Amb el seu àlbum de debut, How
Beautiful Life Can Be (2021), ha estat arribar i besar el sant, i només els
hi desitjo que siguin fidels a sí mateixos i no deixin de tocar de peus a
terra a THE LATHUMS.
Un quartet format per quatre
estudiants de l'Institut de Música de Wigan al nord-oest d'Anglaterra, liderat
pel, en principi poc carismàtic, compositor, cantant i guitarrista Alex Moore,
amb un deix vocal que m'evoca l'inefable Morrissey, a qui acompanyen
l'extraordinari guitarrista principal Scott Concepcion, -deixeble
destacat de Johnny Marr, dels mateixos The Smiths, i de John
Squire, dels Stone Roses(banda de la que els recomano no prendre exemple)- i Johnny Cunliffe i Ryan Durrans
a la secció rítmica, al baix i la bateria respectivament.
I, amb aquests referents i
sense aportar gaire cosa més, em pregunto a què es pot deure aquest èxit
fulgurant i només m'ho explico per l'alegria, com es pot deduir del títol (“Que
bonica pot arribar a ser la vida”), que irradien la seva música i, sobretot, les seves
lletres, amb la dosi precisa de malenconia, tot i què sensiblement menys
enginyoses i cultes que les dels seus antecessors, en un moment en que a la
humanitat sembla que només ens passin desgràcies.
Produït per James Skelly,
el líder de The Coral, és un disc típic d’indie-rock de guitarres
amb reminiscències dels anys 80's amb alguna picada d'ull al pop dels
60's i a l’ska, amb dotze tracks, la majoria per sota dels 3
minuts, per el que el podeu escoltar d'una tirada, amb temes com Circles Of
Faith, I'll Get By, The Great Escape o la CdD, Fight On, del que en podeu gaudir tot seguit en el directe del seu concert al Victoria Warehouse de
la ciutat de Manchester, a 26 Km de la seva Wigan natal.
- THE LATHUMS. Fight On.
How Beautiful Life Can Be (2021).
El dia 26 de
setembre del 1998 va tenir lloc al Palais Omnisports de Bercy, París, un
esdeveniment doblement excepcional, tant per la seva qualitat
artística com per la singularitat de que no ha tornat a representar-se mai més.
Un concert en el que tres
cantants amb un estil l'origen del qual vaig comentar en el post sobre Cheikha Rimitti (vegeu
aquí) van assolir tal grau d'excel·lència que, per analogia al que Luciano
Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras, sota la direcció
de Zubin Mehta, van efectuar a les Termes de Caracal·la de Roma l'any
1990, van ser qualificats com "els tres tenors del raï".
Tres artistes amb biografies
ben diferenciades, el primer, Khaled, nascut a Orà i exiliat a França
amb motiu de la guerra civil algeriana, amb discos tan reeixits com Khaled
(1991), gravat a Los Angeles, Califòrnia, amb el famós productor Don Was,
amb el seu hit per excel·lència, Didí (vegeu aquí) -que
vaig comprar-me en cassette a la medina de Tunis-, encara amb el nom
artístic de Cheb Khaled, que incloïa el qualificatiu que significa
"noi", N'Si N'Si (1993), Sahra (1996),
el de la CdD d'avui, o Kenza (2000), el de la meravellosa versió, en
format duet amb la israeliana Noa, de l'Imagine de John
Lennon (vegeu aquí), l'indiscutible "rei del raÏ" tot i la
poca expressivitat, ratllant el hieratisme, que mostra en els seus directes,
com vaig comprovar en la seva recent actuació al Festival Grec de Barcelona del
2019.
El segon, també algerià però
criat a Lió i mort a París el 2018, amb 59 anys, a causa d'un infart, Rachid
Taha, de qui us recomano Diwan (1998) i Tékitoi?
(2004), l'esperit més transgressor dels tres, el que s'evidencia
també en els seus concert com el que va protagonitzar en la inauguració de la
Rambla del Raval de Barcelona, per la Mercè del 2000, i que vaig presenciar des
de les primeres files.
I el tercer, l'actor i
cantant Faudel Belloua, el més jove dels tres i l'únic nascut a França,
tot i què fill de magrebins, que es va revelar en aquest mític concert fins a
ser anomenat "el petit príncep del raï", l'èxit del qual,
sempre per sota dels dos precedents, va minvar definitivament a rel del seu
recolzament a Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials del 2007.
Tres protagonistes, a qui el
productor londinenc Steve Hillage (exguitarrista del grup de rock
progressiu Gong, entre altres) va recolzar amb una orquestra amb tres
dotzenes de músics -entre els que s'entreveu d'esquena na Gail Ann Dorsey, la baixista a la que vam veure sovint acompanyant David Bowie (vegeu aquí)- d'un concert deficitari, els organitzadors del qual,
malgrat la presència de més de 14.000 persones, majoritàriament joves
immigrants de segona o tercera generació, van preveure amortitzar amb la edició
d'un DVD i un doble CD, titulats 1,2,3 soleils (1999) amb els que els
beneficis econòmics van ser tan immensos com la dosi d'autoestima per a tota
aquella generació de chebs i chubete (el plural del femení chaba)
vistos com a "ciutadans de segona".
Un esdeveniment tan musical
com històric que s'inicia amb un instrumental, Khalliouni Khalliouni,
mentre TAHA, KHALED i FAUDEL surten a l'escenari, entre el
deliri dels assistents, que els ovacionaran a cada agraïment, amb continus
"merci" intercalats amb "shukram", per
interpretar fins a 23 títols, majoritàriament del segon, com no podia ser d'una
altra manera, en format de solo, duo o trio, dels que he triat com a CdD un
tema meravellós, Aïcha, de
l'esmentat Sahra en el que el "rei" i el "principet" d'aquest raï actualitzat amb ritmes rock, funk i electrònics, reivindiquen els drets de les dones en el mon
àrab quan canten en francès, excepte una estrofa en la seva llengua materna: "Em mereixo quelcom millor que una gàbia, ni que sigui d'or. Vull
els mateixos drets que tu i que em respectis cada dia..."
- TAHA - KHALED - FAUDEL. Aïsha.
1,2,3 soleils (1999).
En només set anys, els que van entre
1965 i 1972, The Rascals, van publicar nou àlbums, si bé els tres
primers, i més reeixits, ho van fer amb el nom de THE YOUNG RASCALS.
Un quartet de Garfield, New
Jersey, liderat pel teclista, Felix Cavaliere, acompanyat per Eddie
Brigati, qui compartia amb ell les tasques de cantant i lletrista, el
bateria de jazzDino Danelli i el canadenc Gene Cornish,
l'únic d'orígen no italià, a la guitarra, ja ho veieu, sense baixista
oficial, que va obtenir popularitat amb un seguit de singles,
majoritàriament versions d'altri, com Good Lovin, gravat inicialment per
Lemme B. Good & The Olympics, recollits en el seu àlbum homònim de
debut el 1966 i en la seva continuació, Collection (1967), així com en
el tercer i més conegut, Groovin' (1967) ja amb majoria de temes propis.
Un disc que, en base a
l'orgue Hammond de Cavaliere i a unes precioses harmonies vocals, per a
la gravació del qual van contar per primer cop amb la participació de músics
aliens al grup, com David Brigati, el germà gran d'Eddie, als cors, o Chuck
Rainey al baix, barregen estils com l'incipient rock psicodèlic
sota la influència de la (tan sovint esmentada en aquest blog) british
invasion i el soul (el mateix podem dir del conegut com blue-eyed
soul) amb alguns trets de jazz llatí i algun detall
"aflamencat" que ens evoca la frontera meridional del seu país, en el
que magnífiques composicions del teclista, com You Better Run o, cantada
per Brigati, How Can I Be Sure, s'alternen amb altres no inferiors com Find
Somebody, del mateix Brigati o I Don't Love You Animore, de
Cornish, totes elles eclipsades per la CdD d'avui...ho heu endevinat, Groovin'.
