divendres, 17 de novembre de 2017

Com fa tothom (Falciots Ninja)

La setmana passada es va publicar el tercer disc de FALCIOTS NINJA, la banda barcelonina amb nom d'ocell guerrer liderada per l’Albert Rams, un personatge que ens té el cor robat i un músic al que seguim en aquest blog, des de la seva adolescència amb el "power trio" Loud Whispers i, posteriorment amb MiNE!, aquell extraordinari grup que es va dissoldre quan, com va dir un crític musical, "els focus encara estaven calents".
Com sabeu els seguidors de la CdD, es tracta d'un sextet que practica un mestissatge en el que tenen cabuda tots els estils que els agraden com l’indie-rock, la psicodèlia, el pop, el folk, el soul, el swing, el reggae, el calypso, el gypsy i els son llatins i africans, el que els converteix en un dels grups més originals de l'escena de casa nostra.
Desprès del magnífics vs ((2014) i David Brown (2015) (vegeu aquí) tornen amb un nou EP, produït amb l'autosuficiència que els caracteritza, gravat en part amb Bernat Sánchez (Berni), ex-MiNE!, al seu estudi La Mansión del Rock, a Alella i a l'habitual dels MiNE!, La Palmera, el mateix on ho han fet Joana Serrat, Marta Delmont, Murdoc, Eh! (dos "alter ego" d'en Berni), Mampön (amb Marc Vilar, ex-Loud Whispers) o Bearoid (amb Oriol Romaní, ex-MiNE!, i Ricky Malo, ex-MiNE! i actual "falciot")..., masteritzat per Víctor García als estudis Ultramarinos, composat, mesclat i produït per l'Albert Rams, amb un bonic disseny gràfic del seu amic de la infància Alberto Martínez i publicat pel seu propi segell, The Yellow Gate Records.
Un disc eclèctic, divertit i ple de matisos, del que en els darrers mesos ens han anat avançant videoclips (El teu califat, Com fa tothom), editats per ells mateixos, i que ara ens arriba en format EP amb quatre temes més, Deliri, Tàndem, Full de paper i Mai ningú, dels que he triat com a CdD el seqüenciat en el número quatre, un dard vitaminat que descriu irònicament la estandaritzada, mimètica i acrítica societat actual, Com fa tothom.


- FALCIOTS NINJA. Com fa tothom. Mitges Veritats (2017).


divendres, 10 de novembre de 2017

You Got Yr. Cherry Bomb (Spoon)

El proper dimarts està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, dels SPOON, que ens presentaran el seu novè disc, Hot Thoughts (2017), un àlbum que aporta innovadors elements electrònics, absents a l'anterior i magnífic They Want My Soul (2014).
Es tracta d'una banda d'Austin, Texas (USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Britt Daniel, qui s'ha vist acompanyat des dels inicis, el 1993, pel bateria Jim Eno i uns quants membres més que han anat canviant al llarg del seu quart de segle d'existència.
Tot i què el seu nom s'inspira en el títol d'una cançó de Can, el mític grup alemany de krautrock dels anys 70, el seu estil el podem emmarcar en l’indie rock, el més predominant en aquest blog, com ben bé sabeu els seguidors habituals. Un estil inspirat en el folk, el pop i el rock que, partint d'estructures musicals tradicionals, amb precioses i taral·lejables  melodies, hi afegeix arranjaments instrumentals menys convencionals, tan singulars i variats que, sobretot si ho fem amb auriculars, en podrem apreciar de nous a cada escolta.
Jo els vaig descobrir amb la publicació del Ga Ga Ga Ga Ga (2007), el seu sisè i encara més popular LP, una obra curta, els deu tracks de la qual es consumeixen en poc més de 36 minuts, el que fa agafar ganes de tornar-lo a posar i gaudir, així, de reminiscències de coneguts de la CdD, com The Beatles, The Rolling Stones, The Clash, Wilco, Yo La Tengo, 13th Floor Elevator o Eels i, fins i tot, de velles estrelles de la Motown, aquelles que interpretaven composicions de Holland-Dozier-Holland (vegeu aquíaquí), com podeu comprovar a la CdD d'avui.
Precedit dels fantàstics Don't Make Me A Target i The Ghost Of Your Lingers, el tercer track del disc, You Got Yr. Cherry Bomb, és el meu preferit del Ga Ga...per la seva vitalitat, basada en una fenomenal secció rítmica (de la que el seminal Eno i el baixista Rob Pope, amb més de deu anys amb ells, en son elements clau), uns arranjaments de vents que no tenen res a envejar al mític wall of sound "spectorià" (vegeu aquí) i una veu en falset de Daniel que ni la Diana Ross (disculpeu l'exageració, fruit de la meva passió pels Spoon).
A veure si a l'Apolo en podrem tornar a escoltar alguna d'elles...see you Britt!!!

- SPOON. You Got Yr. Cherry Bomb. Ga Ga Ga Ga Ga (2007). 


divendres, 3 de novembre de 2017

I Still Remember (Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress)

Anit MICAH P. HINSON va presentar a la Sala Razzmatazz, de Barcelona, el seu darrer treball, The Holy Strangers (2017). Jo no hi vaig estar però me'n recordo perfectament de la seva actuació a Bikini, l'entrada al qual il·lustra aquest post, en el concert de la gira del disc Micah P. Hinson And The Red Empire Orchestra (2008), en el que es va passar tant temps cantant com fumant i parlant amb el respectable.
I és que a aquest xerrameca song-writer (disculpeu l'anglicisme, deixem-ho en cantautor) nascut a Memphis, Tennessee (USA) i criat a Abilene, Texas, sempre li ha agradat exposar amb una mena d'impuls catàrtic, la seva turbulenta, tot i què no contrastada, biografia, que inclou l'aparellament amb una dona bastant més gran que ell, ex-model i vídua d'un guitarrista de rock, una "femme fatale" a la que es referiria posteriorment com la "vídua negra", que el va introduir en el consum de tranquil·litzants i altres substàncies, pel que acabaria passant uns mesos a la presó abans de complir els 20 anys.
I va ser que, expulsat de casa pels seus pares i malvivint a Austin, va conèixer a John Mark Lapham, del grup de pop de cambra anglo-texà The Earlies, qui el va presentar a la discogràfica Scetch Book Records, de Glasgow, Escòcia, per acabar gravant als Airtight Studios, de Manchester (UK), el disc que significaria el seu debut, produït pel mateix Lapham i acompanyat pel seu grup, rebatejat per a la ocasió amb el nom que figura al títol, The Gospel Of Progress (2004).
Un àlbum en el que la veu trencada i profunda, amb deix de cantautor country tamisada per trets de la seva generació, com l'angoixa i la calma, s'acompanya d'una guitarra acústica més aviat rudimentària  i de diversos instruments com teclats, acordió, cordes i vents, que l'hi proporcionen un exuberant teló de fons que em recorda uns vells coneguts del blog, els Tindersticks. Un disc que va ser molt ben acollit per la crítica i un reduït però selecte (ejem!) nucli de seguidors, entre els que em conto, que no va fer més que augmentar amb el següent, gravat a Abilene amb altres acompanyants, ara sota el nom de Micah P. Hinson And The Opera Circuit (2006) i mitja dotzena més.
The Gospel Of Progress podem dir que és un disc conceptual sobre el dolorós trencament d'una relació i l'inevitable i terrible egoisme, fins i tot narcisisme, que la segueix i que aquest poeta maleït de 23 anys, amb vivències de, si més no, cinquanta o seixanta, exorcitza amb la música, que esdevé una forma de curació o "progrés". Un àlbum el to general del qual l'estableix el track obridor, l'espectral Close Your Eyes, per acabar magistralment amb el crescendo del llarg The Day Texas Sank To The Bottom Of The Sea, amb onze temes més, dels que en destacaria The Possibilities, Patience i el que he triat com a CdD.
Es tracta de I Still Remember, la pista número 7, una composició tan sòbria (la banda no s'escolta fins al darrer minut) com intensa, en la que Hinson i la vocalista Sarah Lowes interpreten el mateix vers de manera enganyosament senzilla ja que, només canviant els pronoms, juguen ambiguament amb el sentiment de culpa:

You're (ell, I was dirà ella) the one that said         Tu ets (jo era) la que vas (vaig) dir
What doesn't kill you will make you stronger...     El que no et matarà et farà més 
                                                                               fort...

Us recomano escoltar la versió original del tema, el vídeo és prescindible, només per a que comproveu la seva xerrameca (i sembla que la substitució de la cigarreta per un brick de llet). I no us perdeu el detall de la guitarra, "tunejada" a l'estil Woody Guthrie.

- MICAH P. HINSON. I Still Remember. Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress (2004).

divendres, 27 d’octubre de 2017

White Bird (It's A Beautiful Day)

La cassette amb l'àlbum que conté la CdD d'avui, la número 325, me la va regalar la nostra amiga Gemma, una coneguda del blog pel motiu de que també em va obsequiar, aleshores ja en format CD, el disc del seminal post número 4 (vegeu aquí).
Es tracta d'una banda de San Francisco, Califòrnia (USA), formada el 1967, "l'estiu de l'amor", per David LaFlamme, violinista amb formació clàssica, amb la seva esposa Linda al teclats, la cantant Pattie Santos i un seguit de músics més que van anant canviant en el temps, que van tenir la poca traça d'escollir com a representant un personatge impresentable.
Un tal Matthew Katz, al·legant que no estaven preparats per competir amb els Jefferson Airplane i els Grateful Dead, els va allunyar de la escena de la badia per endur-se'ls a Seattle, Washington, allotjant-los en un àtic de mala mort de la seva propietat i fer-los actuar en el seu club, l'Encore Ballroom, rebatejat amb el nom de San Francisco Sound. I allí, en pèssimes condicions d'habitatge, i sota l'inclement meteorologia de la ciutat, va ser on va florir la inspiració compositiva d'un grup que no tenia denominació, fins que, un matí, en obrir Linda la finestra desprès d'uns quants dies sense veure el sol, va exclamar "fa un dia preciós", expressió que acabaria sent el seu nom artístic.
IT'S A BEAUTIFUL DAY van fusionar el folk, el rock, el jazz i, per influència del seu líder, la música clàssica i, esquivant el manipulador mànager, van tornar a "Frisco" i, tot i què els va passar el tren per actuar al mític Festival de Woodstock al triar la organització en el seu lloc als Santana,  van poder gravar, produït pel mateix LaFlamme, el disc homònim de debut, It's A Beautiful Day (1969), seguit de dos més d'estudi i un en directe, abans de la seva dissolució set anys desprès. 
Superada la mort per accident de trànsit de la Santos i la separació dels LaFlamme, la banda s'ha reunit ocasionalment i, amb la nova parella, Linda Baker LaFlamme, han seguit actuant, això si, amb el nom de David Lalamme Band, ja que l'original és propietat de l'infame Katz.
Abans de passar a escoltar la CdD paga la pega fer una ullada a la caràtula del disc, dissenyada per George Hunter i pintada per Kent Hollister, inspirant-se en una revista de temàtica domèstica de principis del segle XX, concretament en les il·lustracions d'un tal Maxfield Parrish, i amb el nom del grup en una tipografia utilitzada en moltes portades de discos de la època psicodèlica.
El tema escollit no m'ha representat cap problema, ja que és el més emblemàtic dels IBD. Una llarga composició psicodèlica, virtuosament interpretada, amb una lletra irònica sobre la època en la que van viure a les golfes de Seattle, engabiats com aquest ocell blanc que li dona títol.

     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada
     On a winter's day, in the rain                    Un dia d'hivern, sota la pluja
     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada
     Alone                                                         Solitari

Oi que la Gemma, entre moltes altres virtuts, com la d'escriptora, té un magnífic gust musical?

- IT'S A BEAUTIFUL DAY. White Bird. It's A Beautiful Day (1969).

divendres, 20 d’octubre de 2017

Dean's Room (Allison Crutchfield)

Encara adolescents, les bessones Katie, a la guitarra, i ALLISON CRUTCHFIELD, a la bateria, van iniciar una carrera musical a la seva Birmingham, Alabama, natal amb bandes com Bad Banana i P.S. Eliot que es va bifurcar amb la primera al capdavant de Waxahatchee i, ara com a cantant principal i guitarrista del grup de punk-rock Swearin' la nostra heroïna d'avui.
Però el final de la relació sentimental l'any 2015 amb l'altre guitarrista, Kyle Gilbride, ho va ser també del grup, el va donar peu a una carrera com a solista que, precedida d'un EP, Lean In To It (2014), ha debutat, amb 28 anys, amb el magnífic Tourist In The City (2017), un àlbum més a afegir a la collita de cantautores protagonistes de recents CdD, com Angel Olsen o Mitski (PJ Harvey juga en una altra lliga).
Tourist...és el que sovint anomenem un disc de ruptura en el que, amb la producció de Jeff Zeigler i l'ajut del grapat de sintetitzadors analògics del seu estudi de Philadelphia, Pennsylvania, localitat on resideix actualment, la compositora, cantant i multiinstrumentista (guitarres, piano, sintetitzadors...) i la col·laboració de la germaníssima en les veus, ens mostra reflectit amb enginy el seu estat d'ànim que va de la ira i la tristor a la sensació d'alliberament, al que probablement haurà contribuït la nova relació amb el baixista Sam Cook-Parrott.
Una obra literariament autobiogràfica i musicalment amb arranjaments pop allunyats de la urgència punk del seu debut, que s'inicia amb Broad Daylight, un poderós tema "a capella" que prepara l'escenari per a un viatge de 33 minuts, amb 10 commovedores, tot i què variades, composicions de les que en hi ha una, el track número quatre, que semblava predestinada a CdD.
Em refereixo a Dean's Room, amb una lletra introspectiva però un ritme enèrgic, basat en la electrònica "vintage" i la bateria, que demana a crits que us aixequeu i balleu:

          You just wanna catch me alone
          You just wanna catch me alone...

- ALLISON CRUTCHFIELD. Dean's Room. Tourist In The City (2017).


divendres, 13 d’octubre de 2017

Kashmir (Led Zeppelin)

