divendres, 22 de setembre de 2017

Chamaleon Queen (Cat's Eyes)

CAT’S EYES és un duo integrat per Faris Badwan, el cantant del grup britànic The Horrors (vegeu aquí) i la soprano clàssica i multiinstrumentista italo-canadenca Rachel Zeffira que, des del 2011, ha publicat un EP i dos LP, l’homònim Cat’s Eyes (2011) i el recent Treasure House (2016), a més a més de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Duke Of Burgundy (Peter Strickland, 2014), editat l’any següent.
El seu estil és un pop melòdic que, partint dels “grups de noies” dels 60, com The Ronettes, de Phil Spector, i de les parelles home-dona, com Lee Hazlewood i Nancy Sinatra,  explora diversos territoris musicals, amb referències que van des de The Walker Brothers, The Mamas & The Papas o John Barry fins el rock psicodèlic i el krautrock, sense arribar a sonar tan “retro” com es podria esperar.
A Treasure House gaudirem d’una producció impecable, obra del seu col·laborador habitual Steve Osborne, i uns arranjaments cinematogràfics que m’evoquen els Goldfrapp de Felt Mountain (2000) i considero que de la seva impecable barreja de classicisme amb experimentació en resulta un disc atemporal que, com aquest darrer, es podrà tornar a escoltar de tant en tant durant molts anys.
És un àlbum d’onze tracks, dels que en destacaria uns quants, com Drag, Be Careful Where You Park Your Car, Standoff, The Missing Hour...però, com n’havia d’escollir un, he triat com a CdD el seqüenciat en tercer lloc, Chamaleon Queen, inequívocament influenciat per uns vells coneguts del blog, els mítics Aphrodite’s Child.
El que inicialment semblava un “divertimento” d’una parella d’enamorats ha esdevingut un projecte paral·lel perfectament consolidat del que tot seguit en teniu un petit tast:

   -  CAT’S EYES. Chamaleon Queen. Treasure House (2016).

divendres, 15 de setembre de 2017

De camino a la vereda (Buena Vista Social Club)

Ry Cooder-4:
El quart i, per ara, definitiu post sobre el músic i productor Ry Cooder tracta de la seva obra més reeixida, concretament en la seva faceta de productor, i versa sobre un àlbum que va gravar quasi per casualitat.
I va ser que l'angelí va anar a La Havana (Cuba) per produir un disc de música afro-cubana amb un artistes de Mali que no van poder arribar-hi per manca de visat, quan va proposar al director d'orquestra Juan de Marcos González fer-ho amb músics tradicionals locals, la majoria d'ells desconeguts en aquell moment fora de la illa.
I el resultat va ser Buena Vista Social Club (1997), un LP gravat en 6 dies que pren el nom d'una de les cançons, inspirada tanmateix en un club de música i ball d'èxit de la època pre-revolucionària  destinat a la població negra en un moment històric en el que la discriminació estava institucionalitzada. Un lloc que als anys 30 i 40 va veure nàixer sons com el mambo (amb clara influència jazzística), la charanga, la pachanga, el cha-cha-cha i el que, en definitiva, seria el més representatiu de la música cubana, de gran impacte en tanta música llatinoamericana del segle XX, el son montuno. Una activitat artística, amb Benny Moré, Pérez Prado o Armando Moreu Jr, director de la orquestra del cabaret Tropicana al capdavant, associada a un estil de vida hedonista que la revolució castrista de 1959 va tallar de soca-rel, tot i què el BVSC ja havia plegat abans.
Per al seu experiment, Ry Cooder i Juan de Marcos González van contar amb un grapat d'octogenaris, alguns dels quals com el nascut Francisco Repilado, de nom artístic Compay (company en argot) Segundo (per la seva portentosa segona veu) o Ibrahim Ferrer van morir poc desprès quasi sense gaudir de l'èxit majúscul que va tenir el disc, i altres com Elíades Ochoa o Omara Portuondo han estat representant l'àlbum original (i, convertint el projecte en una marca, un seguit de gravacions més, algunes en solitari, aprofitant la sort que els va arribar quan pensaven que la seva carrera artística -i en alguns casos la vida- tocava punt i final) fins fa només uns mesos. Val a dir que la fama, i els royaltis corresponents, es va veure incrementada per la multiguardonada pel·lícula, produïda per Cooder i anomenada tanmateix Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1998) que documenta dos concerts, un a Ámsterdam (Paisos Baixos) i un altre al Carnegie Hall de Nova York i inclou entrevistes amb els música a La Havana. Un LP i un documental que van contribuir a canviar la percepció que el món tenia del seu país.
Un disc de 16 pistes (avui, en reconeixement als artistes, evitaré l'anglicisme tracks) iniciat per Chan Chan, una composició acreditada a F. Repilado ( Compay Segundo) interpretada per Elíades Ochoa, i altres de magnífiques com Y tú qué has hecho?, una de les tres que canta el Compay Segundo, Veinte años, la única contribució de la fèmina Omara Portuondo (amb l'acompanyament de Compay, com no?) , la homònima Buena Vista Social Club, obra del baixista Orestes "Cachaíto" López i interpretada pel seu fill Orlando, qui conta amb la magistral improvisació al piano de Rubén González i quatre de les cinc que canta Ibrahim Ferrer,  El cuarto de Tula (acompanyat per Elíades Ochoa i Manuel "Puntillita" Licea), el bolero clàssic de Isolina Carrillo Dos gardenias, Candela, una divertida composició de Faustino Oramas plena d'insinuacions sexuals i la CdD, el tra...ay! la pista número dos, De camino a la vereda, de la qual també n'és l'autor Ferrer.
Un disc que evidencia l'esperit de fusió esmentat en els tres post anteriors sobre Ry Cooder, de qui Compay Segundo va admetre: "se me sale la babita, yo no lo puedo evitar".
I una CdD en la que, sota el mantra:

           ¡Óigame compay! No deje el camino por coger la vereda" 

li recriminen al compay que hagi "dejao" a la pobre Geraldina (el camí) para meterse Dorotea (la vereda), cap a la meitat de la qual s'escolta la impagable estrofa :

          No hables de tu marido mujer.
          Mujer de malos sentimientos,
          Todo se te ha vuelto un cuento
          Porque no ha llegado la hora fatal

i a la que no falta un "sample" del Cielito lindo del mexicà Quirino Mendoza Cortés, que tots coneixereu:

          Ay, ay, ay, ay, canta y no llores
         porqué cantando se alegran, 
         cielito mío (per lindo), los corazones

Una CdD que us recomano escoltar en la versió oficial del disc, de molt millor qualitat de so que el vídeo del concert, en el que, si més no, podreu apreciar com les gasta l'entranyable Ibrahim Ferrer.

- BUENA VISTA SOCIAL CLUB. De camino a la vereda. Buena Vista Social Club (1997).


divendres, 8 de setembre de 2017

Walk In The Park (Beach House)

BEACH HOUSE és un duo de Baltimore, Maryland (USA), format per la cantant i teclista francesa Victoria Legrand i el guitarrista i multiinstrumentista Alex Scally, l’estil del qual, contràriament al que el seu nom (Casa de la platja) suggereix, no en té res d’estiuenc ni assolellat.
Les seves composicions, basades inicialment en l’orgue, la guitarra i les percussions programades amb sintetitzadors “vintage”, i amb l’element clau de la veu, ens mostren un paisatge fosc i seductorament oníric que, pels seus ritmes lents, atmosfèrics i unes lletres opaques, han estat etiquetades com a “dream pop” i ens evoquen alguns coneguts del blog com Galaxie 500 o Mazzy Star.
Desprès de dos LP, l’homònim Beach House (2006) i Devotions (2008), molt ben acollits per la crítica i el públic, el tercer, Teen Dream (2010), gravat ja amb el segell Sub Pop Records, va ser la seva obra cimera i de més èxit comercial, no superada en els següents més que notables Bloom (2012) i Depression Cherry (2015).
A Teen Dream, enregistrat en una antiga església al nord de New York reconvertida en estudi a les ordres de l’enginyer i productor Chris Coady, els mitjans proporcionats per una discogràfica “major”, ara amb bateries reals, han donat lloc a un so més net i clar que, afortunadament, no ha comportat una sobreproducció que alterés la seva personalitat artística.
Un àlbum de 10 tracks que integren perfectament ritmes de pop, folk, soul, gospel i electrònica en el que els elegants arranjaments i els riffs de guitarra de Scally en cap moment queden eclipsats per la autèntica protagonista del disc, la veu de la neboda del cèlebre compositor Michel Legrand. Una veu plena de matisos que es mou amb subtilesa entre la fragilitat, la sensualitat, l’autoritat i la fredor, que ens recorda en alguns moments a Nico (què espero a fer un post de The Velvet Underground?), a Elisabeth Fraser (Cocteau Twins) i, sobretot, a Hope Sandoval, dels esmentats Mazzy Star.
Un CD que va sortir a la venda acompanyat d’un DVD amb els vídeos de cada una de les cançons del disc, cada un dirigit per un director diferent.  Deu temes excel·lentment seqüenciats, des de l’inicial Zebra, seguit de Silver Soul, Norway i el que he triat com a CdD d’avui, Walk In The Park.
Una composició que, tot i sonar romàntica, és qualsevol cosa menys un “passeig pel parc”, un tema perfecte per oblidar el mal d’amor, amb frases com la de la tornada, que ve a dir que "és qüestió de temps que t'escapis de la meva ment, de la meva vida...és qüestió de temps":

          In a matter of time, it would slip from my mind
          In and out of my life, you would slip from my mind
          In a matter of time

 -          BEACH HOUSE. Walk In The Park. Teen Dream (2010).


divendres, 1 de setembre de 2017

A Day In The Life (The Beatles)

A l'hora de triar la CdD del post que commemora el setè aniversari del blog i que, tradicionalment, és un tema de THE BEATLES, no he tingut cap dubte. I és que el passat mes de juny s'han complert 50 anys de la publicació del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), per a molts el millor o, si més no, més influent disc de la història.
Una obra que, pel seu caràcter innovador, ha transcendit en molts aspectes, com la composició, la gravació, producció, distribució, comercialització i, fins i tot, en el disseny gràfic, de tal manera que podem afirmar rotundament que va marcar un punt d'inflexió, que hi va haver un abans i un desprès. Si us sembla, anem a pams.
Desprès d'una decebedora gira pels USA, els Fab Four havien decidit no tornar a actuar en públic, per la qual cosa, amb un pressupost il·limitat, no hi havia cap impediment per experimentar de tal manera que, per primera vegada, l'estudi de gravació es va convertir en una peça més del procés, per al que va ser fonamental la col·laboració del productor George Martin, al que molts considerem un beatle més, i de l'enginyer de so Geoff Emerick, amb tècniques innovadores con l’automatic double tracking (ADT), la gravació per injecció directa des de la taula de mescles, sense necessitat d'usar l'amplificador (amb el resultat d'unes revolucionaries textures de baix que van marcar escola) o en el tractament de les veus, sobretot la de John Lennon (que no s'agradava) i que, a rel d'una broma per part de Martin (que li va comentar que l'havia tractat amb una double vibrocated sploshing flange), es coneix com a efecte flanging.
Musicalment l'àlbum és un compendi de gèneres i estils, a més a més del rock psicodèlic, el music-hall, la música de circ, la d'avantguarda, i les músiques clàssiques occidental i índia i va ser, en part, la seva resposta al Pet Sounds (1966) de The Beach Boys, que ho havia estat, a la seva vegada, al Rubber Soul (1965) de The Beatles. Com veieu, un bucle creatiu que va canviar la història des del punt de vista musical però també cultural i estètic i que ha marcat indefectiblement la seva (i meva) generació i les futures.
Estèticament el que més crida l'atenció son els colorits uniformes militars de la època “eduardiana” amb els que, per iniciativa de Paul McCartney i del tour manager Mal Evans, es representen els personatges de “La banda dels cors solitaris del sergent Pebre”, un alter ego que els donava més llibertat creativa encara. I, és clar, la mítica caràtula, la primera en la que figura la lletra de totes les cançons impresa  a la contraportada (amb el que podíem seguir-les sense haver de recórrer al "guachi-guachi") i, sobretot, la portada amb un collage, suggerit per Macca i dissenyat per la parella d'artistes Peter Blake i Jann Haworth, de 57 fotografies que pretenien erosionar les barreres culturals, amb artistes com Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Mae West, Johmmy Weissmuller o Stan Laurel i Oliver Hardy, escriptors com Oscar Wilde, H.G. Wells, Lewis Carroll o Dylan Thomas, pensadors com Sigmund Freud o Karl Marx o músics con Bob Dylan (però no Elvis Presley, a qui consideraven massa important) i de la que van ser desestimats Adolf Hitler, Gandhi i Jesucrist.
Un disc que es va comercialitzar simultàniament i amb el mateix track-list arreu del món, del que, per primera vegada no es va extreure cap single (incomprensiblement Strawberry Fields Forever -la primera CdD del blog! [vegeu aquí]- i Penny Lane, gravades a les mateixes sessions, es van publicar en format senzill i no van ser incloses a l'LP), que, mitjançant el que es coneix com a cross-fading, no estava bandejat, és a dir, que no contenia els típics solcs demarcant les cançons, de manera que s'havia d'escoltar tota la cara d'una tirada  i que, superant en vendes a qualsevol disc senzill, van canviar el paradigma i inaugurar l'era del format long play.
Un àlbum de 13 tracks, composats i interpretats, excepte un, Within You Without You, de George Harrison, en el que, a més a més de cantar, toca el sitar, per Lennon i McCartney, deixant per a Ringo Starr el mític With A Little Help From My Friends, una de les composicions més elaborades, juntament amb Lucy In The Sky With Diamonds o, ja us ho avanço, la CdD d'avui, A Day In The Life.
Unes cançons de temàtica recurrent sobre el món de les drogues, com la LSD ( a Lucy In The Sky With Diamonds o a Fixing A Hole), el cannabis (a Lovely Rita o a When I'm Sixty-Four) o a la heroïna (A Being For The Benefit Of Mr. Kite!), per el que algunes van ser vetades pels mitjans de comunicació, però no van impedir que el disc fos el més venut de la història durant una pila d'anys. També podem considerar una oda al somni de la marihuana i al desencant amb els límits de la percepció humana la CdD, el tema que tanca magistralment l'LP, per a l'enregistrament del qual van utilitzar una orquestra de 41 membres seleccionats de l'Orquestra Filharmònica de Londres, el que va deure de ser una autèntica epopeia per a George Martin i els seus col·laboradors, amb un equip de gravació de tan sols quatre pistes. Una fantàstica composició, resultat de la unió, explícitament marcada pel so d'un despertador, de dues cançons diferents, en la que se succeeixen diversos crescendos per acabar en un eixordador acord interpretat simultàniament per tres pianos i a deu mans (Lennon, McCartney, Starr, Martin i l'esmenta Evans, el roadie), seguit d'un to d'alta freqüència (15kHz), afegit per un suggeriment de Lennon amb la intenció de "molestar els gossos", que la majoria d'humans no podem escoltar.
Ja qui pensa que el disc ha estat sobrevalorat i que no en hi havia per tant, per a mi és una autèntica icona cultural i no sé si és el millor o el més influent de tots els temps, però el que si que us puc assegurar és que, de tots els candidats a aquest guardó, el Sgt. Pepper's és el més famós.


- THE BEATLES. A Day In The Life. Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).


divendres, 28 de juliol de 2017

The Ministry Of Defence (PJ Harvey)

