Charles
Hardin Holley era el
menor de quatre germans d’una família obrera de Lubbock, Texas (USA) al que la
seva mare anomenava carinyosament “Buddy” i a qui en el seu primer contracte
professional com a compositor i cantant van ometre per error la lletra “e”,
motius pels que ha passat a la història amb el nom artístic de BUDDY HOLLY.
Inicialment interessat en la música country però amb coneixements de folk, blues i jazz, una actuació d’ElvisPresley a la seva localitat va propiciar la seva amistat i col·laboració
professional, arribant a actuar com a teloner del “rei del rock”, al temps que
el seu estil virava cap al rock and roll,
gènere del que se’l considera un dels pioners. Les principals innovacions que
va aportar van ser unes melodies i harmonies molt més complexes de les de la
època que prevalien sobre el ritme, la introducció de dobles veus (que a la
dècada següent sublimarien uns tals Lennon
i McCartney) i instruments i sons
poc habituals i l’establiment de l’esquema estàndard d’una banda de rock (dues guitarres, baix i bateria),
popularitzat pel seu grup, THE CRICKETS,
i metòdicament repetit des d’aleshores per milions de bandes d’arreu del mon.
La seu influència, tot i el seu aspecte –alt i prim i
amb ulleres que lluïa orgullosament a l’escenari- tan ordinari i poc atractiu,
ha estat capital a la Gran Bretanya, en grups con The Beatles (el nom dels quals és una variant de “beetle” –escarabat- en referència als
Crickets –grills-), The Rolling Stones,
The Who...ja ho sabeu, els que
protagonitzarien poc desprès la mítica “british
invasion”, i altres, com The Kinks,
The Animals o The Hollies (amb una altra variació del nom del nostre heroi
d’avui), amb Graham Nash, del futurs
CSN&Y, a les seves files. Per no
dir la seva responsabilitat en popularitzar, fins a la categoria de mística, la
seva guitarra, la posteriorment arxiconeguda Fender Stratocaster.
Malauradament la seva vida artística no va durar gaire
més de 18 mesos, entre el 1957 i el 1959, en els que va gravar més de 40
singles com Oh Boy, Not Fade Away,
Everyday, Rave On, Maybe Baby, I’s So Easy i els dos més coneguts, Peggy Sue i la CdD d’avui, That’ll Be The Day.
I va ser que el seu interès artístic el va allunyar
dels Crickets, per portar-lo al Greenwich
Village de New York, on va conèixer Maria
Elena Santiago, la seva futura esposa, el que l’allunyaria tanmateix de la
seva conservadora família que mai no havia aprovat la seva música. Però
problemes econòmics derivats de duplicitats de contractes (amb i sense The
Crickets), apropiació de drets per part del productor i mànager Norman Petty i amb la dona embarassada,
el va dur a emprendre una intensa gira pel Mitjà Oest durant la qual, el dia 3
de febrer de 1959, va patir un accident d’aviació en el que van resultar morts
el pilot i els tres passatgers, “Big
Bopper” Richardson, Ritchie Valens,
l’autor de La Bamba, amb només 17 anys,
i Buddy Holly, amb 22.
Al conèixer la noticia per la radio i TV
respectivament, la seva mare es va desmaiar i la Maria Elena va patir un
avortament espontani, motiu pel que la policia va decidir canviar el protocol
de comunicació i no donar el nom de les víctimes d’accidents abans no s’hagi
notificat a la família.
Com a anècdota, el cantautor Don McLean es va inspirar en aquest fet per escriure, l’any 1971,
la cançó que el faria famós, American Pie,
una metàfora del moment en el que els Estats Units van perdre la innocència, la
estructura narrativa de la qual gira al voltant del “dia que va morir la
música” (The day that music died) i
que, en contra del que molta gent es pensa, no es refereix al 22 de novembre de
1963, el de l’assassinat del president John
F. Kennedy.
Entre els artistes coneguts del blog que han reconegut la seva admiració per Buddy Holly podem
anomenar a Elvis Costello (un altre "gafapasta”), The Clash, Blondie, Radiohead o “el meu” JonathanRichman i altres com Weezer, que
li van dedicar una cançó en el seu àlbum homònim de debut el 1994, als que
algun dia no gaire llunyà dedicarem una CdD.
That’ll Be
The Day va ser la
seva única cançó que va arribar al número 1 de les llistes d’èxits però ni la
vídua, Maria Elena Holley, ni Paul McCartney,
actual propietari dels drets d’autor, no obtindran gaires royalties, doncs l’esmentat Petty, per evitar conflictes
contractuals, no va incloure a Holly com a membre de The Crickets. D’aquí es
van derivar problemes legals i financers que van empènyer a l’artista a la
malaurada gira (coneguda com a “Winter
Dance Party”) de 24 concerts en tres setmanes, en la que es va produir el maleït accident.
Una extraordinària composició, el títol de la qual fa
referència a una frase que pronuncia el personatge interpretat per John Wayne a la pel·lícula The Searchers (John Ford, 1956), traduïda aquí com a “Centauros del desierto”, un
dels meus westerns favorits.
- BUDDY HOLLY & THE CRICKETS.
That’ll Be The Day. The "Chirping" Crickets (1957).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada