divendres, 17 de juny de 2016

Heart Of Gold (Neil Young)


El proper dilluns, 20 de juny, actuarà al Poble Espanyol, de Barcelona, un dels escassos supervivents en actiu de la època daurada del rock, un artista comparable a altres mites com BobDylan, Van Morison o The Rolling Stones, selecte club que han abandonat recentment David Bowie i Lou Reed.
Em refereixo a NEIL YOUNG, canadenc de Toronto (Ontario), que es va donar a conèixer a Califòrnia (USA) -on viu des de fa 50 anys tot i què mai no ha sol·licitat la nacionalitat "americana"- amb la banda Buffalo Springfield, coliderada amb Stephen Stills, a la que, desprès de tres LP, va abandonar per iniciar una carrera en solitari, i amb col·laboracions intermitents en el "supergrup" Crosby, Stills, Nash & Young, que abasta 50 anys i més de 40 àlbums.
Acceptant com a impossible el resumir la seva inabastable trajectòria en l'espai que ocupa un post, em centraré en el que considero més interessant, d'aquest perpetu explorador musical que, en els seus inicis, en la seva primera dècada artística (a l'igual que tots els abans esmentats), va obtenir el reconeixement de la crítica i el públic compaginant dos estils musicals, un acústic, amb sensibles temes folk i country-rock, i l'altre, quasi sempre acompanyat pels Crazy Horse, ferotgement elèctric (amb la característica guitarra Gibson Les Paul modificada i a la que anomena Old Black), rock i, fins i tot, hard-rock, però sempre amb lletres personals, sovint de temàtica antibel·licista i de crítica social que interpreta amb una característica veu nasal i com a llastimosa.
D'aquesta època son tres dels seus millors obres, els imprescindibles Everybody Knows This Is Nowhere (1969), After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i alguns àlbums més, marcats per les tràgiques morts per sobredosi del guitarrista dels Crazy Horse i d'un membre de l'equip tècnic, que presagiaven el que seria la dècada dels 80, crítica per a Young a nivell personal (el naixement del seu segon fill, afectat de paràlisi cerebral) i professional, en una constant recerca de nous registres musicals, com el rockabilly, la electrònica o el blues, no gaire ben acceptats pels seus fans.
Afortunadament, als anys 90 va retornar als principis amb resultats interessants, tant en format elèctric, com Ragged Glory (1990), de nou amb els Crazy Horse, o acústic, amb Harvest Moon (1992), una mena de continuació del mític disc de 20 anys abans, i una vintena de discos més, dels que en destacaria Mirror Ball (1995) gravat amb Pearl Jam, declarats admiradors seus, a l'igual que Nirvana, motiu pel que es considera a Young com el "padrí del grunge" i un parell d'àlbums conceptuals, Greendale (2003), sobre l'assassinat d'un policia i les seves conseqüències i, recuperat de la intervenció d'un aneurisma cerebral i publicat mitja dotzena de discos més, el darrer, The Monsanto Years (2015), una diatriba contra la utilització de organismes modificats genèticament (OMG), popularment coneguts com a "transgènics" per part d'aquesta multinacional de productes agrícoles, que suposo que ens presentarà el dilluns, acompanyat de la banda Promise Of The Real, a la que hi figura en Lukas Nelson, fill del seu amic, el gran Willie Nelson
I, per si no en tingués prou amb aquesta prolífica carrera musical, Neil Young ha dirigit, amb el pseudònim de Bernard Shakey, diversos llargmetratges, de temàtica musical o no, i s'ha distingit com un filantrop defensor de diverses causes humanitàries i mediambientals, de les cal destacar la Farm Aid, fundada el 1985 juntament amb l'esmentat Willie Nelson i John Mellencamp, per ajudar als pagesos americans amb dificultats econòmiques i The Bridge School, per a nens amb necessitats especials com el seu petit Ben.
Com a CdD he triat la més popular de la seva discografia. És un tema de Harvest, un àlbum gravat a Nashville (Tennessee) amb l'acompanyament dels Stray Gators, un grup de musics locals dels que en destaca el guitarrista Ben Keith, i amb la participació en les harmonies vocals de Crosby, Stills i Nash, així com de Linda Rondstadt i James Taylor, en el que toca temes majoritàriament melancòlics i de temàtica amorosa, predominant l'estil acústic, ajudat amb la guitarra o el piano, que alterna amb altres de elèctrics i, fins i tot, un parell acompanyat per la Orquestra Simfònica de Londres, dels que en destacaria Out On The Weekend,  Old Man i, és clar, aquest memorable, tot i què menyspreat pel propi autor, per excessivament comercial, i que per això no espero escoltar al Poble Espanyol, Heart Of Gold.

- NEIL YOUNG. Heart Of Gold. Harvest (1972).


1 comentari:

  1. Es comunica als seguidors del blog que el proper divendres, 24 de juny, no es publicarà la CdD.

    ResponElimina