divendres, 31 de juliol del 2020

Born To Be Wild (Steppenwolf)


Els meus amics "de tota la vida", alguns d'ells seguidors del blog, podran confirmar que el pòster que il·lustra la CdD d'avui va presidir durant uns anys l'estudi que tenia instal·lat a les golfes de casa i en el que, d'adolescents, passàvem tantes hores xarrant i, és clar, escoltant música.
És una icònica imatge de la pel·lícula Easy Rider (1969), dirigida per Dennis Hopper i interpretada per ell mateix, acompanyat per Peter Fonda, en un viatge cap al carnaval de Nova Orleans, el famós Mardi Gras, i pel sud dels USA, en el que es posaran en un embolic que els durà a la presó, on coneixen un advocat borratxo, interpretat per Jack Nicholson, que els ajudarà a sortir-ne i s'unirà al grup. Un film que va esdevenir un paradigma de la contracultura però que a mi no em va agradar gens ni mica, a excepció de la fantàstica banda sonora amb temes de grups com The Byrds, Jimi Hendrix, The Band o els protagonistes del post, STEPPENWOLF.
Un grup amb un nom inspirat en la novel·la El llop estepari, de Herman Hesse, liderat per John Kay, nascut com a Joachim Kraudelat a la República Democràtica Alemanya, qui, després de passar a la Occidental i residir un temps a Hannover, on va descobrir el blues i el rock a les bases militars americanes, va emigrar a Toronto, Canadà, on va formar el seu primer grup, The Sparrows, amb els germans Dennis i Jerry Edmonton, el segons dels quals el va seguir fins a San Francisco, Califòrnia, per crear, definitivament, aquesta banda.    
Un combo de hard rock que va assolir la fama amb el seu primer LP, Steppenwolf (1968), amb singles populars com A Girl I Knew, Sookie Sookie i, sobretot, Born To Be Wild, una de les dues aportacions, juntament amb The Pusher, amb els drets d'autor cedits gratuïtament, cosa inèdita a la història del rock, a la banda sonora de la mítica road movie (vegeu aquí).
Un disc amb el que van iniciar una reeixida carrera, que va tenir continuïtat amb Steppenwolf The Second (1968), amb un altre dels seus hit, Magic Carpet Ride, però que va anar perdent pistonada en els tres anys següents, en els que van arribar a publicar 7 àlbums, dels que us recomano tanmateix el directe Steppenwolf Live (1970), fins a dissoldre's i reagrupar-se ocassionalment, sempre sense Kay, que havia iniciat una efímera carrera en solitari, fins als anys 80 en que, amb nova formació i amb el nom de John Kay & Steppenwolf, van gravar quatre LP més, que no val la pena esmentar però que els van mantenir amb una certa activitat fins el 2010.
La CdD no podia ser una altra que la sensacional Born To Be Wild, una composició no acreditada a Kay sinó a Mars Bonfire, pseudònim amb el que es coneix l'esmentat Dennis Edmonton i en la que té un gran protagonisme la bateria del seu germà Jerry, que ha esdevingut un himne de la contracultura americana, així com del moviment motard i de tots aquells que creiem que la nostra generació "ha nascut per ser salvatge", i que, en base a la frase   "m'agrada el fum i els llampecs, el tro de metall pesant"...
    
               I like smoke and lightning
              Heavy metal thunder 

 ... té l'honor d'haver donat nom al gènere musical conegut com a heavy metal.

- STEPPENWOLF. Born To Be Wild. Steppenwolf (1968).
                                                                                                     

divendres, 24 de juliol del 2020

I Want You To Love Me (Fiona Apple)


Filla  d'una cantant i un actor, la infància de Fiona Apple McAfee-Maggart va estar marcada per una violació als 12 anys i un seguit de trastorns psicològics que van requerir de psicoteràpia i van donar a aquesta vegana i animalista confessa una forta personalitat. Criada entre Nova York i Los Angeles, on vivien respectivament els seus pares, va rebre una sòlida formació de piano clàssic i es va interessar pel jazz quan va descobrir Billie Holiday i Ella Fitzgerald, un estil i dues veus que posteriorment influirien en les seves melodies tant com en els seus rics arranjaments.
I així va ser que, amb 19 anys, va debutar amb un reeixit àlbum, Tidal (1996), a l'èxit del qual no va ser aliè el videoclip del tema Criminal, dirigit per Mark Romanek, amb un alt contingut sexual (vegeu aquí). Un èxit que presagiava una carrera fàcil i obertament comercial que la cantautora de Harlem va capgirar en les següents produccions, cada vegada més espaiades en el temps i amb títols tan llargs que obliguen a retallar, When The Pawn... (1999), Extraordinary Machine (2005) i The Idler Wheel... (2012) amb els que s'ha anat convertint en una autèntica artista "de culte".
Uns llargs intervals que FIONA APPLE ha ocupat composant música per a pel·lícules i programes de TV o col·laborant amb altres artistes com la Watkins Family o un conegut del blog, Andrew Bird, el més llarg dels quals, de vuit anys de durada, ha trencat amb la publicació, ara fa uns mesos, del seu cinquè treball, Fetch The Bolt Cutters (2020).
Un LP gravat a la seva casa de Venice Beach, Los Angeles, on resideix definitivament, sustentat en ritmes industrials, utilitzant el piano, la bateria i les percussions, tant les convencionals com les resultants d'objectes casolans no musicals com una papallona de metall o els ossos de Janet, el seu gos mort un temps abans, que contrasten amb melodies més tradicionals i amb les lletres amb més sentit de l'humor de la seva carrera, tot i reflectir experiències personals com el bullying, l'assetjament sexual i, sobretot, les complexes relaciones amb altres dones.
Un àlbum publicat, per a alguns inoportunament, en ple confinament per la pandèmia de Covid-19, amb una portada horrorosa, dissenyada per David Gaza, un dels músics que hi participa, i amb un títol estrany, Fetch The Bolt Cutters (Busca unes tenalles), frase pronunciada per la detectiu interpretada per Gillian Anderson en una escena de la sèrie de TV The Fall quan tracta d'obrir la porta tancada d'una habitació on s'ha torturat una nena, que l'autora utilitza com a metàfora per trencar les cadenes i alliberar-se de la presó mental en la que se sent reclosa.
Un disc en el que la producció de Jon Brion combina la veu de la protagonista, sovint emprada com un instrument més, amb la de la seva germana Maud Maggart, cantant de cabaret, i la model i actriu Cara Delavigne (sembla que escollida pel seu accent anglès, similar al de la esmentada detectiu) amb estructures musicals poc convencionals, amb seccions imprevisibles com sorolls de fons, riures o lladrucs de gossos, cinc dels quals, i no és broma (Mercy, Leo, Little, Alfie i Maddie) s'anomenen en els crèdits del disc, del que n'ha resultat el millor dels cinc que l'artista, de 42 anys,  ha editat en els 24 que en porta de carrera.
Una obra impactant però gens fàcil que us recomano fer l’esforç d’escoltar amb atenció constant per copsar la multitud de detalls i sorpreses que conté cada un dels seus 13 tracks, dels que m'agraden particularment l'homònim Fetch The Bolt Cutters (el dels gossos!), Under The Table, Ladies, Cosmonauts i, és clar, la CdD que l'enceta, I Want You To Love Me, tota una declaració d'intencions sobre el sentit de la vida que acaba amb una joiosa improvisació jazzística:

           We don’t have to go back to where we’ve been
           I am the woman who wants you to win
          And I’ve been waiting, waiting for you
          To love me
          You
          You

- FIONA APPLE. I Want You To Love Me. Fetch The Bolt Cutters (2020).

divendres, 17 de juliol del 2020

Fantani (Amadou et Mariam)


