divendres, 25 d’octubre de 2013

Pablo Picasso (Modern Lovers)

La meva admiració per Jonathan Richman fou palesa en el seu dia a la CdD "Vampiresa Mujer". Ja ho sabeu, un heroi a contracorrent dels temps, que va evolucionar del garage-rock inicial -amb discos com The Modern Lovers (1976), Jonathan Richman and The Modern Lovers (1976) o Rock'n' Roll With The Modern Lovers (1977)-, al pop -Jonathan Sings! (1983), Rockin' and Romance (1981), Modern Lovers 88 (1989)-, el country -Jonathan Goes Country (1990)-  i, en els darrers anys, abandonats definitivament els MODERN LOVERS, cap a un minimalisme extrem que el porta a actuar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica o, com a molt, del baterista Tommy Larkins, amb un estil extremadament simple, quasi infantil, tant en les composicions com en la interpretació, amb aquest look tan peculiar d'etern Peter Pan, però conservant sempre, sempre!, la lleialtat dels seus seguidors, entre el que m'honoro contar. Una altra característica d'aquest freaky de Massachusetts és la seva afició a cantar en altres idiomes, entre ells el castellà, el que queda patent en discos com Jonathanm te vas a emocionar! (1994) o en el recopilatori ¿A qué venimos sinó a caer? (2008).
Però en els inicis va ser una altra cosa. Amb una formació en la que contava amb el teclista Jerry Harrison, posteriorment als Talking Heads i el baterista David Robinson, desprès a The Cars, van gravar un àlbum considerat per nosaltres com un dels millors de la història del rock, precursor del posterior fenomen punk i que va traçar el camí que desprès seguirien grups dels dos costats de l'Atlàntic, com Violent Femmes, Galaxie 500, They Might Be Giants, Weezer, The Pixies, Art Brut i tants més.  L'homònim i seminal The Modern Lovers, publicat el 1976, encara que gravat tres anys abans, va contar en part amb la producció de John Cale, dels seus admirats Velvet Underground, i conté temes de so nu, amb riffs de guitarra molt senzills, amb ben bé un parell d'acords bàsics, com Roadrunner , Hospital o la CdD d'avui.
Pablo Picasso és el quart track del disc i versa sobre el carismàtic artista i el seu masclista estil de vida. És una composició que, tot i editar-se amb retràs, ha exercit gran influència tant en generacions posteriors com en els seus coetanis, el que ho prova que hagi estat gravada o interpretada en públic per músics com DavidBowie, Iggy Pop, el mateix John Cale o...ejem! The Sex Pistols.
A continuació podeu escoltar la versió original del tema i una "deconstrucció" en directe del 2009.

https://mail.google.com/mail/u/0/images/cleardot.gif


- MODERN LOVERS. Pablo Picasso. Modern Lovers (1976).

divendres, 18 d’octubre de 2013

Gun Has No Trigger (Dirty Projectors)

Els DIRTY PROJECTORS, liderats pel compositor, cantant, multiinstrumentista, arranjador i productor Dave Longstreth, son una banda  de Brooklyn (New York, USA) difícil de classificar.
En els seus 10 anys d'existència han publicat discos a nom del frontman en solitari, amb The Orchestral Society for the Preservation of the Orchestra, han col·laborat amb artistes tan dispars i singulars con David Byrne o Björk i, amb constants canvis de membres, han editat set àlbums com a grup, molts d'ells de temàtica conceptual sobre altres artistes, com The Getty Direction (2005), sobre Don Henley, de The Eagles o Rise Above (2007), reinterpretant cançons del grup de hard-rock Black Flag.
La constant evolució del seu so, amb estructures poc convencionals,  amb dissonàncies psicodèliques i arranjaments sovint abstrusos, i  amb harmonies vocals de fins a tres veus femenines, de les que destaca la de Amber Coffman, els tenia avocats  al calaix de grups intel·lectuals, si no decididament extravagants, entestats en la recerca del punt on l'avantguarda es fon amb el pop.  Però els dos darrers discos, Bitte Orca (2009) i, sobretot, Swing Lo Magellan (2012), son els més accessibles fins a l'actualitat per el que penso que, de seguir per aquest camí, ben aviat podran accedir a un públic majoritari.
Com a CdD he escollit el tema Gun Has No Trigger, del darrer disc, el nom del qual evoca el del cèlebre navegant portuguès, en el que, amb una marcada base rítmica, la tensa veu de Longstreth domina per sobre d'unes harmonies femenines, la inofensivitat de les quals es trenca amb ocasionals ràfegues torrencials. Una mirada nerviosa i suggeridora a la manera que les coses podien però no han estat. "Vostè té una pistola al cap, però l'arma no té gallet (Gun Has No Trigger)", diu al final. Un altre tema d'aquells que posa, com diria aquell, la "gallina de piel".


