Groovin' (The Young Rascals)

 

En només set anys, els que van entre 1965 i 1972, The Rascals, van publicar nou àlbums, si bé els tres primers, i més reeixits, ho van fer amb el nom de THE YOUNG RASCALS.

Un quartet de Garfield, New Jersey, liderat pel teclista, Felix Cavaliere, acompanyat per Eddie Brigati, qui compartia amb ell les tasques de cantant i lletrista, el bateria de jazz Dino Danelli i el canadenc Gene Cornish, l'únic d'orígen no italià, a la guitarra, ja ho veieu, sense baixista oficial, que va obtenir popularitat amb un seguit de singles, majoritàriament versions d'altri, com Good Lovin, gravat inicialment per Lemme B. Good & The Olympics, recollits en el seu àlbum homònim de debut el 1966 i en la seva continuació, Collection (1967), així com en el tercer i més conegut, Groovin' (1967) ja amb majoria de temes propis.

Un disc que, en base a l'orgue Hammond de Cavaliere i a unes precioses harmonies vocals, per a la gravació del qual van contar per primer cop amb la participació de músics aliens al grup, com David Brigati, el germà gran d'Eddie, als cors, o Chuck Rainey al baix, barregen estils com l'incipient rock psicodèlic sota la influència de la (tan sovint esmentada en aquest blog) british invasion i el soul (el mateix podem dir del conegut com blue-eyed soul) amb alguns trets de jazz llatí i algun detall "aflamencat" que ens evoca la frontera meridional del seu país, en el que magnífiques composicions del teclista, com You Better Run o, cantada per Brigati, How Can I Be Sure, s'alternen amb altres no inferiors com Find Somebody, del mateix Brigati o I Don't Love You Animore, de Cornish, totes elles eclipsades per la CdD d'avui...ho heu endevinat, Groovin'.

Un tema, com algun altre més, inspirat per Adrienne Bechurri, aleshores xicota de Cavaliere, amb un to relaxat, un groove afrocubà i una harmònica per a la història, interpretada per Michael Weinstein al single i pel mateix Cornish a l'LP, per a la gravació del qual van haver de vèncer les reticències del, per una vegada, poc inspirat Jerry Wexler, el conegut cap d’Atlantic Records, discogràfica de la qual van ser el primer grup d'origen no afro-americà, (i que sempre es va negar a actuar en concerts segregats per races, quelcom freqüent als USA en aquella època) que ha esdevingut l'emblema de la banda -amb molts més recursos dels que el seu polit aspecte semblaria indicar- fins al punt en que he escoltat en més d'una ocasió allò de:

          - Els Young Rascals?

          - Si, home, els de Groovin'

 Un disc a partir dels quals Cavaliere va pretendre donar un tomb a la seva carrera intentant, com tants altres grups de finals dels 60's, orientar la seva obra cap al format LP però que no va tenir la mateixa acceptació en els sis següents, ara ja com The Rascals, el que va portar a la dissolució de la banda i donar lloc a dues formacions que van conviure fins als anys 90's, Cornish i Danelli per un costat, com a The New Rascals i Caviere en solitari o com a Felix Cavaliere's Rascals per l'altre, sense menyscap de que la formació original s'hagi reagrupat ocasionalment i per motius diversos -alguns sota l'auspici d’Steven Van Zandt, el Little Steven de la E Street Band de Bruce Springsteen- la darrera vegada el 2012.

- THE YOUNG RASCALS. Groovin'. Groovin' (1967).