divendres, 25 de maig de 2012

Somebody To Love (Jefferson Airplane)

Efectiiiivament, seguidors del blog, la CdD es Somebody To Love, el tema més popular dels JEFFERSON AIRPLANE, resposta ben senzilla si tenim en conte que el rabí estava recitant el nom dels integrants del grup, per cert una bona sortida dels germans Cohen, aquest vellet tan "enrrollat".
Aquesta banda de San Francisco (Califòrnia) es considera pionera del rock psicodèlic, o "lisèrgic", es a dir, influenciat pel consum de LSD, molt popular als anys 60, sobretot entre la comunitat hippi de la que van ser autèntics líders, amb els seus crítics postulats ideològics. La cantant i ex-model Grace Slick, educada musicalment en la tradició folk i que es va incorporar en el segon disc, el de la CdD d'avui,  va resulta fonamental en l'èxit comercial del grup, aportant, a més a més de la seva poderosa veu, una presència escènica impactant.
Malauradament els interessos dels integrants del grup anaven per camins diferents, el que va comportar, inicialment la formació de projectes paral·lels a la banda mare, com els Hot Tuna, posteriorment, la reestructuració del grup amb el nom de Jefferson Starship i, després, per problemes legals derivats de la ruptura sentimental de la parella Slick-Kantner, com a Starship, però ja no va ser el mateix.
El seu disc més important va ser Surrealistic Pillow (1967), un dels més representatius del conegut com a "Summer of love", el mateix any que The Beatles van publicar el Sgt. Pepper's..., Love el Forever Changes o The Doors la seva primera i homònima obra. L'àlbum conté perles com White Rabbit, Today o la CdD d'avui, una composició de la cantant, però feta quant militava a l'anterior banda, The Great Society, en el que les veus de Slick, Balin i Kantner es veuen envoltades d'arranjaments folk-rock de l'escola de The Byrds o The Buffalo Springfield i amb la participació musical...i alguna cosa més, del seu paisà Jerry García, dels Grateful Dead, qui va suggerir el títol del disc al mencionar que sonava com un coixí surrealista i que figura als crèdits com a "assessor espiritual".

- JEFFERSON AIRPLANE. Somebody To Love. Surrealistic Pilow (1967).




Vídeos afegits posteriorment.

<br /> **********************************

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula dels germans Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.
En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.
Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...
En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?
I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.
Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.
Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

divendres, 18 de maig de 2012

Endevina (Endevinalla)

La CdD d'avui us proposa una endevinalla, la resposta a la qual es publicarà la setmana que ve, a la propera entrada del blog:

Aquell diumenge a la tarda la M i jo anàrem al cine a veure la darrera pel·lícula de Joel i Ethan Cohen, Un tipo serio (2009), que tracta sobre una família jueva de classe mitjana, americana, en els anys 70.
En un moment del film el fill adolescent, Danny, està a classe escoltant música d'amagat amb un reproductor de cassette portàtil, petit per a la època però enorme comparat amb el mític Walkman de SONY del que tant vaig gaudir jo, o dels moderns MP3, MP4 etc. Encara que el noi l'escolta amb auriculars, els espectadors podem percebre la cançó en off. El cas es que el professor el descobreix i li requisa l'aparell.
Unes quantes seqüències després l'alumne es cridat al despatx del director de l'escola, hebraica per a més senyes, que el fa seure a la cadira i, sense immutar-se, li solta: Grace Slick...Marty Balin...Paul Kantner...
En aquell moment no em puc reprimir i, segurament amb un tó de veu més elevat del raonable, donades les circunstàncies, solto: Jorma Kaukonen!...tot just abans de rebre un cop de colze de la M, com dient: calla!, que dius ara?
I, a continuació, diu el vell rabí: Jorma Kaukonen.
Bé, ja en teniu prou per endevinar quina cançó estava escoltant en Danny a la pel·lícula.
Podeu deixar les respostes als comentaris del blog o bé al meu facebook. Entre els encertants sortejaré la possibilitat d'escollir la cançó que vulgueu per a una propera CdD.

divendres, 11 de maig de 2012

Invencibles (Malacara)


La formació inicial dels barcelonins MALACARA ha anat canviant membres des dels seus inicis l'any 2006. Ara Fran Iturbe, guitarrista col·laborador de Bunbury, Mikel Erentxun i Nacho Vegas, viu a Los Angeles, però el seu frontman, Xavi Soto, s'ha reforçat prou bé.
Aquest hiperactiu personatge, bregat durant un temps liderant els Karma Police, i que es transforma, qual Dr. Jekyll en Mr. Hyde, de la seva honorable professió diürna a un autèntic animal d'escenari quant canta, va reclutar dos molt bons instrumentistes i alhora coautors de la música,  Luís Aznárez, dels Loud Whispers, pel baix i  Maxi Moscardi per la guitarra, equip que va completar amb la incorporació d’Albert Rams, també dels Loud Whispers i ara als MiNE!, però, atenció!, substituint aquí la guitarra per la percussió i les programacions, essent responsable, tant pels arranjaments electrònics que suporten el pes de les cançons, com per la seva nova faceta de productor, del evident canvi en el so, ara absolutament coherent i compacte, de la banda.
La sàvia nova ha significat un fort revulsiu respecte al primer disc, La flor en el precipicio (2007). Ara, amb aquest Manual para los lunes (2010), el seu univers sònic se sosté en guitarres acústiques i percussions analògiques que planegen sobre bases electròniques ballables, crues i festives alhora, amb unes lletres, totes de Soto, que narren experiències pròpies però esdevenen himnes per a tothom que els escolta.
I es escoltan-los acuradament que podem reconèixer en ells la intensitat de grups com My Bloody Valentine, Modest Mouse , Arcade Fire o els "nostres" Standstill, al temps que la electrònica de Dorian o Lali Puna.
L'àlbum conté unes quantes peces imprescindibles, com Fiesta Siciliana, que obre i, en un arriscat remix final, tanca el disc, La flor en el precipicio, que curiosament no figurava en el disc homònim, Útero, Tres lunes, o la meva favorita, Invencibles, en la que destaca la seqüenciació electrònica, l'autor de la qual ja sabeu qui es. Un altre punt fort del disc son les il·lustracions de la caràtula, obra de Javi Aznárez, germà del Luís.
Als seguidors del blog membres alhora del "Club Gastronòmic del Divendres 1998" (FCGD) pot ser que la veu i el groove de la CdD els sonin familiars i la explicació es més que evident si tenim en conte que, a la festa del Xé Aniversari del Club, vam gaudir en directe d'un extraordinari concert  dels Milkers, una espècie d’alter ego dels nostres herois d'avui.

- MALACARA. Invencibles. Manual para los lunes (2010).




Vídeo afegit posteriorment.

divendres, 4 de maig de 2012

I'll Do It Anyway (The Lemonheads)

THE LEMONHEADS, nom que fa referència a un caramel dolç per dintre i agre per fora, es un grup de indie rock de Massachusetts (USA), l'únic membre estable del qual es Evan Dando qui ha anat publicant discos indistintament amb el nom de la banda i en el seu propi, des de 1986.
En els seus inicis practicaven un punk-rock inspirat en el grunge del moment, però amb la incorporació de la seva amiga Juliana Hatfield van girar cap a un pop de guitarres intemporal, amb aires country, obtenint un èxit considerable.
Però Dando, personatge en principi predestinat a la glòria, hereu de la bellesa física de sa mare model, i amb incomptables conquestes que enriquien dia a dia la seva llista d'amants de classe alta, fins i tot en el mon del cinema, en un moment històric que es va conèixer com a "generació X", sembla que no va incorporar prou ADN del seu pare advocat i es va convertir en un autèntic bocamoll que esquitxava tot el que tocava. Sortides de to continues, problemes reconeguts amb les drogues que ocupaven més portades de revistes del cor que no pas musicals...un autèntic malson per als seus mànagers.
Malgrat tot, en aquell període d'estat de gràcia, ens va deixar dos discos sensacionals que han esdevingut clàssics dels 90, It's A Shame About Ray (1992) i Come On Feel The Lemonheads (1993), farcits de precioses melodies  per a les quals, durant un temps,el nostre heroi d'avui semblava talment dotat.
I com a prova la CdD d'aquesta setmana, el tema pop perfecte:
                       estrofa / estrofa
                       tornada
                       solo musical
                       estrofa
                       tornada / tornada
I tot ens un minsos 3 minuts i mig.
Per aquest any 2012 està anunciada l'aparició d'un nou disc del grup,  Hotel Sessions. A veure si Evan Dando, com diu la CdD, es capaç de tornar-ho a fer.

- THE LEMONHEADS. I'll Do It Anyway. Come On Feel The Lemonheads (1993).




Vídeo afegit posteriorment.