Polly Jean Harvey ho ha tornat a fer! La compositora, cantant, guitarrista i poliinstrumentista (de fet també toca el piano, el saxofon i l'autoarpa, entre altres) de Dorset (Anglaterra), reverenciada per la crítica i un nombre cada vegada més gran de fans des dels seus inicis en format trio, amb Rob Ellis a la bateria i Ian Oliver, reemplaçat al poc per Steve Vaughan, al baix, pels seus LP Dry (1992) i Rid Of Me (1993), produït per Steve Albini (al seguidors del blog no cal que us el presenti) i, ja en solitari, conservant el nom de PJ HARVEY, i amb la inestimable col·laboració del productor Flood, del baixista Mick Harvey i, sobretot, del guitarrista John Parish, amb To Bring You My Love (1995), del que en va sortir la CdD en el seu dia (vegeu aquí), Is This Desire? (1998), Stories From The City, Stories From The Sea (2000) o Uh Huh Her (2004).
Artista polifacètica (ha fet d'actriu i té un cert reconeixement en el camp de la esculptura) i innovadora, odia repetir-se, tan musicalment, experimentant en estils com el blues, el rock, el pop, el folk o la electrònica, com en el visual. Així, si en aquest es coneguda la seva afició a mudar d'aparença a cada àlbum, canviant el tipus de roba, pentinat i, amb la col·laboració de la seva amiga Maria Mochnacz, la parella de Parish en el inicis, la estètica dels àlbums i dels videoclips, en aquell per la introducció de nous instruments dominants, passant de la guitarra dels seus inicis al piano, en el White Chalk (2007) i al saxofon en els dos posteriors, en els que val la pena estendre-s'hi.
I és que el seu vuitè disc, Let England Shake (2011), està considerat per molts el millor de la seva carrera, que ja va cap als 20 anys. Un disc que deixa de banda la temàtica habitual de l'artista, al voltant de les relacions sentimentals, tractades amb una cruesa inusual (que van inspirar rèpliques com la de Nick Cave, amb qui va mantenir una relació que l'australià sublima a Into My Arms, CdD -vegeu aquí-) per reinventar-se amb una crítica ferotge de les guerres, des dels camps de batalla de Gallipoli (Turquía) a la Guerra del Golf, passant per la I Guerra Mundial, explorant la iconografia de la destrucció en artistes com Goya, la influència del qual és reconeguda.
Un àlbum gravat en una església de Dorset amb els esmentats Parish, Harvey i Flood, en el que utilitza una nova gama d'instruments poc comuns en ella com l'autoarpa, la cítara, el violí i el xilòfon i amb un nou tractament de la veu, amb un registre més agut, en el que ha estat el seu treball més complex i de resultat més singular.
És natural, doncs, que amb aquestes expectatives, el següent disc suposés un gran risc de defraudar els seus seguidors. I el resultat és The Hope Six Demolition Project (2016), un LP que ha trigat cinc anys a editar, per a la composició del qual va contar amb l'ajut del fotògraf de guerra i director dels seus videoclips Seamus Murphy, amb qui va viatjar a l'Europa de l'est (Kosovo) i a l'Afganistan, a més a més de Washington DC, la demolició d'un barri de vivendes marginals de la qual que va expulsar els seus residents dona nom a l'àlbum. Una mena de fotoperiodisme sonor, gravat amb els "sospitosos habituals", en el que retrata l'enfonsament de l'ésser humà amb un estil més proper al To Bring You My Love i a Stories...que no al Let England Shake, amb la guitarra i el safoxon de nou en primer pla i amb l'acompanyament de nombrosos cors masculins que, com comprovareu a la CdD d'avui, alternats amb sons industrials d'efectes fantàstics, busquen l'impacte immediat en l'audiència, el que espero confirmar personalment al concert del proper dia 23 d'agost al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona.
El disc anterior havia deixat el nivell a una alçada inabastable, però aquest atresora prou solvència i qualitat per pensar que, com deia a l'inici del post, la Polly ho ha tornat a fer!

PJ HARVEY. The Ministry Of Defence. The Hope Six Demolition Project (2016).


divendres, 21 de juliol de 2017

Centro di gravetà permanente (Franco Battiato)

Demà a la nit està prevista l'actuació al Festival Castell de Peralada d'un artista inclassificable. Hem refereixo al compositor, cantautor, escriptor, guionista, pintor i director de cine italià FRANCO BATTIATO. Una personalitat tan eclèctica com la seva obra musical, iniciada en els anys 70 en el rock progressiu, per evolucionar cap a la electrònica, la new wave, el pop, amb el que va obtenir el major èxit comercial i que no ha abandonat fins a l'actualitat, tot i alternant-ho amb la composició de bandes sonores cinematogràfiques, la producció d'òperes clàssiques i altres activitats artístiques, com la cinematografia, amb resultats dispars.
Musicalment, que és el que interessa en aquest blog, la seva millor etapa va ser la dels anys 80, en la que va publicar el disc més reeixit de la seva carrera i considerat, encara avui en dia, un dels més importants de la música italiana. Em refereixo a La voce del padrone (1981),  un disc de pop experimental, el títol del qual és una clara referència a la famosa discogràfica britànica His Master's Voice (coneguda habitualment per les sigles HMV), en el que empra nombrosos i variats instruments com orgues, cordes, vibràfons i sintetitzadors i seqüenciadors diversos que utilitza a mode d'orquestra però de fàcil accés al públic en general. Tan fàcil que va ser el primer disc italià en vendre un milió de còpies, moltes de les cançons del qual es van traduir a diversos idiomes i del que se'n va fer una versió íntegra en llengua castellana destinada al mercat ibèric.
Un àlbum en el que destaquen cançons com Bandiera bianca, una dura crítica social envers el terrorisme, la política i la dependència dels diners; Cuccurucucu, una impagable versió del Cucurrucucú paloma de Tomás Méndez, a la que mostra el seu bagatge musical esmentant temes de The Beatles (Lady Madonna, With A Little Help Fro My Friends), The Rolling Stones (Ruby Tuesday) i Bob Dylan (Just Like A Woman, Like A Rolling Stone) i, per sobre de totes, la seva composició més famosa, Centro di gravità permanente.
Als seguidors del blog que, com jo mateix, no esteu massa assabentats de la discografia del sicilià, us recomano començar per l'únic disc seu que tinc a la meva discoteca, Giubbe Rosse (1989), un doble vinil a la caràtula del qual no figura el nom de l'artista, gravat en directe durant una gira per Itàlia, França i Espanya, que s'inicia amb el tema homònim, seguit de dos versions, Alexander Platz (de Alfredo Cohen) i Lettera al governatore della Libia (de Giuni Russo) i temes propis com Mesopotamia, L'era del cinghiale bianco, Voglio vederti danzare i E ti vengo a cercare (dos dels seus grans èxits), l'abans esmentada Cuccurucucu i, és clar, la CdD.
Aquest Centre de gravetat permanent al que es refereix com a un lloc íntim on espera trobar estabilitat i, com a mer observador, conèixer interessants personatges com una vella bretona (de Madrid a la versió en castellà) amb barret i un paraigües fet amb paper d'arròs i canya de bambú, capitans valerosos, astuts contrabandistes macedonis, jesuïtes euclidians vestits de bonzo per entrar a l'antiga cort dels emperadors de la dinastia Ming...al temps que, suposo que irònicament, rebutja certes modes com la falsa música rock, la new wave italiana (espanyola a la versió en castellà), el free-jazz, el punk anglès i el romanços africans, ja ho veieu, tot un seguit d'estils que acabaria assimilant al llarg de la seva trajectòria.
Una llarga carrera artística que el manté en actiu als 72 anys sense que doni símptomes d'esgotar la seva inspiració, obtinguda en part de la observació de l'Univers, no en va és membre de la Associazione Astrofili Ionico-Etnei, una societat astronòmica siciliana que, en el seu honor, el 1997, va batejar amb el nom de Battiato l'asteroide 18556.

- FRANCO BATTIATO. Centro di gravetà permanente. La voce del padrone (1981)/Giubbe Rosse (1989).

Nota: En escoltar el vídeo no patiu, els vostres reproductors van bé, sembla que aquell dia a la orquestra se li'n "va anar l'olla" i es van accelerar de quina manera. 


divendres, 14 de juliol de 2017

Magical Colors (Jon Spencer Blues Explosion)

Dissolt el combo de rock experimental Pussy Galore, el cantant i guitarrista Jon Spencer va passar per diversos grups, en els que va reclutar el guitarrista Judah Bauer i el bateria Russell Simins per crear, amb el mateix patró que la banda seminal, és a dir, sense baixista, THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION.
Autèntics impulsors del punk-blues a la Nova York dels anys 90, mai no han abandonat els circuïts underground tot i que la seva obra, en general, ha rebut l'aplaudiment de la crítica per la seva innovació en el camp del blues, tot i què amb algunes veus crítiques que, ironitzant sobre el mateix nom per a un estil tan allunyat de l'estàndard, els titllaven d'estafadors. Però en el que tothom estem d'acord és que el caos, la improvisació i, fins i tot, la incoherència, a l'escenari es veuen superats per la passió, la sensualitat (i la suor, per què no?) i la excitació de les seves actuacions, no exemptes d'estil i sofisticació. Amb la JSBX no hi ha mitges tintes, o els estimes o els odies...desprès d'escoltar la CdD us convido a prendre posició al respecte.
De la seva discografia en podem destacar àlbums com Extra Width (1993), Orange (1994), Plastic Fang (2002) , Damage (2004), amb el nom de Blues Explosion (sense Jon Spencer) o, desprès d'un temps en el que el de New Hampshire (USA) ha col·laborat en altres projectes com Heavy Trash o Spencer Dickinson, el darrer, Freedom Tower-No Wave Dance Party 2015 (2015), però als que no el conegueu us recomano apropar-vos-hi amb Acme (1998).
Un disc en el que el seu estil blues-rock brut i intens amb textures soul, funk i hard-rock és veu enriquit amb elements propis de la música electrònica i el hip-hop i per a la gravació del qual va contar amb la participació de diversos productors, entre els que destaca un vell conegut del blog, Steve Albini. Una obra tan (relativament) reeixida que va donar lloc a un seguit d'àlbums de descarts com Acme-Plus (1999), Extra-Acme (1999), Xtra-Acme (1999) i Ura-Acme (1999) amb la intenció d'explotar el filó.
Però cap com l'original, del que en destacaria temes com High Gear, Talk About The Bues o la CdD, Magical Colors, probablement el tema més comercial que hagin gravat mai.

- THE JON SPENCER BLUES EXPLOSION. Magical Colors. Acme (1999).


divendres, 7 de juliol de 2017

Dancing In The Street (Martha & The Vandellas/David Bowie-Mick Jagger)

Covers 6:
Casualment, i sense intencionalitat per part meva, per segona vegada consecutiva la secció Covers de la CdD està protagonitzada per un “grup de noies” d’aquells que van fer furor als anys 60, editats per la discogràfica Tamla Records de Detroit,  Michigan (USA), una metròpolis avui en decadència però que en el seu moment àlgid en base a la industria automobilística es coneixia com la “ciutat del motor”, en anglès motortown, abreviat motown, motiu pel que també s’anomena la companyia Tamla-Motown.
I si en el post anterior eren Diana Ross & The Supremes, avui son les seves predecessores, MARTHA & THE VANDELLAS, qui, juntament amb les seminals The Marvelettes, van definir la branca femenina del so Motown, competint amb artistes i grups com Marvin GayeThe Four TopsThe Jackson Five (la estrella dels quals era un nen de vuit anys anomenat Michael), Stevie Wonder, Smokey Robinson & The Miracles, The Temptations, Gladys Knight & The Pips etc...
Liderades per Martha Reeves, la única membre constant del grup, es diferenciaven de les esmentades per un so rythm’n’blues molt més dur, amb elements del pop, el rock, el blues i el soul i van ser les primeres i més beneficiades del talent d’uns coneguts del blog, el trio Dozier-Holland-Dozier (vegeu aquí). Però desprès de dues dotzenes de hits entre el 1962-1968, la marxa dels compositors, el trasllat de la discogràfica a Los Angeles, Califòrnia i el progressiu fixament del director, Berry Gordy Jr, per Diana Ross van minvar el potencial comercial del grup que, amb diversos canvis de membres, es va passar a dir Martha Reeves & The Vandellas fins a la seva dissolució l’any 1972, continuant la nostra heroïna una carrera en solitari molt allunyada de l’èxit pretèrit i alternant el mon de l’espectacle amb un treball al Consell de la Ciutat de Detroit fins el 2009.
Els seus temes més coneguts son, entre molts altres, Come And Get These Memories, (Love Is Like A) Heat Wave, Quicksand, Nowhere To Run, I’m Ready For Love però el més reeixit és la CdD d’avui. Una composició de Marvin Gaye amb la col·laboració del productor i descobridor de Martha Reeves, William “Mickey” Stevenson (la esposa del qual, Kim Weston, va rebutjar interpretar-la i encara deu estar estirant-se els cabells) i del percussionista Ivy Jo Hunter, qui la va millorar a l’estudi, donant-li un estil tan ballable, que va precedir el moviment “disco” amb deu anys d’antelació.
Una cançó amb una lletra innòcua i un ritme que convidava a ballar que, no obstant, va prendre un significat diferent quan molts joves negres defensors dels drets civils la van utilitzar per mostrar la seva indignació i desesperació en els disturbis als carrers, el que mai no havia estat la intenció dels autors.
Un tema versionat per multitud d’artistes tan dispars com The Mamas & The Papas, The Kinks, The Everly Brothers, Grateful Dead o Van Halen, sent el cover més famós el gravat el 1985 per David Bowie i Mick Jagger (de The Rolling Stones), els beneficis del qual van anar destinats a la ONG Live Aid, capitanejada per un altre vell conegut del blog, en Bob Geldof (vegeu aquí).
Som-hi, doncs, que això ve a dir: “Una crida a tothom, esteu a punt per a un nou ritme? Ja som a l’estiu i és el moment de ballar al carrer...”
          
