divendres, 29 d’abril de 2011

Woodstock (Crosby, Stills, Nash & Young)

En els anys que van seguir al Festival de Woodstock de 1969 les sigles CSN&Y van formar part de la meva vida quotidiana. I es que vaig estar un fidel seguidor d'en David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young, ja sigui junts, per separat, en format duo o trio, així com dels grups dels que provenien, The Byrds, The Hollies i Buffalo Springfield, per la qual cosa no serà gents estrany que aquests noms tornin a aparèixer en futures CdD.
 Desprès d'un gloriós debut amb el disc homònim, Crosby, Stills  & Nash (1969), on destacaven precioses harmonies vocals sobre un fons de guitarres acústiques, la incorporació de Young va aportar el plus de força elèctrica per fer d'aquest Déjà Vu (1970) el seu millor disc. 
CSN&Y han passat a la història com a paradigma de "supergrup", i van gaudir d'una gran popularitat fins que la previsible lluita d'egos (cal recordar que cada membre aportava i cantava els seus propis temes), i algun que altre problema amb les drogues, va acabar amb la banda en el seu millor moment artístic i comercial. Successives reunions, acompanyades o no de la publicació de material nou, no han fet més que confirmar que qualsevol temps passat fou millor.
El que no es pot discutir es la influència que l'estil d'aquests hippies, compendi de tota la música americana: folk-country-pop-rock... alhora compromesos social, cultural i políticament, i  amb lúcides lletres pacifistes, ecologistes i progressistes, sense descuidar els tòpics sobre sexe, amor i drogues, ha exercit sobre  generacions posteriors. Per a mi son un dels millors exponents de l'esperit de la Costa Oest de principis dels anys 70.
 A l'hora de triar una CdD entre les deu cançons que conté aquest meravellós disc, per a que cap d'ells s'ofengui si llegeix aquest blog, he escollit la única que no està composada per cap dels quatre. Es un tema d'una amiga de tots, i novia de quasi tots, ells, Joni Mitchell, titulat Woodstock.

- CROSBY, STILLS, NASH & YOUNG. Woodstock. Déjà Vu (1970).




Vídeos afegits posteriorment.


divendres, 22 d’abril de 2011

Albion (Babyshambles)

Pete Doherty es el paradigma actual d'una autèntica rock-star. Qui sinó representa millor que ell el clàssic esperit del sex, dugs and r'n'r?. I la seva sobreexposició mediàtica per l'affaire amb la top-model Kate Moss (amb la famosa foto esnifant cocaïna) i pels repetits problemes amb les drogues i la justícia no ens ha de fer perdre de vista que, malgrat el seu caràcter caòtic i indomable, es un dels músics amb més talent del panorama indie-rock actual.
Fins que la inevitable lluita d'egos amb Carl Barât va engegar en orris el projecte, va gravar amb The Libertines els magnífics Up The Bracket (2002) i The Libertines (2004), per continuar desprès liderant, indiscutiblement i ara sense oposició, els  BABYSHAMBLES, amb qui ha editat aquest Down In Albion (2005) i Shotter's Nation (2007), per presentar-se definitivament amb el seu nom i (amb un signe de maduresa?) abandonant el diminutiu Pete per publicar amb el nom sencer, Peter Doherty, el no menys interessant Grace/Wasterlands (2009).
Tot aquest historial el va repassar el passat dilluns en el concert de la sala Apolo de BCN en el que, acompanyant-se només amb una guitarra acústica, l’enfant terrible del rock va oferir una de les seves característiques desmanegades, caòtiques... i etíliques actuacions, que va rematar amb una versió d’un tema objecte d’una futura CdD, el Psycho Killer dels  Talking Heads.
Down In Albion es un disc excessiu en molts aspectes: excessivament llarg, irregular, desordenat, capriciós, impulsiu...fidel reflex del talent però també dels defectes del seu autor, no es un disc perfecte, però està farcit de magnífics temes, com Fuck Forever (una mena d'antítesi del Live Forever dels Oasis), 8 Dead Boys o la CdD d'avui, Albion.
Es tracta d'una de les cançons preferides de l'autor, en la que, desprès d'un llarg minut d'introducció, intenta resumir continguda i reflexivament la “empanada mental” que sustenta la seva novel·lesca existència, avançant sempre pel fil d'una indecisió: la mort o la glòria.
 - BABYSHAMBLES. Albion. Down In Albion (2005).




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 15 d’abril de 2011

Like Dylan In The Movies (Belle & Sebastian)

La M i jo, per les festes de la Mercé, solem anar cada any a algun concert dels que organitza, des de en fa quinze, Barcelona Acció Musical (BAM). Les estrelles de la darrera edició eren BELLE & SEBASTIAN, que actuaven a l'antiga fàbrica Damm, al carrer Rosselló, però a la mateixa hora ho feien els MiNE! a la plaça del Àngels (veure aquí) i no hi havia color.
Es clar que tampoc no ens va saber tan greu perdre'ns els escocesos, perquè ja els havíem vist, i probablement en el seu millor moment artístic, precisament en un altre concert del BAM, quant van venir a presentar el disc que conté la CdD d'avui. Va ser un concert a la plaça del Rei, en el que van actuar també els americans The Magnetic Fields, que ens ha quedat gravat a la memòria com un dels millors esdeveniments de la música indie a BCN.
Es tracta d'un grup, liderat  des de 1996 pel cantant i compositor principal Stuart Murdoch, que pren el nom d'un llibre de Cécile Aubry, portat a la TV en una sèrie de dibuixos animats, sobre les aventures del nen Sébastien i el seu gos Belle, i que, en aquest segon disc, If You're Feeling Sinister (1997), van aconseguir tota una obra mestra del pop recent. Amb melodies enganxoses però complexes i texts literaris d'alta volada transmeten una emoció agredolça que se'm fa difícil d'explicar.
La veu del líder es acompanyada per suaus guitarres, alhora envoltades per cordes, metalls i vibràfons, amb el que, aquest sextet d'estudiants de Glasgow, amb un nivell cultural, d'ironia i enginy molt superior a la mitjana de músics de la època, aconsegueix una admiració dels seus fans nomes comparable a la que van desencadenar The Smiths en el seu moment.
En altre disc per escoltar d'una seguida, del que us presento un petit tastet amb un dels temes més emblemàtics.

- BELLE & SEBASTIAN. Like Dylan In The Movies.  If You're Feeling Sinister (1997).




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 8 d’abril de 2011

Seven Nation Army (The White Stripes)

Ja està,...s'ha acabat. Meg i Jack White, desprès de dotze anys de carrera, en els que han publicat set discos, han anunciat el trencament del seu projecte musical (el sentimental ja feia temps que ho estava) i donen així per finalitzat el grup THE WHITE STRIPES, per a mi un dels més importants de la darrera dècada.
Els vaig conèixer pel seu tercer disc, White Blood Cells (2001), del que inicialment em va cridar l'atenció el titul, que fa referència als leucòcits, terme mèdic molt familiar per la meva professió. També em sobtà l'estil visual, limitat a la gama cromàtica del vermell, blanc i negre, en els discos, roba etc i l'ambigüetat de la seva relació, fins el punt que de fer-se passar per germans i no parella. Però sobretot em va fascinar per la qualitat musical d'aquesta  banda de Detroit, limitada solament a dos membres, ella amb una senzilla bateria que tocava amb els mínims recursos tècnics i ell a les guitarres, aquest sí, amb un nivell espectacular, tant compositiu com en les incendiàries interpretacions en directe.
El seu blues-punk minimalista, amb pinzellades glam i, fins i tot, heavy, va arribar en el moment oportú, tant per la maduresa del grup, amb dos discos a l'esquena, com per les tendències del mercat, amb el revival rocker que, poc abans, havien provocat The Strokes.
El disc següent, Elephant (2003) els va passar definitivament a la història del rock. Gravant amb equips analògics i amb una producció vintage, van exprimir la exploració sonora al màxim al que podria aspirar un duo. A base d'alternar dolçor, elegància i nervi en les proporcions ideals, aconseguiren un so personal i reconeixeble, una obra atemporal però alhora en absoluta sincronia amb la època.
Als seguidors de l'hiperactiu "capità" Jack ens queda el conçol de poder seguir-lo en els seus grups paral·lels, The Racounters i The Dead Weather...la Meg no sé quines intencions tindrà.
La CdD d'avui, probablement el seu tema més emblemàtic, s'inicia amb un dels riff més famosos dels darrers anys, a l'hora d'escoltar el qual no puc evitar recordar al L i al M, la secció rítmica dels entranyables Loud Whispers, un altre projecte musical, actualment en stand-by, del meu fill A, als que els hi vaig sentir interpretar en més d'una ocasió, a mena de prova de só o escalfament, previ als seus espectaculars directes.
A partir d'ara ja no us podreu treure del cap aquest:

                   Tan...tan tan... tan tan tan... tan
                   tan... tan tan... tan tan tan... tan

- THE WHITE STRIPES. Seven Nation Army. Elephant (2003).



Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 1 d’abril de 2011

En la que el Bernat se't troba (Manel)

Per una d'aquelles casualitats de la vida, la mateixa setmana que vaig tenir coneixement de la existència dels MANEL havia quedat per dinar a casa d'un amic, metge, escriptor aficionat i responsable en part de que jo em llancés a l'aventura d'aquest blog.
Durant el dinar el meu amic va comentar que tenia vincles familiars amb Roger Padilla, el polifacètic (cineasta, dibuixant...) guitarrista del grup, al temps que s'autoproclamava fan numero 1 de la banda.
I vés, quina casualitat, aquella mateixa tarda els Manel presentaven a l'auditori de la FNAC del centre comercial l'Illa, el seu primer disc, Els millors professors europeus (2008). Vàrem acabar la sobretaula en el temps just de córrer cap a casa i convèncer a la M, el que tampoc no em va costar gaire, per allargar-nos a veure'ls.
I us puc assegurar que em van captivar des del primer moment, tant per les magnífiques composicions com per les taules amb que les presentaven, absolutament impròpies d'uns debutants.
Amb el senzill nom de Manel s'auxupluguen a més a més del Roger, que composa, toca les guitarres i canta ocasionalment, Guillem Gisbert, veu principal, que tanmateix  toca la guitarra i  l'ukelele que aporta el particular so del grup, Martí Maymó al baix, clarinet i flautes i Arnau Vallvé a la bateria.
 Amb una amable imatge de bons nens van publicar un disc de folk-pop costumista, molt curós en la instrumentació i amb lletres de complexa estructura narrativa que combina perfectament la herència angloxasona amb la tradició catalana. Van  aparèixer en el lloc i moment oportuns, quant el cinisme i l'individualisme dominen la nostra societat, ells aporten una mirada a la vida optimista i innocent, un disc "impossible" que ha calat en tots els públics.
El següent disc, acabat de publicar fa nomes uns dies, amb els shakespearià títol de 10 milles per veure una bona armadura (en al·lusió a la frase que pronuncia en Kenneth Branagh a la pel·lícula Molt soroll per no rés), els ha acabat d'enaltir, amb espectaculars resultats de crítica i vendes, convertint-los en el fenomen sociològic del moment.
 Recordo que  l'esmentat concert de la FNAC va acabar amb el tema Gent normal, la seva adaptació d'una de les meves cançons preferides, Common people, dels britànics Pulp, que ara mateix em comprometo a comentar en una propera CdD.
No vull acabar sense fer la meva aportació a les Corrandes de la parella estable (els seguidors del grup ja sabeu de que va tot això):
       
                    Vaig començar a escriure aquest blog
                    un divendres al matí
                    i ens ha costat Déu i ajuda
                    arribar fins aquí

   - MANEL. En la que el Bernat se’t troba. Els millors professors europeus (2008).

Vídeo afegit posteriorment.