marca que, tot i el temps que portava abandonat, encara funcionava.

Penso que la ocasió es mereix un tast dels dos EP's, saltant-me, una vegada més, la norma d'una i només una CdD a cada post, a l'espera de l'actuació a la Casa Elizalde, on gaudirem d'un directe festiu i contundent. 

- FALCIOTS NINJA. Filles de la ignorància. VS (2014) / David Brown. David Brown (2015).


divendres, 3 de juny de 2016

Karma Police (Radiohead)

Avui, dia 3 de juny, està prevista l'actuació al Festival Primavera Sound, de Barcelona, entre molts d'altres de RADIOHEAD, un dels grups més prestigiosos i creatius de les darreres 2 o 3 dècades, en el que presentaran el seu nové i darrer treball, A Moon Shaped Pool (2016).

Aquest quintet de Oxford (Regne Unit), inalterable des de la seva formació el 1985, liderat pel carismàtic cantant i lletrista Thom Yorke, va debutar el 1992 amb un single, Creep, que, tot i contenir una temàtica força depressiva (I'm a creep -repulsiu-, I'm a weirdo -bitxo raro-...), va ser tremendament popular, però l'àlbum en el que s'integrava, Pablo Honey (1993), no era rés de l'altre món, per el que semblaven condemnats al “one-hit wonder” (vegeu aquí). Però el segon LP, The Bends (1995), a contracorrent de la tendència musical del moment, que es debatia entre el grunge i el brit-pop, amb denses atmosferes de guitarres (amb un sensacional Jonny Greenwood) i teclats i la peculiar veu en falset de Yorke, va suposar un pas endavant. i va preparar el camí cap a la seva consagració amb el següent OK Computer (1997), una obra que va suscitar l'aclamació unànime de la crítica i els fans. Un disc en el que les treballades melodies conviuen amb els arranjaments més experimentals, sovint amb influències electròniques, amb temes sensacionals com Paranoid Android, No Surprise, Lucky, The Tourist o la CdD d'avui, Karma Police.

L'èxit del disc, la extensa gira mundial conseqüent i desconec si circumstàncies personals van suposar una forta depressió en el líder que va obligar a una llarga aturada que la banda, amb una redefinició de rols, va superar amb una nova direcció, amb la notable influència del productor Nigel Godrich (el "sisè Radiohead"), cap a un estil més minimalista, en el que la electrònica convivia amb orquestració de cordes i apunts jazzístics, amb el resultat d'un altre grandíssim treball, Kid A (2000), tan o més bo que l'anterior.

En els quatre discos posteriors no han parat de innovar, tant en el vessant artístic com en el comercial, com ha estat la possibilitat de descarregar-se'ls de forma gratuïta en format digital des de la seva web oficial, pagant voluntàriament la quantitat que el client consideri justa, estratègia coneguda com a “pay-what-you-want”, amb un resultat econòmic que mai s'ha fet oficial!

El títol i la lletra de la CdD, Karma Police, prové d'una broma privada dels membres del grup que utilitzaven aquesta expressió basada en la teoria hindú de la causa i l'efecte quan algun d'ells s'equivocava amb una clara intencionalitat humorística. Un tema d'estructura poc convencional, en el que predomina la guitarra acústica i el piano, que comença al·ludint a la Policia del Karma, en el que no escoltareu cap tornada, si no és que considereu com a tal el This is what you get, que repeteix tres vegades abans de continuar amb When you mess with us, per acabar, sobre un fons de sintetitzador analògic, amb el For a minute there, I lost myself, I lost myself, que va repetint una i altra vegada, tal com podeu comprovar al vídeo, dirigit per Jonathan Glazer protagonitzat per l'actor hongarès Lajos Kovács i, és clar, per Thom Yorke, que el persegeuix amb un Chrysler New Yorker del 1976, amb un final sorprenent. 

- RADIOHEAD. Karma Police. OK Computer (1997).