               Calling out around the world
               Are you ready for a brand new beat?
               Summer’s here and the time is right
               For dancing in the Street...

-  MARTHA & THE VANDELLAS/DAVID BOWIE-MICK JAGGER. Dancing In The Street (1964)/(1985).


divendres, 30 de juny de 2017

Another Dimension (Toy)

TOY son un quintet de Brighton, East Sussex (UK), del qual en va formar part durant un temps la teclista lleonesa Alejandra Díaz, l'estil del qual el podem assimilar a aquesta corrent neopsicodèlica de la que en gaudeixo tant, com es pot comprovar amb el seguit de post al blog en els darrers anys.
Com a particularitat, els nostres protagonistes d'avui, a la clara i manifesta influència de la música psicodèlica i de garatge dels anys 60, "léase" The Velvet Underground, 13th FloorElevators o Pink Floyd, i protegits en els seus inicis per uns coneguts de la CdD, The Horrors, hi sumen trets de bandes de shoegaze dels 80, com SonicYouth, The Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine, amb una proporció que han anat ajustant cada vegada millor en els seus tres LP publicats fins ara, l'homònim Toy (2012), Join The Dots (2013) i el definitiu Clear Shot (2016).
Tres àlbums plens d'encerts, amb amplis desenvolupaments, plens de passatges hipnòtics i canvis de ritme que no minven la seva accessibilitat, sobretot en el tercer, el més melòdic i pulcrament gravat fins hores d'ara, una obra ideal per copsar les arrels del psych-rock contemporani. Com molt bé indica el seu títol, el “tir més encertat” del que porten de carrera.
I com a CdD he triat el track número dos, Another Dimension, del que m'agrada especialment el sobtat canvi de ritme de la tornada, la millor del disc.

- TOY. Another Dimension. Clear Shot (2016).


divendres, 23 de juny de 2017

Chicago (Graham Nash)

L'any passat, i després de 14 sense fer-ho, GRAHAM NASH va publicar un nou disc, This Path Tonight (2016), justificant-se en la necessitat d'expressar els sentiments provocats per la separació de la seva segona esposa, desprès de 38 anys de matrimoni.
I és que el de Blackpool, Lancashire (UK) sempre ha estat sensible a temes sentimentals, a més a més de políticament actiu i compromès en la defensa de la natura, la pau i la justícia social (per el que ha estat nomenat Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic), tant en els seus inicis amb el grup britànic The Hollies, com, i sobretot, a Califòrnia, amb el supergrup Croby, Stills, Nash & Young, el que va quedar palès en composicions com Marrakesh Express o Lady Of The Island, del seminal C,S&N (1969) o Teach Your Children, del no menys mític Déjà Vu (1970).
Ja des de la primera de les múltiples pauses de CSN&Y, el nostre protagonista d'avui va iniciar una associació amb Crosby amb qui va publicar mitja dotzena de LP, i uns altres tants en solitari, dels que en destacaria per sobre de tots el de debut, Songs For Beginners (1971). Des d’aleshores ha participat en la gravació de discos de tos els seus socis i altres estrelles del rock, com David Gilmour en solitari i amb Pink Floyd, els noruecs A-ha i amb els mateixos Hollies en Not Fade Away (1993), un disc d'homenatge al seu admirat Buddy Holly (vegeu aquí).
Però en el que més ha concentrat el seu interès ha estat en la seva altra passió, la fotografia i les arts visuals, amb el que ha obtingut ressò internacional, incloent diversos premis i doctorats "honoris causa", destacant tanmateix la seva contribució científica amb el desenvolupament, mitjançant la seva empresa, Nash Editions, d'una en el seu moment revolucionaria impressora digital, la IRIS 3047, la original de la qual està exposada al Smithsonian Museum de Washinton, DC.
Songs For Beginners conta amb la participació de David Crosby i Neil Young (amb el pseudònim de Joe Yankee) i un impressionat elenc de músics amics de Nash com Jerry Garcia (de Grateful Dead), Dave Mason (ex-Traffic), Rita Coolidge i, és clar, de Joni Mitchell, alguna cosa més que amiga d'ell i d'altres CSN&Y (vegeu aquí i aquí), autèntica musa inspiradora de diversos temes de l'àlbum envers la complexitat de la vida, l'amor i la pèrdua.
No és el cas, però, de la CdD, la composició més reeixida de la seva discografia, que fa referència als disturbis provocats per activistes defensors dels drets civils i contra la guerra del Vietnam durant la Convenció Nacional Demòcrata l'any 1968 a Chicago. Unes colossals manifestacions que les autoritats van reprimir, acusant de conspiració a vuit persones, conegudes com Chicago Eight, reduït a set (Chicago Seven) desprès de la separació i condemna a quatre anys de presó d'un d'ells, Bobby Seale, l'únic afroamericà del grup, per haver cridat "porc fascista i racista" el jutge. És el germà lligat, emmordassat i assegut en una cadira a qui s'esmenta a l'inici de la cançó:

          So your brother's bound and gagged
          And they've chained him to a chair...

al tercer vers de la qual sembla dirigir-se als seus col·legues Crosby, Stills i Young als que convida a anar a Chicago només a cantar (se suposa que per a recollir fons per a la defensa dels implicats), quan diu:

          Won't you please come to Chicago just to sing...

Una composició amb una tornada que convida al optimisme ("podem canviar el mon i reorganitzar-lo, s'està morint, millorem-lo", ve a dir):

          We can change the world rearrange the world
          It's dying - to get better

motiu pel que la cançó es coneix també amb el nom estès de Chicago/We Can Change The World.


- GRAHAM NASH. Chicago. Songs For Beginners (1971).


divendres, 16 de juny de 2017

Afterglow (Of Your Love) (Small Faces)

SMALL FACES van ser, juntament amb The Who, la banda més representativa del moviment “mod”, caracteritzat per portar els cabells més curts i endreçats i molta més cura en el vestir que els seus coetanis, a la segona part de la dècada dels 60, en el moment més àlgid del “swingin’ London”.
Amb un nom que formen un joc de paraules, “small” (petit), referit a la curta estatura dels seus membres i “faces” (cares), expressió amb la que s’anomenava en argot als “mods” més coneguts i respectats, durant la seva breu existència van ser tan reconeguts com altres grans protagonistes que els seguidors del blog ja coneixeu per les freqüents referències a la “british invasion”, The Beatles, The Rolling Stones, els esmentats The Who i The Kinks.
Format pels compositors principals Steve Marriott (cantant i guitarrista) i Ronnie Lane (baix), molt ben secundats per Kenney Jones (bateria) i Jimmy Winston, de seguida substituït pel més tècnic i, tot sigui dit, més baixet, Ian McLagan (orgue), l’estil original del grup, basat en el soul (o millor dit, ja ho sabeu, blue-eyed soul) i el rhythm and blues, amb discos tan aclamats com l’homònim Small Faces (1966) i From The Beginning (1967), va evolucionar -sota la influència del Sgt. Pepper’s... (1967) de The Beatles, i avançant-se a la òpera-rock Tommy (1969) de The Who- cap a la música psicodèlica i experimental amb un àlbum irresistible de nom impronunciable, Ogdens’ Nut Gone Flake (1968).
Un LP que els va convertir en clàssics però que portava incorporada una trampa: era una obra mestra d’estudi impossible, per la seva complexitat, d’interpretar en directe (de fet, ho va ser una sola vegada en un memorable concert per al programa Colour Me Pop, per a la BBC), el que va comportar frustració i un seguit de problemes entre els músics que, tot i publicar un disc més, The Autumn Stone (1969), es van dissoldre, una cosa semblant al que va passar amb el seus contemporanis The Zombies desprès del Odessey And Oracle (1968) (vegeu aquí).
De les cendres del grup en va emergir una nissaga que, malauradament, va durar poc: Marriott es va unir a un prometedor jovenet, Peter Frampton, per formar Humble Pie, de gran influència en bandes posteriors com Led Zeppelin o The Jam o, més recentment, Ocean Colour Scene o Blur, però amb menor reconeixement del que es mereixien, el que va portar a aquest a iniciar una carrera en solitari (vegeu aquí) i al primer a allunyar-se de la música fins a la seva prematura mort, el 1991, amb 44 anys, en un incendi domèstic per una cigarreta mal apagada.
Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, The Faces, els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple.
Odgens’... és un LP clarament dividit en dues parts, si la primera ve a ser la continuació dels discos previs, amb un seguit de temes a mode de cròniques pop d’inconfusible aire britànic, com l’inicial, homònim i instrumental, Afterglow, Song Of A Baker o Lazy Sunday, la segona cara és una mini obra conceptual al voltant d’un nen, anomenat Happiness Stan, a la recerca de la part que li manca a la lluna, tasca per a la que contarà amb l’ajuda d’una mosca que, creixent fins a proporcions gegantines, li permet muntar-hi...ja ho veieu, surrealisme en estat pur.
Un punt feble del disc és la, en alguns moments soporífera, narració del còmic Stanley Unwin, en diversos interludis de la cara B i un de fort, la tan premiada com poc pràctica caràtula de format rodó, obra del dissenyador Mick Swan en la seva única aportació al mon del rock, inspirada en una llauna metàl·lica de tabac de la època victoriana anomenada Ogdens’ Nut Brown Flake (fulla marró de nou Ogden) que els joves contemporanis utilitzaven per a menesters menys legals, com guardar marihuana, motiu pel que a Marriott se li va acudir modificar el nom a Ogdens’ Nut Gone Flake (fulla d’Ogden que “coloca” la ment), al·lusió implícita al consum de substàncies, concretament LSD, per part dels “Cares petites”.
Com a CdD he triat un diamant psicodèlic, el track número dos, Afterglow (Of Your Love), un dels meus favorits del disc i, juntament amb Sha-La-La-La-Lee, All Or Nothing, Here Come The Nice, Itchycoo Park o Tin Soldier, de la discografia de la primera època de la banda, de la que obvio la reagrupació i posterior edició de dos àlbums més, els anys 1977 i 78, per manca d’interès artístic.

