Hey Joe (Jimi Hendrix)

La CdD nº 100 havia de ser especial. Tan especial que una vegada la vaig escollir "la cançó de la meva vida". Va ser fa uns deu anys, en una reunió extraordinària de dos clubs dels que formo part, el Fire Street Disc-Club i la Fundació Club Gastronòmic del Divendres 1998 (FCGD) en la que vàrem organitzar una Jornada Gastronòmica a la que havíem de portar una cançó cada un, per tal de confeccionar un CD que es va anomenar "La cançó de la meva vida". No cal que dir que el disc va resultar d'un eclecticisme infumable i no l'he escoltat mai més, però he recuperat el tema que vaig proposar jo, Hey Joe, en versió de JIMI HENDRIX, per celebrar la entrada nº 100 al blog  la Cançó del Divendres (CdD).

I es que, per a mi, aquest guitarrista esquerrà, mestís, fill de pare negre i mare índia cherokee, nascut a Seattle (Whasington, USA) i mort prematurament a Londres a la tràgica edat de 27 anys (com BrianJones, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain i, darrerament, Amy Winehouse), es quelcom més que, amb permís d'Eric Clapton i Jimmy Page, el millor guitarrista de tots els temps, es la icona més gran (frec a frec amb JohnLennon) de la història del rock.

Sense formació acadèmica musical però amb una intuïció extraordinària, amb referències en el blues-rock (Chuch Berry, Eric Clapton, BB King), la escena blues de Chicago (Muddy Waters, Albert King) o el blues del Delta més genuí (Robert Johnson), va aconseguir, de forma totalment autodidacta, una musicalitat hipnòtica, ornada amb un seguit de recursos innovadors, com el feed-back o el wah-wah, en l'ús del qual el va instruir el mateix Frank Zappa.

La biografia de James Marshall (Jimi) Hendrix es prou coneguda pels seus fans: desprès d'un periple sense pena ni glòria per diversos estats de la Unió, en que va acompanyar ocasionalment a cantants de la talla de Ike & Tina Turner, Sam Cooke, Curtis Knight o Little Richard (que no suportava que la teatralitat escènica del guitarrista li robés protagonisme), va ser Linda Keith, aleshores novia de Keith Richards, de The Rolling Stones, qui el va presentar a Chas Chandler, el baixista de The Animals, a qui va deixar tan impressionat que es va convertir en el seu mànager.

Desprès d'un primer EP amb la CdD d'avui, li va proporcionar la estructura de power-trio amb Noel Redding, guitarrista reconvertit en baixista i Mitch Mitchell a la bateria, per formar The Jimi Hendrix Experience i gravar els LP Are You Experienced? (1967) i Axis: Bold as Love (1967) amb que va triomfar a Anglaterra abans que als seus USA natals. Desprès d'un seguit de desavinences, conseqüència tant dels excessos amb substàncies de Hendrix com del seu desmesurat perfeccionisme, Chandler va plegar abans de gravar el definitiu doble LP Electric Ladyland (1968), en el que van participar, en canvi, músics de l’alçada de Al Kooper, Buddy Miles, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Steve Winwood (de Traffic). Abandonat posteriorment pel "frustat" guitarrista Noel Redding, encara va gravar en directe, amb el seu amic de joventut Billy Cox al baix i l'esmentat Buddy Miles a la bateria, el disc homònim amb el grup Band of Gypsys (1970), uns mesos abans de que un fatal cocktail de somnífers i alcohol li provoqués l'asfixia per aspiració del vòmit.

Fruit de  la compulsió de l'artista a gravar-ho tot infinitat de vegades hi ha quantitat de bootlegs i discos pòstums de tota mena i qualitat, així com innumerable gravacions dels seus (literalment) incendiaris concerts en els que extreia infinitat de recursos de la seva Fender Stratocaster, que tocava pel darrera de l'esquena, amb les dents, contra el suport del micro, acoblant-la a l'amplificador i, fins i tot, calant-li foc (ja he dit que eren concerts incendiaris!) abans de destruir-la a cops, en un èxtasi de feed-backs al·lucinants.

La majoria de seguidors del blog coneixereu la seva discografia, però, tant a vosaltres com als no iniciats, us proposo un altre disc que no he esmentat. Es el de la caràtula que il·lustra la CdD d'avui, Soundtrack Recordings from the Film Jimi Hendrix (1973), la banda sonora de la pel·lícula en format documental, editada l'any 1973 per Joe Boyd, John Head i Gary Weis, en la que s’intercalen entrevistes a artistes de la època amb escenes de concerts des de 1967 a 1970, com els de Monterey, la Isla de Wight o Woodstock.

El disc, en format doble LP i del que no em consta l'edició en CD, conté 12 cançons, entre les que destaquen temes propis com Machine Gun, Purple Haze o Red House, alternant-se amb afamades versions com Wild Thing (de The Troggs), Johnny B. Goode (Chuck Berry), Like A Rolling Stone (Bob Dylan) o la irreverent interpretació de The Star Spangled Banner, l'himne nacional americà, en el que, només amb la guitarra, simula bombardejos i metrallaments de barris de cases al Vietnam, sirenes aèries i altres sorolls de guerra.

I, entre elles, com no?, la CdD d'avui, una de les cançons de la meva vida, Hey Joe, el seu primer EP amb la particular versió d'un tema de Billy Roberts que tracta una situació de vigent actualitat, la violència de gènere. Per a mi aquesta versió en directe al Monterey International Pop Festival de 1967 es molt millor que la original, al prescindir de l'acompanyament coral que, com comprovareu, no li feia cap falta.

- JIMI HENDRIX. Hey Joe. Are You Experienced? (1967).