divendres, 28 d’abril del 2023

San Francisco (Scott McKenzie)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-2:

Veient la preocupació de les autoritats de la localitat californiana de Monterey pel previsible allau de públic, finalment proper a les 100.000 persones, al primer (i únic) International Pop Festival (vegeu el cartell), John Phillips, líder de The Mamas & The Papas i un dels principals organitzadors, va decidir composar una cançó instant als assistents a romandre a la propera San Francisco i desplaçar-se als escenaris només a les hores dels concerts.

I així, en només cinc dies, van composar i gravar, amb la veu de Philip Wallach Blondheim III, qui adoptaria el nom artístic de SCOTT McKENZIE, excompany seu a la banda The Journeymen, un tema que, espontàniament, esdevindria l'himne, no solament d'aquell conegut com el Summer of Love (Estiu de l'amor) del 1967 sinó de la, aleshores, incipient contracultura hippie, un moviment originat entre els joves universitaris de classe mitjana en front dels valors de la societat conservadora com l'autoritarisme moral o el bel·licisme, amb la seva famosa consigna de "pau i amor", amb epicentre a la ciutat de la badia. 

Malauradament, l'èxit de la cançó va agafar desprevinguda la industria musical, que va trigar mesos en editar el primer àlbum, The Voice Of Scott McKenzie (1967), quan la flama ja s'estava refredant i, malgrat tenir alguna que altra notable composició, com Like An Old Time Movie, tanmateix obra de John Phillips, no va arribar a consolidar al de Jacksonville, Florida, passant a la història com a prototip d'artista d'un sol èxit, el que és coneix com a "one hit wonder".

Però sempre ens quedarà aquesta seductora melodia en la que, amb una veu tan lànguida com apassionada, l'intèrpret permanentment vestit amb un kaftan i descalç, ens demana que, com el seu títol indica: "si veniu a San Francisco, assegureu-vos de portar algunes flors al cabell, si veniu a San Francisco, l'estiu serà el moment de l'amor".

 - SCOTT McKENZIE. San Francisco (Be Sure To Wear Flowers In Your Hair). The Voice Of Scott McKenzie (1967).

divendres, 21 d’abril del 2023

Rwot Obwolo Wan (Geoffrey Oryema)

 

Africana 25:

Fill de la directora de la Companyia Nacional de Dansa i d'un ministre ugandesos, a la mort del qual en sospitoses circumstàncies, probablement per ordre del sanguinari Idi Amin, a finals dels anys 70 GEOFFREY ORYEMA va fugir cap a França i, com tants altres africans, es va instal·lar a París .

I va ser actuant en un bar de la metròpoli que va cridar l'atenció de la discogràfica Real World de Peter Gabriel, amb qui participaria en els concerts itinerants WOMAD, i que li editaria els tres primers discos, Exile (1990), produït per Brian Eno; Beat The Border (1993) i, amb il·lustres col·laboradors com Daniel Lanois, Night To Night (1996).

Uns àlbums en els que alterna instruments tradicionals com la kora amb contemporanis com la guitarra elèctrica, interpretats inicialment en els seus idiomes nadius acholi (o acoli) i swahili, als que aniria incorporant el francès i l'anglès, en els que reflectia la malenconia a causa del seu exili forçat i l'esperit i la cultura africans. I amb aquests padrins i el seu talent era inevitable que obtingués un ràpid reconeixement, al temps que introduïa canvis estilístics que l'apropaven al que coneixem com afro-pop, sobretot amb el fitxatge per Sony Records, del que n'és bon exemple Spirit (2000).

Un disc en el que seva poderosa veu s'acompanya de ritmes pop i rock sense perdre l'essència identitària dels seus orígens africans, amb una producció de Rupert Hine (coautor de dos temes) marcadament occidentalitzada, l’afro-pop al que em referia, que el feia més assequible als oients neòfits al temps que decebia als més incondicionals de la world-music dels seus inicis, el que comportaria una pèrdua de seguidors en els tres o quatre publicacions posteriors fins a la seva mort a causa d'un càncer, el 2018, amb 65 anys, a la localitat de Lorient, a la Bretanya francesa, on havia traslladat la seva residència.

Un àlbum amb 10 tracks originals, a excepció de la tercera, una versió de Listening Wind (vegeu aquí) del Remain In Light (1980) dels Talking Heads (i aquí), amb continues referències a l'esperit, d'aquí el títol, dels seus ancestres, especialment al seu pare, a Spirits Of My Father, i al seu germà mort, a Omera John, del que he triat com a CdD d'avui la inicial Rwot Obwolo Wan, en català “El cap (el jefe) ens va enganyar”. Un cap que va demanar als homes del poble treballar els camps, a les dones preparar el menjar per als seus convidats i als ballarins distreure'l, amb la promesa d'una recompensa que mai no va complir. 

- GEOFFREY ORYEMA. Rwot Obwolo Was. Spirit (2000).

divendres, 14 d’abril del 2023

Anti-Glory (Horsegirl)

 

Us avançava fa unes setmanes, al post de Sleater-Kinney, que tenia previst comentar alguns molt bons discos publicats en els darrers mesos per bandes formades per noies, com han estat els de Wet Leg, o liderades per elles, com The Beths, als que avui n'afegirem un més, HORSEGIRL.

Un trio de Chicago, Illinois, creat l'any 2019 per unes estudiants d'institut, les cantants, guitarristes i baixistes (tres funcions en les que s'alternen) Nora Cheng i Penelope Lowenstein i la bateria Gigi Reece, amb gustos musicals coincidents al voltant de bandes de l'escena del rock alternatiu americà de les dècades dels 80 i 90, moltes d'elles conegudes dels seguidors del blog, com Sonic Youth, Pavement, Dinosaur Jr. o Yo La Tengo, de les quals en fan una enèsima reivindicació, amb una entusiasta barreja d’indie-rock, post-punk, noise i shoegazing que no fa més que perllongar la vigència d'aquests estils.

Un grup que amb l'EP Horsegirl: Ballroom Dance Scene (2020) va cridar l'atenció de Matador Records, amb qui, amb el productor John Agnello als comandaments, han gravat un primer LP sorprenent, Versions Of Modern Performance (2022). Un àlbum amb dotze tracks, tres d'elles breus interludis instrumentals, que comença sensacionalment amb temes com Anti-Glory, la CdD d'avui, i Beautiful Song, un dels dos, juntament amb el que el tanca, Billy, publicat un any abans com a single, en els que participen dos membres dels esmentats Sonic Youth, el bateria Steve Shelley i el guitarrista Lee Ranaldo.

Un disc que us recomano i que estic segur que entusiasmarà a tots aquells amants, com jo mateix, d'aquest "rock de guitarres" atemporal al que a alguns els agradaria donar per extingit.

- HORSEGIRL. Anti-Glory. Versions Of Modern Performance (2022).