MN(I)O 10:
El post número 10 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada del blog està dedicat a un cantant i compositor de glòria efímera però transcendent en la evolució del rhythm and blues cap al soul a meitat dels anys 60.
El post número 10 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada del blog està dedicat a un cantant i compositor de glòria efímera però transcendent en la evolució del rhythm and blues cap al soul a meitat dels anys 60.
Em refereixo a WILSON PICKETT,
oriünd d'Alabama però criat a Detroit, Michigan (USA) pel seu pare, desprès de
patir maltractament per part de sa mare, ciutat en la que, com tants altres
coneguts de la CdD, es va iniciar en el cor de l'església baptista, per
continuar amb el grup de gospel The Vionilaires i, ja com a
professional, amb The Falcons, en el
que va coincidir amb una altra futura estrella del soul, Eddie Floyd.
Amb 24 anys li va arribar l'èxit com a solista amb
un tema històric, produït per Jerry Wexler
i acompanyat per la banda de la casa de Stax
Records, de Memphis, Tennessee, la majoria membres del grup Booker T. & The MG's (a excepció
del mateix Booker T. Jones). Es
tractava de In The Midnight Hour
(1965), ferma candidata a CdD d'avui si no fos perquè, de la mà de Wexler, ara
als Fame Recording Studios de Muscle
Shoals, Alabama, va editar el definitiu Land
Of 1000 Dances (1966), un dels temes que més em va impactar a la meva
adolescència.
A partir d'aquí va començar la seva col·laboració
amb artistes com Bobby Womack, Duane Allman (de The Allman Brotehrs Band) o
Isaac Hayes, alternant la gravació de temes d'altri amb covers d'èxits del
moment, com Hey Jude, de The Beatles o Sugar Sugar, del grup fictici de dibuixos animats The Archies, així com de composicions
pròpies que han estat versionades per artistes coneguts del blog com The Rolling Stones, Led Zeppelin, Creedence Clearwater Revival, Roxy Music, Echo & The Bunnymen, Bruce Springsteen o altres que encara
no, com Grateful Dead, The Jam, Genesis, Aerosmith, Van Halen o el mateix Booker T. &
The MG's.
Malauradament l'inici del seu declivi comercial va
anar acompanyat d'un seguit de problemes amb la justícia per causes de drogues,
baralles, tinença d'armes o un atropellament en estat d'embriaguesa amb
resultat de mort que el va portar a la presó i, arruïnat i desnonat, als 60
anys va començar amb seriosos problemes de salut que acabarien amb la seva
vida, víctima d'una cardiopatia als 64.
Land Of
1000 Dances és un tema escrit i gravat l'any 1962 per Chris Kenner que ha estat versionat per múltiples artistes -entre
ells «Fats» Domino, que va exigir la
meitat dels royalties i per això en
alguns gravacions se'l acredita com a co-autor- o Rufus Thomas, però que tothom associem al post d'avui i deu el seu
nom a una frase que ve a dir: «Us enviaré a aquesta terra...la terra de les mil
dances». Una introducció «a capella» de 18 segons, d'influència gospel, que finalment, per motius
comercials, amb la intencionalitat de facilitar-ne la radiació, va ser esborrada
i no ha aparegut en cap altra gravació posterior, deixant l’origen del títol
com un misteri que us acabo de revelar.
No sé si coneixeu l’anècdota que l'enganxosa
tornada «Na, na, na, na, na...» va sorgir per accident quan Frankie «Cannibal» García, el cantant
de la banda angelina Cannibal &
Headhunters va oblidar la lletra original de Kenner i va haver
d'improvisar, amb tan èxit que ha estat incorporada a totes les gravacions
posteriors, en un nombre superior a 100, entre les que s’hi conten les de George Benson, Ike & Tina Turner i els barcelonins Gatos Negros, coetanis però menys coneguts dels Sirex i els Mustang.
La que escoltareu a
continuació és la de Pickett, amb l'acompanyament de la secció rítmica dels
estudis Muscle Shoals i els Memphis Horns,
publicada com a single i,
posteriorment, a l'àlbum The Exciting Wilson Pickett (1966). Una gravació a la
que l’intèrpret va afegir la famosa introducció “One, two, three!”, que
repeteix després d’una entrada de trompetes, el que suma sis dances (poni, puré
de patata, cocodril, gir, watusi i gemec), lluny de les mil del títol i fins i
tot de les 16 que esmentava originalment Kenner. I és que dos minuts i mig no
donaven per gaire més, però...quin artista aguantava més temps cantant sense
parar de ballar enèrgicament?
Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos...
1-2-3
1-2-3
ow! Uh! Alright! Uh!
Got to know how to pony
like bony maronie…
- WILSON PICKETT. Land Of 1000 Dances. The Exciting
Wilson Pickett (1966).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada