Movin' On Up (Primal Scream)

Quan l'escocès Bobby Gillespie va rebre un ultimàtum dels germans William i Jim Reid instant-lo a participar full time com a bateria de The Jesus And Mary Chain, la banda pionera de noise-pop que acabava de publicar el seminal Psychocandy (1985), va decidir plegar per centrar-se en el seu propi projecte, PRIMAL SCREAM. 

Una banda que, tot i haver estar triada per la revista New Musical Express per incloure el single Velocity Girl en la mítica cassette C-86, no ha tenir fàcil al principi, amb dos àlbums que van passar desapercebuts fins que un antic amic de l'escola, Alan McGee, propietari dels estudis Creation, els va iniciar, no sense resistència, en la escena acid house i, de la mà dels productors Hugo Nicolson i el també DJ, recentment traspassat, Andrew Weatherall, els va gravar un disc que ho canviaria tot. 

Em refereixo a Screamadelica (1991), una mescla sense límits d'estils com el dub, l’àcid house, el gospel, l’ambient, la psicodèlia i el pop que va trencar les barreres entre el rock i el dance. 

Un LP amb hits com Loaded, Come Together, Higher Than The Sun o Don't Fight It, Feel It l'èxit comercial del qual van anar paral·lels al consum d'estupefaents, el que va comportar diferències i canvis de membres del grup, el que seria una constant al llarg dels 30 anys de carrera, en els que, amb resultats artístics desiguals, van publicar un total d'onze àlbums d’estudi dels que en destacaria el cinquè, Vanishing Point (1997), amb Kowalski com a hit principal; el sisè, XTRMNTR (2000), llegit "Exterminator", una obra d'intens contingut polític -no en va el seu pare, Bob Gillespie, va ser membre del Partit Laborista Escocès - amb la participació de Kevin Shields, ex-guitarrista de My Bloody Valentine, amb singles com Swastika Eyes, Kill All Hippies o Blood Money i el desè, More Light (2013), amb tracks destacats com 2013, Invisible City o It's Allright, It's OK. 

Una sèrie de temes, i molts més, fins a un total de 31, que aquells seguidors del blog que no coneixeu i us voleu endinsar en la anàrquica i dispar discografia dels de Glasgow, trobareu recopilats en ordre cronològic en un doble CD editat l'any passat amb el nom de Maximum Rock'n'Roll: The Singles (2019), que us recomano de totes totes. 

A l'hora de triar la CdD d’avui he dubtat entre unes quantes, però totes de l'esmentat Screamadelica, un àlbum transcendental -presentat amb aquesta mítica caràtula, obra de Paul Cannell, inspirada en la contemplació del sostre de Creation Records sota el efectes de la LSD i de la qual l'Oficina de Correus d'Anglaterra en va fer un segell- amb 11 tracks, 10 d'elles composades per Gillespie i els guitarristes Andrew Innes i Robert Young, però en el que la labor dels productors, principalment Weatherall, fou fonamental, tot i què el tema finalment escollit és un dels dos acreditats a Jimmy Miller. 

I no es tracta de cap dels esmentats abans sinó de l'inicial, Movi´n On Up, un himne amb reminiscències "stonianes" amb un magnífic acompanyament vocal de Denise Johnson i un dels començaments, amb uns acords de guitarra electroacústica, piano i uns cops de tambor, més recognoscibles de la història del rock. 

 - PRIMAL SCREAM. Movi'n On Up. Screamadelica (1991).

Skeleton Key (Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 4:

La darrera dècada ha estat artísticament molt desigual per a ¨l'estranya parella" a la que està dedicada aquesta sèrie de CdD (vegeu aquí). Així, mentre Isobel Campbell ha publicat un sol disc, el preciós There Is No Other (2020), comentat al post anterior (aquí), MARK LANEGAN (i aquí), participant en projectes paral·lels amb músics coneguts del blog com Josh Homme (dels QOTSA) i un altre hiperactiu, Greg Dulli (de The Afghan Whigs, The Twilight Singers, The Gutter Twins...) o no, com Duke Garwood, Alain Johannes i Rob Marshall i en solitari, acompanyant-se o no de la Mark Lanegan Band, ha estat especialment prolífic amb més de mitja dotzena d'àlbums, dels que en destacaria un parell, Blues Funeral (2012) i el darrer, Straight Songs Of Sorrow (2020).

Un LP posat en circulació només unes setmanes després de les seves memòries, Sing Backwards And Weep (2020), llibre amb el que comparteix la documentació dels aspectes autobiogràfics més sòrdids com la delinqüència, les drogues o els trastorns mentals. El dotzè editat en solitari i primer en el que no participa Mike Johnson però sí alguns dels "sospitosos habituals" abans esmentats (Johannes i Dulli) i altres com John Paul Jones (ex Led Zeppelin), Warren Ellis (el violinista col·lega de Nick Cave), Adrian Utley (de Portishead), Mark Morton, Ed Harcourt o Shelley Brien, la seva parella, co autora de dos temes i amb qui es marca un preciós duet a This Game Of Love, tot i què amb un registre ben allunyat dels que ens tenien acostumats en els tres àlbums de la època que hem convingut qualificar com de "La bella i la bèstia".

Un àlbum a l'alçada dels millors de la seva discografia, com Field Songs (2001) o l’esmentat Blues Funeral (2012), en el que apreciem els dos vessants habituals del cantautor, el tradicional folk-blues, en temes com Apples From A Tree (amb Morton com a co autor) o Stockholm City Blues, i l'electrònic, com la inicial I Wouldn't Want To Say o la CdD, Skeleton Key.

Una llarga -més de set minuts-, inquietant i misteriosa composició al voltant del dolor, la redempció i l'amor, en la que esmenta el títol del disc a l'estrofa en la que ens convida a que el seguim al soterrani on cantarà una dolça i directa cançó de dolor:

          Come on, follow me through the underground

          And I will sing to you a song of sorrow

          I will sing to you a sweet, straight song of sorrow...

          Skeleton key, where are ya? Yeah

 - MARK LANEGAN. Skeleton Key. Straight Songs Of Sorrow (2020).

 

Instant Karma! (Plastic Ono Band)

El proper dimarts 8 de desembre es compliran 40 anys de la mort, víctima d'un infame assassí -el nom del qual ha de romandre en la ignomínia (motiu per el que està prohibit esmentar-lo en aquest blog)- de John Lennon, l'ídol de la meva adolescència. 

Un personatge contradictori i transgressor que, de seguir amb vida, el passat dia 9 d'octubre hauria fet 80 anys, motiu pel que la seva vídua, Yoko Ono, i el seu fill en comú, Sean Ono Lennon, han seleccionat 36 de les seves icòniques gravacions per mesclar-les de nou, amb els productors Paul Hicks i el seu ajudant, Sam Gannon, als Henson Recording Studio (abans A&M) de Los Angeles, Califòrnia, masteritzar-les per l'enginyer Alex Wharton als llegendaris Abbey Road de Londres, utilitzant exclusivament equips analògics, i editar-les amb el títol d'una de les composicions, Gimme Some Truth. The Ultimate Mix (2020), un retret (Dóna'm una mica de veritat) a la classe política de la seva època, malauradament vigent a l'actualitat. 

Una obra que, respectant l'original, en millora la qualitat del so i la veu de l'artista i es publica en diversos formats com vinil, CD i Blu-ray i un boxset Deluxe que inclou un pòster, dues postals, una calcomania per al cotxe i un llibret de 124 pàgines on s'expliquen totes i cada una de les cançons. Un cançoner -al que, personalment, trobo a faltar un tema, Mother, que reflecteix la seva traumàtica infància sense pares- que mostra l'ideari de l'autor sobre els temes més recurrents de la seva obra com el pacifisme, la religió, la política, l'amor i el que aquest comporta: matrimoni, paternitat, solitud... 

36 tracks seqüenciades en ordre cronològic, algunes de les quals com Imagine (en versió de Khaled i Noa), Stand By Me (original de Ben E. King), Jealous Guy i God, han estat protagonistes de sengles CdD; altres tan conegudes com Working Class Hero, Power To The People, una versió en directe de Come Together (la que obre el mític Abbey Road de The Beatles), Mind Games, (Just Like) Starting Over, Woman, Happy Xmas (War Is Over) o Give Peace A Chance; i les meves preferides, How Do You Sleep?, #9 Dream, Watching The Wheels i la que enceta la col·lecció i CdD d'avui, Instant Karma! (We All Shine On). 

Un tema publicat originalment com a single, la temàtica del qual va sortir d'un sopar de la parella amb Tony Cox, l'ex de Yoko, i la seva esposa Melinde Kendall, qui va pronunciar aquesta expressió, Instant Karma, que va evocar en l'encara beatle el seu despertar espiritual en la seva estada a la Índia, on es va familiaritzar amb el concepte del karma, la creença popular entre les religions hinduista i budista de que les teves accions del present tindran conseqüències en la teva vida en futures reencarnacions i que va inspirar l'autor en la idea de cridar la humanitat a responsabilitar-se dels seus actes i lluitar contra els mals del món. 

 Una cançó gravada als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road) el mateix dia que es va compondre, amb John Lennon al piano i la veu, acompanyat de George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman (el beatle de l'època d'Hamburg) al baix i Alan White (el futur Yes) a la bateria; produïda per Phil Spector, en la que seria la primera de les múltiples col·laboracions amb els de Liverpool, com el Let It Be (1970) de The Beatles, All Things Must Pass (1970) de George Harrison, John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971); a la que hi va afegir diversos teclats, interpretats pel mateix Lennon, Voorman i l'amic Billy Preston i aplicar el seu característic wall of sound, i de la que m'agraden especialment els cors, interpretats per la Yoko Ono, Mal Evans, l'assistent habitual dels Beatles i un grup de desconeguts que van reclutar en un pub proper, quan fan:  

               

               Well, we all shine on 

               Like the moon and the stars and the sun 

               Well, we all shine on... 

Acreditada a la PLASTIC ONO BAND i, en paraules de John Lennon, "composada a l'hora d'esmorzar, gravada a la dinar i posada a la de sopar" (en realitat va ser publicada només 10 dies després), no està gens malament, oi? 

 - PLASTIC ONO BAND. Instant Karma! (We All Shine On) (1970).

 

The National Bird Of India (Isobel Campbell)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 3:

Quan gairebé ningú no ho esperàvem, als 14 anys de la publicació del seu darrer disc en solitari després de la etapa amb Belle & Sebastian (vegeu aquí), i deu des del tercer en col·laboració amb Mark Lanegan -"l'estranya parella" que dona nom a aquesta sèrie de post (vegeu aquí i aquí)- fa uns mesos ISOBEL CAMPBELL va  llançar un àlbum, There Is No Other... (2020), que considero entre els millors de la seva discografia.

Una obra composada fa uns cinc anys, la publicació de la qual s'ha demorat per la burocràcia derivada de la fallida de la discogràfica que l'havia d'editar, gravada a Los Angeles, Califòrnia, on resideix actualment, i co-produïda amb el seu espòs, el bateria Chris Szczech. 

Tretze tracks on predominen  gemmes de pop-folk en els que la fràgil veu de la de Glasgow és embolcallada per una guitarra acústica de tons crepusculars i uns exquisits arranjaments de teclats, corda i percussió que ens evoquen la escena del barri angelí de Laurel Canyon dels anys 60 però que s'obre a altres estils com la bossa nova, el country, el soul i el pop psicodèlic, tan ben representat a la caràtula del disc, obra de Luke Insect, amb aquests aires sixties a l'estil de la chançon francesa de la mateixa dècada.

Un àlbum que s'inicia amb un himne a la seva ciutat d'acollida, City Of Angels, seguit d'una singular versió electro-pop del clàssic Running Down A Dream, de TomPetty, per arribar al zenit cap a la meitat, amb Ant Life i tres temes consecutius excepcionals que, escoltats d'una tirada, us deixaran hipnotitzats, The Heart Of It All, Hey World (amb l'aportació vocal de Tracy Nelson en pla gospel) i The National Bird Of India, la CdD, en la que la veu xiuxiuejada a cau d'orella de Campbell s'esvaeix entre el ritme relaxat del baix elèctric i les cordes, amb inflexions hindús, fantàsticament arranjades per Nina Violet.

 - ISOBEL CAMPBELL. The National Bird Of India. There Is No Other... (2020).

Tennessee Fire (The Silos)

Dir THE SILOS és el mateix que dir Walter Salas-Humara, un fill d'emigrants cubans, nascut a New York i criat bilingüe a Fort Lauderdale, Florida, on es va llicenciar en Belles Arts, abans de tornar a la seva ciutat natal on, juntament amb el guitarrista i baixista Bob Rupe i Mary Rowell, una violinista de formació clàssica, va formar una banda pionera d'un estil prou conegut dels seguidors de la CdD, l'alt-country.

Una formació que va editar tres àlbums, About Her Steps (1985), Cuba (1987) i The Silos, més conegut com The One With The Bird On The Cover (1990), amb el segon dels quals van obtenir un gran reconeixement, abans de traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia, on va reformar el grup amb músics d'Austin, Texas, amb qui va gravar tres discos més, Hasta la Victoria (1992), Susan Across The Ocean (1994) i Heater (1998) i, de nou a NYC, a la recerca d'un so més despullat, en format power-trio, arribar a la dotzena de discos d'estudi, dels que en destacaria Laser Beam Next Door (2001), When The Telephone Rings (2004) o el darrer, Florizona (2011), i alguns directes com Barcelona (2001) o This Highway Is A Circle (2007).

Una carrera musical que ha intercalat amb quatres discos en solitari, Lagartija (1988), amb la participació de Rupe, Radar (1995), Curve And Shake (2014) i Explodes And Disappears (2016), multitud de col·laboracions i projectes paral·lels com The Setters, amb un vell conegut del blog, Alejandro Escovedo, a més a més de composar bandes sonores cinematogràfiques i de sèries de TV i produir a altres grups. I, per si fos poc, en els darrers 20 anys ho ha compaginat amb la carrera de pintor que l'èxit de The Silos el va obligar a ajornar i en la que ha destacat amb retrats de gossos, impresos en una àmplia gamma de productes (roba, papereria, accessoris...) que comercialitza amb la seva empresa WaltersDogs.

Com a CdD he triat un tema de l'aclamat Cuba, un nom que no implica cap referència a la música de la illa caribenya de la que van fugir els seus pares sinó que l'utilitza com a metàfora d'un lloc mental on tot s'arreplega.  Una àlbum amb 10 fantàstiques tracks, tot i què en reedicions successives ha arribat fins a 16, produït per Salas-Humara i Rupe, qui n'hi aporta dos, She Lives Up The Street (com a co-autor) i Memories, que, basant-se en estructures simples de tres acords, evidència el geni melòdic del seu autor i que va ser clau en el naixement o, més ben dit, re-naixement del rock d'arrels (roots-rock), conegut també senzillament com a "americana". Una obra en la que hi trobareu des de balades com Margaret, basada en la guitarra acústica o For Always i Going Round, a les que el violí de Rowell anticipa el que pocs anys després aportaria la mandolina de Peter Buck als REM, a autèntics rock & roll com l'esmentada She Lives Up The Street i Tennessee Fire, la que enceta el disc i que podeu escoltar tot seguit.

- THE SILOS. Tennessee Fire. Cuba (1987).     

Blue Comanche (Westerman)

 

Després d'uns quants singles i un parell d'EP en la línia d'artistes de folk-rock americans com Joni Mitchell o Neil Young o britànics com Nick Drake, el londinenc Will Westerman, de la mà del seu inseparable amic Nathan Jenkins, aka Bullion, fa uns mesos va debutar en format LP amb un radical canvi d'estil, amb textures del soft-rock dels anys 80 com John Martyn o Steely Dan i coneguts del blog com The Blue Nile o Talk Talk, la mort del líder dels quals, Mark Hollis, sembla haver inspirat el tema que tanca i li dona nom al disc, Your Hero Is Not Dead (2020). 

Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.

Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD, Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.

 - WESTERMAN. Blue Comanche. Your Her Is Not Dead (2020).

Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)

Africana 18: 

Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa, paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar "Mirar més enllà de les aparences". 

Completada amb una secció rítmica formada per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé, construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort (2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el definitiu Bouger Le Monde (2012). 

Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana) amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk, interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants. 

Una obra que els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra (CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.

Ngambali i un altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP, From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019). 

Com a CdD he triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock (Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc, Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. 

 - STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).

 

Lump (The Presidents Of The United States Of America)

A principis dels anys 90 va aparèixer a la plujosa ciutat de Seattle, Washington, aleshores dominada per la frustració i el desencís social que donarien lloc al moviment grunge, un grup de rock alternatiu considerat com un dels més divertits de la història. 

Parlem de THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA, creat per Chris Ballew, compositor i cantant principal, i Dave Dederer, tots dos acompanyant-se, per influència de Mark Sandman, el líder de Morphine, de guitarres modificades, amb dues i tres cordes de baix, respectivament, als qui es va incorporar posteriorment el bateria Jason Finn. 

Un trio que en els seus 20 anys de carrera -amb diverses pauses dedicades a projectes en solitari i amb la entrada d'un nou guitarrista, Andrew McKeag, per Dederer el 2004- fins a la seva dissolució el 2015, van publicar mitja dotzena d'àlbums dels que en destacaria els dos primers, l'homònim del 1995 i II (1996) i el darrer, Kudos Of You! (2014). 

Uns discos amb un so peculiar, proper al garage i al punk, amb la frescor pròpia del seu amateurisme, sense més intenció que la de fer-t'ho passar bé, amb composicions curtes, enganxoses i de temàtiques absurdes sobre banalitats com els préssecs o els gats, amb el que van assolir un èxit a priori absolutament improbable a la escena musical del moment. 

Com a CdD he triat un tema del seu LP de debut, una col·lecció de 13 tracks en una mica menys de 38 minuts, dels que en destacaria la inicial, Kitty (una bona part de la qual se la passa miolant miau, miau, miau-miau-miau-miau...), Peaches, per a molts la millor del disc (vegeu aquí), Dunne Buggy i, esclar, la escollida, Lump, la més coneguda de la banda i la preferida de Ballew, el seu autor, inspirada en un parell de nits de malsons que li van provocar una reacció adversa als antibiòtics que se li van administrar per guarir-lo d'una pneumònia. Una composició de la que se n'han fet versions amb diversos noms com Gump (una paròdia en homenatge al millor corredor de tots els temps, ja ho sabeu: Forrest...Forrest Gump) o Plump però de la que no en tinc constància de cap titulada Trump. 

Per cert, malgrat el seu nom, les lletres dels PUSA, com també se'ls coneix, mai no han contingut cap missatge polític (com he dit abans poden anar sobre milions de préssecs i tota mena de fauna com gats, granotes, sargantanes...sense cap pretensió) però han actuat en diverses convencions del Partit Demòcrata en suport a candidats com Bill Clinton (1994) i John Kerry (2004) i n'han avalat a altres com Barack Obama (2009) i Bernie Sanders (2016) o sigui que, de seguir en actiu, és fàcil deduir a qui recolzarien a les eleccions del dimarts que ve, oi? 

 - THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA. Lump. The Presidents Of The United States Of America (1995). 

Waving Past Nirvana (Wives)

La casualitat de  que quatre músics de Queens, Nova York, (el cantant i guitarrista Jay Beach, el guitarra solista Andrew Bailey, el baixista Alex Crawford i el bateria Adam Sachs) coincidissin en el temps (en el que cada un dels seus projectes estiguessin eventualment en pausa) i el lloc (uns estudis de gravació lliures de cap compromís durant uns dies), va donar com a fruit un grup, WIVES, que va debutar, ara fa un any, amb un disc genial.

Una banda amb un estil musical poc definit, que ve a ser un compendi de múltiples influències de la seva ciutat, des de The Velvet Underground a The Strokes, passant pels Ramones o Sonic Youth, així com, i sobretot, de The Pixies, de la no tan llunyana Boston, Massachusetts, com veieu, totes en la estela del punk i el garage-rock alternatius.

Un estil del que, amb aquest So Removed (2019), els podem considerar la darrera i més actual versió. Un àlbum gravat de manera artesanal, el que allí en diuen DIY (Do It Yourself), en el que les guitarres distorsionades i dissonants envonten elaborades melodies que, en la veu del líder, amb tendència al recitat, expressen l'ansietat i la por existencial pròpies dels temps que corren i que entronquen amb el llinatge del rock intel·ligent i mordaç d'alguns dels grups esmentats.

Un disc amb 11 tracks dels que m’agraden especialment The 20 Teens, Servants, Why Is Life, Workin’ i la CdD, li inicial Waving Past Nirvana, la millor carta de presentació d’un primer treball amb el que aquests (o hauríem de dir aquestes?) “Vídues” han deixat el llistó tan alt que convida a pensar que el projecte tindrà continuïtat i a seguir-lo amb expectativa.

- WIVES. Waving Past Nirvana. So Removed (2019).

Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) -2: 
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.

Amb això vull dir que en aquest cas és la qui a Belle & Sebastian (vegeu aquí) assumia tasques d'acompanyament al violoncel, i rarament al piano i vocal, després d'uns inicis amb The Gentle Waves, amb qui va publicar dos àlbums i en solitari, amb un parell més, Amorino (2003) i Milkwhite Sheets (2006), refusa el paper de musa per prendre el comandament del projecte, composant la majoria de les peces, que arranja i produeix a l'estudi, el veritable espai de confort de Campbell, per afegir després, i a distància, al seu xiuxiueig angelical la polsegosa veu de baríton de Lanegan, del que en resulta un maridatge agredolç que va donar lloc a tres LP que suposen un recorregut per diversos gèneres de música americana com el folk, el country, el gospel o el blues.

Tres discos, Ballad Of The Broken Seas (2006), Sunday At Devil Dirt (2008) i Hawk (2010), en els que es perceben dues personalitats tan distants que, com diu el tòpic, s'atreuen, potser perquè, en el fons, son dos romàntics incurables, la presentació del primer, i probablement millor, dels quals va començar tan malament, concretament un any després de la seva publicació, quan ell estava completant un dels molts períodes de rehabilitació a que ha estat sotmès, com va acabar, el 2013, per esgotament emocional de la de Glasgow.

Un període en el que Lanegan no ha parat de editar material divers, com comentava al primer post, mentre Campbell s'ho prenia amb més calma, fins fa uns mesos que tots dos, ella amb There Is No Other (2020) i ell amb Straight Songs Of Sorrow (2020), motius dels dos següents post de la sèrie, han assolit, si més no per a mi, el sostre artístic de les seves respectives carreres.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat ...Broken Seas, una obra de la que, a més a més de la CdD, Honey Child What Can I Do?, potser la més pop del disc,  en destacaria tracks com l'inicial Deu Ibi Est, amb una increïble tornada en llatí, The False Husband, l'homònima Ballad Of The Broken Seas, Revolver (la única composada per Lanegan), Ramblin' Man, una versió de Hank Williams i The Circus Is Leaving Town, el tema final fet a la seva mida, en el que, de la confessió d'un pletòric Lanegan, quan repeteix com un possés "M'hauries pogut fer creure que el sol es pon per l'est..." podem extreure la "moraleja" de que les aparences enganyen i que, per sobre de l'animal d'imponent presència, qui veritablement perillava en aquesta història no era, precisament, la fràgil i delicada flor. 

- ISOBEL CAMPBELL & MARK LANEGAN. Honey Child What Can I Do? Ballad Of The Broken Seas (2006).

One To Another (The Charlatans UK)

Si hagués de definir amb un sol adjectiu als protagonistes de la CdD d'avui no ho dubtaria gens, i seria el de "supervivents", qualificatiu que comprendreu els seguidors del blog que dediqueu uns minuts a llegir el post.

Em refereixo a THE CHARLATANS, un quintet format el 1989 a Birmingham, United Kingdom (UK) -que va haver de canviar de nom, afegint-li el patronímic UK, per diferenciar-se d'un grup californià dels anys 60 amb el mateix nom- liderat pel baixista Martin Blunt, el teclista Rob Collins i el bateria Jon Brookes, als que, després d'alguns canvis, s'incorporaria el guitarrista Mark Collins (sense cap parentiu amb el teclista) i el cantant, i fet i fet frontman del grup, Tim Burgess, qui, per cert, fa poques setmanes ha publicat un nou disc en solitari, I Love The New Sky (2020).

Tot i què en els seus inicis, coincidint amb la època de furor de The Stone Roses i The Happy Mondays, se'ls va associar al so "Madchester", el seu estil bevia del rock psicodèlic, especialment definit per l'orgue Hammond de Rob Collins i la secció rítmica Blunt-Brookes, fussionat amb el rhythm & blues, el soul i el garage-rock, tot i què, ens els tretze àlbums que han publicat des del 1990 al 2017, han incorporat alguns tocs de country, de reggae i, seguint l'estela del pop britànic, el dance i el techno underground.

Una carrera de fons que ha posat a cada un al seu lloc en la que la banda va haver de superar problemes derivats d'una depressió de Blunt, una condemna d'uns mesos de presó de Rob Collins per la seva participació, sembla que involuntària, en un atracament i, el pitjor, la mort d'aquest en un accident de circulació mentre estaven gravant el seu cinquè disc, Tellin' Stories (1996). 
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.

Com a CdD he triat un tema de Tellin' Stories, el gravat en les pitjors condicions emocionals però amb millor resultat comercial de la seva carrera. Un àlbum farcit de hits com With No Shoes, North Country Boy, la mateixa Tellin' Stories, How High o l'escollida, l'aclaparadora One To Another, un dels singles més coneguts de la seva discografia i que, a dia d'avui, no desentonaria en cap pista de ball com cal.

- THE CHARLATANS UK. One To Another. Tellin' Stories (1996).

Candle In The Wind (Elton John)

Aquesta nit estava prevista l’actuació de Sir ELTON JOHN al Palau Sant Jordi de Barcelona, en el marc de la gira mundial de comiat de la seva carrera que, amb motiu de la Covid-19, ha estat ajornada per al mes d’Octubre del 2021.

Confiem que aleshores la pandèmia hagi estat controlada i el concert pugui tenir lloc i, així, els afortunats (en el doble sentit de la paraula, donat el preu de les entrades) espectadors gaudeixin dels greatest-hits d’una discografia incommensurable, de la que en destacaria tres àlbums, els meus preferits.

Els seguidors fidels del blog recordareu els dos post anteriors per les respectives CdD, la homònima MadmanAcross The Water (1971) i Rocket Man (Honky Château, 1972), així que avui tancarem la trilogia amb el que, per a molts, és el seu millor disc.

Una obra creada en un període especialment prolífic –recordem que portava publicats sis discos en cinc anys- que va donar per a un doble LP amb 18 tracks, els texts  de les quals, escrits per Bernie Taupin en tres setmanes, va musicar John en només 72 hores i van ser gravades tanmateix en el breu període de 15 dies al Castell d’Hérouville, el mateix on va enregistrar l’esmentat Honky Château i el següent Don’t Shoot Me, I’m Only The Piano Player (1974).

Un disc que s’inspira en la nostàlgia de Taupin pel cinema de la seva infantesa, titulat Goodbye Yellow Brick Road (1974), en al·lusió al “camí de maons grocs” que condueixen a la Ciutat Maragda, a la pel·lícula El Mag d’Oz (Ian Fleming, 1939), protagonitzada per Judy Garland, la primera que recordava haver vist, amb lletres senzilles que descriuen el desig de tornar a un estil de vida més simple i que, en la veu del cantant, t’arriben directament al cor.

Un doble àlbum en l’edició original en vinil, iniciat amb dos temes concatenats, Funeral For A Friend/Love Lies Bleeding, que conformen un melodramàtic exercici de rock progessiu de 11 minuts, del que en el seu moment se’n van editar singles com Bennie And The Jets, l’homònima GYBR i Saturday Night’s Alright For Fighting que van representar l’apoteosi comercial dels seus autors però del que a mi me n’agradava especialment un altre que, amb el temps, com es veurà, va adquirir un significat especial, Candle In The Wind, la CdD d’avui.

Una cançó aparentment dedicada a la malaurada actriu Marilyn Monroe, a la que Taupin al·ludeix pel seu nom de pila a la primera frase, “Goodbye Norma Jean...” però que l’escriptor fa extensiva a qualsevol jove famós l’existència del qual es veu truncada a la flor de la vida de tal forma que la mort prematura el fa immortal, per la qual cosa es podria aplicar a artistes con James Dean o Montgomery Clift o cantants con Jim Morrison, de The Doors, el títol de la qual s’inspira en una expressió que va escoltar en un homenatge a un altre mite, Janis Joplin.

Una composició editada el 1973 que va cobrar una segona vida el dia 6 de setembre de 1997 en el que, a proposta de la família reial britànica, amb Brad Branson, el propietari de Virgin, com a mitjancer, va interpretar a l’enterrament de la seva amiga Diana Spencer,  Princesa de Gal·les, la popular Lady Di, a la que va conèixer l’any 1981 al Castell de Windsor, poc abans de casar-se amb el Príncep Carles, a la festa del vintè aniversari del seu futur cunyat, i recentment implicat en l’escàndol Jeffrey Epstein, el Príncep Andreu, Duc de York.

Una cançó que, adaptada i rebatejada com a Goodbye England’s Rose i tornada a gravar amb el productor George Martin, va batre tots els records de vendes fins a convertir-se en el segon single més venut de la història, després de l’inabastable White Chritsmas de Bing Crosby.

Un tema que -això sí, en la versió original, ja que la dedicada a la seva estimada “Rosa d’Anglaterra” no l’ha tornat a interpretar mai més des d’aquell dia a l’Abadia de Westminster (i que recordarem al segon vídeo d’avui)- confiem pugui sonar d’aquí un any al Sant Jordi, a la interrompuda gira de comiat anomenada com aquest imprescindible disc, substituint el mot Goodbye pel més definitiu de Farewell Yellow Brick Road.

-          ELTON JOHN. Candle In The Wind. Goodbye Yellow Brick Road (1973).

Seventeen (Sharon Van Etten)

La cantautora de New Jersey SHARON VAN ETTEN, de tornada de la Middle Tennessee State University on va ampliar els seus estudis, es va traslladar a Brooklyn, NY, on Kyp Malone, de TV On The Radio, la va empènyer a una carrera musical en la que ha publicat mitja dotzena d'àlbums.

Una discografia iniciada amb el semiacúsitic Because I Was In Love (2009), al que va seguir, ja en format banda, Epic (2010) i un tercer, Tramp (2012), en el que, amb la participació de coneguts del blog com els germans Aaron -productor del disc- i Bryce Dessner, de The National i Zach Condon, de Beirut, i altres com Matt Barrick, de The Walkmen, i Jenn Wasner, de Wye Oak, va obtenir un reconeixement que es va mantenir en el següent, Are We There (2014).

Malauradament, els seus seguidors hem hagut d'esperar cinc anys, amb la excepció de l'EP I Don't Want To Let You Down (2015), per veure editat nou material. Un temps que la protagonista d'avui va dedicar a fer d'actriu a sèries de TV com The OA o Twin Peaks, a composar bandes sonores, a estudiar psicologia...ah! i, després de trencar amb la seva parella durant deu anys i formar-ne una altra amb el seu bateria, i actual mànager, Zeke Hutchins, ser mare.

Cinc anys de silenci discogràfic que han valgut la pena donat el resultat, Remind Me Tomorrow (2019), l'àlbum més madur que hagi gravat, fruit de les experiències acumulades durant aquest període, amb una bona part, per què no dir-ho?, de caos, com bé transmet la fotografia de la portada. Un disc en el que han tingut un pes essencial John Congleton, el famós productor de dones que els seguidors de la CdD coneixeu prou bé, com Angel Olsen o "Annie" Clark (aka St. Vincent), i el multiinstrumentista Jamie Stewart, de  Xiu Xiu, que han incorporat sintetitzadors i loops de bateria a una obra dominada fins aleshores per les guitarres.

Un disc de 10 tracks de les que m'agraden especialment la inicial I Told You Everything, No One's Easy To Love, Jupiter 4, per sobre d'altres com Malibu o Stay (una declaració d'amor al seu fill Denver), amb clares influències d'una altra amiga nostra, Lana Del Rey, i del que, a l'hora de triar-ne una com a CdD d'avui, no hi ha cap dubte, donat que la seqüenciada en el número sis és, probablement, el tema més pop que hagi composat mai.

Em refereixo a Seventeen (disset), una evocació nostàlgica de la seva adolescència en la que reflexiona sobre com anem creixent i canviant fins a trobar el nostre lloc al món en forma de crescendo a l'estil...ejem! de The E. Street Band, que us deixarà sense alè i del que en podeu gaudir en el videoclip, una oda a Nova York, dirigit per Maureen Towery i en un directe al Festival de Glastonbury de l'any passat.

- SHARON VAN ETTEN. Seventeen. Remind Me Tomorrow (2019).

< />

Stay (Mark Lanegan)

L’estranya parella (La bella i la bèstia) -1:

La confluència de dos artistes d’estils tan allunyats semblava tan improbable que he decidit anomenar la sèrie d’aquest quatrimestre com la famosa obra, The Odd Couple (Neil Simon, 1965), portada al cinema (Gene Saks, 1968) amb Jack Lemmon i Walter Matthau com a protagonistes i a teatres d’arreu del mon, i concretament a casa nostra, amb el títol de “L’estranya parella”, amb els entranyables Joan Pera i Paco Morán.

