Ordunun Dereleri (Altin Gün)

ALTIN GÜN, en turc, "Dia daurat", és un grup musical d'Amsterdam, liderat pel baixista Jasper Verhulst, que, si bé en els seus dos primers LP, On (2018) i l'aclamat Gece (2019), reinterpretaven el folk d'Anatòlia barrejant instruments tradicionals com el bağlama  amb occidentals com el baix i la guitarra elèctrica de l'altre membre fundador, Ben Rider, amb un resultat proper al funk i al rock psicodèlic (àcid-folk com també n'hi diuen), en el següent, Yol (2021), ara amb majoria de composicions originals, en detriment de les versions de temes populars, incorporen bateries (Nic Mauskovic primer i Daniel Smienk posteriorment) i percussió (Gino Groeneved) electròniques i sintetitzadors que l'apropen al synth-pop dels 80's, i tot això cantat en turc, gràcies als dos magnífics vocalistes, el polivalent Erdinç Ecevit Yildiz, qui també interpreta l'esmenta bağlama, i la tanmateix teclista Merve Dasdemir.

Un àlbum, el títol del qual significa "carretera" en català, que ha fet furor no només entre la nombrosa comunitat turca dels Països Baixos sinó també entre la autòctona, tot i què, potser pel motiu d'haver estat composat a distància, compartint els fitxers per internet amb motiu del confinament per la pandèmia Covid-19, ha resultat molt més malenconiós i ombrívol respecte a les autèntiques explosions de so que van representar els dos precedents.

Un disc la gravació del qual, mesclat per Asa Moto, ha estat per ells un autèntic laboratori musical i del que en van quedar tan satisfets que, pocs mesos després, n'han publicat un altre, Âlem (2021), disponible exclusivament en Bandcamp, els beneficis del qual asseguren que aniran destinats a l'ONG Earth Today.

Com a CdD he triat Ordunun Dereleri (“Corrents de l'exèrcit”), la que enceta l'esmentat Yol, en la que, amb un tempo lent i suau basat en una línia de sintetitzador vintage (un Suziki Omnichord, concretament), Ecevit ens explica una trista història d'amor que no acaba gaire bé, i de la que en podem gaudir encara que no coneguem el seu idioma.

Un vídeo del tema original al que he afegit, a mena de bonus tracks, un mini concert de quatre temes que inclou la CdD, en segon lloc; Leyla, un tema tradicional inclòs a l'LP Gece, en el tercer, i dos del darrer Âlem, el primer i el quart, Kikasa Kisas i Badi Sabah Olmadan, respectivament.

Avui acomiadarem l’any trencant motllos amb aquesta banda d'un estil tan personal i allunyat de l'habitual de la CdD però amb un so prou internacional com per agradar, en la meva opinió, als seguidors del blog i a una la àmplia audiència amant del pop contemporani.

 - ALTIN GÜN. Ordunun Dereleri. Yol (2021).

 

 

Als seguidors de la CdD que encara escolteu música en format físic, sigui en vinil o CD, us sonarà d'haver llegit el nom de Megan Duffy als crèdits d'àlbums de coneguts del blog com The War On Drugs o Weyes Blood, però heu de saber que l'artista de Nova York, actualment resident a Los Angeles, Califòrnia, a més a més de formar part com a guitarrista de la banda que acompanya habitualment Kevin Mörby, té la seva pròpia formació, HAND HABITS, de la que n'és l'únic membre permanent.

Un projecte en el que, després de dos discos en solitari, Wildly Idle (2017) i placeholder (2019), més un altre, yes/and (2021) -us aclareixo que les minúscules dels títols no son errors tipogràfics- en col·laboració amb Joel Ford, abandona el format folk de cambra per, de la ma de la productora Sasami Ashworth (SASAMI) i el músic Kyle Thomas, conegut artísticament com King Tuff, endinsar-se en l’indie-pop d'autor en el recent Fun House (2021), un dels meus favorits de l'any passat.

Una obra farcida de mitjos tempos en els que, amb una interpretació continguda que defuig el dramatisme, demostra una gran sensibilitat per mostrar les seves reaccions en front de les adversitats, algunes d'elles derivades de la seva condició de persona trans (motiu pel que he procurat evitar el llenguatge binari al escriure aquest post).

Un disc que us recomano escoltar "a l'antiga", sencer i d'una tirada, però si només teniu temps per a un tastet no us perdeu la inicial, More Than Love, la segona i hit més destacat, Aquamarine (vegeu aquí), ni altres com Graves, Clean Air o Just To Hear You, una de les dues en les que participa un altre conegut, l'extraordinari Mike Hadreas aka Perfume Genius. L'altra és la CdD d'avui, No Difference, en la que compta amb un còmplice més, James Krivchenia, el bateria dels no menys fantàstics Big Thief.

- HAND HABITS. No Difference. Fun House (2021). 

Explain (Papas Fritas)

 

Als seguidors del blog interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les "patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan, a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop (la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.

Un power-trio format per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995) que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista, i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself (1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.