-          SMALL FACES. Afterglow (Of Your Love). Ogdens' Nut Gone Flake (1968).


divendres, 9 de juny de 2017

That'll Be The Day (Buddy Holly & The Crickets)

PdR’n’R 9:
Charles Hardin Holley era el menor de quatre germans d’una família obrera de Lubbock, Texas (USA) al que la seva mare anomenava carinyosament “Buddy” i a qui en el seu primer contracte professional com a compositor i cantant van ometre per error la lletra “e”, motius pels que ha passat a la història amb el nom artístic de BUDDY HOLLY.
Inicialment interessat en la música country però amb coneixements de folk, blues i jazz, una actuació d’ElvisPresley a la seva localitat va propiciar la seva amistat i col·laboració professional, arribant a actuar com a teloner del “rei del rock”, al temps que el seu estil virava cap al rock and roll, gènere del que se’l considera un dels pioners. Les principals innovacions que va aportar van ser unes melodies i harmonies molt més complexes de les de la època que prevalien sobre el ritme, la introducció de dobles veus (que a la dècada següent sublimarien uns tals Lennon i McCartney) i instruments i sons poc habituals i l’establiment de l’esquema estàndard d’una banda de rock (dues guitarres, baix i bateria), popularitzat pel seu grup, THE CRICKETS, i metòdicament repetit des d’aleshores per milions de bandes d’arreu del mon.
La seu influència, tot i el seu aspecte –alt i prim i amb ulleres que lluïa orgullosament a l’escenari- tan ordinari i poc atractiu, ha estat capital a la Gran Bretanya, en grups con The Beatles (el nom dels quals és una variant de “beetle” –escarabat- en referència als Crickets –grills-), The Rolling Stones, The Who...ja ho sabeu, els que protagonitzarien poc desprès la mítica “british invasion”, i altres, com The Kinks, The Animals o The Hollies (amb una altra variació del nom del nostre heroi d’avui), amb Graham Nash, del futurs CSN&Y, a les seves files. Per no dir la seva responsabilitat en popularitzar, fins a la categoria de mística, la seva guitarra, la posteriorment arxiconeguda Fender Stratocaster.
Malauradament la seva vida artística no va durar gaire més de 18 mesos, entre el 1957 i el 1959, en els que va gravar més de 40 singles com Oh Boy, Not Fade Away, Everyday, Rave On, Maybe Baby, I’s So Easy i els dos més coneguts, Peggy Sue i la CdD d’avui, That’ll Be The Day.
I va ser que el seu interès artístic el va allunyar dels Crickets, per portar-lo al Greenwich Village de New York, on va conèixer Maria Elena Santiago, la seva futura esposa, el que l’allunyaria tanmateix de la seva conservadora família que mai no havia aprovat la seva música. Però problemes econòmics derivats de duplicitats de contractes (amb i sense The Crickets), apropiació de drets per part del productor i mànager Norman Petty i amb la dona embarassada, el va dur a emprendre una intensa gira pel Mitjà Oest durant la qual, el dia 3 de febrer de 1959, va patir un accident d’aviació en el que van resultar morts el pilot i els tres passatgers, “Big Bopper” Richardson, Ritchie Valens, l’autor de La Bamba, amb només 17 anys, i Buddy Holly, amb 22.
Al conèixer la noticia per la radio i TV respectivament, la seva mare es va desmaiar i la Maria Elena va patir un avortament espontani, motiu pel que la policia va decidir canviar el protocol de comunicació i no donar el nom de les víctimes d’accidents abans no s’hagi notificat a la família.
Com a anècdota, el cantautor Don McLean es va inspirar en aquest fet per escriure, l’any 1971, la cançó que el faria famós, American Pie, una metàfora del moment en el que els Estats Units van perdre la innocència, la estructura narrativa de la qual gira al voltant del “dia que va morir la música” (The day that music died) i que, en contra del que molta gent es pensa, no es refereix al 22 de novembre de 1963, el de l’assassinat del president John F. Kennedy.
Entre els artistes coneguts del blog que han reconegut la seva admiració per Buddy Holly podem anomenar a Elvis Costello (un altre "gafapasta”),  The Clash, Blondie, Radiohead o “el meu” JonathanRichman i altres com Weezer, que li van dedicar una cançó en el seu àlbum homònim de debut el 1994, als que algun dia no gaire llunyà dedicarem una CdD.
That’ll Be The Day va ser la seva única cançó que va arribar al número 1 de les llistes d’èxits però ni la vídua, Maria Elena Holley, ni Paul McCartney, actual propietari dels drets d’autor, no obtindran gaires royalties, doncs l’esmentat Petty, per evitar conflictes contractuals, no va incloure a Holly com a membre de The Crickets. D’aquí es van derivar problemes legals i financers que van empènyer a l’artista a la malaurada gira (coneguda com a “Winter Dance Party”) de 24 concerts en tres setmanes, en la que es va produir el maleït accident.
Una extraordinària composició, el títol de la qual fa referència a una frase que pronuncia el personatge interpretat per John Wayne a la pel·lícula The Searchers (John Ford, 1956), traduïda aquí com a “Centauros del desierto”, un dels meus westerns favorits.

-          BUDDY HOLLY & THE CRICKETS. That’ll Be The Day. The "Chirping" Crickets (1957).