divendres, 30 de gener de 2015

Goddess On A Hiway (Mercury Rev)

Els anys que van envoltar el canvi de mil·lenni vaig gaudir d'un seguit de discos que tenien en comú el recuperar, actualitzat, l’space-rock, una corrent del rock psicodèlic i la música progressiva, sorgida al Regne Unit als anys 60 de la mà dels primers Pink Floyd, liderats pel malaurat Syd Barrett, i de The Soft Machine, amb Robert Wyatt i l'ibicenc d'adopció Kevin Ayers. En voldria destacar quatre que penso que pràcticament suposen un subgènere i que, per ordre cronològic, anirem comentant en successives CdD en els propers mesos, que son:

- Deserter's Songs (1998), de Mercury Rev
- The Soft Butlletin (1999), de The Flaming Lips
- The Great Eastern (2000), de The Delgados i
- The Sophtware Slump (2000), de Grandaddy.

Els tres primers, d'orígen geogràfics divers, americans, els dos primers i escocès l'altre, tenien com a nexe el productor Dave Friedman, inicialment baixista de la formació inicial dels Mercury Rev, als que va abandonar per concentrar-se en aquesta faceta fins a convertir-se  en un dels més influents de les darrers dècades, i a qui podríem considerar com el Phil Spector (vegeu aquí) del rock alternatiu.
Son els MERCURY REV un grup de Buffalo (New York, USA) que es van iniciar en el camp del rock psicodèlic en la vessant més fosca i experimental i, per tant, menys accessible i comercial, amb discos com Yerself It Steam (1991) o el fantàstic Boces (1993), moment en que, tip de conflictes de personalitat, va plegar el aleshores cantant David Baker, deixant el comandament en mans de Jonathan Donahue, guitarrista que va deure d'assumir la labor, aportant la seva característica veu de falset, de Sean Mackowiak, més conegut com a "Grasshopper", a la guitarra, i de l'esmentat Dave Friedman al baix.
Però no va ser fins al quart disc, l'aclamat Deserter's Song (1998), que van merèixer el reconeixement universal, una obra molt més melòdica, per a la gravació de la qual van contar com a col·laboradors els mítics Garth Hudson i Levon Helm, de The Band. És un disc de so profundament evocador, deutor de genis precursors de la música americana més fantasiosa com Van Dyke Parks i el col·lectiu Tin Pan Alley (els dels musicals de Broadway), amb arranjaments que inclouen cordes i vens, amb especial menció per a la flauta de Suzanne Thorpe, amb producció per a orquestra de música lleugera, amb aquest so tan polit, ampli i distintiu, marca Friedman. Una escolta no especialment atenta de seguida ens portarà passatges de The Beatles i de The Beach Boys, com no, de The Band però també, inevitable amb aquest productor, dels seus col·legues amb qui Donahue ha col·laborat ocasionalment com a guitarrista, els esmentats The Flaming Lips.
Amb aquest disc monumental, paradigma de la neo-psicodèlia, van perdre definitivament la condició de banda underground però, es clar, desprès amb aquesta transcendència, ja rés no tornaria a ser igual i, com era d'esperar, Deserter's Songs ha estat una fita impossible de superar en els quatre àlbums posteriors, el darrer del 2008.
Escollir la CdD d'avui no ha estat fàcil, el disc comença amb tres pistes precioses...sense bateria ni guitarres elèctriques!, que s'incoporaran posteriorment tot i què, malgrat la seva saturació, es veuran sovint eclipsades per oboès, flautes, ocasionals saxòfons, arpes, xilòfons, campanetes etc, màgicament combinats amb el resultat d'una obra clàssica moderna. Finalment m'he decidit per la número vuit, Goddess On A Hiway, una balada que ens recorda el Neil Young més pastoral...tot i contenir un clavecí barroc. Un tema representatiu d'un disc per a mi èpic, sense arribar a ser pompós. 
Escolteu-lo i ho comprovareu.

- MERCURY REV. Goddess On A Hiway. Deserter's Songs (1998).



1 comentari: