divendres, 28 de gener de 2011

Whole Lotta Love (Led Zeppelin)

Fa unes setmanes un vell amic, pel que sento una gran estima, em demanava públicament en un dels (ejem! escassos) comentaris d’aquest blog, una CdD dels LED ZEPPELIN. Llegint-lo s’entreveu una complicitat que mereix una explicació, i es que en RS em coneix des de petit i va viure en primera persona, cap a la segona meitat dels anys 60, la meva progressiva afició a la música i la cultura pop-rock. I es possible que se’n recordi que va ser precisament el Led Zeppelin II (1969) el primer disc en format LP que vaig tenir. I això es com la primera novia, que diuen que mai no s’oblida.
La impressió que em va causar aquest disc va ser tan gran que me’l podia escoltar tres vegades seguides al petit estudi (el “cau” n’hi dèiem) que tenia muntat a les golfes de casa. Es així que em vaig convertir en un fidel seguidor del grup, liderat pel tàndem compositor format pel brillantíssim guitarrista Jimmy Page i el cantant Robert Plant, acompanyats per una de les seccions rítmiques més poderoses de la història, amb John Paul Jones al baix (que ocasionalment alternava amb els teclats) i el malaurat John “Bonzo” Bonham a la bateria.
Els Led Zeppelin han passat als annals del rock per diverses aportacions musicals, en primer lloc pels prodigiosos riffs de guitarra de Page, apresos i millorats dels seus mestres i antecessors en el seminal grup de blues The Yardbirds, els extraordinaris guitarristes Eric Clapton i Jeff Beck. Per cert, va ser amb RS que vaig anar a veure, ben bé uns deu anys desprès de la seva estrena mundial, quan la censura de la època va permetre la exhibició a l’estat espanyol, la pel·lícula Blow Up (1966), de Michelangelo Antonioni, en la que hi ha una escena en la que apareixen tocant en un club els Yardbirds amb un jovenet Jimmy Page a la guitarra.  A més a més aquest virtuós guitar-heroe es complementava a la perfecció amb  la veu “animal” de Plant, tanmateix tendra si s’ho proposava i la pesada base rítmica de Jones i Bonham, que tant va contribuir al naixement i fins i tot a donar nom al hard-rock i al heavy-metal i que tanta influència ha tingut en futures generacions del rock,
Però en ells la fúria elèctrica més excitant s’alternava, en un equilibri únic, amb la calidesa acústica del blues, com a Since I’ve Been Loving You, del Led Zeppelin III (1970), les balades folk com Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), probablement el seu millor disc, i, fins i tot, originals mescles de rock dur amb música oriental, com Kashmir, del Physical Graffiti (1975), el darrer dels seus grans discos.
La CdD d’avui es el tema que obre aquell meu primer LP i que, havent superat amb escreix la prova el temps, conté un dels millors riff de la història del r&r i que us proposo escoltar, perdoneu-me la obvietat, amb “moltíssim amor”.
-          LED ZEPPELIN. Whole Lotta Love. Led Zeppelin II (1969).
PS: Per els que hagueu llegit el comentari d’en RS del dia 24 de desembre i sentiu curiositat per saber qui érem els BATEATLES, us diré que va ser un projecte de grup musical que no va tenir continuïtat degut fonamentalment a la meva imperícia i causa d’una de les frustracions amb les que em defineixo en el meu perfil d’aquest blog.




Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 21 de gener de 2011

Excuses (The Morning Benders)

Aquest grup de jovenets de Berkeley (San Francisco), amb algun dels seus membres, com el líder, cantant i guitarrista, Chris Chu i el seu germà Jon, d’inconfusibles trets asiàtics, ja havia publicat amb cert èxit el disc Talking Through Tin Cans (2008), quant es van mudar a Brooklyn (Nova York) per gravar, amb producció de Chris Taylor, de Grizzly Bear, l’encara millor Big Echo (2010).
Si en el primer àlbum THE MORNING BENDERS, ja apuntaven melodies d’un pop atemporal, amb harmonies que, sense sonar retro, tan ens recordaven als Beatles com als Beach Boys, en el segon han fet un pas de gegant. Amb uns arranjaments sumptuosos i detallistes, alternant passatges acústics amb descàrregues elèctriques, aconsegueixen escapar de les seves referències per obtenir un so personal i reconeixedor. Les precioses composicions de Chu, mesclades a l’estudi de Grizzly Bear en una antiga església, amb la reverberació dels instruments i una especial percussió, amb el que s’obté un so melancòlic i cavernós, donen com a resultat una obra experimental i psicodèlica, però lleugera i lluminosa com la seva Califòrnia natal.
Sobre l’escenari, la seva experta tècnica, que contrasta amb la seva evident joventut, els permet, sense esforç aparent, reinterpretar molt dignament les cançons sense el suport instrumental de l’estudi de gravació.
La CdD d’avui, Excuses, es el tema que obre el segon disc i amb el que van acabar, amb un extens loop i l’acompanyament coral de tots els que, com la M i jo (i també l’A, però no ho havíem comentat i ni tan sols ens varem veure), varem assistir al concert que van oferir a la darrera edició del BAM, a la plaça Reial de BCN.
-    THE MORNING BENDERS. Excuses. Big Echo (2010).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 14 de gener de 2011

Over The Hillside (The Blue Nile)

La M i jo hem passat les festes nadalenques amb les nostres famílies, a Tàrrega (L’Urgell) i a Batea (La Terra Alta). Llargs viatges per paisatges àrids i amb un ambient força hivernal, boira, gebre...ideal per aixecar el peu de l’accelerador i gaudir de la música de THE BLUE NILE.
Malgrat el nom, es tracta d’un grup escocès, liderat pel cantant i compositor Paul Buchanan, format a Glasgow a començament dels anys 80 i dels que puc presumir de tenir tota la seva discografia. Bé, tampoc no té tant mèrit si tenim en conte que en tot aquest temps només han publicat quatre discos: A Walk Across The Rooftops (1983), Hats (1989), la seva obra més coneguda, Peace At Last (1996) i High (2004). Amb aquesta cadència la pròxima publicació hauria de ser imminent, per el que resto expectant.
La seva música es una estranya combinació d’elegant soul-pop electrònic, coronat per una veu que t’atrapa i et fascina, malgrat la lentitud i llargada dels temes. Amb ritmes hipnòtics i senzilles melodies, magnífics arranjaments i brillant producció, aconsegueixen una atmosfera densa i embriagadora, profunda i fresca alhora, capaç d’insuflar “ànima” a la fredor dels instruments, majoritàriament electrònics.
La CdD d’avui es la essència de The Blue Nile, una melodia melancòlica, evocadora de l’amor romàntic, sovint trist i desolat, sense una engruna d’esperança. Ideal per escoltar en silenci a la llum d’un capvespre d’hivern.
-  THE BLUE NILE. Over The Hillside. Hats (1989).





Vídeo afegit posteriorment.


divendres, 7 de gener de 2011

Fall At Your Feet (Crowded House)

Aquesta fotografia del diumenge passat, el dia que Xavi va igualar el rècord de Migueli de partits jugats amb el Barça m’ha evocat una bonica cançó titulada precisament Fall At Your Feet.
Es dels neozelandesos CROWDED HOUSE, banda liderada pel compositor, cantant i guitarrista Neil Finn, que en alguns discos, com aquest Woodface (1991), el més conegut del grup, han contat amb la col·laboració en tasques compositives i interpretatives, al piano i la veu, del seu germà Tim.
Practiquen un pop-rock amb clares influències del Beatles, amb gran importància de les melodies i amb complexes harmonies vocals a partir de la commovedora veu de Neil.
Woodface està farcit de bones cançons com It’s Only Natural, Weather With You o Don’t Dream It’s Over, però avui toca “Caure als teus peus”. Als peus de Xavi Hernández vull dir, qui es mereix ser premiat el proper dilluns amb la Pilota d’or al millor jugador de futbol del 2010.
Podeu escoltar el tema en la seva versió original del 1991 i, a continuació, veure una actuació més recent del grup (que recomano visualitzar en la seva totalitat, fins al final), en un concert multitudinari, on podem comprovar que Neil Finn i els seus segueixen en bona forma.
-   CROWDED HOUSE. Fall At Your Feet. Woodface (1991).