Una atípica parella -formada pel bregat cantautor americà MARK LANEGAN i la escocesa ISOBEL CAMPBELL, cantant i violoncel·lista que va formar part inicialment i sempre a l’ombra de l’indiscutible Stuart Murdoch, dels meus estimats Belle & Sebastian- que entre el 2006 i el 2010 va donar com a fruit tres interessants àlbums que repassarem en el següent post sobre aquests a qui molts del seus fans es refereixen com “la bella i la bèstia”.

Una col·laboració a l’acabar la qual vaig perdre la pista de la de Glasgow fins fa uns mesos en que va publicar probablement el seu millor treball, There Is No Other (2020), poques setmanes abans de que ho fes Lanegan amb Straight Songs Of Sorrow (2020), el darrer d’una dilatada discografia que intentaré resumir tot seguit.

Una carrera iniciada al seu estat natal de Washington, superant alguns problemes amb la llei per culpa d’unes addicions que el perseguiran tota la vida, liderant el grup de grunge amb tocs psicodèlics Screaming Trees, amb els que, jugant en una categoria inferior a bandes que dominaven la escena a Seattle com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Alice In Chains, va publicar set LP’s, dels que en destacaria el sisè, Sweet Oblivion (1992),  al temps que iniciava una carrera en solitari que ha compaginat amb múltiples projectes, a més a més del que ens ocupa amb la Campbell, com l’efímera “superbanda” Mad Season, Queens Of The Stone Age (QOTSA), The Twilight Singers i The Gutter Twins (tots dos amb un altre vell conegut del blog, Greg Dulli, de The Afghan Wigs) o Soulsavers i col·laboracions diverses amb artistes com UNKLE, Slash (de Guns N’ Roses), Warpaint, Massive Attack, Moby, Neko Case (de The New Pornographers), Duke Garwood o Josh Homme (el líder dels QOTSA).

Tornant a la seva carrera com a solista, que ja va per als 30 anys, ha publicat una dotzena d’àlbums, dels que, per sobre del seu debut, The Winding Sheet (1990), en el que el van acompanyar ni més ni menys que Kurt Cobain i Krist Novoselic (de Nirvana), en destacaria el segon, Whiskey For The Holy Ghost (1994), Scraps At Midnight (1998), I’ll Take Care Of You (1999), un disc de versions de temes d’artistes diversos com Tim Hardin, Eddie Floyd i Booker T. Jones o del seu admirat Jeffrey Lee Pierce (el líder de The Gun Club); Field Songs (2001), Bubblegum (2004), en el que, entre altres, hi van participar el seu amic Josh Homme i Nick Oliveri (també QOTSA), Greg Dulli, PJ Harvey, Izzy Stradlin i Duff McKagan (de Guns N’ Roses) i Wendy Rae Fowler, la seva ex, acreditats com The Mark Lanegan Band; Blues Funeral (2012) i el darrer, l’esmentat Straight Songs Of Sorrow, al que dedicarem el quart post.

Una prolífica carrera marcada pel blues dels seus amors, al que ha incorporat elements del folk, el rock alternatiu i la electrònica, amb la seva envejable veu de tenor en primer pla i de la que he de triar dues CdD, per als post números 1 i 4, previstos per a les properes setmanes. I començarem per un disc que, tot i poder-se considerar inferior a d'altres abans esmentats, té un significat especial per a mi, pel fet de ser aquell amb el que el vaig conèixer. Em refereixo al també esmentat Scraps At Midnight, el tercer de la seva discografia en solitari, gravat al Rancho de la Luna, en ple desert californià de Joshua Tree i co-produït amb el seu col·laborador habitual, Mike Johnson, conegut també per ser el baixista que va substituir a Lou Barlow als Dinosaur Jr. el líder dels quals, J. Mascis, contribueix per cert en un tema interpretant el piano. 

Un àlbum terapèutic en el que Lanegan, a l'alta d'un centre de rehabilitació del que en va sortir reforçat, (si em permeteu el tòpic) exorcisa els seus dimonis, que no son pocs, amb texts al voltant de la pèrdua, el pecat i la redempció, en dotze tracks que interpreta amb una passió que, per moments, evoca mites com John Cale, Tom Waits o Nick Cave, dels que en destacaria l'inicial, Hospital Roll Call, Hotel, Whells, la coda final de més de vuit minuts, Because Of This, i la CdD, Stay, una commovedora balada en la que un amant abandonat suplica poder romandre al costat del seu objecte de desig, i no és tan el que diu sinó la entrega amb la que ho fa, com podeu comprovar a la tornada:

          Down like the rain, down like the rain

          Comin' down like the rain comin' down

          Oh I wanna be there by your side

          'Cause this feels like dyin', babe

          Let me stay around , let me stay around.

 - MARK LANEGAN. Stay. Scraps At Midnight (1998).