Un tema, com algun altre més,
inspirat per Adrienne Bechurri, aleshores xicota de Cavaliere, amb un to
relaxat, un groove afrocubà i una harmònica per a la història,
interpretada per Michael Weinstein al single i pel mateix Cornish
a l'LP, per a la gravació del qual van haver de vèncer les
reticències del, per una vegada, poc inspirat Jerry Wexler, el conegut
cap d’Atlantic Records, discogràfica de la qual van ser el
primer grup d'origen no afro-americà, (i que sempre es va negar a actuar en
concerts segregats per races, quelcom freqüent als USA en aquella època) que ha
esdevingut l'emblema de la banda -amb molts més recursos dels que el seu polit aspecte semblaria indicar- fins al punt en que he escoltat en més d'una ocasió
allò de:
- Els Young Rascals?
- Si, home, els de Groovin'
Un disc a partir dels quals
Cavaliere va pretendre donar un tomb a la seva carrera intentant, com tants
altres grups de finals dels 60's, orientar la seva obra cap al format LP
però que no va tenir la mateixa acceptació en els sis següents, ara ja com The
Rascals, el que va portar a la dissolució de la banda i donar lloc a dues
formacions que van conviure fins als anys 90's, Cornish i Danelli per un
costat, com a The New Rascals i Caviere en solitari o com a Felix Cavaliere's Rascals
per l'altre, sense menyscap de que la formació
original s'hagi reagrupat ocasionalment i per motius diversos -alguns
sota l'auspici d’Steven Van Zandt, el Little Steven de
la E Street Band de Bruce Springsteen- la darrera vegada el 2012.
FIELD MUSIC és la banda amb la que els germans Peter i David Brewis,
amb la col·laboració del multiinstrumentista Andrew Moore i altres
músics de combos britànics com Maxïmo Park i Futereheads,
de manera intermitent des del 2005, han publicat gairebé una desena d'àlbums,
amb pauses en les han composat bandes sonores per a pel·lícules i a
documentals, entre ells un per al mateix Imperial War Museum i
participat en projectes diversos propis com School Of Language (David), The
Week That Was (Peter) o en col·laboració amb membres dels grups esmentats .
Una carrera de la que
en destacaria el seminal debut, Field Music (2005), una obra
que podríem qualificar com art-rock que inclou una varietat de subgèneres
com el soft, el prog o el post-rock, farcida d'harmonies vocals
que en podem evocar a coneguts del blog com The Beach Boys,
Fleetwood Mac,XTC, The New Pornographerso, fins i tot, TheBeatles, embolcallades en preciosos arranjaments que incorporen cordes
(violins, violoncel) i vents (saxòfon), que em va convertir en fan seu des de
que vaig escoltar el tema que l'enceta, If Only The Moon Were Up (vegeu
aquí).
Una devoció que he renovat fa
uns mesos amb la publicació del darrer disc, Flat White Moon (2021), en
el que mantenen aquest atreviment que els fa tan addictius per als seus fans,
als que convido a unir-vos-hi. Us aviso que ni aquest ni cap dels anteriors
treballs dels de Sunderland son fàcils d'assimilar i el seu gaudi requerirà més
d'una escolta però, quan hi entreu, ja us ho dic, no els podreu deixar.
Hi trobareu temes
sensacionals com Orion From The Street, Do Me A Favour, When You Last heard
From Linda o la CdD, No Pressure, en la que una dura entrada de baix
d'aire funky, amb el suport de la bateria, precedeix la veu de David, a
la que s'aniran sumant guitarra i teclats, qui fa un dur al·legat contra la
classe dirigent britànica, concretament el Tory Party, representant
l'opinió d'una bona part de la societat del nord-est d'Anglaterra d'on
provenen.
- FIELD MUSIC. No Pressure.
Flat White Moon (2021).
