JACK van ser un
grup de rock alternatiu de Cardiff
(País de Gal·les) que entre el 1992 i el 2002 van publicar quatre discos, els
dos primers força interessants, el que no va anar acompanyat de prou èxit
comercial per garantir-ne la supervivència.
Formada pel cantant i compositor principal, Anthony Reynolds i el guitarrista Matthew Scott, acompanyats de quatre o
cinc membres més (un d'ells, el violoncel·lista Audrey Morse ho va deixar per motius de salut), la banda practicava
un pop orquestral en la línia de Scott Walker, The Divine Comedy o d'uns vells coneguts del blog, els Tindersticks
en la part musical i amb lletres d'un humor ombrívol amb constants referències
a la literatura, el teatre i el cinema, on es poden apreciar influències de
músics con Jarvis Cocker (de Pulp), Luke Haines (de The Auteurs)
o Nick Cave i d'escriptors com Charles Bukowski.
El seu àlbum de debut, Pioneer Soundtracks (1996), amb aquesta portada torera tan bonica
(el que no implica que la CdD es posicioni a favor de la "Fiesta Nacional"), és una de les joies perdudes de la època, un disc aclamat per la crítica però
amb un saldo negatiu, degut al caríssim procés de gravació, en part per la minuta del
productor-mesclador Peter Walsh,
antic col·laborador de l'esmentat Scott Walker, i les decebedores vendes,
situació que no van aconseguir revertir en les obres posteriors, tot i que el
segon disc, The Jazz Age (1998) és
igual de bo. Desfeta la banda, Reynolds va continuat la carrera musical, ara
amb el nom de Jacques, sense
aconseguir aixecar el vol i convertint-se en paradigma de la injustícia en el
que respecta a la qualitat vs l'èxit
comercial i la maledicció de no ser capaç de ser apreciat fins que no formes
part d'un romàntic passat.
Pioneer
Soundtrcaks és un àlbum
que sembla estructurat en dues parts, a l'estil dels antics LP de vinil amb
dues cares, una primera amb quatre cançons rockeres,
tot i la seva foscor, encapçalades per ...Of
Lights, una genial obertura paisatgística, i una segona amb cinc
balades orquestrals amb arranjaments de corda, on sobresurt el violoncel, que
li proporciona un ambient bohemi, de baixos fons, tot decepció i
desesperança.
Per a CdD he obviat els temes més (relativament)
comercials com Wintercomesummer, White Jazz
o Biography Of A First Song i m'he
decantat per un que expressa millor que cap, gairebé parodia, el que us he
intenta explicar, la balada I Didn't Mean
It Marie, una cançó d'amor i luxúria en la que la magnífica veu de
Reynolds, amb el seu suau accent gal·lès, mostra una preocupació catòlica
malaltissa amb el sexe i la mort.
A destacar els dos preciosos ponts musicals cap al
final de la cançó i la esgarrifosa tornada que fa:
I wanted to feel
I wanted to see...
...I didn't mean it Marie.
- JACK. I Didn't
Mean It Marie. Pioneer Soundtracks (1996).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada