El capítol MN(I)O
8 està dedicat a un artista la influència del qual en la evolució de la black music (la música negra a la que
al·ludeixo) en els anys 60 i 70 ha estat, com explicaré, transcendental.
JAMES BROWN, nascut el 1933 en el si
d'una família desestructurada de classe molt baixa, va tenir una infància
difícil i abans dels 20 anys, amb motiu d'un robatori a mà armada, va estar
detingut i engarjolat, fet que, com es veurà, es repetiria diverses vegades al
llarg de la seva vida. El seu caràcter fort i impulsiu, que tants problemes li
va comportar, va ser fonamental per superar les adversitats i així, només
sortir del reformatori que li va estalviar, per bona conducta, uns quants anys
de presó, va ingressar al grup de gospel
The Starlighters el qual, sota el
seu lideratge, va evolucionar cap al Rhythm
& Blues al temps que es canviaven el nom pel de The Flamous Flames.
Amb ells va publicar uns quants singles amb gran
èxit de vendes (Please, Please, Please;
Try Me, It's A Man's, Man's, Man's World...) i un LP considerat com un dels
millors discos en directe de tots els temps. Es tracta del Live At The Apollo (1963), gravat al Theatre Apollo de Harlem (New
York, USA), precisament en recinte en que es faria la vetlla per la seva mort,
el dia de Nadal de 2006, als 73 anys, abans de ser enterrat a Augusta
(Atlanta), a tocar de la seva localitat natal de Barnwell (Carolina del Sud).
Però el millor estava per venir, el 1965,
consolidat com una de les grans estrelles del R&B i de la seva derivació amb fort contingut social amb
consciència racial, el soul, va fer
una aportació absolutament original, amb temes com Papa's Got A Brand A New Bag i Cold
Sweat, va prescindir de la melodia per ressaltar el ritme, amb compassos
sincopats, guitarres entretallades i tractant cada instrument, veu inclosa, com
si fora percussió, amb el resultat d'un estil contraposat i gens ensucrat, que
rescatava el jazz i, sobretot, els
ritmes afro-cubans i que es coneixeria com a funk.
Una altra característica seva va ser la energia que
traspuava als seus concerts, el que va aconseguir separant-se de The Flamous
Flames i reclutant una banda més jove, que va anant canviant de nom (The Pacemakers, The JB's) i de membres al llarg dels anys sense minvar la seva
qualitat i per la qual van passar grandíssims instrumentistes com Bootsy Collins, Fred Wesley o Maceo Parker,
amb els que va assolir nous èxits com Soul
Power o la coneguda Get Up (I Feel
Like Being A) Sex Machine.
Però quant tot semblava anar-li de cara, havent
participat com a actor en pel·lícules com The
Blues Brothers (John Landis,
1980), amb Dan Aykroyd i John Belushi i com a compositor de
bandes sonores com Rocky IV (Silvester Stallone, 1985), van tornar
els problemes legals, per violència de gènere (1988), per tinença d'armes i
consum de drogues (1996) i, entre la saturació del mercat per les seves
nombroses publicacions i la aparició del rap, la seva estel·la va anant
decaient, tot i què la seva influència ha estat reconeguda en la evolució del gospel al R&B, al soul i al funk i la transcèndencia sobre estils
posteriors com la disc-music, l'afrobeat, el hip-hop, el rap o el house, per no dir sobre molts passos de breakdance, inspirats en els frenètics
moviment de ball de Brown a l'escenari.
Un individu que, per les seves qualitats, ha
esta conegut amb diversos malnoms, com Soul
Brother Number One, Mr. Dynamite, The Godfather Of Soul o, com li agradava
autoproclamar-se, The Hardest-Working Man
In Show Busines (L'home més treballador del món de l'espectacle), i es que
a treballador no hi havia qui el guanyés, arribant a efectuar fins a 300
concerts en un any, espectacles en els que ho donava tot, exigència que feia
extensiva als seus músics, als que imposava una fèrria disciplina, quasi
militar, fins i tot en la indumentària, més que discutible, tot sigui dit.
Com a CdD he escollit el seu tema probablement més
conegut, el que encapçala l'àlbum homònim I
Got You (I Feel Good) (1966), un blues
de dotze compassos, escrit i produït per ell mateix, que conté un solo de
saxo alt de Maceo Parker, que ha estat versionat per multitud d'artistes i ha
aparegut en unes quantes pel·lícules i sèries de TV. El mateix títol, abreviat,
ha estat utilitzat en el llibre autobiogràfic I feel good. Las memorias de James Brown (Ed. Global Rhythm Press,
2007) i el film I feel good (Tate Taylor, 2014), un biòpic
interpretat per Chadwick Boseman que
va passar sense pena ni glòria.
Ara agafeu-vos bé...o millor aixequeu-vos i balleu,
que, en dos moments històrics ben diferents, comença...
Whooooau! I feel good,
I knew that I would, now
I feel good, I knew that I would, now
So good, so good, I got
you...
- JAMES BROWN. I Got You (I Feel Good). I Got You (I Feel Good), 1966.
Es comunica als seguidors del blog que durant el mes d'agost no es publicarà la CdD.
ResponElimina