divendres, 6 de febrer de 2015

Feel (Ty Segall)

TY SEGALL és un jove californià de 27 anys, compositor, cantant i multiinstrumentista, que des de el 2008 porta publicats set LP, el darrer doble, i diversos EP en solitari o amb la Ty Segall Band, a més a més de múltiples col·laboracions (en hi he contat fins a 17) amb altres músics de San Francisco, de les que destacaria a Sic Alps, Fuzz i el disc compartit amb White Fence. Una incontinència creativa a l'alçada d'uns pocs monstres, com els altrament prolífics Robert Pollard (Guided By Voices...) o Jack White (The White Stripes, The Raconteurs, The Dead Weather...).
El seu estil resulta de la combinació de diferents gèneres com el garage-rock, el punk, el glam, el noise, el heavy metal i el rock psicodèlic, per la qual cosa hi podem apreciar trets dels millors David Bowie, Marc Bolan, Black Sabbath, Iggy & The Stooges, amb una evolució en el temps cap a la West Coast, "léase" Grateful Dead o The Byrds, i cap a altres grans mestres com Led Zeppelin, The Who, Neil Young o els mateixos Beatles, en un viatge paral·lel al dels seus amics i recents protagonistes de la CdD, Thee Oh Sees, el que fa que cada nova publicació reveli una faceta diferents del seu so i de la seva personalitat.
El seu darrer disc ha trigat més d'un any a publicar-se des de l'anterior, cosa inusual en aquest artista, i el resultat ha estat un doble àlbum de 17 tracks, tot i què no arriba a la hora de durada, molt ben arranjat, produït i seqüenciat, amb un so detallista, ben allunyat del seu lo-fi inicial, que evidencia que l'autor, que toca pràcticament tots els instruments, ha assimilat perfectament les lliçons apreses al llarg de la seva obra anterior. Un torrent musical que compleix amb les "4 P's" fonamentals del rock (Pop, Punk, Progressiu i Psicodèlic), contundent i clàssic en la màxima expressió i pràcticament sense trucs, efectes ni reverbs, tan comuns en artistes actuals. 
És possible que a alguns seguidors del blog us sembli una mica antiquat, com si de un retrocés en el temps es tractés, potser sí, jo també el qualificaria de "retro-rock", però amb una sàvia i no adulterada combinació de les referències esmentades del que resulta un llistat de temes uniformement fantàstics, dels que, "per conveni" a la CdD, només us en puc presentar un. Concretament el número tres, Feel, una composició poderosa, amb un nerviós riff de guitarra al més pur estil Led Zep, i divertida, apta per ballar i cantar...i fins i tot cridar.

- TY SEGALL. Feel. Manipulator (2014).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada