divendres, 29 de març de 2019

Pristine (Snail Mail)


Lindsey Jordan és una jove compositora, cantant i guitarrista, de formació clàssica, per cert, de Baltimore (USA) que amb un parell d'EP, Sticki (2015) i Habit (2016), amb el nom artístic de SNAIL MAIL, va cridar l'atenció de Matador Records, que fa només uns mesos li ha editat, amb 19 anys, el seu àlbum de debut, Lush (2018).
Un disc produït per Jake Aron i gravat en format trio, acompanyada de baix i bateria, que ret homenatge a grups d’indie-rock dels 90, com Pavement, Dinosaur Jr. o Sonic Youth, amb un estil tan melòdic com impulsiu, amb la guitarra en primer pla i unes lletres que descriuen els seus sentiment amb una maduresa impròpia de la edat. Un altre disc a sumar a la llista de breakup albums (àlbums de ruptura sentimental) amb els que ens han obsequiat multitud de cantautores aquest darrer lustre, com Lucy Dacus, les germanes Katie (Waxahatchee) i Allison Crutchfield o Courtney Barnett i que gairebé han monopolitzat el blog.
Una obra escrita majoritàriament en primera persona, reflectint de manera tan crua com honesta l'angoixa adolescent, com quan es refereix a aquella "ulls verds" que tan malament li ha fet passar o quan declara que, "coneixent-se, mai més no es tornarà a enamorar"...un retrat encertat de la evolució del seu estat anímic.
Un disc al que potser podem acusar d'un xic homogeni, del que en destacaria tracks com Heat Wave, Golden Dream, Full Control o la CdD, Pristine, instrumentalment la més paradigmàtica del so dels 90 al que al·ludia al començament del post i amb una preciosa tornada que acaba amb la frase que us deia:

          ...And I know myself and I'll never love anyone else
          I won't love anyone else
          I won`t love anyone else.

- SNAIL MAIL. Pristine. Lush (2018).

divendres, 22 de març de 2019

Homebreakers (The Style Council)


Paul Weller 2:
Al segon capítol dedicat al músic britànic Paul Weller recordarem la seva trajectòria amb THE STYLE COUNCIL, la banda que, desprès de la intempestiva ruptura de The Jam, va formar amb el teclista Mick Talbot, i que es va completar amb la incorporació del jove bateria Steve White i la cantant Dee C. Lee, la seva futura esposa durant uns anys, com a membres fixes, a més a més d'una àmplia nòmina de col·laboradors ocasionals.
Un grup creat amb la intenció d'expandir l'extraordinari però limitat so punk-rock del trio amb una varietat d'estils com el rhythm & blues, el soul, el funk, el jazz i, fins i tot, el rap, que va sorprendre a molts dels seus fans, com a mi mateix, que no enteníem a què venien aquelles pretensions intel·lectuals que, tanmateix van influir en altres combos com Everything But The Girl, amb un estil al que ens referíem amb certa sorna com a "sophisti-pop".
No obstant, inicialment van rebre molt bona acollida de la crítica i van guanyar nous fans, fins i tot al resistent mercat americà, amb els dos primer àlbums, Café Bleu (1984) i, sobretot, Our Favourite Shop (1985), a partir del qual van anar perdent el favor del públic i, el que és pitjor, de Polydor, la discogràfica de tota la vida, que van rebutjar editar el disc Modernism: A New Decade (1989), que no veuria la llum fins al 1998, fins a precipitar el final de la banda i l'inici d'una carrera en solitari de Weller, acompanyat del fidel White fins a l'actualitat, que serà motiu d'un parell de futurs post més dedicats a la seva trajectòria.
Altres característiques diferencials dels "Councils", respecte a The Jam, apart de l'eclecticisme musical, son una menor implicació vocal de Weller, que deixa el micro en la meitat dels temes a la seva dona i a altres membres convidats com Lenny Henry, Tracie Young o Tracey Horn, la cantant dels esmentats EBTG, i un enfocament més radical de les lletres, amb l'objectiu de combatre el racisme, el consumisme i els problemes de la classe treballadora, amb Margaret Thatcher en el punt de mira. Una actitud política paradoxalment contraposada al seu look en el que les parques verdes del Jam Army de la època mod van ser substituïdes per roba a mida de caràcter vintage que assemblava l'antic "modfather" a un autèntic dandy.
Com a CdD he triat un tema del seu disc més reeixit, aquell Our Favourite Shop que, per cert, als USA es va publicar amb una seqüenciació diferent i amb un altre títol, Internationalist, en el que retrata àcidament l'estat anímic d'un país en un moment donat i l'escollit no ha estat cap dels singles amb els que es va promocionar en el seu llançament, Come To Milton Keynes, Boy Who Cried Wolf, The Lodgers o Walls Come Tumbling Down!, sinó l'inicial, Homebreakers.
Una composició de Talbot i Weller, cantada sorprenentment pel primer, en la que, com el seu nom suggereix, descriuen la ruptura de les famílies quan els seus membres han d'abandonar la llar en busca de feina a conseqüència de la precarietat laboral. Una de les millors cançons polítiques de la seva època.

- THE STYLE COUNCIL. Homebreakers. Our Favourite Shop (1985).

divendres, 15 de març de 2019

Zombie (Fela Kuti & Afrika '70)


Africana 8:
En el llarg viatge pel mon de la música popular que ha acompanyat la meva existència, autèntic leiv motiv del blog, pocs artistes poden presumir d'haver creat un estil propi com el protagonista de la CdD d'avui, el post número vuit de la secció "africana".
Parlem de FELA KUTI, un nigerià de classe mitjana, fill d'un reverend i acreditat pianista i d'una activista anticolonialista, que va anar a Anglaterra per estudiar medicina i va acabar matriculat al Trinity College of Music de Londres, ciutat en la que va entrar en contacte amb el rock, el blues, el funk i el jazz, estils que, de tornada al seu país, als anys 60, va fusionar amb la música tradicional local, el highlife, per donar lloc al fenomen conegut com "afrobeat".
Un estil que es caracteritza per uns ritmes enèrgics i repetitius, en el que a la percussió, amb l'extaordinari bateria Tony Allen, que fa poc esmentàvem (vegeu aquí) al capdavant,  i els típics cants africans de crida-resposta s'hi agrega una secció de vent, amb el saxòfon com a instrument destacat, amb el que va obtenir prou ressò per iniciar amb el seu grup, Nigèria '70, de seguida rebatejat com Afrika '70 i, posteriorment, Egypt '80, una gira pels USA, on va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el pensament de Malcolm X i els Black Panthers, del que en va resultar una radicalització del seu missatge polític contra la dictadura militar que governava el seu país, canviant, a més a més, el yoruba, una de les més de 200 llengües de Nigèria, pel pidgin, l'anglès del carrer, per arribar a un públic més extens.
Una actitud que li va comportar greus problemes amb l'exèrcit que, desprès de detenir-lo en diverses ocasions, va acabar envaint el seu local d'assaig i estudi, una mena de comuna anomenada Kalakuta Republic, al que van calar foc i per la finestra del segon pis del qual van llançar sa mare, impedida en cadira de rodes, que moriria a conseqüència de les ferides.
Uns fets amb els que va guanyar prou popularitat com per gosar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, sense èxit, penso que en gran part fruït de la seva controvertida personalitat, tan allunyada dels convencionalismes socials pels seus excessos, entre els que destaca l'haver-se casat alhora amb 27 dones (vint-i-set!), la majoria cantants i ballarines de la seva orquestra, integrada per desenes de membres, del que no sé que n'opinaria sa mare, feminista declarada.
Una vida tan excessiva en l'àmbit personal com artístic, al llarg de la qual va gravar més de 70 LP, fins a la seva mort prematura, amb només 58 anys, víctima de la sida, infecció que mai no va acceptar tractar, ni tan sols reconèixer patir, al·legant que es tractava d'una "malaltia de blanc". Un llegat que han perpetuat dos dels seus incomptables fills, Femi, amb la seva pròpia banda, i Seun, al front d'uns renovats Egypt 80, per la carrera dels quals tanmateix us recomano interessar-vos.
Com a CdD he triat el tema homònim del 27é i més popular àlbum de la seva discografia, Zombie (1977), un LP amb dues úniques pistes, una a cada cara del vinil, que es manté actual en base al seu infecciós groove, amb uns músics en estat de gràcia, amb la percussió de l'esmentat Tony Allen i el saxòfon del també conegut com "the black president" al capdavant. Una composició en la que utilitza la metàfora dels morts vivents per increpar els soldats que obeïen com autòmats a la junta militar sense adonar-se de que "el seu temps havia passat i que caminaven, podrits, alimentant-se de la classe treballadora".  
Un disc que va despertar una resistència social sense precedents en una de les més ferotges dictadures de l'Àfrica Occidental, fins al punt que molta gent, quan veia un soldat pel carrer li cridava "zombie!", el que acabaria provocant la ira de l'exèrcit, que desencadenaria l'esmenta incident de Kalakuta.
I ara prepareu-vos a gaudir d'un festival tan polític com sexual, un carnestoltes passat de revolucions, orgullosament negre i festiu, la CdD i un vídeo més per a que us en feu una idea de com eren els seus concerts:

- FELA KUTI & AFRIKA '70. Zombie. Zombie (1977).

divendres, 8 de març de 2019

Charity (Courtney Barnett)


La cantautora i guitarrista COURTNEY BARNETT, amb un estil proper a l’indie-rock i al grunge dels seus admirats Nirvana, va assolir tan gran reconeixement artístic amb el seu LP de debut, Sometimes I Sit And Think, And Sometimes I Just Sit (2015), que la va deixar gairebé paralitzada en front el dubte del temible "segon disc", situació de la que la rescatar un parell d'anys desprès un conegut del blog. I va ser amb l'americà Kurt Vile, aparentment allunyat artísticament de la de Sidney, que van publicar com a duo, emulant els mítics Kurt (Cobain)Courtney (Love), el notable Lotta Sea Lice (2017), el que li va fer agafar esbrancida per continuar.
I el resultat ha estat el recent Tell Me How You Really Feel (2018), un àlbum en el que, musicalment, es manté fidel a la obra anterior, amb el clàssic format guitarra-baix-bateria però en el que dona un pas endavant, literàriament, atrevint-se amb temes més personals, més introspectius tot i què directes, amb el que ha esdevingut un dels compositors amb més talent de la seva generació. 
Un disc en el que participen convidats d'excepció com el guitarrista Dan Luscombe, dels seus paisans The Drones, als que tinc previst en breu dedicar un post , i les germanes Kim i Kelley Deal, que triomfaren, juntes, amb la banda The Breeders i, sobretot, la primera, amb els mítics Pixies. Un LP curt, de 10 tracks que no sumen més de 37 minuts, magníficament introduït per Hopefulessness, a partir del que, disculpeu-me el barbarisme, autèntics "pepinos" com City Looks Pretty, Charity (la CdD) o Nameless, Faceless, s'alternen amb balades com Need A Little Time, Help Your Self o Walkin' On Eggshells.
Us recomano escoltar-les totes, preferiblement d'una tirada, però el compromís del blog és d'un sol tema cada divendres i, a l'hora de triar, he escollit el que considero l'autèntic hit de l'àlbum.

- COURTNEY BARNETT. Charity. Tell Me How You Really Feel (2018).

divendres, 1 de març de 2019

The Air That I Breathe (The Hollies)


Covers 10:
Amb un nom inspirat en Buddy Holly, a qui admiraven profundament, THE HOLLIES és un quintet britànic creat l’any 1962 pel cantant  Allan Clarke i el guitarrista Graham Nash, amb la inestimable participació com a compositor del baixista Eric Haydock (mort, per cert, el passat 6 de gener) i una munió de músics més que, tot i què amb un hiat de 23 anys (entre el 1983 i el 2006) sense gravar, han mantingut viu el projecte durant més de cinc dècades, com demostra el recentment publicat Listen This Music (2019), si no erro el vint-i-setè àlbum de la seva discografia.
El seu estil es caracteritza per unes melodies i harmonies en la línia de The Beach Boys i, sobretot, The Everly Brothers, amb una lleugera evolució cap al rock psicodèlic, per insistència del guitarrista que, al comprendre que la resta de membres preferia seguir fidel a l'estil amb que triomfaven i amb molt resultat comercial, va abandonar de seguida la nau, l'any 1968, per unir-se a uns amics americans que havia conegut a Los Angeles, Califòrnia, per formar el primer "supergrup" de la història: Crosby,Stills & Nash.
I així, la banda, va anar publicant singles d'èxit amb hits com Bus Stop, Look Through Any Window, On A Carrousel, Dear Eloise, King Midas In Reverse o Long Cool Woman, un dels meus favorits (vegeu aquí), com no podia ser d'una altra manera, tractant-se d'una imitació descarada del Green River dels Creedence Clearwater Revival. Publicacions, fossin originals o versions d'altres autors, molt més populars que en format LP, en el que, tot i editar àlbums notables com Evolution (1967) o Butterfly 1967), mai van obtenir gaire reconeixement, i encara menys als USA, on sempre se'ls va considerar segon plat de la coneguda british invasion.
Com a CdD he escollit un tema de Hollies (1974), el quinzè LP de la seva discografia i que no s'ha de confondre amb The Hollies (1965), el tercer, un àlbum que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per contenir aquesta versió de The Air That I Breathe, el tema composat per Albert Hammond (el pare del famós Albert Hammond Jr. de The Strokes) i Mike Hazlewood, que tancava el disc de debut del primer, l'arxiconegut It Never Rains In Southern California (1972).
Una cançó que, com ha passat tantes vegades a la història del rock i podeu comprovar ara, va tenir més ressò en aquesta afortunada interpretació de The Hollies que en la versió original de Hammond, molt millor compositor (col·laborant amb lletristes com l'esmentat Mike Hazlewood o Hal David, el soci de Burt Bacharach) que cantant, com demostra el fet d'haver estat interpretat per artistes com Johnny Cash, Art Garfunkel, Leo Sayer, Chicago, Whitney Houston, Tina Turner, Dolly Parton, Willie Nelson o, per l'avantatge de ser bilingüe anglo-espanyol, per haver-se criat a Gibraltar, on el seu pare treballava de bomber, Julio Iglesias i Luz Casal.
Una CdD que, tanmateix, ha estat versionada per multitud d'artistes com The Shadows, Olivia Newton-John, k.d. Lang, Simply Red o els granadins Lori Meyers i, fins i tot, plagiada en el mític Creep de Radiohead, qui, desprès d'una demanda dels autors, van haver d'incloure a Hammond i Hazlewood en els crèdits de composició.

- THE HOLLIES/ALBERT HAMMOND. The Air That I Breathe. Hollies (1974)/It Never Rains In Southern California (1972).