Africana 16:
Amadou Bagayoko, cec des dels 16 anys per una cataracta congènita i Mariam Doumbia, invident també, des dels cinc, a conseqüència del xarampió, es van conèixer a l'Institut per a joves cecs de Malí, centre del que, amb el temps, ell n'acabaria sent director i ella professora de cant, i es van convertir en parella sentimental i -després d'uns anys en els que ell es va foguejar amb Les Ambassadeurs du Motel, l'orquestra  amb un conegut del blog, Salif Keïta, com a cantant (vegeu aquí)- també artística.
El seu estil sorgueix de la combinació  d'instruments de l'Àfrica Occidental com la kora, l’ngoni, el balafó o la percussió dogon amb actuals com la guitarra elèctrica, el piano o la trompeta i d'altres indrets com els violins sirians, els ney egipcis o les taules índies així com de la fusió dels ritmes tradicionals de la seva regió amb el blues i el rock, no en va el guitarrista és un gran admirador de Jimi Hendrix i de guitarristes britànics com Eric Clapton, David Gilmour o Jimmy Page. Un estil, anomenat per alguns  "afro-blues" amb el que van assolir un bon grapat de seguidors però, donades les escasses possibilitats de gravació al seu país, es van traslladar a la veïna Abidjan, Costa d'Ivori, on van editar diverses cassettes que van entusiasmar la nombrosa colònia maliana a França, a la capital de la qual van gravar CD's com Sou Ni Tile (1999) o Tje Ni Mousso (2000), aquell amb que jo els vaig conèixer, que van cridar l'atenció del famós músic Manu Chao, que els va produir Dimanche a Bamako (2006), l'àlbum que els donaria a conèixer i els portaria de gira arreu del mon, sovint compartint escenari amb estrelles com Coldpaly, U2 o Blur, amb el líder dels quals, Damon Albarn, participarien en el projecte Africa Express (2007), combo del que formaven part artistes com Tony Allen (el recentment traspassat bateria de Fela Kuti), Tinariwen o Rachid Taha
Una època gloriosa en la que van publicar discos com Welcome To Mali (2008), amb la participació del mateix Albarn , Keziah Jones, el cantant ivorià de reggae Tiken Jah Fakoly i el raper somalí K'Naan, o Folila (2012), gravat entre Bamako i Nova York, amb artistes com Toumani Diabaté, TV On The Radio, Santigold o Jake Shears (de Scissor Sisters) i van participar en esdeveniments com la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de la Pau del 2009 o la presentació de la Copa del Mon de Futbol a Sudàfrica del 2010. Una època que va semblar entrar en hivernació durant dos o tres anys, de la que en van sortir amb el darrer àlbum publicat, La Confusion (2017), menys interessant del que triat per avui.
Em refereixo a l'esmentat Tje Ni Mousso que, en bambara, significa "L'home i la dona", un disc de 15 tracks en el que els teclats i diversos instruments de vent recolzen  la imponent veu de Doumbia i la guitarra espanyola de Manuel Soto, "Noly", aleshores component de Mártires del Compás, complementa la de Bagayoko, del que en resulta una emotiva barreja de tradició i modernitat, i del que, per a CdD, he triat la número 13, Fantani, al final de la qual, després d'un intens solo d'Amadou, la Mariam ens convida a unir-nos a la festa.

- AMADOU et MARIAM. Fantani. Tje Ni Mousso (2000).

divendres, 10 de juliol del 2020

Father Mountain (Calexico / Iron & Wine)


Inspirant-se en un producte dietètic anomenat Beef Iron & Wine, Sam Beam va triar el nom artístic amb el que és conegut, IRON & WINE, i amb el que va debutar amb un LP autoproduït i gravat al seu estudi casolà, The Creek Drank The Cradle (2002), en el que toca tots els instruments i que podem qualificar com alt-country o indie-folk, estil que va modificar radicalment en el segon, Our Endless Numbered (2004), ara en un estudi professional i acompanyat d'una banda completa, per obtenir un reconeixement generalitzat que ha anat mantenint en la mitja dotzena d'àlbum següents, el darrer, Beast Epic, l'any 2017.
Però aquesta interessant producció en format "llarga durada" (LP) es complementa amb un seguit d'EP ("extended play"), dels que en cal destacar Woman King (2005) i, sobretot, In The Rains (2005), en el que el de Florida, tot i què resident a Carolina del Sud, s'acompanyava del guitarrista Joey Burns i del bateria John Convertino, ben coneguts dels seguidors del blog pel seu nom artístic de CALEXICO. Un disc escrit en exclusiva per Beam al que els d'Arizona aportaren el seu particular so de metalls, desconegut a la obra prèvia del cantautor que, per la seva qualitat i, també, per la curta durada, va deixar amb ganes de més al seguidors dels dos projectes, que hem hagut d'esperar 14 anys per tornar-ne a gaudir.
I ha estat així que fa uns mesos ha aparegut la continuació, Years To Burn (2019), ara en format LP, tot i què no gaire llarg, son vuit temes en poc més de 30 minuts, amb la particularitat de que ara la tasca compositiva ha estat cosa dels tres. Un disc gravat als estudis Sound Emporium de Nashville, Tenneesse, en el que el productor, Matt Ross-Spang, acobla perfectament l'intimisme de Iron & Wine amb el sons arenosos del desert que hi ha entre Califòrnia i Mèxic ("pilleu" ara això de Calexico?), al que en aquesta ocasió contribueixen els altres membres de la banda, amb el trompetista, i cantant ocasional, Jacob Valenzuela al capdavant.
Un àlbum que, com el seu nom suggereix, tracta de l'inexorable pas del temps, en el que temes que podríem anomenar experimentals -com Outside El Paso o aquesta opus amb nom amb doble sentit, The Bitter Suite (per sweet), un triptic format per Pájaro/Evil Eye/Tennessee Train que s'inicia amb l'esmentat Valenzuela cantant en castellà- s'alternen amb precioses harmonies vocals com What Heaven's Left o la CdD, Father Mountain, un record nostàlgic d'un amor passat en la que els tres artistes es mostren especialment compenetrats.

- CALEXICO / IRON & WINE. Father Mountain. Years To Burn (2019).

divendres, 3 de juliol del 2020

Knock On Wood (Eddie Floyd)


MN(I)O 12:
Quan, fa nou anys, vaig iniciar la secció MN(I)O no hauria pensat mai en haver-ne de justificar el nom però ara, en els temps que corren, vull deixar constància de que l’adjectiu “negre” està utilitzat no només amb el màxim respecte sinó amb una grandíssima admiració.
Ben mirat, qui pot pensar el contrari recordant els post que, fins a dia d’avui, he dedicat a artistes com, entre altres, Aretha Franklin, Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke o James Brown?
I és així que hem arribat al número 12, dedicat a EDDIE FLOYD, un cantautor oriünd d’Alabama i crescut a Detroit, Michigan, on va formar part de la banda The Falcons en la que el van precedir Joe Stubbs i, posteriorment, Wilson Pickett com a cantants principals. Un grup vocal, precursor d’altres de més famosos com The Temptations i The Four Tops, que es va dissoldre amb l’abandó de Pickett, el que va comportar la incorporació de Floyd al segell Stax Records, de Memphis, en el que va treballar com a solista i com a compositor per a altres artistes fins a la seva desaparició per bancarrota el 1975.
Una desena d’anys en la que, col·laborant habitualment amb el guitarrista “de la casa” Steve Crooper -coautor del mític (Sitting On) The Dock Of The Bay d'Otis Redding- i, ocasionalment, amb Booker T. Jones (de Booker T. & The MG’s), va escriure hits per estrelles com Carla Thomas, l’esmentat Wilson Pickett,  Rufus Thomas, Sam & Dave...o el mateix Redding, per a qui anava destinat el tema que, finalment gravat pels seus autors, esdevindria un clàssic instantani del soul, Knock On Wood.
Un èxit que no va poder superar en successius, tot i què notables, enregistraments com Raise Your Hand, I’ll Never Found A Girl, I’ve Got To Have Your Love, On A Saturday Night, Love Is A Doggone Good Thing o Soul Street i algunes versions com la del Bring It On Home To Me de Sam Cooke.
Amb el declivi de la música soul, amb antics col·laboradors com Crooper i el baixista Donald "Duck" Dunn, va participar temporalment amb Dan Aykroyd, ja sense el malaurat John Bellushi, en les gires de The Blues Brothers Band; com a convidat dels Rhythm Kings de Bill Wyman (l’ex-Rolling Stones) i en solitari com a part de la Stax Revue fins a la tornada el 2008 a una revitalitzada Stax, ara propietat de Concord Music Group, on va seguir editant àlbums, el darrer dels quals, Down By The Sea (2013), amb 75 anys. I amb molt bona forma, com podeu apreciar al segon vídeo adjunt, amb uns il·lustres espectadors.
Knock On Wood, composada pel tàndem Crooper-Floyd, s’inicia amb unes notes de vents -arranjats pel trompetista Wayne Jackson- i guitarra que ens recorda un altre tema clàssic de la factoria Stax, In The Midnight Hour, escrita per Crooper i Pickett i interpretada pel segon (vegeu aquí), i acompanyen el vocalista el teclista Isaac Hayes, The MG’s en ple, els esmentats Booker T. Jones, Crooper i Dunn i el bateria Al Jackson Jr, a qui es deu la genialitat de, després de que Floyd canti:

           It’s like thunder, lightning
          The way you love me is frightening
          I’d better knock...

introduir una memorable pausa, trencada pels seus tambors simulant el so de trucar una porta i finalitzada amb:

          ...on wood, baby.

Una expressió, “trucar a la fusta” una variació de la que a Europa en diem “tocar fusta”, quan volem invocar la bona sort. La que van tenir Eddie Floyd i Steve Crooper amb la CdD d’avui.

 EDDIE FLOYD. Knock On Wood (1967).