divendres, 27 de febrer de 2015

Love The One You're With (Stephen Stills)

Vist amb la perspectiva actual és evident que del "supergrup" format per Crosby,Stills, Nash & Young, qui ha estat més transcendent és Neil Young però en el seu moment d'esplendor el meu preferit era STEPHEN STILLS. Ja sabeu pels posts corresponents que, tan a Buffalo Springfield com a CSN&Y, cada membre cantava les seves pròpies composicions, que la resta complementava amb les magnífiques harmonies vocals que els han situat a la història de la música popular com a exemples paradigmàtics del West Coast Sound.
I, com deia, Stills era qui més m'agradava, per la seva característica veu trencada, per la tècnica com a guitarrista, de llarg el millor dels quatre i, també, és clar, per les seves composicions, com For What It's Worth, de la època Buffalo Springfield i CdD en el seu dia (vegeu aquí), Suite: Judy Blue Eyes (dedicada a la folksinger Judy Collins), Carry On o la CdD d'avui.
Nascut a Dallas (Texas, USA), fill de pare militar, a la seva joventut va haver de viure en diversos països d'Amèrica Central, el que li va donar un bagatge musical pel coneixement de sons llatins que més tard incorporaria en alguna de les seves composicions.
Consumada la previsible dissolució del grup (tant de ego era inviable!), o potser va ser una mica abans, va començar una carrera en solitari que, amb intermitències, dura fins a la actualitat, i de la que vull destacar dos discos. 
Un és el del seu memorable debut, l'homònim Stephen Stills (1970), en el que fa gala dels seus coneixements en tots els gèneres de la música tradicional americana contemporània, el que es fa palès amb temes de rock, country, blues, soul, gospel...per a la gravació del qual va contar amb la col·laboració de John B. Sebastian, Ringo Starr (amb el pseudònim de "Richie") o Booker T. Jones, entre altres, i de Rita Coolidge, "Mama" Cass Elliott i dels seus companys David Crosby i Graham Nash a les veus, així com dels seus amics i admiradors mutus Eric Clapton i Jimi Hendrix (que va morir abans de la publicació del disc i a la memòria del qual està dedicat) a les guitarres.
L'altre disc, fruït de la bona acollida de l'anterior, va ser el seu intent de formar la seva pròpia "superbanda" per explorar i recrear magistralment en disc i en directe un ampli territori sònic que comprèn el rock, el folk, el country i el latin-jazz, per  arribar a la exquisidesa amb el blues, el blues-rock i el bluegrass. Amb la participació d'un altre gran del country-rock, Chris Hillman (ex The Byrds, com David Crosby), i uns quants més, com el bateria recentment traspassat Dallas Taylor, va constituir una formació que, no sé si per influència del passat militar del pare, va anomenar Manassas, localitat de Virginia on es van desenvolupar durant la guerra civil les dues batalles de Bull Run (1861 i 1862), a la estació de ferrocarril de la qual es van fotografiar per a la mítica portada del primer àlbum, l'homònim doble LP Manassas (1972), a cada cara del qual experimentaven amb un estil diferent però sempre lligat al rock com els ritmes llatins a la primera, el country a la segona (de la que destacaria la antològica So Begings The Task), el folk a la tercera i el blues a la quarta.
Desprès d'un segon disc lleugerament inferior la formació es va desfer però Stills ha seguit gravant i girant periòdicament, ja sigui en solitari com en successives reagrupacions en forma de trio o quartet, sempre lluny de l'èxit dels discos inicials amb els que tant vaig gaudir a la meva joventut, i cada vegada que els torno a escoltar.
El seu esmentat disc de debut és un àlbum rodó que, amb una producció exquisida, abasta una gran varietat de sons, des del rock i el blues al gospel (magnífica Church), a la experimentació amb flautes i vents (Cherokee), el blues fronterer (Black Queen) i amb detalls puntuals dels esmentats Jimi Hendrix (a Old Times Good Times) i Eric Clapton (a Go Back Home). Un disc tan bo que m'atreveixo a dir que ni tan sols la CdD és la millor cançó, tot i què si la més emblemàtica de l'àlbum i entre les primeres de la seva discografia. 
És un tema inspirat en una frase que li va sentir dir moltes vegades al famós pianista Billy Preston, que li va donar el consentiment per utilitzar-la, que ve a dir: "Si no pots estar amb la persona que estimes...estima a qui està amb tu, (Love the one you're with), la tornada sencera del qual fa:

          Well ther's a rose in a fisted glove
          And the eagle flies with the dove
         And if you can't be with the one you love honey
         Love the one you're with

A continuació podeu gaudir de la versió original i de una en directe amb la formació CSN&Y.


- STEPHEN STILLS. Love The One You're With. Stephen Stills (1970).


divendres, 20 de febrer de 2015

Rock Around The Clock (Bill Haley & His Comets)


El capítol PdR'n'R 5 està dedicat a qui podem considerar com la primera estrella d'un estil musical que havia de canviar la història de la música popular...i alguna cosa més. Bill Haley tenia una bona experiència com a cantant de country & western i de rockabilly, música eminentment "blanca" quan, de forma imperceptible va anant incloent al seu repertori el blues  per crear, juntament amb altres artistes però sense cap tipus de premeditació, un nou so que posteriorment, i gràcies a la difusió que en van fer els locutors de radio com Alan Freed, es coneixeria com a “Rock and Roll”.
Desprès d'obtenir un cert ressò amb cançons que contenien la paraula rock en el títol, com Rocket 88, un tema composat per Ike Turner, o Rock The Joint, va canviar el nom al que ha passat a la posteritat i que, per analogia entre el seu cognom Haley i el famós cometa Halley, es va dir BILL HALEY & HIS COMETS. I l'èxit va continuar amb temes com Crazy Man, Crazy, Chattanooga Choo Choo o Thirteen Women, un single que contenia a la cara B una composició de Jimmy Myers i Max Freedman, prèviament gravada per Sunny Dae & His Nights el 1952, que va passar tanmateix desapercebuda, Rock Around The Clock.
Però va succeir que uns mesos desprès es va estrenar la pel·lícula Blackboard Jungle, interpretada per Glenn Ford i traduïda aquí com a "Semilla de maldad" (Richard Brooks, 1955), a la primera escena de la qual el nostre protagonista d'avui i la seva magnífica banda interpretaven aquesta última cançó, l'impacte de la qual va ser tan massiu que es va convertir en la primera d'aquest estil en assolir el número 1 als charts nord-americans i una de les peces clau de la història del rock.
I va ser així com Bill Haley, amb una edat de 29 anys, casat i amb fills, amb una estètica allunyada dels cànons que estaven a punt de venir, elegantment vestit, grassonet i amb un característic rinxol al front, va esdevenir una estrella i va seguir publicant hits com Shake, Ratlle And Roll, Dim, Dim The Lights, , Mambo Rock, Razzle-Dazzle o Se You Later Alligator i va intervenir amb rols importants en un parell de pel·lícules de R'n'R més.
Però poc desprès van succeir dos fets que van acabar molt més precoçment de l'esperable amb la seva popularitat, un va ser l'aparició de músics com Elvis Presley o Little Richard amb una imatge més sexual i salvatge i l'altre el fenomen prou conegut dels seguidors del blog, la "british invasion", es a dir l'arribada als USA de The Beatles, The Rolling Stones i The Who, el que va comportar que a meitat dels anys 60 ja fossin considerats vells. Tot i obtenir una bona acceptació girant per Europa i, cosa rara a la època, a Amèrica del Sud (va arribar a gravar diversos discos en espanyol), poc desprès van quedar relegats al circuït de la nostàlgia, fins a la seva dissolució el 1980, quant se li va diagnosticar un tumor cerebral, pocs mesos abans de morir, el 1981, amb 55 anys, mentre dormia.
Ni Bill Haley va ser el primer rocker ni (We're Gonna) Rock Around The Clock, que és el veritable nom sencer, la primera cançó de rock'n'roll -de fet no és possible establir a qui corresponen aquests mèrits-, però segur que és la primera que ens ve al cap a l'esmentar aquest estil que va canviar per sempre més la música i la forma de vida de la joventut del mon occidental, a partir d'una determinada generació, de la que m'honora formar part. 
I ara, deixeu el que esteu fent i poseu-vos a ballar, que comença la conta:

          One, two, three o'clock, four o'clock rock
          Five, six, seven o'clock, eight o'clock rock
          Nine, ten, eleven o'clock, twelve o'clock rock
          We're gonna rock around the clock tonight...

- BILL HALEY & HIS COMETS. (We're Gonna) Rock Around The Clock (1955).


divendres, 13 de febrer de 2015

Since K Got Over Me (The Clientele)

Estic segur que molts dels seguidors del blog no haureu sentit a parlar dels nostres protagonistes d'avui, i és que a THE CLIENTELE no se'ls ha fet justícia. De fet son molt més coneguts als USA que a Europa, incloent la seva Anglaterra natal. Reparem-ho doncs!
Es tracta d'una banda d’indie-pop, liderada pel compositor, cantant i guitarrista Alasdair MacLean, amb un estil poc definit, que no aporta gaires novetats, però que es caracteritza per unes melodies fràgils i exuberants, una veu entretallada i distintiva, unes guitarres recognoscibles i una temàtica inspirada en la literatura i l'art surrealista de principis del segle XX. Musicalment podrien representar un creuament entre els Love, The Byrds, The Zombies i Galaxie 500 i literàriament  passar per fills del mateix Nick Drake.
Per al seu tercer LP, Strange Geometry (2005), van contractar, per primera vegada, un productor aliè (Brian O'Shaughnessy) i hi van afegir un quartet de corda (majestuosament arranjat per Louis Philippe), amb el van guanyar consistència, amb el resultat d'un disc millor que els ja notables anteriors, Suburban Light (2000) i The Violet Hour (2003), fita que tampoc no van superar en els següents, God Save The Clientele (2007), Bonfires On The Heath (2009) i l'EP Minotaur (2010). Darrerament MacLean ha iniciat un nou projecte amb la sevillana Lupe Núñez-Fernández, establerta a London, on forma part del duo Pipas, amb la que, amb el nom de Amor de Dias, han publicat un parell d'àlbums i, tot i haver programat algun concert ocasional, desconec si té intenció de reactivar el seu grup seminal.
Aquest disc, la portada del qual és una reproducció del quadre del 1963 de Paul Delvaux titulat "El viaducte", va més enllà d'un estil i una etiqueta i, amb una elegància inaudita, ens transmet sentiments i emocions sobre la "estranya geometria" de la vida moderna en dotze temes remarcables, d'una bellesa malenconiosa i inquietant, com (I Can't Seem To) Make You Mine, EMPTY, Geometry Of Lawns, Six Of Spades o la CdD, el track inicial, Since K Got Over Me. Escolteu-la (millor la versió original que no la acústica al Victoria Park de London, UK) i segur que voldreu continuar amb la resta.

- THE CLIENTELE. Since K Got Over Me. Strange Geometry (2005).


divendres, 6 de febrer de 2015

Feel (Ty Segall)

TY SEGALL és un jove californià de 27 anys, compositor, cantant i multiinstrumentista, que des de el 2008 porta publicats set LP, el darrer doble, i diversos EP en solitari o amb la Ty Segall Band, a més a més de múltiples col·laboracions (en hi he contat fins a 17) amb altres músics de San Francisco, de les que destacaria a Sic Alps, Fuzz i el disc compartit amb White Fence. Una incontinència creativa a l'alçada d'uns pocs monstres, com els altrament prolífics Robert Pollard (Guided By Voices...) o Jack White (The White Stripes, The Raconteurs, The Dead Weather...).
El seu estil resulta de la combinació de diferents gèneres com el garage-rock, el punk, el glam, el noise, el heavy metal i el rock psicodèlic, per la qual cosa hi podem apreciar trets dels millors David Bowie, Marc Bolan, Black Sabbath, Iggy & The Stooges, amb una evolució en el temps cap a la West Coast, "léase" Grateful Dead o The Byrds, i cap a altres grans mestres com Led Zeppelin, The Who, Neil Young o els mateixos Beatles, en un viatge paral·lel al dels seus amics i recents protagonistes de la CdD, Thee Oh Sees, el que fa que cada nova publicació reveli una faceta diferents del seu so i de la seva personalitat.
El seu darrer disc ha trigat més d'un any a publicar-se des de l'anterior, cosa inusual en aquest artista, i el resultat ha estat un doble àlbum de 17 tracks, tot i què no arriba a la hora de durada, molt ben arranjat, produït i seqüenciat, amb un so detallista, ben allunyat del seu lo-fi inicial, que evidencia que l'autor, que toca pràcticament tots els instruments, ha assimilat perfectament les lliçons apreses al llarg de la seva obra anterior. Un torrent musical que compleix amb les "4 P's" fonamentals del rock (Pop, Punk, Progressiu i Psicodèlic), contundent i clàssic en la màxima expressió i pràcticament sense trucs, efectes ni reverbs, tan comuns en artistes actuals. 
És possible que a alguns seguidors del blog us sembli una mica antiquat, com si de un retrocés en el temps es tractés, potser sí, jo també el qualificaria de "retro-rock", però amb una sàvia i no adulterada combinació de les referències esmentades del que resulta un llistat de temes uniformement fantàstics, dels que, "per conveni" a la CdD, només us en puc presentar un. Concretament el número tres, Feel, una composició poderosa, amb un nerviós riff de guitarra al més pur estil Led Zep, i divertida, apta per ballar i cantar...i fins i tot cridar.

- TY SEGALL. Feel. Manipulator (2014).