- DIRTY PROJECTORS. Gun Has No Trigger. Swing Lo Magellan (2012).


divendres, 11 d’octubre de 2013

Time (Loud Whispers)

Els LOUD WHISPERS van ser una banda de vida efímera però apassionant. Aquest power-trio, format per Marc Vilar (bateria), Luís Aznarez (baix) i Albert Rams, ara a MiNE! (guitarra i veu), practicava un estil en el podem apreciar influències del pop-rock de les tres o quatre dècades anteriors, segurament mamat a la discoteca dels seus pares, però amb un toc personal, intens i experimental, que ells, no sé amb quin grau de seriositat, anomenaven psycho-pop.
Els que vam tenir la sort d'assistir a algun dels seus concerts mai no oblidarem la grata experiència de presenciar la captivadora posada en escena d'unes líriques  composicions amb una vitalitat i un carisma impropis d'uns aleshores adolescents (als que algú, parafrasejant a Bob Marley, va anomenar els Three Little Birds), amb el que, contra tot pronòstic, es van col·locar a la final del concurs Emergenza del 2004. 
En els seus més o menys cinc anys d'existència van gravar tres maquetes en les que van mantenir la mateixa coherència i qualitat compositiva, les dues primeres autoproduïdes, Loud Whispers (2004) i The Start of Aptitude (2006), i la tercera, I Need Time (2007), amb un esforç econòmic considerable, als estudis Ultramarinos de Santi García.
Va ser un disc acollit amb molt bones crítiques a la premsa musical especialitzada (millor cançó rock de l'any per a Rockzone), del que voldria destacar també la caràtula, obra de Javi Aznarez, el germà del Luís, i del que he escollit, com a CdD, el hit més conegut, Time.

- LOUD WHISPERS. Time. I Need Time (2007).

Aquest post està dedicat a l'A.R. amb motiu del seu proper aniversari.

divendres, 4 d’octubre de 2013

The Maker (Daniel Lanois)

DANIEL LANOIS, en solitari o en col·laboració amb Brian Eno, està considerat un dels productors més importants de música pop de les darreres dècades. Entre els seus treballs més destacats figuren els que ha fet per a Bob Dylan (Oh Mercy, 1989), Peter Gabriel (So, 1986), Neville Brothers (Yellow Moon, 1989), Neil Young, Ron Sexsmith, Emmylou Harris, Robbie Robertson...però els que els van portar a la fama van ser alguns dels que van fer per als U2, sobretot The Joshua Tree (1987) i Achtung Baby (1991).
Les seves produccions es caracteritzen per una sensibilitat atmosfèrica sense precedents, un so reverberant, visceralment poderós i intricadament bonic, gravat al seu estudi de New Orleans (Louisiana, USA), sovint amb equips artesanats i mètodes poc ortodoxes, prevalent la honestedat emocional per sobre de la perfecció tècnica. I l'ajuda que presta als seus clients, a més a més de productor, com a compositor i arranjador, integrant-se com un membre més de les bandes, no fa més que incrementar la seva reputació.
Per això, el debut d'aquest canadenc del Québec com a artista en solitari, en funcions de compositor, guitarrista i cantant, era especialment esperat, el que va succeir amb la publicació de Acadie (1989). No és estrany que, amb el seu bagatge, l'àlbum contingués una impressionant barreja d'estils, fusionant el rock psicodèlic i el rhythm and blues amb el cajun, el zydeco i la música ambient (de la qual el seu col·lega Eno és un dels màxims exponents).
Malauradament, ni amb Acadie, ni amb For the Beauty of  Wynona (1993), Shine (2003), Belladonna (2005) ni amb altres discos ha obtingut el reconeixement dels seus projectes productius, tot i no ser més que una prolongació de la seva manera particular d'entendre el so, de la seva habilitat per aconseguir una textura càlida i humana en les seves composicions, prou bones però potser per sota de les expectatives.
En el seu primer disc, vinil que vaig adquirir tant punt es va editar i que conservo "entre cotons",  canta indistintament, fins i tot en una mateixa cançó, en el seus dos idiomes, francès i anglès, i conta amb la col·laboració de molts dels seus clients, com Adam Clayton i Larry Mullen Jr. (base rítmica dels U2), els germans Cyril, Art i Aaron Neville, així com del mateix Brian Eno.  He escollit per a CdD el tema The Maker, poblat de personatges rurals de classe obrera franc-canadenca desplaçats econòmicament a les ciutats i que sospiren per l'estimat camp  (l'Arcàdia del títol), evocant temps perduts, amb un treball vocal eteri, quasi  fantasmal, una mena de New Orleans groove, que m'encanta. Des del Oh, oh deep water inicial fins a la repetida estrofa  Burning in the eyes of the maker...amb la que l'acaba. Els seguidors del blog que no el conegueu ara teniu la oportunitat de fer-ho.

 -DANIEL LANOIS. The Maker. Acadie (1989).