Abans de continuar llegint, recomanaria als soferts seguidors del blog que visiteu de nou el post anterior de LED ZEPPELIN (aquí) i així podem entrar directament en matèria amb la CdD d’avui.
Aquesta setmana he escollit un tema icònic, a l'alçada del Whole Lotta Love, del Led Zeppelin II (1969), el meu primer LP i CdD en el seu dia o de la Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), per a molts el seu millor àlbum, dret que li disputa el que comentarem avui.
Es tracta de Physical Graffiti (1975), la sisena obra mestra consecutiva, publicat gairebé dos anys desprès de l'anterior, Houses Of The Holy (1973), el que va donar prou material per a un format doble LP, tot i què sembla que la meitat dels temes (que jo no sé endevinar) ja havien estat composats i descartats amb anterioritat. Una obra que ens mostra la banda en plenitud creativa i amb un ampli registre de rangs, des del blues al hard-rock (etiqueta que ells sempre han rebutjat), passant pel folk-rock acústic, el prog-rock i, com a novetat, com podreu comprovar en la CdD d'avui, el rock orquestral amb influències orientals.
Un àlbum, el primer gravat a la seva pròpia companyia discogràfica Swan Song, amb una de les caràtules, dissenyada per Peter Corriston, més memorables de la història, a la que es representa un edifici real, fotografiat de dia a la portada i de nit a la contraportada, amb les finestres encunyades, de tal manera que en introduir la coberta interior es lletreja el títol. Si voleu "peregrinar-hi", el trobareu al número 97 de la St. Mark's Place del Greenwich Village de Nova York, però us desagradarà veure com uns oportunistes han instal·lat una botiga de roba de segona mà, anomenada, naturalment, Physical Graffiti Vintage Clothing i un bar, el nom del qual ja us podeu imaginar. Des del 2015, coincidint amb la reedició del disc en format "de luxe", remasteritzat i amb material extra, podeu visitar la web oficial de la banda on trobareu un vídeo interactiu en el que, entrant per qualsevol finestra, podeu recórrer les 16 habitacions de l'edifici.
Un disc que molts fans, en base al seu caràcter aventurat i experimental, consideren tant o més bo que cap altre, a partir del qual van començar les desgràcies. Un greu accident de trànsit  del cantant, Robert Plant, amb la seva esposa, del que van trigar mesos a recuperar-se, va ser el preludi de la mort per malaltia, amb sis anys, del seu fill Karac i l'addicció a la heroïna del guitarrista Jimmy Page no va ajudar a que els Zep aixequessin el cap en els dos àlbums posteriors, però la ser la mort del bateria John "Bonzo" Bonham per intoxicació alcohòlica el que els va liquidar definitivament.
Page i Plant han anat publicat material en solitari i, fins i tot un disc com a duo i John Paul Jones, el baixita i teclista, ha desenvolupat una brillant carrera com a productor i la única vegada que s'han reunit, amb Jason Bonham substituint el seu pare a la bateria, va ser el 1988 en un concert amb motiu del 40 aniversari de Atlantic Records.
Com a CdD d'avui he triat el tema més destacat de l'àlbum i dels millors de la seva discografia. Seqüenciat com a darrer tema de la cara b del primer disc en format vinil, Kashmir es basa en un riff de guitarra amb una afinació especial (celta), escrit per Page amb la col·laboració de Bonham, al que, sota la producció de Jones, que hi toca el mellotró, es van afegint línies d'inspiració oriental, aràbiga i hindú, amb cordes i vents interpretats per músics de Mumbay (India).
La lletra, escrita per Plant durant un viatge pel desert del Sahara, al sud de Marroc, fa referència a una regió, la sobirania de la qual es disputen la India i el Pakistàn, que els Zep no havien trepitjat mai i barreja sensacions reals i oníriques (Let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream.../Que el sol colpegi la meva cara i les estrelles omplin els meus somnis...) d'un viatger en el espai i el temps (I am a traveler of both time and space.../Soc un viatger del temps i de l'espai...).
La cançó favorita del cantant i, per a mi, si més no, pel seu caràcter de pionera en el terreny de la fusió musical, la composició més original de la banda i la seva gran aportació al rock progressiu. Ara jutgeu vosaltres.

- LED ZEPPELIN. Kashmir. Physical Graffiti (1975).

divendres, 6 d’octubre de 2017

Roscoe (Midlake)

La carrera musical dels MIDLAKE havia passat desapercebuda per a mi fins que vaig escoltar el disc de debut de John Grant, CdD en el seu dia, en el que va contar amb ells com a grup d’acompanyament, a més a més de com a productors.
I així va ser que em vaig interessar per aquesta banda de Denton, Texas (USA), formada per estudiants de jazz de la University of North Texas School of Music i liderada pel compositor, cantant i guitarrista Tim Smith que, si en el seu primer treball, Bamnan And Slivercork (2004), emulaven a vells coneguts del blog com Mercury Rev, The Flaming Lips, Grandaddy i The Delgados, als que hem dedicat sengles posts qualificats com a “rock atmosfèric”, en el segon, The Trials Of Van Occupanther (2006), van virar sobtadament cap al rock clàssic californià a l’estil Laurel Canyon, amb el que van rebre el reconeixement generalitzat de la crítica.
I poc desprès de gravar el Queen Of Denmark (2010) de Grant i publicar el tercer, The Courage Of Others (2010), ara amb arranjaments propers al prog-folk britànic dels 60, “léase” Pentangle, Fairport Convention o The Increible String Band, incomprensiblement Tim Smith va abandonar el grup per emprendre una carrera en solitari, deixant el comandament en mans de l’altre guitarrista, i ara també cantant, Eric Pulido, amb qui han  editat el darrer treball que em consta, Antiphon (2013), una mena de pas cap endarrere, cap al rock progressiu tipus Pink Floyd en els seus inicis.
The Trials...és un disc que ens sorprèn tant per les seves malenconioses melodies com per les fantàstiques harmonies vocals en les que la portentosa, tot i què continguda, veu de Smith, sense res a envejar a la de coneguts de la CdD com Tom Yorke (de Radiohead) o Rufus Wainwright, combinada amb la de Pulido, es veu acompanyada per uns arranjaments de guitarres acústiques, teclats, cordes i vents que us seduiran.
Un disc d’onze tracks del que podem destacar temes com Head Home Van Occupanther, Branches i altres que us animo a descobrir (bé, a escoltar el disc, vull dir) i del que he triat com a CdD la inicial, Roscoe, un viatge en el temps cap a la Califòrnia dels anys 70, una obra clàssica, “vintage” com diria un que jo sé, que a mi, ves per on, em sembla moderna i tot.
Jutgeu, esforçats seguidors del blog, vosaltres teniu la paraula.

-          MIDLAKE. Roscoe. The Trials Of Van Occupanther (2006).



divendres, 29 de setembre de 2017

Land Of 1000 Dances (Wilson Pickett)

MN(I)O 10:
El post número 10 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada del blog està dedicat a un cantant i compositor de glòria efímera però transcendent en la evolució del rhythm and blues cap al soul a meitat dels anys 60.
Em refereixo a WILSON PICKETT, oriünd d'Alabama però criat a Detroit, Michigan (USA) pel seu pare, desprès de patir maltractament per part de sa mare, ciutat en la que, com tants altres coneguts de la CdD, es va iniciar en el cor de l'església baptista, per continuar amb el grup de gospel The Vionilaires i, ja com a professional, amb The Falcons, en el que va coincidir amb una altra futura estrella del soul, Eddie Floyd.
Amb 24 anys li va arribar l'èxit com a solista amb un tema històric, produït per Jerry Wexler i acompanyat per la banda de la casa de Stax Records, de Memphis, Tennessee, la majoria membres del grup Booker T. & The MG's (a excepció del mateix Booker T. Jones). Es tractava de In The Midnight Hour (1965), ferma candidata a CdD d'avui si no fos perquè, de la mà de Wexler, ara als Fame Recording Studios de Muscle Shoals, Alabama, va editar el definitiu Land Of 1000 Dances (1966), un dels temes que més em va impactar a la meva adolescència.
A partir d'aquí va començar la seva col·laboració amb artistes com Bobby Womack, Duane Allman (de The Allman Brotehrs Band) o Isaac Hayes, alternant la gravació de temes d'altri amb covers d'èxits del moment, com Hey Jude, de The Beatles o Sugar Sugar, del grup fictici de dibuixos animats The Archies, així com de composicions pròpies que han estat versionades per artistes coneguts del blog com The Rolling Stones, Led Zeppelin, Creedence Clearwater Revival, Roxy Music, Echo & The Bunnymen, Bruce Springsteen o altres que encara no, com Grateful Dead, The Jam, Genesis, Aerosmith, Van Halen o el mateix Booker T. & The MG's.
Malauradament l'inici del seu declivi comercial va anar acompanyat d'un seguit de problemes amb la justícia per causes de drogues, baralles, tinença d'armes o un atropellament en estat d'embriaguesa amb resultat de mort que el va portar a la presó i, arruïnat i desnonat, als 60 anys va començar amb seriosos problemes de salut que acabarien amb la seva vida, víctima d'una cardiopatia als 64.
Land Of 1000 Dances és un tema escrit i gravat l'any 1962 per Chris Kenner que ha estat versionat per múltiples artistes -entre ells «Fats» Domino, que va exigir la meitat dels royalties i per això en alguns gravacions se'l acredita com a co-autor- o Rufus Thomas, però que tothom associem al post d'avui i deu el seu nom a una frase que ve a dir: «Us enviaré a aquesta terra...la terra de les mil dances». Una introducció «a capella» de 18 segons, d'influència gospel, que finalment, per motius comercials, amb la intencionalitat de facilitar-ne la radiació, va ser esborrada i no ha aparegut en cap altra gravació posterior, deixant l’origen del títol com un misteri que us acabo de revelar.
No sé si coneixeu l’anècdota que l'enganxosa tornada «Na, na, na, na, na...» va sorgir per accident quan Frankie «Cannibal» García, el cantant de la banda angelina Cannibal & Headhunters va oblidar la lletra original de Kenner i va haver d'improvisar, amb tan èxit que ha estat incorporada a totes les gravacions posteriors, en un nombre superior a 100, entre les que s’hi conten les de George Benson, Ike & Tina Turner i els barcelonins Gatos Negros, coetanis però menys coneguts dels Sirex i els Mustang.
La que escoltareu a continuació és la de Pickett, amb l'acompanyament de la secció rítmica dels estudis Muscle Shoals i els Memphis Horns, publicada com a single i, posteriorment, a l'àlbum The Exciting Wilson Pickett (1966). Una gravació a la que l’intèrpret va afegir la famosa introducció “One, two, three!”, que repeteix després d’una entrada de trompetes, el que suma sis dances (poni, puré de patata, cocodril, gir, watusi i gemec), lluny de les mil del títol i fins i tot de les 16 que esmentava originalment Kenner. I és que dos minuts i mig no donaven per gaire més, però...quin artista aguantava més temps cantant sense parar de ballar enèrgicament?
Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos...
          1-2-3
          1-2-3
          ow! Uh! Alright! Uh!
          Got to know how to pony
          like bony maronie…

- WILSON PICKETT. Land Of  1000 Dances. The Exciting Wilson Pickett (1966).

divendres, 22 de setembre de 2017

Chamaleon Queen (Cat's Eyes)

CAT’S EYES és un duo integrat per Faris Badwan, el cantant del grup britànic The Horrors (vegeu aquí) i la soprano clàssica i multiinstrumentista italo-canadenca Rachel Zeffira que, des del 2011, ha publicat un EP i dos LP, l’homònim Cat’s Eyes (2011) i el recent Treasure House (2016), a més a més de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Duke Of Burgundy (Peter Strickland, 2014), editat l’any següent.
El seu estil és un pop melòdic que, partint dels “grups de noies” dels 60, com The Ronettes, de Phil Spector, i de les parelles home-dona, com Lee Hazlewood i Nancy Sinatra,  explora diversos territoris musicals, amb referències que van des de The Walker Brothers, The Mamas & The Papas o John Barry fins el rock psicodèlic i el krautrock, sense arribar a sonar tan “retro” com es podria esperar.
A Treasure House gaudirem d’una producció impecable, obra del seu col·laborador habitual Steve Osborne, i uns arranjaments cinematogràfics que m’evoquen els Goldfrapp de Felt Mountain (2000) i considero que de la seva impecable barreja de classicisme amb experimentació en resulta un disc atemporal que, com aquest darrer, es podrà tornar a escoltar de tant en tant durant molts anys.
És un àlbum d’onze tracks, dels que en destacaria uns quants, com Drag, Be Careful Where You Park Your Car, Standoff, The Missing Hour...però, com n’havia d’escollir un, he triat com a CdD el seqüenciat en tercer lloc, Chamaleon Queen, inequívocament influenciat per uns vells coneguts del blog, els mítics Aphrodite’s Child.
El que inicialment semblava un “divertimento” d’una parella d’enamorats ha esdevingut un projecte paral·lel perfectament consolidat del que tot seguit en teniu un petit tast:

   -  CAT’S EYES. Chamaleon Queen. Treasure House (2016).

divendres, 15 de setembre de 2017

De camino a la vereda (Buena Vista Social Club)

Ry Cooder-4:
El quart i, per ara, definitiu post sobre el músic i productor Ry Cooder tracta de la seva obra més reeixida, concretament en la seva faceta de productor, i versa sobre un àlbum que va gravar quasi per casualitat.
I va ser que l'angelí va anar a La Havana (Cuba) per produir un disc de música afro-cubana amb un artistes de Mali que no van poder arribar-hi per manca de visat, quan va proposar al director d'orquestra Juan de Marcos González fer-ho amb músics tradicionals locals, la majoria d'ells desconeguts en aquell moment fora de la illa.
I el resultat va ser Buena Vista Social Club (1997), un LP gravat en 6 dies que pren el nom d'una de les cançons, inspirada tanmateix en un club de música i ball d'èxit de la època pre-revolucionària  destinat a la població negra en un moment històric en el que la discriminació estava institucionalitzada. Un lloc que als anys 30 i 40 va veure nàixer sons com el mambo (amb clara influència jazzística), la charanga, la pachanga, el cha-cha-cha i el que, en definitiva, seria el més representatiu de la música cubana, de gran impacte en tanta música llatinoamericana del segle XX, el son montuno. Una activitat artística, amb Benny Moré, Pérez Prado o Armando Moreu Jr, director de la orquestra del cabaret Tropicana al capdavant, associada a un estil de vida hedonista que la revolució castrista de 1959 va tallar de soca-rel, tot i què el BVSC ja havia plegat abans.
Per al seu experiment, Ry Cooder i Juan de Marcos González van contar amb un grapat d'octogenaris, alguns dels quals com el nascut Francisco Repilado, de nom artístic Compay (company en argot) Segundo (per la seva portentosa segona veu) o Ibrahim Ferrer van morir poc desprès quasi sense gaudir de l'èxit majúscul que va tenir el disc, i altres com Elíades Ochoa o Omara Portuondo han estat representant l'àlbum original (i, convertint el projecte en una marca, un seguit de gravacions més, algunes en solitari, aprofitant la sort que els va arribar quan pensaven que la seva carrera artística -i en alguns casos la vida- tocava punt i final) fins fa només uns mesos. Val a dir que la fama, i els royaltis corresponents, es va veure incrementada per la multiguardonada pel·lícula, produïda per Cooder i anomenada tanmateix Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1998) que documenta dos concerts, un a Ámsterdam (Paisos Baixos) i un altre al Carnegie Hall de Nova York i inclou entrevistes amb els música a La Havana. Un LP i un documental que van contribuir a canviar la percepció que el món tenia del seu país.
Un disc de 16 pistes (avui, en reconeixement als artistes, evitaré l'anglicisme tracks) iniciat per Chan Chan, una composició acreditada a F. Repilado ( Compay Segundo) interpretada per Elíades Ochoa, i altres de magnífiques com Y tú qué has hecho?, una de les tres que canta el Compay Segundo, Veinte años, la única contribució de la fèmina Omara Portuondo (amb l'acompanyament de Compay, com no?) , la homònima Buena Vista Social Club, obra del baixista Orestes "Cachaíto" López i interpretada pel seu fill Orlando, qui conta amb la magistral improvisació al piano de Rubén González i quatre de les cinc que canta Ibrahim Ferrer,  El cuarto de Tula (acompanyat per Elíades Ochoa i Manuel "Puntillita" Licea), el bolero clàssic de Isolina Carrillo Dos gardenias, Candela, una divertida composició de Faustino Oramas plena d'insinuacions sexuals i la CdD, el tra...ay! la pista número dos, De camino a la vereda, de la qual també n'és l'autor Ferrer.
Un disc que evidencia l'esperit de fusió esmentat en els tres post anteriors sobre Ry Cooder, de qui Compay Segundo va admetre: "se me sale la babita, yo no lo puedo evitar".
I una CdD en la que, sota el mantra:

           ¡Óigame compay! No deje el camino por coger la vereda" 

li recriminen al compay que hagi "dejao" a la pobre Geraldina (el camí) para meterse Dorotea (la vereda), cap a la meitat de la qual s'escolta la impagable estrofa :

          No hables de tu marido mujer.
          Mujer de malos sentimientos,
          Todo se te ha vuelto un cuento
          Porque no ha llegado la hora fatal

i a la que no falta un "sample" del Cielito lindo del mexicà Quirino Mendoza Cortés, que tots coneixereu:

          Ay, ay, ay, ay, canta y no llores
         porqué cantando se alegran, 
         cielito mío (per lindo), los corazones

Una CdD que us recomano escoltar en la versió oficial del disc, de molt millor qualitat de so que el vídeo del concert, en el que, si més no, podreu apreciar com les gasta l'entranyable Ibrahim Ferrer.

- BUENA VISTA SOCIAL CLUB. De camino a la vereda. Buena Vista Social Club (1997).


divendres, 8 de setembre de 2017

Walk In The Park (Beach House)

BEACH HOUSE és un duo de Baltimore, Maryland (USA), format per la cantant i teclista francesa Victoria Legrand i el guitarrista i multiinstrumentista Alex Scally, l’estil del qual, contràriament al que el seu nom (Casa de la platja) suggereix, no en té res d’estiuenc ni assolellat.
Les seves composicions, basades inicialment en l’orgue, la guitarra i les percussions programades amb sintetitzadors “vintage”, i amb l’element clau de la veu, ens mostren un paisatge fosc i seductorament oníric que, pels seus ritmes lents, atmosfèrics i unes lletres opaques, han estat etiquetades com a “dream pop” i ens evoquen alguns coneguts del blog com Galaxie 500 o Mazzy Star.
Desprès de dos LP, l’homònim Beach House (2006) i Devotions (2008), molt ben acollits per la crítica i el públic, el tercer, Teen Dream (2010), gravat ja amb el segell Sub Pop Records, va ser la seva obra cimera i de més èxit comercial, no superada en els següents més que notables Bloom (2012) i Depression Cherry (2015).
A Teen Dream, enregistrat en una antiga església al nord de New York reconvertida en estudi a les ordres de l’enginyer i productor Chris Coady, els mitjans proporcionats per una discogràfica “major”, ara amb bateries reals, han donat lloc a un so més net i clar que, afortunadament, no ha comportat una sobreproducció que alterés la seva personalitat artística.
Un àlbum de 10 tracks que integren perfectament ritmes de pop, folk, soul, gospel i electrònica en el que els elegants arranjaments i els riffs de guitarra de Scally en cap moment queden eclipsats per la autèntica protagonista del disc, la veu de la neboda del cèlebre compositor Michel Legrand. Una veu plena de matisos que es mou amb subtilesa entre la fragilitat, la sensualitat, l’autoritat i la fredor, que ens recorda en alguns moments a Nico (què espero a fer un post de The Velvet Underground?), a Elisabeth Fraser (Cocteau Twins) i, sobretot, a Hope Sandoval, dels esmentats Mazzy Star.
Un CD que va sortir a la venda acompanyat d’un DVD amb els vídeos de cada una de les cançons del disc, cada un dirigit per un director diferent.  Deu temes excel·lentment seqüenciats, des de l’inicial Zebra, seguit de Silver Soul, Norway i el que he triat com a CdD d’avui, Walk In The Park.
Una composició que, tot i sonar romàntica, és qualsevol cosa menys un “passeig pel parc”, un tema perfecte per oblidar el mal d’amor, amb frases com la de la tornada, que ve a dir que "és qüestió de temps que t'escapis de la meva ment, de la meva vida...és qüestió de temps":

          In a matter of time, it would slip from my mind
          In and out of my life, you would slip from my mind
          In a matter of time

 -          BEACH HOUSE. Walk In The Park. Teen Dream (2010).


divendres, 1 de setembre de 2017

A Day In The Life (The Beatles)

A l'hora de triar la CdD del post que commemora el setè aniversari del blog i que, tradicionalment, és un tema de THE BEATLES, no he tingut cap dubte. I és que el passat mes de juny s'han complert 50 anys de la publicació del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), per a molts el millor o, si més no, més influent disc de la història.
Una obra que, pel seu caràcter innovador, ha transcendit en molts aspectes, com la composició, la gravació, producció, distribució, comercialització i, fins i tot, en el disseny gràfic, de tal manera que podem afirmar rotundament que va marcar un punt d'inflexió, que hi va haver un abans i un desprès. Si us sembla, anem a pams.
Desprès d'una decebedora gira pels USA, els Fab Four havien decidit no tornar a actuar en públic, per la qual cosa, amb un pressupost il·limitat, no hi havia cap impediment per experimentar de tal manera que, per primera vegada, l'estudi de gravació es va convertir en una peça més del procés, per al que va ser fonamental la col·laboració del productor George Martin, al que molts considerem un beatle més, i de l'enginyer de so Geoff Emerick, amb tècniques innovadores con l’automatic double tracking (ADT), la gravació per injecció directa des de la taula de mescles, sense necessitat d'usar l'amplificador (amb el resultat d'unes revolucionaries textures de baix que van marcar escola) o en el tractament de les veus, sobretot la de John Lennon (que no s'agradava) i que, a rel d'una broma per part de Martin (que li va comentar que l'havia tractat amb una double vibrocated sploshing flange), es coneix com a efecte flanging.
Musicalment l'àlbum és un compendi de gèneres i estils, a més a més del rock psicodèlic, el music-hall, la música de circ, la d'avantguarda, i les músiques clàssiques occidental i índia i va ser, en part, la seva resposta al Pet Sounds (1966) de The Beach Boys, que ho havia estat, a la seva vegada, al Rubber Soul (1965) de The Beatles. Com veieu, un bucle creatiu que va canviar la història des del punt de vista musical però també cultural i estètic i que ha marcat indefectiblement la seva (i meva) generació i les futures.
Estèticament el que més crida l'atenció son els colorits uniformes militars de la època “eduardiana” amb els que, per iniciativa de Paul McCartney i del tour manager Mal Evans, es representen els personatges de “La banda dels cors solitaris del sergent Pebre”, un alter ego que els donava més llibertat creativa encara. I, és clar, la mítica caràtula, la primera en la que figura la lletra de totes les cançons impresa  a la contraportada (amb el que podíem seguir-les sense haver de recórrer al "guachi-guachi") i, sobretot, la portada amb un collage, suggerit per Macca i dissenyat per la parella d'artistes Peter Blake i Jann Haworth, de 57 fotografies que pretenien erosionar les barreres culturals, amb artistes com Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Mae West, Johmmy Weissmuller o Stan Laurel i Oliver Hardy, escriptors com Oscar Wilde, H.G. Wells, Lewis Carroll o Dylan Thomas, pensadors com Sigmund Freud o Karl Marx o músics con Bob Dylan (però no Elvis Presley, a qui consideraven massa important) i de la que van ser desestimats Adolf Hitler, Gandhi i Jesucrist.
Un disc que es va comercialitzar simultàniament i amb el mateix track-list arreu del món, del que, per primera vegada no es va extreure cap single (incomprensiblement Strawberry Fields Forever -la primera CdD del blog! [vegeu aquí]- i Penny Lane, gravades a les mateixes sessions, es van publicar en format senzill i no van ser incloses a l'LP), que, mitjançant el que es coneix com a cross-fading, no estava bandejat, és a dir, que no contenia els típics solcs demarcant les cançons, de manera que s'havia d'escoltar tota la cara d'una tirada  i que, superant en vendes a qualsevol disc senzill, van canviar el paradigma i inaugurar l'era del format long play.
Un àlbum de 13 tracks, composats i interpretats, excepte un, Within You Without You, de George Harrison, en el que, a més a més de cantar, toca el sitar, per Lennon i McCartney, deixant per a Ringo Starr el mític With A Little Help From My Friends, una de les composicions més elaborades, juntament amb Lucy In The Sky With Diamonds o, ja us ho avanço, la CdD d'avui, A Day In The Life.
Unes cançons de temàtica recurrent sobre el món de les drogues, com la LSD ( a Lucy In The Sky With Diamonds o a Fixing A Hole), el cannabis (a Lovely Rita o a When I'm Sixty-Four) o a la heroïna (A Being For The Benefit Of Mr. Kite!), per el que algunes van ser vetades pels mitjans de comunicació, però no van impedir que el disc fos el més venut de la història durant una pila d'anys. També podem considerar una oda al somni de la marihuana i al desencant amb els límits de la percepció humana la CdD, el tema que tanca magistralment l'LP, per a l'enregistrament del qual van utilitzar una orquestra de 41 membres seleccionats de l'Orquestra Filharmònica de Londres, el que va deure de ser una autèntica epopeia per a George Martin i els seus col·laboradors, amb un equip de gravació de tan sols quatre pistes. Una fantàstica composició, resultat de la unió, explícitament marcada pel so d'un despertador, de dues cançons diferents, en la que se succeeixen diversos crescendos per acabar en un eixordador acord interpretat simultàniament per tres pianos i a deu mans (Lennon, McCartney, Starr, Martin i l'esmenta Evans, el roadie), seguit d'un to d'alta freqüència (15kHz), afegit per un suggeriment de Lennon amb la intenció de "molestar els gossos", que la majoria d'humans no podem escoltar.
Ja qui pensa que el disc ha estat sobrevalorat i que no en hi havia per tant, per a mi és una autèntica icona cultural i no sé si és el millor o el més influent de tots els temps, però el que si que us puc assegurar és que, de tots els candidats a aquest guardó, el Sgt. Pepper's és el més famós.


- THE BEATLES. A Day In The Life. Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).