No obstant, Asthana i Gendel van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura, activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos, sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions en festivals però sense publicar material nou.

He pensat que, en les dates i els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts, amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu d'Asthana que culmina en aquests

               Right now, explain

               Woah-ohs...

 - PAPAS FRITAS. Explain. Papas Fritas (1995).

Transference #2 (Madee)

 

A propòsit de...Ramón Rodríguez -3:

En el tercer i darrer dels post, publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis del segle XXI.

Parlem de MADEE, la banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes, que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una generació de seguidors del rock alternatiu.

Un combo que debutaria amb el fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit, L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14 anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark Swanson.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2, s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.

 - MADEE. Transference #2. L'Antarctica (2007).

You're Not Always On My Mind (Quivers)

 

L'inici del post de fa 15 dies: "Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock..." podria valer pel d'avui, amb la diferència que en aquesta ocasió els protagonistes no venen de Brisbane (vegeu aquí) sinó de Melbourne.

Els QUIVERS, oriünds de Hobart, Tasmània, i residents a la capital de l’estat de Victòria, son un quartet liderat pel cantautor i guitarrista Sam Nicholson, a qui acompanyen un altre guitarrista, Michael Panton i la secció rítmica formada per la baixista Bella Quinlan i la bateria Holly Thomas, labor que ambdues complementen, com si d'un instrument més es tractés, amb uns fantàstics cors.

Una banda que amb el segon àlbum, Golden Doubt (2021), han superat amb escreix les expectatives creades pel seu debut, We’ll Go Riding On The Hearses (2018). Un disc de power-pop o, si ho preferiu, jangle-pop, amb estructures senzilles i melodies irresistibles i amb lletres malenconioses i ombrívoles amb les que l'autor, a mode de teràpia de grup, intenta superar la recent mort per ofegament del seu germà, a les que les harmonies vocals de les esmentades Quinlan i Thomas aporten una mica d’esperança i llum.

Un LP en el es nota la seva admiració per bandes conegudes del blog com REM, The Smits, Echo & The Bunnymen, The Cure, Big Star, Teenage Fanclub o, venint d’on venen, The Go-Betweens, però que, de la ma del productor Matthew Redlich, té prou qualitat i personalitat com per a captivar als fans d'aquest estil, com jo mateix.

Un àlbum amb 10 tracks, el primer dels quals, Gutters Of Love, és un compendi del que esmentava, guitarres brillants, melodies i harmonies celestials, estructura que es repeteix en les següents, When It Breaks, Hold You Back...o la CdD, You're Not Always On My Mind, publicada com a single el 2019, a la tornada de la qual us convido a afegir-vos, ja veureu que no us costarà gens:

 

          And I'm, I'm, I'm missing you

          I'm, I'm, I'm mising you

 

- QUIVERS. You're Not Always On My Mind. Golden Doubt (2021).

Give Peace A Chance (Plastic Ono Band)

 

La CdD d'avui il·lustra com poques la complexa personalitat del seu autor, John Lennon, de l'assassinat del qual en farà 41 anys el proper dimecres. Un personatge pacifista, idealista fins a la ingenuïtat, contradictori i excèntric que, d'acord amb la seva flamant esposa, Yoko Ono, van decidir denunciar la guerra del Vietnam celebrant el seu viatge de noces enllitant-se durant una setmana a l'Hotel Hilton d'Amsterdam (bed-in for peace, se’n va dir), iniciativa que va tenir tant ressò (vegeu aquí) que, poc després van voler-la repetir a Nova York però, davant la impossibilitat d'entrar al país per un delicte de possessió de marihuana, ho van fer al veí Canada.

Concretament a la suite 1742 de l'Hotel Queen Elizabeth (actualment Fairmont) de Montreal, Quebec, on, a la pregunta d'un periodista sobre les seves intencions, va respondre:

          “Tot el que diem és doneu una oportunitat a la pau”

I li va agradar tant la frase que va decidir fer-ne una cançó, que gravarien allí mateix, sense sortir del llit, amb el productor André Perry, que va portar micros i un equip de 4 pistes, acompanyats d'un seguit de periodistes, músics, amics i personalitats tan diverses com Allen Ginsberg, Petula Clark, Timothy Leary i la seva esposa  Rosemary o el guitarrista Tommy Smothers.

Un enregistrament  informal, amb un parell de guitarres acústiques (Lennon i Smothers) i una mínima percussió (Perry i Kyoko Chan Cox, la filla de 6 anys de Yoko), amb uns cors d'afeccionats picant de mans i en un espai amb mala sonoritat amb un resultat mediocre que Perry acabaria millorant al seu estudi, fet i fet el primer single publicat per un beatle en solitari, tot i què sota el nom de PLASTIC ONO BAND, amb el quartet encara en actiu i així, per conveni, acreditat a Lennon/McCartney, que esdevindria un himne contracultural i antibel·licista, precedint en un parell d'anys a l'icònic Imagine (vegeu aquí), amb aquest missatge tan senzill:

          All we are saving is give peace a chance 

- PLASTIC ONO BAND. Give Peace A Chance (1969).