divendres, 27 de juny de 2014

Rocket Man (Elton John)

El proper divendres, 4 de juliol, té previst actuar al Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell (Baix Empordà), una de les figures més importants de la música popular, Sir ELTON JOHN, protagonista de la CdD en el seu moment (vegeu aquí), per el que avui no ens estendrem en la seva biografia.
Es previsible que en aquest concert ofereixi uns quants temes del seu àlbum més conegut, Goodbye Yellow Brick Road (1973), de la publicació del qual s'han complert fa poc 40 anys, disc del que destaca, entre altres, Candle In The Wind, cançó inicialment dedicada a Marilyn Monroe, a la que es refereix pel nom de pila, Norma Jean, i sentidament reinterpretada a l'enterrament de la seva amiga Lady Di (1997) i que pensava comentar avui al blog, fins que, en el darrer moment he canviat d'opinió.
I és que no podia passar per sobre, per segona vegada, de la meva cançó preferida d'aquest excèntric artista i una de les millors de la història de la música pop-rock. És un tema del seu cinquè disc, Honky Château (1972), nom inspirat en el lloc on es va gravar, el Château (castell) d'Hérouville (França), estudi en el que també van treballar altres estrelles del rock com Pink Floyd, David Bowie o T. Rex.
És un disc que marca un abans i un desprès en la carrera del autor, al ser el primer dels set números 1 consecutius que va obtenir a la seva època de màxim esplendor, abans de caure en els excessos, de substàncies i de tot tipus, que tots coneixem. Amb producció de l'emblemàtic Gus Dudgeon, en el procés de gravació utilitza les harmonitzacions vocals dels mateixos músics que l'acompanyaven en els seus concerts, Davey Johnstone a la guitarra, Dee Murray al baix i Nigel Olsson a la bateria, prescindint dels músics d'estudi emprats fins aquell moment i amb un convidat excepcional, el violinista Jean Luc Ponty. L'àlbum comença amb un tema fantàstic, Honky Cat, en el més pur estil funk-jazz de New Orleans, de l'escola del Dr. John i Allen Toussaint, i segueix, en perfecte equilibri entre balades properes al folk i efusius temes pop-rock, amb unes quantes obres mestres com Mellow, I Think I'm Going To Kill Myself, Amy o Mona Lisas And Mad Hatters, que quedarien eclipsades per la CdD d'avui.
Rocket Man és la història d'un astronauta, deutora del relat del Major Tom, el comandant de la nau extraviada del tema Space Oddity, de David Bowie (vegeu aquí), produïda pel mateix Dudgeon, inspirada aquesta en un tema del mateix nom dels menys coneguts Pearls Before Swine, sobre un relat de Ray Bradbury, motiu per el que, per evitar conflictes amb els drets d'autor, van afegir al títol, entre parèntesi, (I Think It's Going To Be a Long, Long Time). Ja veieu quanta història al darrera d'aquest text del, en aquella època, inseparable lletrista Bernie Taupin, oi? 
Encara que la hagueu escoltat moltes vegades, tant Rocket Man com tot el Honky Château en general, guanyen a cada escolta, en la que se us revelarà una nova capa sonora addicional. Comproveu-ho des de l'inici, amb el piano i la punyent veu que ens transmet la solitud de l'astronauta (She packed my bags last night...), el toc de baix que precedeix a la bateria i la guitarra acústica, moment en el que, de la mà del productor, la banda entra de ple, amb una part de sintetitzador i els extraordinaris cors (And I think it's gonna be a long, long time...) en els que algú ha apreciat una metàfora sobre la vida de les estrelles del rock, en la que l'èxit, la fama i els diners porten de la mà la pèrdua de contacte amb la família, els amics i el mon real. Quin gran tàndem compositiu van formar Elton John i Bernie Taupin...eterns!

- ELTON JOHN. Rocket Man (I Think It's Going To Be A Long, Long Time). Honky Château (1972).


divendres, 20 de juny de 2014

Let's Explode (Clem Snide)

CLEM SNIDE, nom inspirat en un personatge secundari d'una novel·la de William S. Borroughs (The naked lunch/El dinar nu, 1959), posteriorment portada al cinema el 1991 per David Cronenberg, és un grup de alt country-indie pop-rock o, com be sabeu els seguidors de la CdD, el que és el mateix, "americana", format a New York (USA) a finals del 90 pel compositor, cantant i guitarrista nascut a Tel Aviv (Israel) i criat a New Jersey, Ifar "Eef" Barcelay.
Des del 1991 fins el 2013, període en el que han estat intermitentment inactius, i que Eef Barcelay ha aprofitat per editar un parell d'interessants, si no millors, discos en solitari, la banda n'ha publicat una dotzena, el més (relativament) reeixit dels quals és el tercer, The Ghost Of Fashion (2001), àlbum que, per cert, ha estat recentment reeditat en vinil, en versió "deluxe", remasteritzada i ampliada, el que el fa més interessant si cal.
És un disc de so dolç i melancòlic que fusiona el country més o menys clàssic amb el pop, amb un toc cool-jazz que hi afegeix un ambient nocturn que et convida a relaxar-te i li escau d'alló més be.
La CdD d'avui, Let's Explode, és la cançó que obre un àlbum fantàstic en el que en destaquen altres com Moment In The Sun (popularitzada per ser utilitzada en els crèdits d'entrada de la segona temporada de la sèrie de TV Ed, produïda per David Letterman per a la NBC), Joan Jett Of Arc o The Junky Jews i penso que és força representatiu del seu estil, destacant uns arranjaments complexes en general i, particularment en aquest tema, uns vents espectaculars.
Adjunto la preciosa versió original i una "deconstrucció" en directe, que no sé ben be si qualificar de irònica o patètica, el que deixo al vostre judici, soferts seguidors del blog.

- CLEM SNIDE. Let's Explode. The Ghost Of Fashion (2001).


divendres, 13 de juny de 2014

Johnny B. Goode (Chuck Berry)

El post d'avui, PdR'n'R 3, està dedicat a un artista que, tal com considerem a ElvisPresley com "el rei", aquest seria "el pare" del rock. I no perquè fos el primer, de fet jo no se a qui s'hauria d'atribuir aquest mèrit, sinó el més influent de la etapa inicial, durant els anys 50, d'aquesta fantàstica fusió de country i rhythm and blues, que ha canviat la cultura i la vida de les generacions posteriors i que coneixem com a rock & roll.
A CHUCK BERRY aviat se li va quedar petita la ciutat natal de Saint Louis (Missouri, USA), als garitos de la qual era una autèntica sensació, per el que va emigrar a Chicago (Illinois), on, aconsellat per Muddy Waters, es va presentar a la discogràfica Chess Records, que el va fitxar immediatament en escoltar Maybellene, el que seria el primer dels més de trenta hits que va gravar, abans d'anar a para dos anys a la presó per un sòrdid assumpte que ara no ve al cas, fruit del seu caràcter hostil que tants problemes li ha portat al llarg de la seva llarga vida artística, que encara ara, amb més de 88 anys, perdura.
El bo del cas és que al sortir de la presó, el 1963, la seva fama no havia fet més que augmentar, en gran part per la influència reconeguda fins al punt de fer versions (covers que en diuen ells) de temes seus, d'alguns dels grups protagonistes del que es va conèixer com la "invasió britànica" com, per exemple...ejem!...The Beatles (Roll Over Beethoven, Rock And Roll Music) i The Rolling Stones (Come On). Des d'aleshores ençà el nostre protagonista, adaptant-se millor als nous temps que la majoria de ídols de la seva generació (incloent un canvi de look, deixant-se patilles i lluint pantalons de campana i camises de flors...) ha seguit gravant, encara amb algun hit més, com Nadine, No particular Place to Go, You Never Can Tell o Promised Land i, sobretot, actuant, tot i que sovint sense banda pròpia sinó amb músics locals dels llocs on actués  el que ha incrementat la fama de garrepa que el precedeix.
Però jo el comprenc... total, tothom se sap de memòria les seves cançons!!!  I és que ningú no es mereix ser considerat músic de rock si no coneix temes com Roll Over Beethoven, Brown Eyed Handsome Man, School Day, Rock And Roll Music, Sweet Little Sixteen, Carol, Around and Around, Memphis Tennessee, Little Queenie, Back In The USA (en contraposició al Back In The USSR de The Beatles), You Never Can Tell (el del famós ball de John Travolta i Uma Thurman a la pel·lícula Pulp Fiction -Quentin Tarantino, 1994- vegeu aquí), Let It Rock i, com no?, la CdD d'avui, probablement la cançó més famosa de la història del rock, fins al punt de ser escollida com a exemple d'obra cultural per trametre a l'espai amb la sonda espacial Voyager I, comentada fa uns mesos en aquest blog (vegeu aquí).
El seu estil es  caracteritza per la esmentada síntesi perfecta de country i blues, amb temes lírics al voltant de les relacions entre nois i noies i la incomprensió dels adults i sobre el mon dels cotxes que apassionava a la joventut americana de la època, que canta amb una dicció impecable, acompanyada d'originals (en el seu moment) solos de guitarra elèctrica i amb unes passes de ball característiques que coneixem com el "pas de l'ànec" (duckwalk) que van causar furor.
Johnny B. Goode, la CdD, és un tema parcialment autobiogràfic que va sobre un noi de pagès (sembla que inicialment havia escrit black boy en lloc de country boy) que podia "tocar la guitarra com si toqués una campana", te una de les millors "intros" de la història del rock, amb un agut i explosiu riff  (inspirat en el tema Ain't That Just Like A Woman, de Louis Jordan del 1946, tocat pel guitarrista Carl Hogan) i una base rítmica a l'estil boogie-woogie, substituint el piano per la omnipresent guitarra Gibson que, en paraules seves i com he dit abans, diu:
          He could play guitar just like his ringing a bell
just abans de la famosa tornada que, per si algun despistat no se'n recorda, fa:
          Go go
          Go Johnny go
          Go
          Go Johnny go
          Go
          Go Johnny go
         Go
         Johnny B. Goode

- CHUCK BERRY. Johnny B. Goode (1958).


divendres, 6 de juny de 2014

I Didn't Mean It Marie (Jack)

JACK van ser un grup de rock alternatiu de Cardiff (País de Gal·les) que entre el 1992 i el 2002 van publicar quatre discos, els dos primers força interessants, el que no va anar acompanyat de prou èxit comercial per garantir-ne la supervivència.
Formada pel cantant i compositor principal, Anthony Reynolds i el guitarrista Matthew Scott, acompanyats de quatre o cinc membres més (un d'ells, el violoncel·lista Audrey Morse ho va deixar per motius de salut), la banda practicava un pop orquestral en la línia de Scott Walker, The Divine Comedy o d'uns vells coneguts del blog, els Tindersticks en la part musical i amb lletres d'un humor ombrívol amb constants referències a la literatura, el teatre i el cinema, on es poden apreciar influències de músics con Jarvis Cocker (de Pulp), Luke Haines (de The Auteurs) o Nick Cave i d'escriptors com Charles Bukowski.
El seu àlbum de debut, Pioneer Soundtracks (1996), amb aquesta portada torera tan bonica (el que no implica que la CdD es posicioni a favor de la "Fiesta Nacional"), és una de les joies perdudes de la època, un disc aclamat per la crítica però amb un saldo negatiu, degut al caríssim procés de gravació, en part per la minuta del productor-mesclador Peter Walsh, antic col·laborador de l'esmentat Scott Walker, i les decebedores vendes, situació que no van aconseguir revertir en les obres posteriors, tot i que el segon disc, The Jazz Age (1998) és igual de bo. Desfeta la banda, Reynolds va continuat la carrera musical, ara amb el nom de Jacques, sense aconseguir aixecar el vol i convertint-se en paradigma de la injustícia en el que respecta a la qualitat vs l'èxit comercial i la maledicció de no ser capaç de ser apreciat fins que no formes part d'un romàntic passat.
Pioneer Soundtrcaks és un àlbum que sembla estructurat en dues parts, a l'estil dels antics LP de vinil amb dues cares, una primera amb quatre cançons rockeres, tot i la seva foscor, encapçalades per ...Of Lights, una genial obertura paisatgística, i una segona amb cinc balades orquestrals amb arranjaments de corda, on sobresurt el violoncel, que li proporciona un ambient bohemi, de baixos fons, tot decepció i desesperança. 
Per a CdD he obviat els temes més (relativament) comercials com Wintercomesummer, White Jazz o Biography Of A First Song i m'he decantat per un que expressa millor que cap, gairebé parodia, el que us he intenta explicar, la balada I Didn't Mean It Marie, una cançó d'amor i luxúria en la que la magnífica veu de Reynolds, amb el seu suau accent gal·lès, mostra una preocupació catòlica malaltissa amb el sexe i la mort.
A destacar els dos preciosos ponts musicals cap al final de la cançó i la esgarrifosa tornada que fa:

                           I wanted to feel
                           I wanted to see...
                           ...I didn't mean it Marie.

- JACK. I Didn't Mean It Marie. Pioneer Soundtracks (1996).